Enganxats!

-ESTÀS ENGANXADA!

Aquesta frase ens la diem mútuament la Sara i jo, mig en broma, mig seriosament. Però també hi podem afegir el Joan i el meu pare, en un perfecte pòquer d'enganxats.

Comencem pel pòquer del pòquer: el meu pare està tan enganxat al pòquer per internet que fins i tot ha canviat d'hàbits, dorm de dia i juga de nit (també menja, i normalment coincideix amb ma mare, cosa que té el seu mèrit).

El Joan està enganxat als Manel. Va ser culpa meva, ho reconec, li vaig dir "escolta això, que està molt bé". I tant bé. S'ha comprat els seus dos discos -ell, que quasi tot s'ho baixa per internet-, quasi ens divorciem perquè ens pensàvem que havia perdut (jo) les entrades per al concert del Romea, i quasi em fa un monument quan li vaig dir que tenia entrades per al de Granollers (al de Sant Cugat no vam arribar a temps -com s'ho fa, la gent, per comprar entrades dels Manel sense estrès?).

Jo estic enganxada al blog. Per què negar-ho, des de fa ja força mesos estic en una voràgine blogaire que em comença a preocupar. Posts, comentaris, comentaris dels comentaris, i ara jo què dic, i què dirà aquell i ara aquest em fa pensar en això, ara descobreixo això altre, aquesta de la Sara sí que es bona, que bé m'ho passo escrivint, i quina gràcia que algú em llegeixi, tu!

La Sara està enganxada a les Winx. Seria el grau màxim d'enganxamenta d'un conjunt més genèric, els dibuixos, però les Winx són especials, són guapes, bones, tenen poders, en fi, són fades i són enchantix, que encara no sé què vol dir (és una forma que és una altra forma, o alguna cosa així, diu la Sara), per mi és tan esotèric com el fora de joc.

I què hem de fer? És greu? Anem a la Wiki un moment:

"Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'."

Això de seguir cegament al líder no ens agrada gens i pel que fa a ser esclau per deutes, no en som una mica tots plegats, ara mateix?

I hem d'abandonar les Winx, el blog, els Manel i el pòquer?

La Sara i jo ens intentem limitar, intentem fer la tàctica "dia sí dia no", però també ens fem petites trampes... va, cinc minuts de Winx en el dia no (i jo, que us he de dir...). Em sembla que el Joan no es limita gens i el meu pare encara menys, o sigui que la Sara i jo estem fent el passarell...

Ja sé, ja sé, els clàssics, Aristòtil, el just mitjà... Ara no sé si hem de seguir cegament a Aristòtil o no :-).

He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.

P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.

Va haver de volar, a la fi!

-Fora Mandra!


La marieta mandrosa

En aquesta casa hem iniciat un programa educatiu intergeneracional que es diu Fora Mandra! (que vulguis que no, posar-li nom a un programa educatiu ha de ser garantia d'èxit). (Bé, la Sara li diu Fora Caca!, els nens i l'escatologia, ja se sap).

La qüestió és que la mestra de la Sara ens ha renyat (bé, el pare ha sortit pràcticament il·lès), perquè la Sara  és molt llesta i molt intel·ligent, però molt mandrosa. I la mandra li ve de tenir-ho tot fet. I té raó, si no s'acaba el menjar li dono jo, si no s'acaba de vestir la vesteixo jo, estic amb ella fins que s'adorm... fatal.

Doncs ni curta ni peretzosa he muntat un programa insipirat en Aristòtil (que vulguis que no, tenir un filòsof en el programa també ha de ser garantia d'èxit) i que consisteix en dos moments: esforç i plaer. Diu Aristòtil a l'Ètica a Nicòmac (tradueixo del castellà de l'edició de Gredos): "La vida feliç, d'altra banda, es considera que és una vida conforme a la virtut, i aquesta vida té lloc en l'esforç, no en la diversió" i:  "Donat que les activitats difereixen per la seva bondat o maldat, i unes són dignes de ser cercades, altres evitades, i altres indiferents, el mateix passa amb els plaers, ja que a cada activitat li correspon el seu propi plaer".

I això com es tradueix? Doncs bastant fàcil, si ho penses, en comptes del fins ara clàssic: "vaaaa fes aixòò, que ja tens 4 aaanys", passem al "fes això, jo no ho faré" (esforç) "veus? ho has fet, t'estàs fent gran!" (plaer). I està funcionant!

Però, ai, hem dit que era un programa intergeneracional... L'altra generació sóc jo (el pare supervisa). Em fan mandra vàries coses, com ara carregar i descarregar el rentaplats o, encara pitjor, cuinar, la qual cosa em fa sentir culpable. Doncs bé, gràcies a aquest programa això s'ha acabat i per demostrar-ho em comprometo a fer croquetes aquest dimarts dia 15 de març. Començo per aquí perquè a la Sara, al Joan, a Aristòtil i a Les Luthiers els agrada, i a mi també (les croquetes, quan són bones, són molt bones, màxima número 12 de Gemma Sara Glaukopis).




P.S. Tenir mandra és un luxe que en molts punts del Planeta no es poden permetre, està clar.

Amor

Joan: I tu per què ets tan guapa?
Sara: Perquè t'estimo.

Joan: And why are you so pretty?
Sara: Because I love you.

Pares

Juguem al pseudoatzar amb els contes de la Sara, a veure què surt:

"En Caillou es va parar a pensar. Què li agradava al pare per esmorzar?"

Doncs és bona. Donar d'esmorzar al pare o matar el pare psicoanalíticament parlant? Què vol dir "matar el pare" exactament? Que ja no és aquell Déu? Que l'has d'acceptar tal com és? Se'm complica l'entrada i he de marxar. Potser reprendrem el tema en aquest divà tecnològic. Coi de Caillou.

Tornem-hi

Doncs em sembla que no matarem pas ningú, i menys el pare. Al meu li agrada esmorzar variat. Coi de Freud.

He buscat al google "matar el pare" i he topat amb "No hi ha pares perfectes" de L'ofici de viure."Només ens hem de preocupar en el cas que el nen ens trobi perfectes". "Tot fill està condemnat a estimar i a odiar alhora els seus pares per després seguir el seu propi camí". "Els nens comencen estimant els pares, després els jutgen i de vegades fins i tot els perdonen" (Oscar Wilde). "El reto más importante del ser humano es ser padre". "Deixem en pau els nostres pares externs reals i treballem amb els pares interns". "Mata el teu pare i mata la teva mare" (Buda) (esperem que metafòricament, Freud). "Està bé no ser perfectes". "Si no tinc apreci per mi tampoc en puc tenir pels pares". "Has de ser feliç per fer feliços els teus fills".  "No esperis que els teus pares canviïn".

Sí, perquè es parla molt de l'amor dels pares pels fills i menys de l'amor dels fills pels pares, i molts problemes psicològics estan relacionats amb aquest amor, aquest amor que pot/ha d'acabar en agraiment, diuen. I per tot això en Caillou prepara l'esmorzar per al seu pare i per a tota la família... però s'oblida del seu. Coi de blog.


No sé si hi ha alguna cançó dedicada al pare però a la mare n'hi ha almenys dues de genials, a cual más desgarradora: Mother de John Lennon i Mother dels Police.

Frases cèlebres

- Jo sóc gran!
- Jo també...
- Nem a comprar aigua a la persona?

Aquestes són frases de la Sara. Les dues primeres són frases cèlebres per repetició, quasi obsessiva. "Jo sóc gran" s'utilitza preferentment al parque, allà on es pot fer mal; "jo també" és un comodí que serveix per quasevol situació, no fos cas que es perdés alguna cosa... i "nem a comprar aigua a la persona" la va dir ahir mateix i va desencadenar una discussió sobre qui era i qui no era persona. La senyora que ens ven l'aigua és persona, està clar, però que el papa sigui una persona no està tan clar (amb les hores que treballa poster serà veritat i tot). Avui tornarem a fer un repàs d'aquest concepte, a veure si hem evolucionat.

Feia un munt de temps que no escrivia al blog. A veure si torno a agafar el ritmillu.

Home Sweet Home (fi de la trilogia)

-És tard, eh?

És del Joan d'ara mateix. Volia escriure alguna cosa d'ell, per a ell, en aquesta trilogia (que no sabia que era una trilogia fins que s'ha anat formant ella soleta).

Perquè si sóm tres en comptes de quatre o cinc serà també, i sobretot, per ell. I perquè jo crec que és bo que sigui així, perquè no ho puc decidir tot jo, no té sentit.

Fins ara arrossegava jo el tema. Ara hem arribat a un punt d'inflexió on jo m'he quedat sense arguments per la malaltia. Ara arrossega ell i té la raó mèdica i la social, però en realitat hi ha una cosa més simple: no vol tenir cap altre fill. Per tant, prou de menjar-nos el tarro, que és tard. I ara ve una frase amb redoble de tambors que diu així:

Som una home sweet home de tres personetes amb les seves felicitats i infelicitats, amb filosofies i ficcions i música i teletubbies i simpsons i ventdelplà.

http://www.goear.com/listen/8e8abf2/Come-On-Eileen-Dexys-Midnight-Runners

http://www.goear.com/listen/aaa049c/One-Step-Beyond-Madness

http://www.goear.com/listen/ca58172/La-Grange-ZZ-Top

La princesa Leia i el seu pare

-Soy tu paaaaaadree


Aquesta és del Joan. Veig que fins ara al bloc tenim 3 etiquetes de "ficció", que encapçala la llista, i després, empatats amb dues, "Bonet de San Pedro", "Kant" i "amor". Curiós, no? (la Sara va sense etiquetes, que està una mica a tot arreu).

Crec que és el moment de reforçar aquesta tendència i parlar de la recreació de Darth Vader per part del pare de la criatura. Bé, ara és la pròpia criatura la que ja diu "Soy tu paaaaadre". I jo també. Tots repetim aquesta mena de mantra, perquè ens fa molta gràcia.

Era la segona part de La Guerra de las Galaxias, àlies Star Wars. Moment culminant i mític: el Darth Vader, el dolent, va i li diu al Luke Skywalker, el bo (una mica soset), que és el seu pare.

Aquí hauríem de fer una anàlisi psicoanalítica de la cosa, segurament, però hi hem de fer entrar Bonet de San Pedro i Kant. (L'amor, ça va de soi, només cal veure la devoció que senten mútuament pare i filla, vull dir Luke/Leia i Darth).

No és tan difícil, Bonet de San Pedro li agradava al pare del pare, és a dir, seria l'avi del Luke i la Leia, i el sogre del Harrison Ford. La Leia n'està encantada, perquè canten plegats i s'entenen la mar de bé. Com més pau i harmonia a la galàxia familiar, millor.

Kant tampoc no és difícil. Kant va desenvolupar tota una senyora ètica deontològica, de la qual encara se'n parla (sobretot a la facultat de filosofia), i que reformula la clàssica regla d'or de la moral: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". O sigui, "quan dic que no és que no". Molt educatiu, molt de pares. Crec que podem nomenar Kant padrí de la Sara, amb la Carme, que hi ha molta feina a fer.

I ja hauríem d'anar acabant, perquè m'he ficat en un jardí. Ah sí, volia dir que ara fa un any, quan tornàvem de Venècia de passar 4 dies i vam anar a recollir la Sara a casa els meus pares, la princesa Leia es va llençar directament als braços del seu pare i a mi em va ignorar totalment. Digues-li càstig, digues-li devoció estel·lar.

Els tenim o ens tenen?

Aquest nen no és la Sara, és el Martí, i un company de feina (avui va de companys de feina, són importants), me l'ha deixat per al blog. Perquè m'ha encantat la foto del nen amb la mare fent la foto. És un bucle? És la mare que té el nen o el nen que té la mare? (i el pare, sorry, que de vegades ens n'oblidem!).

Hi ha un blog d'una mare que potser "seguiré". Hi vaig anar a parar per casualitat i deia "tinc dos nens petits (o ells em tenen a mi)". Em va agradar. Després vaig veure que parlava molt de cristianisme i no em vaig acabar de decidir (maleïts prejudicis ateus, també!).

Tornem al Martí: que la mare sigui a la panxa del nen (mitjançant tortuga, cert), és encara més simbòlic, com deia una altra companya (ja quasi amiga, no? un altre dia parlem de companys i amics, que em comença P3...).

Bé, la qüestió important, sense més divagacions, és que jo li vaig escriure, al pare, a la targeta de felicitació pel naixement: "fliparàs quan et digui 'tatimu, papa'". Ei, s'ha d'induir una mica, li has de donar el peu: 't'estimo, Martí" o fins i tot: "digues 't'estimo, papa'" i ja veuràs com captarà que allà s'hi diu alguna cosa d'important. Potser pensaràs en els jocs de llenguatge de Wittgenstein, o potser no (esperem que no), però que fliparàs, ja t'ho dic ara. Paraula de mamafilòsofa!