Descol·locada pel corona

M'observo i veig que en un moment de descol·locament pel corona em faig la ratlla a l'altre costat, porto pantalons amples (sempre els porto estrets) no puc llegir ni mirar pel·lis (acostumo a fer-ho amb fruïció), plego roba compulsivament i teletreballo més del que em toca (treballar per objectius, diuen: el meu objectiu és no tornar-me boja i no col·lapsar encara més el sistema sanitari).

També posem junts el rentaplats amb el Joan (abans, només després de rondinar), la Sara fa bromes ironicosarcàstiques de les seves (abans ja les feia), però, atenció, està més carinyosa, en el seu estil més punki que bavós.

I encara més variacions de la vida quotidiana, menys quotidiana que mai.

El bitxo no podrà amb nosaltres, em dic, i no deixo de trucar a ma mare per monitoritzar el seu perfil baix amb la vida. Un perfil que no aixeca cap, que no treu relleu, que no agafa forma. Però l'agafarà, que no hem arribat fins aquí perquè vingui una cosa minúscula amb forma de sol de teletubbie i s'ho emporti tot per davant. Una cosa que ha viatjat gratis amb nosaltres per terra, mar i avió, un autèntic paràsit invisible que només vol sobreviure per perpetuar-se, perpetuar-se per sobreviure, de manera cega, només això. Una vida absurda, que ho sàpigues, corona. Per això la meva germana, que està a primera fila del camp de batalla, fent jornades de 12 hores amb la mascareta i els guants, t'esclafarà, a tu i a tots els de la teva espècie, i després se n'anirà a fer bici, mentre nosaltres l'aplaudirem.

No, ni ho saps ni t'importa, corona, però jo ja m'he desfogat, per una estona (rima involuntària, ni rimar vull).

Cuidem-nos-vos-los-les.

Dos microrelats d'ara i aquí

Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.

Herois 2015!

No sé si és massa aviat per felicitar l'any nou, però és que avui una amiga m'ha enviat aquesta foto del David Fernàndez i l'Arcadi Oliveres, que sabia que em posaria de bon humor, i tinc ganes de compartir-la amb vosaltres (com diria el creador de Facebook, comparteixo, llavors existeixo).

Ep, no és cap abraçada sorpresa, però com diu ella, els abraçaries tots dos alhora, i ja posats, dóna bon rotllo per felicitar l'any. Perquè són una mica els meus superherois (és que acabem de veure Big Hero 6, de la Disney): justos, savis, forts, valents, amb cor... Perdona, he dit de la Disney? no ens contradiem, aquí, amb els anticapitalistes? ehem... potser una mica, però la revolució ja es va fent, com diu la Marina Garcés, amb els moviments d'autogestió, les cooperatives, etc., i la Disney, afegeixo jo, també té els seus valors, a més de ser inevitable si fas menys d'1,30 cm.

I per això, amb el David i l'Arcadi i amb Big Hero 6, us desitgem un fantàstic 2015!! (en algunes coses serà millor i en d'altres, pitjor, segurament, però hem de partir de la hipòtesi més optimista :)

                                                             Foto: Johnkolo

  

                                                               Foto: Disney


PS: Parlava de la Marina Garcés... podria formar part del nostre Big Hero 6 per a 2015. Aquí un article que em va agradar, diu que li van rebutjar per a l'edició estatal d'El País: La revolución de lo posible.
 

¿Solo se vive una vez?

Aquest és un relat-pensament que vaig escriure fa uns 10 anys, i ara m'ha vingut i ha volgut penjar-se aquí (era un proto-post, però ell no ho sabia!).

A octubre de 2004...

REMAKE

De vegades sembla que s'hagi d'actuar per sobreviure. De vegades no ens n'adonem, però actuem.

Normalment una primera actuació no és bona. La pel·lícula acostuma a ser autobiogràfica i ja se sap. La gent que en sap ho diu, això.

La primera pel·lícula és una idea brillant que algú protagonitza inconscientment. El que s'hauria de fer és agafar la idea original i fer un bon REMAKE. Ara bé, quan es vol fer un remake del remake llavors passa allò de les segones parts que mai són bones. El que cal és agafar la matèria primera, aquella perla en brut que només surt a la primera si ets un geni, i treballar-la a consciència.

Per això hauríem de viure un parell de cops, com a mínim. Jo voto per una segona vida. Només una ressurrecció. Tampoc no demano tant! Tampoc és qüestió de viure tota l'eternitat i anar fent remakes sense parar. Això seria un desastre. Només un cop més. No diuen els científics que el número dos és la vida? Que la vida comença quan la primera cèl·lula es duplica a ella mateixa? Doncs això.

Interludi musical intemporal....

                                  Segur??

A octubre de 2014...

Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

Fem Xui contra l'Entropia Mental

- Si recolleixes també pot ser divertit, a que sí?

             escultura dedicada a l'entropia (jo la veig bastant ordenada, per cert)

                             

 la cosa aquesta del Feng Shui (bàsicament, només em crec la idea general, que s'ha de cuidar l'espai)

No sé per què coi em falten alguns xips al cervell. Per exemple, el xip de l'ordre. A casa meva tot tendeix al desordre, començant pel meu cap i acabant pels mitjons (per cert, on van els mitjons desaparellats? al famós forat negre dels mitjons desaparellats?). El pitjor és que el meu desordre també afecta la feina. Divendres passat em van picar la cresta per alguns despistes que havia tingut i que potser no hagués tingut si posés més atenció i control. Per acabar-ho d'adobar, la Sara també ha sortit desordenada. La "nota" més alta va ser la de música però la més baixa va ser la de l'ordre (a primer de primària no només compten els "continguts", esclar, també compten els "procediments"). En fi, que el cap de setmana passat ens vam dedicar a recollir i a ordenar com unes possesses (la Sara anava fent descansos de la possessió, però jo no vaig parar, pràcticament). Algunes de les coses que vam trobar:

 

- Un parxís que no recordàvem que teníem.

- Un diari d'embaràs (a mà) que li donaré un dia a la Sara (amb el risc que em digui que sóc una pesada, que també és veritat).

- Un tros de mur de Berlín de quan vam fer l'Interail l'any 1990 amb el meu ex. Uns minuts més tard vam perdre les monedes del mateix viatge.

- Tot de medicaments caducats que van ser eliminats amb ganes.

- Gel de bany infantil que encara podem utilitzar.

- Tornar a escoltar LPs!! (o vinils, com se'ls diu ara), (perquè el plat estava enterrat sota un munt de CDs). La Sara els va trobar molt curiosos. Jo vaig descobrir un LP de Manhattan que era del Joan (ja sabia jo que havia escollit bé...).

 

Va ser tant divertit descobrir coses que no sé si tornar a deixar que l'entropia faci la seva feina (si és que entenc que vol dir "entropia") o dedicar-nos al Fem Xui (sense entrar en detalls) de manera estable i constant. Però si l'ordre mental reflecteix l'espacial i a l'inrevés, crec que em convé una mica d'ordre, ens convé, vaja. Si es van descuidar de posar-me/posar-nos aquest xip, ens l'haurem de fabricar.

 

 

 

PS. Acabo de trobar un proverbi xinès que té la seva gràcia: "abans de començar a canviar el món, fes tres voltes per casa teva".

Regals i dilemes reials

 

Ens pensàvem que ens portaria hores i trajectes i suades i no, amb dues hores ens hem polit l'encàrrec dels Reis Mags d'Orient (s'han despertat tard, trobo!) d'ajudar-los amb això dels regals, que van curts de màgia. Bé, la Frankie de les Monster High ja fa dies que dorm en un racó d'un armari, hi ha joguines que no es poden deixar a la improvisació, l'atzar o el destí. I també ens hem enfrontat amb alguns dilemes, com per exemple:

 

Dilema 1: Davant de la safata de xocolatines, la dependenta pregunta: amb carbó o sense?

- Pensament incorrecte: si li agafem amb carbó potser pensarà que els Reis la renyen i potser té un disgust i fins i tot un trauma...

- Pensament correcte: escolta tu, que a mi també em portaven carbó i no tinc cap trauma (crec).

 

Dilema 2. Trobes el regal d'un concepte demanat, però no de la subespècie desitjada, per exemple ni rastre del Maquillatge de la Nancy, però trobem el de les Monster:

- Pensament incorrecte: peregrinarem per a totes les botigues i centres comercials de la ciutat fins que el trobem.

- Pensament correcte: però si les Monster li encanten! encara li agradarà més i tot! és que els Reis saben més que la pròpia criatura!

 

En fi, Sara, si llegeixes això algun dia, quan siguis més gran, quan ja sàpigues la GRAN VERITAT, pensa que tot ho hem fet amb il·lusió, amb la il·lusió que sabem que et farà a tu. Que tot és un joc, una festa. I ara anem a veure els Reis de Veritat a Premià de Mar, que com tothom sap és on comencen la seva gira mundial.

 

 

PS. Al final, "per casualitat" hem trobat el Maquillatge de la Nancy.

PS 2. També hem trobat un Maquillatge de la Nancy per a un altre nen/a:  www.capnensensejoguina.com

PS3. Hi ha un cert risc que la Sara acabi jugant amb el tamagotxi virtual al mòbil del seu pare. És un risc que assumim

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Resultat de la jornada (frases per recordar)
"M'encanta aquest dia!"
"Si veiés un Rei li diria gràcies"

Recomanacions per als futurs Reis (especialment per als de 2014)
1. Evitar els errors de coherència. No es pot regalar la mateixa llibreta de les Monster que ja té.
2. Millorar la coordinació entre els diferents Reis. Realment li calen 5 jocs de maquillatge i/o perruqueria?
3. Anar a comprar abans, per minimitzar riscos.
4. Trobar d'una punyetera vegada una explicació convincent a la pregunta "i per què no els puc veure"?
 

 

Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo

Sara: I com es diu la teva malaltia?

Gemma: Trastorn bipolar

Sara: Sembla una pel·lícula!
 

         La Carrie Fisher, que diumenge va fer 56 anys, també ha tastat el costat fosc.

 

Efectivament, sembla una pel·lícula, i avui volia fer un post sobre aquesta pel·lícula, i m'està costant.

Perquè vull mostrar la malatia, el trastorn (d'una malatia te'n surts -o no-, el trastorn el tens sempre) d'una manera positiva. Un trastorn pot tenir alguna cosa de positiu? cal trobar-li? doncs aquest et permet viure experiències paranormals que no viuries en condicions normals: deliris i al·lucinacions, (o sigui, estats alterats de consciència que de fet també es poden obtenir amb les drogues) i sobretot l'experiència de la hipomania, que s'assembla molt a la felicitat, que és felicitat, vaja, amb un grau d'autoestima brutal, el cervell que fa connexions ultraràpides, i la sensació que tot és més brillant, que tot és més. Fins a quin punt és una felicitat "natural"? Paradoxalment és natural i no ho és.

Però hi ha una part fosca, la relacionada amb la depressió, amb les ganes de voler desaparèixer del mapa, de no voler viure. Tothom que hagi viscut una depressió (no cal ser bipolar) sabrà el grau de patiment a què s'arriba (i en el meu cas no he tingut depressions realment greus, potser per això mai he pensat en el suïcidi, només volia desaparèixer un temps). No tenir ganes de res, no sentir plaer per res, no poder concentrar-se, una autoestima pel terra, el cervell que fa connexions ultralentes, una culpabilitat irracional. Una infelicitat total.

Per acabar-ho d'adobar, la mania/eufòria, que hem dit que tenia la seva gràcia, també té el seu costat fosc. La psicosi (ja sigui de bipolar o d'esquizofrènic) és la bogeria de tota la vida, és el que et pot portar a pensar que el món és una pel·lícula, precisament, o que de sobte estem al 2025 i tot és un caos. La línia de flotació de l'inconscient puja i pots passar por. I pots fer patir molt els que tens al voltant.

Per tornar al costat positiu de la força -almenys per pensar-hi- hi ha el tema de la creativitat i la bipolaritat. Sembla que entre els artistes hi ha una quantitat considerable de bipolars. Per internet corren vàries llistes de famosos bipolars (entre els quals Kurt Cobain, Sting,  Robert Schumann, Stephen Fry, Vivien Leigh, Mel Gibson, Jim Carrey, Carrie Fisher, Tim Burton, Francis Ford Coppola, William Faulkner, Tennessee Williams, Hermann Hesse, Graham Green, Ernest Hemingway, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath, Virgina Woolf, Jackson Pollock, Vincent Van Gogh...). Hi ha estudis que relacionen aquestes dues variables i sembla que l'etapa hipomaníaca afavoriria la creació (és veritat, ho puc certificar, una altra cosa és que sigui bona).

L'Eduard Vieta, un expert en la matèria, diu a Creatividad y bipolaridad: "Una de las premisas mejor establecidas entre creación artística y bipolaridad es que lo aprendido y vislumbrado durante las fases de mayor intensidad emocional, eufórica o de dolor puede ser aprovechado para conferir mayor sentido y profundidad a la propia actividad después de haber sacudido a las estructuras más profundas del ser humano". Suposo que per fer això "primer" s'ha de ser un artista. Un artista "gràcies a" o "a pesar del" trastorn? Té sentit la pregunta?

Com dèiem, és una malaltia molt pel·liculera. Jo ho sóc en grau 1, els més pel·liculeros de tots; hi ha el grau 2, amb manies menys acusades, sense deliris; els ciclotímics, amb pujades i baixades menys acusades, que de vegades poden confondre's amb un tret de caràcter; i els cicladors ràpids, que poden tenir episodis de depressió i mania en un sol dia. I tenim un sant grial, perquè d'aquestes estructures profundes, d'aquests límits extrems et rescata un element tan simple com el liti.

  

LLEGA EL LITIO
José Agustín Goytisolo

Mucha tristeza nunca le humilló
pero temía el hondo pozo oscuro
que él envolvió en sus aguas cenagosas.
Mucho haloperidol; pinchazos de antabús
probó electroterapia veinte veces
y salió disparado hacia una vida
que ahora ya no recuerda: quince años
hasta que llegó el litio: quince años
perjudicando a todos los que amaba
pues gastó su dinero y el ajeno
en alcohol en viajes y en delirios.
Pero el litio llegó y está en su sangre
y ahora es su compañero de por vida
hasta la oscuridad o la luz total.

 

De per vida. Hi ha bipolars que treballen i fan una vida més o menys normal i d'altres que tenen la incapacitat temporal o permanent perquè els continus episodis els deixen tocats. Perquè matxaquen, especialment l'atenció i la memòria. I també poden afectar les relacions.

De vegades penso que la Sara pot heretar el trastorn (com jo l'he heretat de ma mare, ma germana no), però no em fa por, el conec, l'he llegit moltes vegades.

 

 

 

 

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.

Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

Perduts en l'espai

- Mama, aquest és el mapa de l'univers, per si et perds.

És molt pràctic que et dibuixin un mapa de l'univers quan tens mal sentit de la orientació i la Sara ho sap. Sap moltes coses de l'univers perquè l'està estudiant a l'escola, i jo també l'estic estudiant. Unes quantes dades per situar-nos:

Magnituds de temps:
- L'univers tal com el coneixem (pot ser que hi hagi més universos) té 13.700 milions d'anys.
- El sistema solar, inclosa la Terra, té 4.500 milions d'anys.
- Al Sol li queden 5.000 milions d'anys de vida, llavors s'empassarà la Terra i els nostres descendents, si no han emigrat abans (i si no s'han autodestruït abans).
- Els organismes pluricel·lulars tenen 700 milions d'anys (Espiroqueta, espiroqueta... Per què no et quedes amb mi? -va dir la primera cèl·lula a la seva companya, segons en Punset, Viatge a l'optimisme, Destino).
- Els humans (homo sapiens sapiens) tenim 200.000 anys. Com a espècie ens queden entre 5.000 anys i 8 milions d'anys (tenim marge).

Magnituds d'espai:
- L'univers observable és una bombolla d'un diàmetre de 27.400 milions d'anys llum, segons John Gribbin (Solos en el universo, Pasado & Presente) i de 93.000 milions d'anys llum, segons la Wikipèdia.
- Hi ha mils de milions de galaxies en l'univers observable.
- Hi ha 88 constel·lacions (això ho hem tret d'un DVD de la Barbie, que és font autoritzada).
- Hi pot haver fins a un bilió d'estrelles a la Via Làctia.
- El Sol està orbitant a 27.000 anys llum del centre de la Via Làctia.
- Dins el Sol hi caben un milió tres-centes mil terres (inimaginable).
- L'estrella més gran que es coneix, VY Canis Majoris, és 1.000 milions de vegades més gran que el Sol (encara més inimaginable). Aquest vídeo ho explica (m'encanta la locució).

Un cop marejats amb aquestes dades, ens preguntem on som i cap on anem (sobre si hi ha vida més o menys intel·ligent allà fora en vam parlar fa poc en el blog metafísic quotidià i va quedar la cosa en taules).

1. ON SOM?
Doncs no ho sabem ben bé. Ens trobem enmig de l'univers com es troba un mariner enmig de l'oceà, limitat pel seu propi horitzó. Sembla plausible que l'univers s'estén més enllà del horitzó observable i que podria ser infinit (per si no ens havia entrat ja, aquí ens acaba d'entrar el vertigen, imaginar un univers infinit és tant o més inimaginable que imaginar-ne un de limitat).

També hem descobert que Google li vol fer la competència a la Sara amb el Google Sky (i també hi ha un Google Mars i un Google Moon!). El mapa de la Sara -primer molt abstracte i després ja més concret- té el Sol a la part central-superior esquerra, la Terra una mica més centrada i en el centre, Mart (que no deixa de ser una revolució copernicana).

2. ON ANEM?
Sembla que la ciència i la literatura apunten a la mateixa direcció:

"La expansión cósmica sólo dejará un universo frío y muerto de estrellas enanas negras, estrellas de neutrones i agujeros negros (...) ¿es posible que dentro de billones de años haya civilizaciones con la tecnología necesaria para abandonar nuestro universo en un "salvavidas" bidimensional y dirigirse a otro planeta muchos más joven y caliente? ¿O utilizarán su tecnología superior para construir una 'urdimbre de tiempo' y viajar hacia su propio pasado, cuando las temperaturas eran mucho más cálidas?" (Universos paralelos, Michio Kaku, Atalanta).

"-El sol se irá extinguiendo, Odeen, y un día ya no proporcionará alimento.
-¿Significa esto que todos nosotros, los Seres Duros y los Blandos, desapareceremos?
-¿Qué otra cosa puede significar?
-No podemos desaparecer todos. Si necesitamos energía y el Sol se extingue, tenemos que encontrar otras fuentes. Otras estrellas.
-Pero Odeen, todas las estrellas se están extinguiendo. El universo va hacia su fin.
-Si las estrellas se extinguen, ¿no hay alimento en alguna otra parte? ¿Ninguna otra fuente de energía?
-No, todas las fuentes de energía del universo se están extinguiendo.
Odeen reflexionó sobre ello con rebeldía, y entonces añadió:
-Hay otros universos. No podemos darnos por vencidos porque nuestro universo claudica."
(Los propios dioses, Isaac Asimov, Plaza & Janés -jo no el tinc, però està en català: Fins i tot els Déus, Proa).

No sé pas com acabar aquest post. Estic abrumada pel temps i l'espai estel·lars!

Aquest vídeo retrofuturista de Duble Buble ens va de perles: Perduts al mig de l'espai.

Aquest vídeo del Jaume Sisa potser no encaixa tant (o sí), però m'agrada molt: El setè cel.

L'increïble propòsit minvant (o no)

Avui que és 1 de gener em sembla un bon moment per recordar l'únic objectiu que em vaig plantejar de cara al 2011: aprendre a cuinar. Com que em conec una mica, l'objectiu ja me'l vaig fer minvant i, esclar, encara es deu estar diluint enmig de l'univers.

Però aquest any és diferent (sempre ho és), faré objectius sòlids i versemblants:

1.  Aprendre a cuinar. Tornem-hi. S'ha acabat la cuina de subsistència. A partir d'ara farem croquetes casolanes i verdura amb imaginació. Ja friso amb el nou llibre de cuina que ens portaran (bé, que em portaran) els Reis. (I, sobretot, tinc fe en el taller de cuina que farà la Sara a l'escola...).

2.  Jugar més amb la Sara. Voldria que veiés menys dibuixos, sobretot menys dibuixos de la Barbie (!). De fet, depèn més de mi que d'ella, així que no hi ha excuses. Ep, els Reis ens portaran un Bingo (la mar d'educatiu, podrem practicar els números :-).

3. Sobreviure el millor possible a la crisi i a les retallades, especialment les de la feina, que ja comencen a treure la poteta. Aquest és més abstracte, però no per això el traurem de la llista.

També hi ha que tots estiguem bé i que siguem feliços, el mateix que us desitjo a tots els blogaires (l'any passat per aquestes dates encara estàvem una mica soles, la Sara i jo). Així doncs:

Bon 2012, amb bons propòsits o sense!!

Com a il·lustració del que no ha de passar aquest any, aquí va la boníssima escena final de El increíble hombre menguante (The Incredible Shrinking Man) (no puc insertar el vídeo): http://youtu.be/l1b69tfOfAs.
 
P.S. Bertrand Russell deia algo així com que no tenir tot el que desitgem és condició de la felicitat, però també podria estar equivocat.

Creant planetes

-Vaig a crear un planeta.

Aquesta tarda hem anat al Circ Raluy. La Sara s'ha passat tota la segona part creant planetes amb el seu planetador. El planetador és un artefacte amb llums de colors que gira molt depressa i que venien allà mateix. Primer ha dit que estava creant planetes, després planetava directament (jo planeto, tu planetes, ell/ella planeta...).

Els planetes han estat molt variats. El primer l'ha fet per als dolents (uns dolents molt dolents, com els rics que roben els pobres -aquí l'he influenciat una mica) i es deia Irmiapispe. El segon i el tercer eren móns a l'inrevés, les cases a dalt i el cel a baix, però un era per a papes i l'altre per a nens (al planeta de pares hi ha unes atraccions de pares i al planeta de nens, de nens -és bo saber-ho). També n'ha fet un on tot era groc i es deia algo així com Grogatista. N'hi ha un de petit tan petit que no hi cap ni una nena com ella, es diu Miniatura (no per obvi, menys encertat). I hi ha un món tot ple de xocolata (no per infantil, menys universal).

El millor de tot, la frase que ha dit quan tornàvem cap a casa:
Avui ha sigut un dia xuli piruli.


Dues versions de dos planetes diferents, em sembla:

Futur simple

- Mama, vull anar al futur.

Sí, amics, després de desafiar l'espai amb el viatge a Saturn d'aquest estiu, què no farà una mare, hem desafiat el senyor temps, que encara imposa més, i ens hem plantat, tal com volia la Sara, a l'any 2050. Què com ho hem aconseguit? Primer de tot certifiquem que ho hem aconseguit i que hem desmentit Stephen Hawking quan deia que l'absència de turistes del futur desmentia els viatges en el temps.

Doncs bé, després de mirar a la Viquipèdia viatge en el temps vam veure que això de construir una màquina del temps era ben complicat (que si un forat de cuc, que si uns cilindres rotatoris gegantins, que si una corda còsmica...). Fins que se'ns va aparèixer ella, la Geganta del Temps. Ara feia temps que no hi parlàvem (amb ella sí que hi ha bona relació), però enmig dels preparatius per a la festa d'avui, encara va tenir temps d'enviar-nos 39 anys enllà.

Jo, francament, em veig molt arrugada, però el Joan encara m'aguanta i la Sara ens porta sovint els nens, els dos clonats, un d'ella i un del Dídac, la seva parella des de P4 ("El Dídac i jo serem nòvios per sempre", sí, noia, tenies raó). Tenim un cine brutal al Canòdrom, inaugurat el 2034, quan per fi van saber que és el que s'hi havia de fer, i fem una vida prou plàcida i entretinguda, gràcies, també, al Barack, el robot de casa, que ens fa la vida més agradable.

Al món ara mateix som molts, 9.100 milions de persones, i les desigualtats i la pobresa encara no s'han resolt, però s'ha millorat considerablemet gràcies a organitzacions-partits polítics internacionals, transversals i multilaterals com Justice & Peace, presidit per Arcadi Oliveres júnior, que ha sabut incidir en les principals potències del planeta (la Xina -que ara és una democràcia-, els Estats Units, l'Índia, Brasil i Mèxic -cap sorpresa, no?). Catalunya és independent i interdependent, com tots els països (el tema dels Països Catalans segueix sent complicadot). (Primer havia posat que Catalunya i Aragó formaven el país Zona Nordest, que és com anomena la consultora Nielsen aquest territori per reportar les vendes, és a dir, és un mercat, però m'ha semblat un xic depriment).

En definitiva, aquí estem bé, però avui tornem perquè no ens volem perdre les festes de la Mercè amb ulls de 4 i de 40 i pico. I aquesta tarda, esperem que no plogui, veurem la Mercè, que és la Geganta del Temps, i li direm primer felicitats i després que moltes gràcies, però que de moment ens quedem i farem el nostre camí (bé, intentarem avançar això del Canòdrom, però no volem crear cap paradoxa, tampoc!).

PS. Felicitats a les Mercès, que encara que som ateus, al present i al futur, ens agraden algunes tradicions...
PS2. El futur del Leonard Cohen és força obscur, no?
PS3. En teoria, el Canòdrom és un Centre d'Art Contemporani, però de moment el que hi ha de més contemporani som els veïns (alguns força artístics).
PS4. Això no és un Post Scriptum.

Dream a big dream

Fa poc la Sara em va dir que havia somiat que volava per les estrelles, amb el seu pare i amb mi.

Aquest somni també l'he tingut jo i és fantàstic. I m'ha fet pensar en els somnis autoconscients. Així és com anomenava jo els somnis lúcids en una època en què en tenia sovint (entre els 20 i els 25 anys, més o menys).

Un somni lúcid és aquell en què saps que estàs somiant. La sensació és genial perquè saps que pots fer el que et doni la gana, perquè per això és un somni, el teu somni. És com estar en una pel·lícula de gènere fantàstic en què tu n'ets l'autor i el protagonista. I a què et dediques?

Com diu la Dra. Consuelo Barea en el seu llibre El sueño lúcido (Océano): "El principal motivo para querer tener sueños lúcidos suele ser el potencial de aventura y fantasía. Volar es una de las actividades lúcidas favoritas de la gente, igual que el sexo; pero también hay personas motivadas por el crecimiento espiritual o los estados de conciencia".

Òbviament, el meu interès principal era el creixement espiritual. Per això, invocava per exemple Brad Pitt, gurú de reconegut prestigi, per adonar-me de seguida que pel·lícules, sí, però de baix pressupost. Les estrelles deurien estar en altres somnis lúcids. Però les estrelles de l'univers de veritat sí que estaven al meu abast. Bé, a un nivell bàsic, perquè com diu la Barea "Sólo los soñadores lúcidos muy expertos pueden plantearse la visita a otros planetas habitados de nuestra galaxia", quina sort.

Els somnis lúcids també serveixen per curar prejudicis, per exemple, "si tienes una ideología sexista o racista, sé mujer de color". Estic temptada d'enviar el llibre a l'Anglada, ara que té el cotarro revolucionat.

En fi, que tenir somnis lúcids és un xollo, però requereix temps i pràctica (o tenir 20 anys, en el meu cas). Normalment, entres en un somni lúcid quan hi ha alguna cosa que t'estranya en el somni (un "signe oníric", s'anomena), de vegades el fet mateix de volar "ei, estic volant, això vol dir que és un somni, uau, puc volar!" Aquesta consciència del somni em segueix semblant fascinant. Sigui com sigui, el llibre apunta uns quants exercicis. En reprodueixo un, per a qui li pugui fer servei:

"Dar la orden a cualquier hora
Este método se basa en la intensidad de la voluntad y en una atención extrema durante un breve período de tiempo:
1) Llena tu boca de saliva fluida i agradable.
2) Con los ojos cerrados y en una postura cómoda, conecta con el recuerdo de un momento de tu vida en el que lograste lo que te habías propuesto. Recuerda el esfuerzo, la decisión y el momento del triunfo. Mantén tu boca llena de saliva muy fluida.
3) Repite tres veces una frase que sintetice tu intención de lucidez, por ejemplo 'Esta noche voy a tener un sueño lúcido'. Mantén la boca llena de saliva fluida. Siente tu voluntad en el vientre, igual que los practicantes de artes marciales concentrándose en el hara, punto situado unos dos dedos por debajo del ombligo.
4) Repite los pasos anteriores hasta que pasen diez minutos."

Bé, ho he intentat un parell de nits però no prou seriosament, em temo (em sento ridícula i no entenc això de la saliva, és un conductor de somnis o què?). De moment, li enviaré el llibre a l'Anglada, a veure si es queda sense parròquia definitivament.

El vídeo és bastant friki-kitsch, m'ha semblat que lligava amb el tema (la cançó és preciosa):



P.S. El llibre també parla del ioga tibetà del somni, segons el qual en realitat no hi ha diferència entre la vigília i el somni. La vida és un somni i els somnis s'acaben quan hi ha una comprensíó absoluta. Des del somni lúcid s'arriba a la Unitat, en què no hi ha més que una consciència. Està clar que s'ho prenen seriosament.

Postal des de Saturn

L'altre dia la Sara em va dir:

- MAMA, M'AGRADARIA ANAR A UN PLANETA QUE NO SIGUI EL PLANETA TERRA

I jo li vaig preguntar on volia anar i ella em va dir al planeta que té l'anell. A Saturn? Sí, a Saturn. I esclar, qualsevol li nega res a un fill i menys en època de vacances.

Total, que aquí estem, al sisè planeta més proper al Sol i el segon més gran del sistema solar, després de Júpiter. Efectivament, és immens, unes deu vegades més gran que la Terra, i la sensació és molt però que molt gasosa. Des d'on som ara podem albirar els famosos anells i també un munt de satèl·lits i llunetes. Demà hi ha programada una excursió a Tità, que és la lluna més gran de Saturn i també més gran que Mercuri i Plutó. Diuen que té una atmosfera semblant a la de la Terra, la qual cosa ens anirà molt bé per relaxar els pulmons, i que hi ha un gran parc infantil dedicat a les Winx (això és el que fa més il·lusió a la Sara).

Només amb una setmana que portem aquí (bé, això de la setmana és relatiu, perquè aquí el temps va d'una altra manera, no em feu dir quina), la Sara ha fet amistat amb tres germanes saturnianes, la Juno, la Ceres i la Vesta. Però nosaltres no ens acabem de fer amb els pares, sobretot amb ell, no sé què té als ulls que no ens acabem de refiar.

Dissabte, que és el dia de Saturn, tornem a la Terra. Ha valgut la pena, hi tornarem. Bé, ens han dit que hi ha una bona oferta per anar a Júpiter...

Bones vacances a tothom!!!

P.S. Xafardejant xafardejant, he trobat aquest conte tan tendre de l'Elfree sobre Saturn. Espero que em deixis enllaçar-lo, Elfree, si passes per aquí...

Maria Teresa

- Acabo de posar una rentadora. Perdoneu, però algú ho havia de fer.

Aquest post és ludicoreivindicatiu. Consisteix a engrescar la meitat masculina de la humanitat a entrar en el món, sempre apassionant, de la rentadora.

Perquè la rentadora és un món, rodó com quasi tots els móns, encara que sigui de càrrega superior (gràcies, des d'aquí, a la inventora o inventor). I, el millor de tot, permet aclarir-te les idees (després d'ensabonar-te-les -o no, que ara hi ha aquella bola de color verd que va tan bé i que contribueix a fer un món millor, que és el que més ens agrada en aquesta casa).

I amb les idees ben netes i amb la contribució a un món millor ja pot tornar a començar el cicle de la vida, perquè tots els pensaments, tots els esforços, tots els anhels tornaran a passar per la rentadora, que és un món, per netejar-se i tornar a començar el cicle de la vida (s'entén el missatge, no?).

P.S. Francament, no sé perquè m'embolico a fer aquest post ludicoplasta si el més senzill és posar una rentadora perquè sí, perquè algú ho ha de fer. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar aquesta imatge, d'un disc que tenia jo de petita que deia "Maria Teresa sí que besa, como se tiene que besar", que potser és una millor manera de vendre la rentadora.

P.S. 2. El trailer que ve a continuació ha estat afegit posteriorment, perquè dóna bon rotllo.

Things I Never Told You, d'Isabel Coixet, amb Lili Taylor i Andrew McCarthy.

"Moments"

-Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
-De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
-I què passa amb el papa?

Ens hem afanyat a dir que el papa també hi contribueix i que hi posa la llavor. Sempre havia pensat que no recorreria a això de la llavor quan arribés el moment, però de tota manera tampoc no sé si sap que és una llavor, i tampoc sembla que aquest sigui "el moment". Ja vaig veient que el moment són diferents moments, amb les seves explicacions més o menys matusseres.

imatge manllevada de: http://ca.xuxulanstrum.com

M'ha fet molta gràcia la seva lògica: els nens, com el seu cosí Albert de 6 anys, vénen dels pares, i les nenes, de les mares. Curiosament, aquesta lògica s'acostaria a la idea de reproducció per clonació, que també pot arribar en un futur més o menys llunyà. 

Aquest possible futur fa una mica de por, i també el de l'úter artificial (em ve al cap Un món feliç...), però per què no? La Sara tampoc ha estat concebuda pel mètode tradicional. Els seus tres primers dies de vida els va passar en un tub d'assaig... i molts nens passen els darrers mesos de gestació en incubadores i no té res a veure amb Huxley; potser a la Sara li haurem d'explicar primer aquest mètode i després el tradicional... bé m'estic embolicant i no n'hi ha per tant.

Més difícil va ser quan em va preguntar "què vol dir morir-se?" I sé que aquest moment també tornarà a aparèixer, segur!

Geografia variable

Gemma: Va, Sara, tu on vius?
Sara: A Barcelona.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Catalunya.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Espanya.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Europa.
Gemma: Molt bé! Que està dins de...
Sara: No ho sé, no me'n recordo.

Gemma: Del món, del Planeta Terra.

Sara: I el Planeta França on està?

Això dic jo, on està???

I si França és un planeta, nosaltres què som? Un satèl·lit d'Espanya? I nosaltres, qui? Catalunya? Països Catalans? A la Sara no li he parlat dels Països Catalans, perquè no he volgut complicar la cosa. Esclar que per a ella és tan misteriosa França com Catalunya com els Països Catalans (com el barri de Sant Andreu). Però posats a fer geoastronomia ficció, si Catalunya és una estrella, els Països Catalans serien una constel·lació? La imatge és maca, però la Viquipèdia diu que "una constel·lació és un conjunt d'estels fixes o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari". Els Països Catalans serien un dibuix imaginari? Imaginari no ho sé, però innominat, déu n'hi do. Per a l'Administració, els PPCC són "territoris del domini lingüístic català" (de domini, poc, però). És un sí però no. Hi creuríem, però no ens ho acabem de creure, fins que els estels no estiguin ben aliniats...

Mentre no ens convertim en forat negre...

P.S. Forat negre, de la Viquipèdia: "En astronomia, un forat negre és una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d'escapament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-se'n, excepte a través de l'efecte túnel quàntic (radiació de iray). El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se'ls anomena "negres"."

Truquem-hi

Sara: Mama, per què no truquem al Gegant del Pi de veritat?
Gemma: El de veritat? vols dir el que té un nen a dins que dèiem que era de broma?
Sara: Sí, aquest.
Gemma: I com sabem quin número té?
Sara: És el 32547903
Gemma: ??? Vale, truquem-hi, truca tu.
(truca)
Sara: No diu res.
Gemma: Passa-me'l. Hola, Gegant del Pi, som la Gemma i la Sara i et volíem dir que tenim un blog amb el teu nom i que ens agrades molt, però també ens agrada la Geganta del Temps. Té, parla-hi tu.
Sara: Hola, Gegant del Pi. No diu res.
Gemma: Però de broma, home.
Sara: No, no vull.

No acabo de pillar com entenen els nens això de la realitat i la ficció. A la carrera no m'ho van explicar.

Ai, senyor

Sara: I com es deia?
Gemma: Déu.

Tema delicat. O no. Potser no li ha fet massa cas al concepte perquè no en té necessitat, ni a favor ni en contra. No ho sé, entre Jesús, que encara em veig capaç de presentar com a una figura històrica mereixedora de festes i pessebres, i les esglésies, que són llocs bonics per pensar, se m'ha acudit dir, resulta que he de parlar de Déu a una nena de 4 anys. Jo, que vaig d'atea per la vida... Li he dit, més o menys, que era un senyor molt bo i molt poderós (una mena de Superman, o hauria de dir Gormiti?) i que hi ha gent que creu que existeix i hi ha gent que creu que no (els agnòstics els deixem per un altre dia). Un personatge que té el seu merchandising, també (això no li he dit, però ara que estem a Reis...). Total, que li he dit que ja li explicaria en un altre moment, que és complicat. Jo, que als 4 anys resava jesusito de mi vida eres niño como yo i que als 14 em vaig fer descreient... Ai, senyor, com ens hem de veure.

Això sí, els Reis Mags existeixen, que els vam veure a la Plaça Orfila i ens han portat molts regals. I en honor seu i del nen Jesús posarem aquest tema preciós.