El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25. Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...

"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...

Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!

 

 

 

En realitat...

- En realitat el geni és de color blau

Això m'ho va dir la Sara l'altre dia, quan estàvem al teatre veient Aladí. I on era aquesta realitat més real que la que estàvem veient? A Disney, el geni de color blau sortia a l'Aladí de Disney. Curiós que pensés que el geni de Disney era l'autèntic geni. Per què? Perquè el va veure primer? Perquè el cinema és més realista (curiosament) que el teatre? Perquè Disney té un prestigi que no tenia aquell grup de teatre? (per cert, ja van dues obres de teatre infantil en què els actors es peten de riure a l'escenari, no m'ho imagino en el teatre d'adults, però quin bon rotllo, això sí).

Segons això, Disney seria com el món de les idees platònic, del qual participen totes les obres de teatre, còpies voluntarioses i sovint amb mitjans limitats d'aquella "versió original": "Esto es, por cierto, la reminiscencia de lo que vio, en otro tiempo, nuestra alma, cuando iba de camino con la divinidad, mirando desde lo alto a lo que ahora decimos que es, y alzando la cabeza a lo que es en realidad" (Plató, Fedre).

Ara penso que després de l'obra no li vaig dir a la Sara que allò no s'ho havia inventat Disney, que en realitat el geni no sabem de quin color era o que pot ser de molts colors. Tampoc no tenim molt clar si existeix o no realment. Una hipòtesi és que existeix però està en un altre planeta. Si aconseguim arribar-hi li demanarem tres desitjos:

- Que els animals salvatges com els hàmsters (tenim un hàmster bastant salvatge) siguin més tranquils, perquè no facin por al papa.
- Menjar només molles de pa i aigua i sopa i iogurt per beure (diu molt de la meva qualitat com a cuinera).
- Tenir una guitarra de veritat (recordem que la guitarra de la Dora la Exploradora no té cordes).

Un xic allunyats dels desitjos de Plató-Sòcrates...:

"SÓC.- Oh querido Pan, y todos los otros dioses que aquí habitéis, concededme que llegue a ser bello por dentro, y todo lo que tengo por fuera se enlace en amistad con lo de dentro; que considere rico al sabio; que todo el dinero que tenga sólo sea el que puede llevar y transportar consigo un hombre sensato, y no otro. ¿Necesitamos de alguna otra cosa, Fedro? A mi me basta con lo que he pedido.
FED.- Pide todo esto también para mí, ya que son comunes las cosas de los amigos.
SÓC.-Vayámonos."