Les raons dels petits

Tu creus que sempre tens raó perquè ets gran, però jo també tinc raó encara que sigui petita.

Doncs sí, fer-se gran també és apamar forces, adonar-se que hi ha forces més grans que tu i adonar-se que tu també en tens, de força. M'ha agradat que es reivindiqui, té raó, li havia d'haver dit que descansés abans de fer deures, que no és una màquina. També m'ha dit que l'estava estressant, un concepte que sembla de gran, de persona adulta, i és veritat que de vegades puc ser molt plasta. Potser perquè això de l'autoritat no ho porto gaire bé, diu ma germana que sóc tova, potser sí, però cadascú educa com sap i com pot (i el seu pare ho compensa).

Sigui com sigui, m'agrada que es faci gran, que reclami el seu espai i les seves raons, que puguem parlar i arribar a acords. Avui he vist en una llibreria tot de llibres sobre l'adolescència que feien una mica de por, esperem que sigui un camí tranquil i enraonat com ho és ara, encara que ens enfadem... Bé, encara queda, de moment, intentem aprendre'n. 

Que no sóc perfecte ja ho sabia, però que m'ho digui la Sara i no intenti negar-ho (per què negar l'evidència, seria molt burra) té alguna cosa de desarmant però també d'alliberador. De vegades tenen raó els petits.

Els Reis, sisplau

-Veritat que es poden demanar 5 o 6 coses als Reis?
-Sí, no massa perquè hi ha molts nens al món
-Els Reis tenen 50 coses, no, 68 coses. 68 és molt, oi, mama?

I tant que és molt. Són les vegades que li he de dir al dia que digui sisplau. Fins que ha arribat un moment que ara m'ho diu ella a mi: "fes això", "si m'ho dius sisplau". Ai, que no nem bé. Em sembla que m'hauria de fer cas sense sisplaus ni res, ni sense l'amenaça dels Reis (que intento no utilitzar gaire).

Tenim les dues escoles de sempre, o sigui, l'estivilliana i la gonzaleziana (com és, en altres països?). A Porta't bé, la Ma Lluïsa Ferrerós ens diu com s'ha de fer perquè l'infant ens obeeixi:
"No perdis temps. Actua immediatament; si no, el nen no sabrà per què el renyes. No esperis que tingui cinc anys perquè aprengui a respectar-te" (uf, encara ens queda un any).

"Ensenya'l. Al principi, a més de demanar-li coses, fes-les amb ell" (ho fem, ho fem, això ho fem).

"Premia'l. Cada vegada que faci alguna cosa bé, incentiva el seu esforç" (també ho fem, però sense passar-nos, que no sé quina escola diu que si fas un reforç exageradament positiu el nen es torna tonto).

"No el subornis. Mai li ofereixis un premi perquè deixi de fer alguna cosa que no t'agrada" (i perquè faci alguna cosa que sí ens agrada com ara menjar? i posar-li La Bella i la Bestia per poder escriure això es considera suborn?)

"Sigues coherent. No li prometis, sota cap concepte, coses que després no compliràs" (exactament, per això no li dic que si no s'ho menja tot els Reis no li portaran res, perquè sí que li portaran faci el que faci; més val no arriscar-se per coherència).

"Educa'l. Des de ben petitó, dóna-li resposabilitats d'acord amb la seva edat" (sí, de vegades m'ajuda a parar i desparar taula, també li encanta posar -molta- sal als aliments. M'és de gran ajuda).

"No cedeixis. Si després de l'aprenentatge no obeeix a la primera, no facis els ulls grossos"  (més que fer ulls grossos, faig la veu grossa, amb posat autoritari, i de vegades funciona. Altres vegades negociem: Si vol una príncipe i jo no vull, em demana la meitat, i jo dic, vale, d'acord. Altres vegades cedeixo, però intento que no es noti massa, o sigui, faig ulls grossos).

I és clar, tenim en Carlos González que a Omple'm de petons diu:

"Als pares se'ls sol donar el consell de no fer-se mai enrere, una vegada han pres una decisió. Si cediu una vegada, haureu de cedir sempre. Us perdrà el respecte. (...) Un pare que cedeix davant una rebequeria d'un nen seria, segons els partidaris d'aquest mite, un mal pare, un ésser dèbil i patètic que es fa mal a si mateix però encara en fa més al seu fill, al qual ensenya a sortir-se amb la seva a base de crits i protestes. Un pare que cedeix a una rebequeria és..., com ho podria explicar? Com un empresari que cedeix davant una vaga o un govern que negocia amb manifestants. (...) Per què hauria de ser diferent amb els nens? Per què en els pares es considera virtut el que en qualsevol altra figura amb autoritat es consideraria tirania i prepotència".

És a dir, González veu positiu el fet de cedir, de mostrar feblesa, de mostrar raonabilitat, de tractar el teu fill com vols que ell tracti els altres quan sigui adult.

El millor seria un just mitjà, que diria Aristòtil (tinc una sensació de déjà écrit).

I després d'aquesta gran (re)descoberta per a la humanitat anem a veure els Reis.

P.S. "Són molt macos, els Reis", ha dit la Sara. I sí, això dels Reis és fantàstic, pura màgia.

La utilitat de la filosofia per a l'educació dels teus fills

-No ho vull, aixòòòò!!!

A aquestes alçades del blog ens hem de preguntar una qüestió fonamental:

M'ajuda la filosofia a educar i criar i, com es diu, pujar la Sara?

mmm, moments de reflexió, mmmm: Més aviat, no.

I a la inversa, potser?:

M'ajuda la Sara a entendre la filosofia i, encara més i millor, entendre el món i viure millor?

mmm, moments de reflexió, mmm: Més aviat, no. O sí? potser més això que la primera qüestió, penso. Perquè em posa a prova cada dos per tres, perquè em fa qüestionar-me sobre si Estivill o González, que és més important que si Plató o Aristòtil, Spinoza o Hume. `

I al final, només et queda fer el que pots (una altra bonica tautologia made in barberan) i confiar en el teu sentit comú (que és el menys comú de tots els sentits? això ho deia Descartes, no?) (ara acabo de recordar quan vam veure aquell programa a la tele que es deia Descartes i no, no anava del filòsof, o aquell dia que el Pere Lluís Font va dir que aquell tema d'Spinoza era molt espinós... en fi, moment estelars de l'humor filosòfic).

Bé, i aquí acaba aquest blog tant sesudo. I dit això me'n vaig a veure The Reader, avui que puc (per cert, que bona Gran Torino).

Nota per a pares de fills que vulguin estudiar filosofia: ja es veu que he exagerat. I esclar que ajuda la filosofia a viure i a educar criatures! per exemple, quan la meva nena diu que no vol puré de carbassó jo penso que està alimentant-se amb el martell nietzscheà al costat, i que només és qüestió de dies que superi aquest estadi i comenci a crear ella mateixa els llegums i les verdures que necessita. O algo així.

L'habitació de Pascal, l'Estivill i el Carlos González

-Estic cansada de la meva habitació.


Això ho va dir l'altre dia la Martina (3 anys i mig) a la seva mare, a les 5 de la matinada.

La mare, amb una barreja de somriure, son i resignació, la va aixoplugar.

Hi ha dos reaccions, la fàcil: Ikea, redecora tu vida, aquesta nena necessita un canvi de mobiliari. I la difícil, la "filosòfica", que és la que intentarem aquí.

Analitzem. Josep Estivill diria que la nena ha d'aprendre a no estar cansada de la seva habitació, i per això, amb mètode i carinyo, la tornarem al seu espai (decorat a Ikea, potser). Carlos González ens dirà que el que li passa a la nena és que està cansada d'estar sola a la seva habitació. Que la seva habitació en realitat és la dels pares, com saben tots els nens, sobretot els primitius, i que ja podem tornar tots els mobles a Ikea, que no calen.

I Pascal? Pascal va dir que la infelicitat de l'home ve de no saber estar sol a la seva habitació. Vaig a googlejar un moment i torno. Doncs la memòria no m'ha fallat gaire. "La desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació". Blaise Pascal, 1623 - 1662, matemàtic, físic i filòsof francès. És una web menorquina de cites (no cal anar a la wiki, si n'hi ha de coses a internet).

Però citar és molt fàcil. Què ens vol dir Pascal? Ara m'he perdut. És el de la canya pensant i el de l'aposta, també. "El cor té raons que la raó no entén". Exactament. Però això de l'habitació no ho acabo d'entendre. Crec que és una mica estivillià. Necessito ajut.

Acabo de trobar aquest bloc: creació filosòfica. És boníssim. I aquest em porta a d'altres. Això de la blogosfera és fantàstic, internet és un invent fantàstic. Segur que aquests blocs m'ajudaran a entendre què volia dir Pascal i potser entendrem la Martina i potser també l'Estivill i el Carlos González (encara que no s'entenguin entre ells).

Vaig a xafardejar una mica, que encara dormen tots dos, criatures...