Revolució pacífica (i que s'hi pugui ballar!)

Quan feia primer de carrera, ara fa.... 31 anys! (gràcies, calculadora), vam fer unes vagues i unes manifestacions a la Universitat Autònoma (que es van escampar a la Central i a les altres universitats). Vam començar demanant més busos entre Cerdanyola i l'Autònoma, vam continuar volent millorar la universitat i vam acabar per voler canviar el món. 

Ara em sento una mica com llavors. Ahir vaig penjar un cartell (em vaig pujar a una escala i tot, oju!) que deia "Democràcia. Si tu no hi vas, ells guanyen" (que està inspirada en un eslògan del PSC, curiosament). També em recorda al No a la guerra. En definitiva, em recorda a aquells moments en què per poc polititzat que estiguis, la realitat t'"interpel·la". I et fa sortir al carrer. 

No sé com anirà l'1-O. Si puc, votaré i votaré Sí, tot i que com ja he explicat aquí, no era pas independentista, i realment soc poc nacionalista o patriòtica. M'hi he tornat i tinc moltes ganes de construir una república catalana (potser federada o confederada amb l'espanyola després, per mi perfecte). De moment, surto al carrer més per poder votar que pel resultat del vot. Això m'interpel·la però de quina manera.

Em sap greu que la meva amiga i la meva cosina que votarien No, no vulguin votar. Que no se sentin interpel·lades (la paraula del mes, junt amb "tumultuosos", "sediciós" i "piolín"). Ni després d'aquests dies de repressió. N'hem parlat, després d'unes hores prudencials, i estem d'acord amb algunes coses, però hi ha un punt que no, que no hi ha manera. Llavors deixem de parlar-ne. S'havia d'intentar. Pensava que hi havia dues realitats paral·leles indissolubles, però la tercera via existeix i també és forta.

També espero que no hi hagi violència. Em fa pànic. Crec que ens passa a tots. Que el que passi abans, durant i després de l'1-O sigui pacífic, plis. Ens veiem al carrer i a les urnes??!!

PS. Vam aconseguir els autobusos ;)

Els titellaires i la diferència entre realitat i ficció

Ja fa 4 dies de l'empresonament dels titellaires Raúl i Alfonso. Em sembla indignant i ratllant el surrealisme que hi hagi dues persones a la presó (incondicional sense fiança, no sigui cas que s'escapin a fer titelles al país veí) per un espectacle en què un personatge adjudica a un altre el cartell de "Gora alka-ETA". Un espectacle que a més estava erròniament programat per a tots els públics (i de la qual cosa els titellaires van avisar abans de començar).

He llegit un article sobre el tema que diu que la identificació entre ficció i realitat, entre literatura i literalitat, és pròpia dels règims dictatorials. M'ha semblat una reflexió interessant. De fet, el menyspreu de les dictadures per la cultura deu tenir a veure amb aquesta incapacitat. L'article és "El cambio y los titiriteros", de Santiago Alba Rico i Carlos Fernández Liria, creadors del mític programa "La bola de cristal". Diu que "en uno de los libros de Svetlana Aleksievich, una víctima del gulag cuenta que, entre los condenados, algunos lo estaban por haber contado un chiste sobre Stalin, otros por haber pronunciado el nombre de Stalin e incluso uno por "parecerse" a Stalin (...) Si las mismas palabras significan siempre lo mismo, en un teatro y en un parlamento, el propio juez Moreno, mientras redactaba el auto de encarcelamiento de Afonso y de Raúl, incurría, al igual que ellos, en un delito de enaltecimiento y apología del terrorismo (...).

Els autors se sorprenen i s'escandalitzen del silenci generalitzat dels intel·lectuals davant aquest atemptat contra la ficció i contra aquesta incapacitat per diferenciar realitat i ficció, que és la base de la cultura i de la democràcia mateixa (bé, la base de la democràcia són els drets humans).

Em sembla que vincular la llibertat creativa a la democràcia té tot el sentit del món, i em fa pensar en la polèmica d'aquella obra del MACBA on apareixia el monarca en postura poc galdosa. Però en aquest cas parlem de presó, són paraules majors. 

Demà hi ha una concentració a les 19.30h a Plaça Sant Jaume. Intentaré convèncer la Sara, a veure si hi podem anar. Potser podríem projectar un episodi del Barrio Sésamo on s'ensenyés la diferència entre realitat i ficció, no?

o

- Ja sé fer la o amb lletra lligada, mira es fa així: o

És fascinant això d'aprendre cada dia una lletra amb lletra lligada. Avui la "o". És molt útil aquesta lletra, tant si és amb forma de pal (de pal rodó) com amb lletra lligada (encara que de moment no lliguis res).

Cada dia se'ns presenten disjuntives, algunes s'acaben allà mateix, altres tenen més conseqüències i presenten noves disjuntives i cadascuna té diverses ramificacions possibles que al seu temps tenen altres ramificacions, de manera que anem fent un camí eliminant un munt de camins possibles (anem fent retallades, per utilitzar una paraula de moda).

La Sara quan està contenta es dóna cops al cap, en un gest molt seu. I fa tonteries. La Sara és una nena molt alegre i molt pallassa.

La Sara sabrà escollir el seu camí, eliminant camins possibles, i ajuntant camins, per què no, en comptes de "o", jugar amb les "i".

El Lluís dels Mil Dimonis m'ha fet pensar en Cioran. Aquí va un fragment de Précis de décomposition: "Disserter sur la liberté, cela ne mène à aucune conséquence en bien ou en mal; mais nous n'avons que des instants pour nous apercevoir que tout dépend de nous... La liberté est un principe éthique d'essence démoniaque."

I per acabar aquesta mena de post, "Pale Blue Eyes", dedicat a la Sara (que té els ulls blaus) i que hem escoltat aquesta nit en el disc que li vam gravar el seu pare i jo quan encara no havia nascut. I a totes les "o" i a totes les "i"... i a tot l'abecedari, de pas.

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad...



En el proper post no parlaré de la llibertat, que us estic donant la llauna :-).

Perruqueres (lliures)

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).