Natural, com la vida mateixa

- Però com, mama, COM?

d'aquí

Li he explicat i ha rigut i ha cridat "el penis i la vagina, el penis i la vagina!", és natural que rigui, he pensat. Però després ha dit que li feia vergonya el que li havia explicat. Vaja, vergonya, també és natural. I que ella això, no. També ho és, de natural, a mi tampoc em va fer cap gràcia quan m'ho van explicar per primer cop. La gràcia intentarem explicar-li més endavant. També li explicarem més endavant que a ella la vam fer d'una manera una mica, mica, però molt mica, diferent, i que va ser una passada, que cada dia preguntàvem com anava la divisió cel·lular fins que la vam poder veure, per primer cop, amb 8 cèl·lules! Quants pares veuen els seus fills amb 8 cèl·lules! Una monada!! (bé, eren dues monades, mai sabrem si la Sara era la de la dreta o la de l'esquerra). La meva germana diu que no l'hi diria, que saber que t'han fet in vitro... potser quan tingui 18 anys... 18 anys?? Em sembla donar-li massa importància i veure-ho com una cosa negativa. No em sembla que hagi de ser cap trauma saber que després de buscar-te molt i molt temps, un metge molt simpàtic que es deia Dr. Bordàs i una biòloga que es deia Esther (com la tieta, per cert), van ajudar els teus pares a crear-te en un bonic i càlid laboratori.

 

No ho sé, encara que sembli estrany, nosaltres no ho veiem gens artificial, per a nosaltres és ben natural. De tota manera esperarem una mica, sí, a que assimili el mètode natural tradicional. Esperem que s'ho prengui bé. Segur que sí!

 

 

PS. Molts petons a l'Anna Veiga, des d'aquí.
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:

 

Ho ha dit la Patti

- Tu estàs compromesa, mama?
- Compromesa, què vols dir?
- És que hi ha un anunci que diu "El Periódico, per a gent compromesa"

Bona aquesta. Compromís. Li vaig dir que una mica sí que estava compromesa i li vaig intentar explicar què volia dir... i què coi vol dir?

Fent una mica de teoria barata (low cost, vull dir) diria que hi ha tres tipus de compromís dins l'esfera pública:

1. Compromís social amb el benestar de les persones properes i llunyanes (eix esquerra-dreta)

2. Compromís nacional amb el propi poble/nació/país (eix nacionalisme-internacionalisme o també eix autonomisme/unionisme-independentisme)

3. Compromís ecològic amb la Terra com a ésser viu i amb la resta d'éssers vius (eix... de la Terra)

Ara calcularem el meu grau de compromís en cadascun d'ells (que potser té algun interès i tot).

1. COMPROMÍS SOCIAL

Es poc dir que sóc una pijaprogre o una bobo o alguna cosa així. M'agradaria viure en un món millor però em costa fer el canvi que realment caldria per arribar-hi (per exemple, no m'hauria d'haver canviat el mòbil per un iphone, ja que això és a costa de la guerra pel coltan al Congo, Oliveres dixit).

Total que vaig a les manis sense saber massa si puc fer o no puc fer fotos amb el meu iphone... les acabo fent, esclar, cal un bon testimoni gràfic de les lluites populars! De vegades hi porto la Sara, que veig que promet amb les seves idees per fer un món millor.

 

Sigui com sigui, el moviment indignat encara respira, cueja, es mou, parla, fa soroll, fa soroll i s'espera que faci molt soroll el 13 d'octubre, en una acció que es vol mundial i que cada país adaptarà a les seves característiques. Aquí es tracta de denunciar el deute il·legítim, que es considera que no hem de pagar. Com diu el Manifest: "més d'un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l'obtenció d'un benefici econòmic." A les 18h a la Plaça Catalunya. Hi serem. Amb l'iphone.

 

 

D'altra banda, el 17 d'octubre és el Dia Mundial Contra la Pobresa, dia que s'aprofitarà per sensibilitzar els partits polítics perquè tinguin en compte les polítiques socials en els seus programes. He llegit que el capitalisme s'ha de substituir per una economia social de mercat, que tingui la persona com a eix (potser aquest és el millor eix que podem trobar).

Compromisòmetre: tenim la col·laboració a 3 oenagés, un compte de Triodos a mig fer, assistència a manis, signatures d'Amnistia i Avaaz... però vivint més o menys bé (amb retallades) dins el capitalisme consumista... Grau de compromís: mitjà.

2. COMPROMÍS NACIONAL

Avui llegia a El Periódico, precisament, en un article de Nacho Corredor, que "l'èxit de l'independentisme està a generar il·lusió en un món fosc." Segurament té raó, almenys en el meu cas m'he anat anat apropant a l'independentisme perquè em fa il·lusió pensar en una república catalana, amb la seva història, però sobretot amb un nou guió per escriure.

 

Compromisòmetre: A veure, tenim la senyera penjada amb un Visca Catalunya (model inaudit, només n'he vist un altre igual el dia de la mani), voluntat de votar per un partit independentista o independentista/federalista, assistència a uns 25 concerts de Raimon a llarg de la vida (i aviat el proper)... però passat de lectures savaterianes "Contra las patrias", poca vibració amb els símbols nacionals... Grau de compromís: mitjà-baix.

 

3. COMPROMÍS ECOLÒGIC

Mai he estat molt compromesa amb aquest tema, més enllà de reciclar i votar Iniciativa en 4 de cada 5 eleccions. Ah, i l'escola de la Sara cuida molt aquest tema. És una de les coses que em va agradar de l'escola (per compensar).

 

Nota frívola: ahir vaig comprar al Veritas i em vaig assabentar que un pollastre triga 90 dies a créixer i que els que mengem habitualment en triguen 25. Aquesta diferència és exactament la diferència de preu entre un i altre. Per a ecologistes amb pasta.

 

Compromisòmetre: A veure, reciclatge, escola... però poca cura per la natura en general, hi pensaré. Grau de compromís: baix.

 

RESUMINT...

Ara que he fet aquesta anàlisi acurada del meu nivell de compromís, ja puc dir-li a la Sara que estic... una mica compromesa.

I commit my dream to you!!

 

 

 

 

Boys don't cry

- T'has adonat que els nens són molt tontos?

Fanboy i Chum Chum, foto escollida per la Sara

Com ha arribat la Sara a aquesta curiosa conclusió? L'hi pregunto i em diu que alguns nens es porten malament (alguns ja no són tots, uf), que el Roger no fa cas a la mestra i que el Leo sempre vol ser el primer (casos paradigmàtics del que a la meva època se'n deia "fer-se notar"). Sí, d'acord, però en un blog d'investigació com aquest no podem deixar cap hipòtesi sense verificar. I si de vertitat els nens fossin molt tontos? I tontos en el sentit de simples o de ximples? És veritat que les dones som més complicades?

La qüestió es que els tòpics sobre les diferències entre el cervell masculí i el femení tenen una base científica i una explicació evolutiva: en general, els homes tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre, racional, i tenen majors capacitats espacials, més destreses motores, són més agressius i tenen més punteria (francament útil per caçar) i les dones tenim més desenvolupat l'hemisferi dret, emocional, i tenim més empatia (per una major connexió entre els dos hemisferis), som més verbals, tenim millor motricitat fina i major emotivitat (francament útil per cuidar de la canalla).

Sempre m'havia fet més aviat ràbia, però l'altre dia em vaig comprar Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus, de John Gray (ep, per un euro a l'Instant Cash). I el John Gray, inspirat per la seva esposa, Bonnie Gray, entre d'altres consells inestimables es dedica a llistar "101 modos de ganar puntos a los ojos de una mujer":
- Abrázala cuatro veces al día.
- Cuando os cojáis de la mano, no dejes que tu mano esté fláccida.
- Sé comprensivo cuando se demore o decida cambiarse de ropa.
- Cuando la escuches, muéstrale tu interés soltando pequeñas interjecciones tales como "ajá, vaya, mmm, pues sí, oh".
- Dale un beso y dile adiós cuando te vayas.
Impressionant. Els altres 96 consells presenten el mateix grau d'inspiració. I això no és tot, perquè guanyar punts no és una metàfora, la dona també en pot guanyar, oitant:
- Ella no da consejos mientras él conduce o aparca el coche y luego le muestra su apreciación por haber llegado hasta allí .... 10-20 punts
- Cuando él se aleja, ella no le hace sentirse culpable .... 10-20 punts
-En ocasiones especiales, ella pasa por alto errores de él que normalmente la disgustarían .... 20-40 punts
- Disfruta haciendo el amor con él (!) .... 10-40 punts
I la millor:
- Ella le pide apoyo sin exigencias cuando él cree que la puntuación está más o menos igualada .... 1-5 punts

Jo no sé si la Bonnie és la responsable d'aquesta cosa que m'he comprat (per un euro, repeteixo). No sé si és fruit d'una ment molt simple o d'una molt retorçada. Si hem de fer cas de Cioran (del matrimoni Gray a Cioran hi ha un salt evolutiu), les dones som més complicades que els homes: "Si prefiero las mujeres a los hombres es porque ellas tienen la ventaja de ser más equilibradas, más perspicaces y cínicas, por no hablar de esa misteriosa superioridad que confiere una esclavitud milenaria".

No ho sé, tampoc li veig la superioritat. La cita l'he tret de Virtudes públicas de la Victòria Camps, on diu que entre un feminisme de la igualtat i un feminisme de la diferència s'ha de trobar un equil·libri. I que si la història i la tradició (no una suposada essència femenina) ens ha portat a desenvolupar l'afectivitat, l'empatia i la manca d'agressivitat, aquests valors els hauríem de potenciar per fer avançar el món. A més, diu la Camps que els valors que han imposat els homes no tenen perquè ser millors que els de les dones: "¿Por qué tiene que valer más la fuerza que la debilidad, el mando que la sumisión, el autodominio que el sentimentalismo, la coherencia que la dispersión?" Ella mateixa diu que cap d'aquests valors és absolut i que en un moment pot ser millor la força i en un altre la feblesa (la feblesa com a força, entenc jo...). Però, se m'acut, com es pot "imposar" la feblesa des de la feblesa? I no es diu, també, que les dones som més fortes, en realitat?

Però la destroyer total és la Valerie Solanas, Manifesto per l'eliminazione dei maschi (títol original: Society for Cutting Up Men Manifesto, no recordo per què el tinc en italià): "En aquesta societat la vida, en el millor dels casos, és un avorriment sense fi i res és per a les dones: així, a les dones responsables, a la recerca d'emocions aclaparadores, només els resta enderrocar el govern, eliminar el sistema monetari, instituir l'automatització global i destruir al sexe masculí (...) El mascle és completament egocèntric, atrapat dins de si mateix, incapaç d'identificar-se amb els altres, incapaç d'amor, d'amistat, d'afecte i de tendresa". Per cert, que la Valerie ja va intentar eliminar un mascle en concret quan va disparar contra Andy Warhol el 1968...

Entre el Gray, la Solanas i la Vicky em quedo amb la Vicky. No ens agrada parlar d'essencialismes, l'home no és essencialment agressiu (ni tonto) ni la dona essencialment afectiva (ni tonta), però hem arribat fins aquí i hem de jugar amb les cartes que tenim (i intercanviar-nos una mica les cartes tampoc aniria malament). Si volem guanyar punts de veritat, necessitem la Sara i el Roger i el Leo. I fins i tot la mestra.

PS. Reivindico l'ús legal de la paraula "tonto" i "tonta" en català.

PS2: Bona revetlla! I moltes felicitats als Joans i les Joanes, a les Joanes i els Joans! I 20 punts per al Joan Gray!

Perruqueres (lliures)

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).

Ous

- On estan els ous?

Això em va preguntar la Sara mentre l'estava banyant, ahir al vespre. Pel context, em vaig imaginar de quins ous es tractava. Efectivament, resulta que l'Arnau del càmping li va dir un dia "no me toques los huevos" i la Sara volia saber on eren, curiosa com és ella. L'hi vaig explicar i em va respondre "vull veure un ou del papa", que vaig capejar amb una maniobra de distracció. Llavors em va semblar que potser li havia de parlar dels ovaris, ja posats. Els ovaris... un concepte difícil per a una nena de quasi 5 anys, no? Però què carai, tan misteriosos són els ovaris com el cervell o el cor. L'hi vaig explicar tan bé com vaig saber, però no em va dir res. Em sembla que no ni tan sols ho va trobar misteriós.

Aquí el post es bifurca:

D'una banda tenim la dificultat d'explicar certs conceptes als nostres fills. No sabem quin és el bon moment, si ens avancem o si anem massa poc a poc. Què processa el cervell de la Sara? Doncs bé, abans d'anar a dormir li he preguntat si se'n recordava de la pregunta dels ous i m'ha dit que no. Quin èxit!

D'altra banda tenim el concepte ou. Ou de gallina. Ou còsmic. Ou com balla. L'ou és principi de vida i és allò que fas per sopar quan no saps què fer. L'ou o la gallina. És el més quotidià i el més metafísic. Recordo una entrevista a José Luis Sampedro en què deia que l'ou és una meravella. Ho és!

P.S. L'entrevista val la pena.

"Moments"

-Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
-De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
-I què passa amb el papa?

Ens hem afanyat a dir que el papa també hi contribueix i que hi posa la llavor. Sempre havia pensat que no recorreria a això de la llavor quan arribés el moment, però de tota manera tampoc no sé si sap que és una llavor, i tampoc sembla que aquest sigui "el moment". Ja vaig veient que el moment són diferents moments, amb les seves explicacions més o menys matusseres.

imatge manllevada de: http://ca.xuxulanstrum.com

M'ha fet molta gràcia la seva lògica: els nens, com el seu cosí Albert de 6 anys, vénen dels pares, i les nenes, de les mares. Curiosament, aquesta lògica s'acostaria a la idea de reproducció per clonació, que també pot arribar en un futur més o menys llunyà. 

Aquest possible futur fa una mica de por, i també el de l'úter artificial (em ve al cap Un món feliç...), però per què no? La Sara tampoc ha estat concebuda pel mètode tradicional. Els seus tres primers dies de vida els va passar en un tub d'assaig... i molts nens passen els darrers mesos de gestació en incubadores i no té res a veure amb Huxley; potser a la Sara li haurem d'explicar primer aquest mètode i després el tradicional... bé m'estic embolicant i no n'hi ha per tant.

Més difícil va ser quan em va preguntar "què vol dir morir-se?" I sé que aquest moment també tornarà a aparèixer, segur!

La Catalunya

-On guardo la Catalunya?

Això m'ha preguntat la Sara quan arribàvem a casa aquesta tarda amb una senyera. Després de molts anys de viure sense senyera, m'ha agafat un nosequè per comprar-ne una i penjar-la demà. Com ho feia -i segueix fent- la meva mare, aragonesa de naixement, però catalana de cor. El meu pare també és català, però més de butxaca; si no es pot ser alemany o suís, almenys, català. I el Joan, simplement català, sense massa símbols ni reivindicacions.

Jo fins ara basculava entre el Contra las patrias del Savater, quan semblava que parlava de TOTES les pàtries, i un nacionalisme defensiu, quan algú em qüestiona, per exemple, per què hem de parlar català. Llavors, a què ve aquesta exhibició de colors?

Potser perquè amb la Sara torno als orígens, a la meva pròpia escola militant, laica i catalana. I perquè vull que se senti part d'una comunitat (escola, barri, ciutat, país, etc.), però també de la comunitat humana (i que res del que és humà li sigui aliè...), i de la terrícola, fins i tot, amb els seus animals i plantes, i, fins i tot, de la gran família de l'Univers, si hem de creure La Contra de La Vanguardia d'avui (al·lucinant).

Total, que li he dit a la Sara que guardés Catalunya (la relació entre la cosa i el símbol encara no la tenim molt clara) damunt de taula, per demà, però ha preferit posar-se-la de capa i cridar "Sóc un pirata de Catalunya!". També li podia haver dit que la guardés al cor o a la butxaca, però el rotllo pirata la veritat és que ha tingut gràcia. Hauria d'haver fet una foto i enviar-la al Tribunal Constitucional.


P.S. Avui he sabut que el català és la SEGONA llengua en nombre de blogs o blocs a internet, més de 123.000, per darrera -a molta distància, això sí- de l'anglès. És una dada que sembla inversemblant ni que sigui per demografia, però aquesta font ho diu. A mi m'ha agradat saber-ho (orgull patriòtic? matriòtic?) i també té alguna cosa romàntica de pirateig dels mars internàutics (i també és una comunitat a la qual fa il·lusió pertànyer). http://www.knowledgesearch.org/census/lang.html

La natura, la gran desconeguda

-La neu!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La primera vegada que portes un crio a la neu és màgic, no?

Aquest post (que modern queda això de "post") és quasi un encàrrec (el primer post d'encàrrec, quina emoció!). Tinc una amiga que sempre em retreu que "tinc poca natura", que és tan lleig, si t'ho mires bé, com tenir poca cultura. Però mai m'ho he mirat bé del tot.

La família de la meva amiga va sovint a la muntanya, a la neu, a "passar fred, que és sa" (s'entén que és sa perquè és de muntanya, passar fred a la ciutat o al despatx li fa tan poca gràcia com a mi). Jo me l'escolto, sé que té raó, però em costa, ens costa fer el pas, perquè a més el pare de la criatura és de la mateixa corda que jo.

L'altre dia, gràcies a que el meu cunyat també és un malalt de la natura, vam anar a conèixer la neu amb la nena i el cosinet gran. La Sara va al·lucinar amb tota aquella extensió de blanc. Va ser poca estona, però encara se'n recorda.

Amb la meva amiga hem anat algun cop al teatre amb les nenes, la seva i la meva. I està bé, però crec que té raó, hem de veure més verd, més blanc, més blau, ara m'està quedant poètic. Kant també s'admirava de la bellesa i de la força de la natura, ell que era tan racional, tan cap quadrat, tan puntual, tan rigorós, tan avorrit, potser. Però a què treu cap aquest bon home? Només necessitem un cotxe i una muntanyeta, no?