La truita sense ou existeix i està entre nosaltres...

L'independentisme sense nacionalisme és com una truita sense ou

Així parlà Vicenç Villatoro un cop, i jo me'n recordo perquè m'hi vaig sentir interpel·lada. Crec que ja n'he parlat més d'un cop, al blog, i no em vull fer pesada, però m'agradaria insistir que aquest fenomen (independentisme sense nacionalisme o poc nacionalisme, que seria el meu cas) és digne, que en som uns quants i que encara que no cantem "Els Segadors" amb el mateix sentiment (ai mare, que m'he d'aprendre la lletra), ens il·lusiona la idea de fer una nova truita, la possibilitat de girar-la (bé, no exagerem) o almenys de pensar-la, debatre-la i, si pot ser, construir-la.

Hi ha vàries maneres de fer truites sense ou, heus ací la del Carles: 

TRUITA DE PATATES SENSE OU – Carles

"Quan a casa fem truita sense ou, la preparem igual que la truita convencional, simplement substituïm l’ou batut per una mescla d’una tassa de llet de soja i mitja de farina de cigrons". 

Jo em sento catalana, però també aragonesa-riojana, espanyola, francesa-normanda i del món en general, sobretot de la banda occidental (deu ser per això que em sento com un peix fora de l'aigua a ioga?). Tornant a la truita del Villatoro, no cal eliminar l'ou, no cal passar de la nació sense estat a l'estat sense nació, però hi podem posar una mica de farina de cigrons o de farina de galette bretona, i les patates? com han de ser les patates? millor d'albergínia? no ho sé, ja ho anirem decidint (tot i que estic fent campana a totes les reunions del Procés Constituent), l'important és que puguem decidir. Aquest argument l'he fet servir amb dues persones que creia que podien passar-se a aquest costat del mirall, però crec que pateixen de colesterol, no hi ha hagut manera! 

Bona Diada a tothom! Ens Veiem!! 

PS. Si algú vol llegir l'article en qüestió (veig que és de fa 2 anys, com se'm va quedar a la neurona...)

Revival filosòfic

Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES

Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.

És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA

És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.

L'escena de Down By Law

 

Bri i brie

-Faré un experiment

Dit i fet. Ara mateix. He anat a la Setmana del Llibre en Català amb la peque i he vist el que em temia, molt bé la ficció i l'infantil i juvenil, i molt fluixa la no-ficció. Però m'he comprat uns quants llibres, que s'ha de fer gasto (després em llegeixo trossos i a per un altre, m'he llegit més llibres a mitges que sencers). Doncs faré això ara mateix. Un experiment en semidirecte. Copiaré 4 fragments a l'atzar, dos ficció i dos de no-ficció i els aniré penjant. A veure què surt. De moment publico això.

Val, el primer. Ah, i el títol tindrà una paraula de cada fragment. Comencem per la no-ficció:

"Mis autores favoritos, por un resto de vergüenza, se detenían a mitad de camino de lo sublime. Ni siquiera en Zévaco había un paladín que deshiciese a más de veinte truhanes a la vez."

Vaja, el primer de no-ficció resulta que és una autobiografia: Sartre, Las Palabras.

Ara un de ficció:

"En realidad, estas consideraciones me detuvieron. Hice una suerte de alto y comencé poco a poco a declinar mi proyecto y a considerar que me había equivocado en la resolución de atacar a los salvajes, que no debía entrometerme en sus asuntos a menos que me atacasen, lo cual debía evitar si fuese posible."

Molt bé, un clàssic de la literatura que no he llegit (però que llegiré): Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.

Seguim:

"Mais, en même temps, elle ne cesse de faire opérer l'extérieur dans l'intérieur. Elle organise la concurrence, provoque par elle des conflits qui éclatent, entre individus ou entre Éstats. Nouvelle "représentation" au sens théâtral de la "scène primitive": mais, dans les guerres, les États qui s'opposent sont des individus complexes, des "corps sociaux". "

Parla de la llei (ho dedueixo pel paràgraf anterior que acabo de mirar). Aquest és un dels que m'he llegit a trossets i és del meu admirat, anys enllà, Michel Field, Excentriques. Presentador del mític Le cercle de minuit, un programa de cultura molt bó que començava amb una cançó deliciosa de Geoffrey Oryema.

Publico i faig l'últim, de ficció, espero que sigui en català:

"Es va treure l'abric i el va penjar a l'armari. Va entrar al lavabo, va pixar i es va rentar les mans. Després va sopar, va escoltar la ràdio i va jugar (va perdre) una partida d'escacs contra la màquina."

Hombre, si en conec l'autor! i l'he llegit i tot i em va agradar! (tot i que no recordo gaire les històries, les hauria de rellegir... glups): Pell d'armadillo, de Jordi Puntí. M'ha fet il·lusió, mira.

Doncs ja ho tenim: una representació del que és la meva biblioteca i potser la meva ànima, feta de llibres que he llegit i que no he llegit, de gent que conec i que no conec, de pensaments, històries. M'ha agradat molt aquest experiment. El tornaré a fer. Ara penso títol i etiquetes. O no, primer una frase amb tots quatre:

"A meitat de camí, vaig considerar que m'havia equivocat: volia fer operar l'exterior dins l'interior, però, en realitat, era la màquina qui manava. La màquina o les meves ganes de pixar."

Ep, no ha quedat tan malament, jo crec que hi ha un bri de pensament i un brie de literatura.


La foto és de lori-an http://www.flickr.com/photos/lori_an (les germanes Viñas han de fer una expo ja). Espera, que en penjo una de la Blanche i me'n vaig a sopar, que avui he comprat unes gambes.

Doncs ara no em funciona la màquina. O són les meves ganes de sopar.

Treballo, llavors penso. 15 anys a l'Administració (3)

-Vull que penseu.

Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).

En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).

En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).

L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.

Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!

Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399

També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.