dimarts, 15 de desembre del 2009

Límits

-No ho fas bé, mare

Una frase així em va dir la infermera del CAP quan vam anar a fer la revisió dels 3 anys amb la Sara. Després de la seva rebequeria (de la Sara) i la meva reacció desesperada i quasi derrotada, la infermera va voler dir-me, amb veu dolça però ferma, allò que hem sentit molts cops: que si ara es porta així i no hi posem remei, quan tingui 14 anys ja ens podem preparar. O sigui, el famós tema dels límits que, fent un símil fàcil, són més importants que els de la raó pura. Són els límits de l'estira i arronsa, del prou perquè ho dic jo, límits desperts, límits cansats, límits que van sols...

La qüestió és que a la sortida vaig practicar això dels límits amb convicció i no sé com ni per què em va sortir bé. És més, la Sara estava especialment dolça (mami, mami), potser és que amb els límits li fem un món més segur, no ho sé. Ara he d'anar a recollir-la. Ja tremolo el que em costarà fer-la caminar (camina, vols caminar?! t'he dit que caminis!!! Vols fer el favor de caminar d'una vegadaaaaa!!! vale, t'agafo però només fins allà i després camines, eh?).

Pensaré en la infermera dolça però ferma, mare.

divendres, 4 de desembre del 2009

2 en 1

Sara: quin dia és avui?
Gemma: avui és dissabte.
Sara: no, avui és dissabte i diumenge!

Potser, seguint amb aquesta plasticitat mental de la Sara, podem concentrar de dilluns a divendres en un dia (una mica com el programa de TV3 Divendres) i estendre dissabte i diumenge als altres dies. Es podria trobar una manera "metafòrica" de fer-ho...

Dos aforismes nitxeans, de La gaia ciència:

Idees.- Les idees són les ombres dels nostres sentiments -sempre més fosques, més buides, més simples que aquests darrers.

La vida no és cap argument.- Ens hem arranjat un món en el qual podem viure, amb l'acceptació de cossos, línies, superfícies, causes i efectes, moviment i repòs, figura i contingut: sense aquests articles de fe, ningú no suportaria actualment de viure! Amb això, tanmateix, no constitueixen pas encara quelcom de demostrat. La vida no és cap argument. Sota les condicions de la vida podria haver-hi l'error.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Un món millor per a la Sara, una Sara millor per al món

-S'ha de compartir!

Quantes vegades diem això als nens petits? al parc, amb els desconeguts, amb els cosins, amb els amics, s'ha de compartir s'ha de compartir. I nosaltres què? poc que compartim, nosaltres, i a nivell planetari no diguem.

Només em faltava llegir-me Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem. Crec que estic arribant a la meva pròpia filosofia: postmaterialisme ateu. El postmaterialisme està molt bé però no ha de ser un retorn a la religió. El "religare" l'haurem de trobar en un altre lloc, d'una altra manera, al món mateix. El sentit o és immanent o no és. Déu ja no hi és ni falta que ens fa.



Hem de compartir i viure d'una altra manera, està clar. Les esquerres haurien d'esforçar-se a trobar un discurs en aquesta línia, no ho sé, conec gent que vota esquerres que és més de dretes que el meu pare. O potser parlar de dreta i esquerra ja no té sentit, com llegia avui al diari que deia un blogger italià. Llavors què hem de fer? Què votem? Votem? Sempre penso que votaré en blanc i sempre acabo votant Iniciativa (menys alguna rara vegada). Els hauré de preguntar com veuen això del postmaterialisme ateu. Si pogués votaria a Intermón, directament.

Bé, prou de pamflet per avui, que ja hem fet prou outing. La Sara dorm feliç, és improbable que fem un món millor, però ho hem d'intentar, no?

dilluns, 19 d’octubre del 2009

7

-"(...) Edicions 62 ja ha fet una jugada i s'ha endut un dels llibres de la fira, Tiger Tiger, de Margaui Fragoso. Tal com explica l'editora, Pilar Beltran, 'és una mena de Lolita explicada per ella mateixa. La protagonista és una nena de set anys que està amb un home de cinquanta. Primer ell la tracta com a pare i com a amic, però hi va havent situacions il·lícites'. El llibre s'està acabant d'escriure, però es veu que ja promet força." Ada Castells, Avui, 17-10-09.

Una nena de 7 anys no és una lolita, és una nena!

dijous, 8 d’octubre del 2009

Patchwork

- Repetirem aquell experiment que vam fer aquella vegada, barrejant fragments de llibres de ficció i no ficció, a l'atzar. En semidirecte.

Aquest cop la Sara serà la mà superinnocent que ens donarà els llibres. Comencem per la no ficció.

"Yo creo que la visita del Rey a Cataluña ha sido el resultado de un hecho positivo. Como hemos escrito en 'Treball', la decisión de viajar aquí ha sido tomada por el Rey y por el gobierno como consecuencia de la situación que se ha creado en Cataluña en el último período, como consequencia del vigor y de la extensión que han alcanzado aquí las luchas populares y las luchas democráticas, cuya culminación han sido las manifestaciones del 1 al 8 de febrero."

Uf, déu n'hi do, López Raimundo, La soledad del corredor de fondo, Xavier Vinader, José Martí Gómez, Josep Ramoneda, Laia, 1976

"'Oh I just go in there to study'
'Ain't you kinda old to be a college student?'"

The Dharma Bums, Jack Kerouac... doncs no l'he llegit, però la portada és la mar de psicodèlica. Llegeixo a la contra que va sobre dos nois joves a la recerca del Darma o la Veritat. No sé si se li pot trobar el lligam amb el PSUC de la transició... segurament. Ara el trobarem amb el tercer.

Efectivament, llegim, a la Revue d'Europe, Les défis à l'Europe:

"Tout intellectuel, dans quelque domaine ou sur quelque support qu'il oeuvre, est confronté à ce tourment".

Per saber de quin turment parla, s'ha de llegir tot l'article, cosa que no farem, segur que l'últim llibre ens ho explica. És la Mercè Ibarz a A la ciutat en obres:

"-Deixa reposar una mica la infusió, Joan- va dir Encarna i després es va girar cap a mi."

Què ens diu l'atzar de la Sara? que els intel·lectuals i els que cerquen el Dharma han de deixar reposar la infusió que és un turment? No, que té gana, fi de l'experiment.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Tinc poc temps

-Tinc poc temps, però tinc ganes d'escriure just for fun (a veure si pesco un lector)

La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:

http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related

I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.

P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.

divendres, 18 de setembre del 2009

Sisplau

-I per què es diu "sisplau"?
-Perquè quan una persona demana una cosa...
-I com es diu la persona? mama? papa? Lucía? Judit? Martina? iaia? Albert? Iona?

La conversa s'ha perdut en la quantitat de noms i possibilitats que podia tenir la nostra persona genèrica, protagonista de l'explicació que no he pogut acabar. I li hauria volgut donar una explicació certa, clara i entenedora del fenomen de la cortesia, del "sisplau" (acceptem la forma "fossilitzada", bonica expressió, del "si us plau", després de visitar el blog dodellengua).

La cosa seria que demanem un esforç a una altra persona i, reconeixent-ho, formulem una paraula màgica que activa la voluntat de fer aquest esforç. Això em fa pensar en la filosofia del llenguatge, en aquelles paraules o locucions performatives, que fan coses. Vaig a consultar un moment la xarxa i torno amb una font autoritzada, que era Austin, sobretot.

Copio de la wikipèdia:

"El punto de partida de Austin es la crítica a los filósofos que erróneamente supusieron que la única relevancia de un enunciado es describir algún estado de cosas o enunciar algún hecho. Esta suposición conlleva cometer lo que Austin denomina "falacia descriptiva", esto es, obstinarse en que sólo mantienen interés teórico los enunciados descriptivos. Frente a esta posición Austin plantea la existencia de dos tipos de enunciados: constatativos y performativos. Los primeros los utilizamos para describir determinadas cosas; con los segundos no se constata o describe nada sino que se realiza una acción."

Quan ensenyem a parlar als nens, quan els eduquem (o intentem educar-los) ens adonem (encara més) d'aquest poder que tenen les paraules, i no només quan donem una ordre sinó de maneres més subtils. Quan diem "t'estimo", per exemple. L'altre dia m'explicava la mama Maria el que li va dir el seu fill de 3 o 4 anys (ara adolescent), un dia que va saltar sobre el seu llit a primera hora del matí: "què fas aquí?" li va dir ella, "mira, estimant-te!" (crec que era amb signe d'admiració).

P.S. Realment no sé per què li veien dificultat a trobar més interessants els enunciats performatius (ah, interessants a nivell teòric, això ho explica tot... ).

dijous, 10 de setembre del 2009

La Catalunya

-On guardo la Catalunya?

Això m'ha preguntat la Sara quan arribàvem a casa aquesta tarda amb una senyera. Després de molts anys de viure sense senyera, m'ha agafat un nosequè per comprar-ne una i penjar-la demà. Com ho feia -i segueix fent- la meva mare, aragonesa de naixement, però catalana de cor. El meu pare també és català, però més de butxaca; si no es pot ser alemany o suís, almenys, català. I el Joan, simplement català, sense massa símbols ni reivindicacions.

Jo fins ara basculava entre el Contra las patrias del Savater, quan semblava que parlava de TOTES les pàtries, i un nacionalisme defensiu, quan algú em qüestiona, per exemple, per què hem de parlar català. Llavors, a què ve aquesta exhibició de colors?

Potser perquè amb la Sara torno als orígens, a la meva pròpia escola militant, laica i catalana. I perquè vull que se senti part d'una comunitat (escola, barri, ciutat, país, etc.), però també de la comunitat humana (i que res del que és humà li sigui aliè...), i de la terrícola, fins i tot, amb els seus animals i plantes, i, fins i tot, de la gran família de l'Univers, si hem de creure La Contra de La Vanguardia d'avui (al·lucinant).

Total, que li he dit a la Sara que guardés Catalunya (la relació entre la cosa i el símbol encara no la tenim molt clara) damunt de taula, per demà, però ha preferit posar-se-la de capa i cridar "Sóc un pirata de Catalunya!". També li podia haver dit que la guardés al cor o a la butxaca, però el rotllo pirata la veritat és que ha tingut gràcia. Hauria d'haver fet una foto i enviar-la al Tribunal Constitucional.


P.S. Avui he sabut que el català és la SEGONA llengua en nombre de blogs o blocs a internet, més de 123.000, per darrera -a molta distància, això sí- de l'anglès. És una dada que sembla inversemblant ni que sigui per demografia, però aquesta font ho diu. A mi m'ha agradat saber-ho (orgull patriòtic? matriòtic?) i també té alguna cosa romàntica de pirateig dels mars internàutics (i també és una comunitat a la qual fa il·lusió pertànyer). http://www.knowledgesearch.org/census/lang.html

diumenge, 6 de setembre del 2009

Γνωθι Σεαυτόν, Nosce te ipsum, Coneix-te a tu mateix


Gemma: com que sóc una mica hippy...
Esther: hippy, tu? I què més, si ets una consumista acabada, si no t'estàs de res.
Gemma: però si passo de marques i gasto en cine i llibres...
Esther: i en salmó fumat.
Gemma: però si sóc d'Intermon i de la Creu Roja i em deixo una pasta per fer el món millor...
Esther: per netejar la teva consciència.
Gemma: però UNA MICA hippy sí que sóc, no?
Esther: no.

No hi ha res com tenir una germana per desmitificar-se un mateix. Estic per emportar-me-la al psicòleg, a veure si fem drecera i arribem abans a la màxima de Delfos.

Gemma: tu vols ser hippy, Sara?
Sara: sí.
Gemma: doncs llavors no has de ser consumista.
Sara: sí, jo vull el marró.
Gemma: el marró?
Sara: el Rei marró.
Gemma: el Rei negre vols que et porti els regals?
Sara: sí, el marró.

Ja hem fet tard.

dimecres, 2 de setembre del 2009

I a vegades ens en sortim






-No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Així es difícil enfadar-se... com diu el Joan, no sé si enfadar-me o posar-me a riure. Una amiga que passava una mala època amb la seva filla em va dir "és la meva filla i no la suporto", em va semblar molt fort, en aquell moment, però de vegades hi penso, quan em treu de polleguera, i l'entenc. És un moment, potser una època, però després arriba un moment, una època, que no pots evitar riure o fer cara d'embadalit.

-Vull vull vull, puc puc puc.

Ens hem inventat aquest mantra perquè la Sara s'adoni que ha de dir menys "vull" i més "puc". És com un joc però comença a funcionar, crec. L'altre dia, en una botiga vaig sentir "puc tocar això, mama?" i vaig pensar en la cançó dels Manel, a vegades ens en sortim. Una altra mare em va dir fa poc "vaig veure que em manava i que no podia ser, vaig començar a insistir en les paraules màgiques: sisplau i gràcies". Doncs això mateix. Suposo que tenim por que es converteixin en petits tirans.


La Care Santos, a Supermares!, parla de l'autoritat i cita Hannah Arendt "Els nens no poden rebutjar l'autoritat educativa com si estiguessin en una situació d'opressió per una majoria adulta, si bé en les modernes pràctiques educatives s'ha aplicat aquest fet absurd de tractar els nens com si fossin una minoria oprimida que necessita ser alliberada. Els adults han rebutjat l'autoritat i això només pot voler dir una cosa: que es neguen a assumir la responsabilitat del món al qual han portat els seus fills."

Recordo que em va frapar l'episodi protagonitzat per Eulalia Ramon a la pel·lícula Dones, de Judith Colell, d'una mare que fa l'impossible per donar un caprici al seu fill i que quan creu que ja l'ha fet feliç, el nen li demana una altra cosa. Uf! més que ciència ficció quotidiana, això seria un thriller quotidià.

divendres, 14 d’agost del 2009

En la feina

Joan: què fas?
Sara: estic pensant.
Joan: i en què penses?
Sara: en la feina.


Sara: em dintres a l'aigua?


Gemma: què li comprem a la cosineta, per al seu pis nou?
Sara: una porta!

dilluns, 27 de juliol del 2009

L'Arlet i el Llullu

Per a l'Arlet i el Llullu

SOL YA AUSENTE

Todavía un instante, mientras todo se apaga,
la piedra que recoge lo que el cielo desdeña,
esa mancha de luz
para cuando no quede,
un poco de calor
para cuando la noche...

Todavía un instante, mientras todo se pierde,
la memoria que guarda la belleza de un rostro,
esos ojos lejanos que derraman
su claridad quí, tan dulce y leve,
este amor obstinado
para cuando el olvido...

Pero el olvido nunca:

un instante final que se transforma en siempre,
la luz sobre la piedra,
la mirada
que dora tenuemente todavía
-después de haber mirado-
la penumbra de un sueño...

Ángel González


CANÇÓ

em llevo a vetllar-te
la nina ha caigut
anit quan dormies
la lluna la pruna
s'ha vestit de dol

la nina és a terra
tota ella un manyoc
imatge temuda
la lluna la pruna
ja no surt el sol

la nina per terra
vestida de dol
ja no l'abraçaves
la lluna la pruna
estronca el seu vol

la nina esqueixada
pentina els cabells
la lluna endolada
serà sempre teva
serà sempre amb tu

Oriol Izquierdo


L'Albert, el cosí de la Sara, de 4 anys, diu que hi ha pedres voladores. Són pedres que surten volant quan fa sol. I ho explica amb aquella naturalitat. Potser l'Arlet i el Llullu s'han convertit en pedres voladores que existeixen encara que no les veiem, ja no les veiem. En el món dels nens tot és possible.

dilluns, 20 de juliol del 2009

En groc

-I en castellà?
-Fuerte.
-I en anglès?
-Strong.
-I en groc?

Em descol·loca.

Aquesta la podríem dedicar a l'Albert Espinosa i el seu mundo amarillo, món groc. Com és "fort" en groc? "¿a qué huelen las nubes?". No crec que la Sara tingués en ment el llibre de l'Espinosa, però fent una mica de pirueta mental i d'interpretació-ficció podem anar al llibre i citar alguna de les frases que em van agradar: "Acepta quien eres, no tengas miedo de ser la persona en quien te has convertido con tus decisiones". És a dir, que aquella màxima de Píndar, "arriba a ser qui ets", aquí es desdoblaria amb alguna cosa aixi com "sigues qui has arribat a ser".

I per a això, Sara, realment, s'ha de ser fort, com tu molt bé has intuït.

divendres, 17 de juliol del 2009

Frases cèlebres

- Jo sóc gran!
- Jo també...
- Nem a comprar aigua a la persona?


Aquestes són frases de la Sara. Les dues primeres són frases cèlebres per repetició, quasi obsessiva. "Jo sóc gran" s'utilitza preferentment al parque, allà on es pot fer mal; "jo també" és un comodí que serveix per quasevol situació, no fos cas que es perdés alguna cosa... i "nem a comprar aigua a la persona" la va dir ahir mateix i va desencadenar una discussió sobre qui era i qui no era persona. La senyora que ens ven l'aigua és persona, està clar, però que el papa sigui una persona no està tan clar (amb les hores que treballa poster serà veritat i tot). Avui tornarem a fer un repàs d'aquest concepte, a veure si hem evolucionat.

Feia un munt de temps que no escrivia al blog. A veure si torno a agafar el ritmillu.

divendres, 15 de maig del 2009

Què trobes?

-No passa res, mama.

Estic contenta perquè he tingut ganes d'entrar al Facebook i al blog després de molts dies. He estat baixa, decaiguda, sense ganes de res. Fins i tot un dia la Sara se'm va abraçar i em va dir "no passa res, mama", va ser al·lucinant. Potser no que no passava res, però a mi m'ho semblava i vivia aquell malestar espectral, fantasmagòric, fins al moll del cervell. Amb les pastilles i a little help from tothom estic molt millor, em trobo bé, pràcticament bé del tot.

-Què trobes?

Això ho diu la Sara quan vol dir "Què busques?". Bé, crec que en realitat té una bona intuïció i fon buscar i trobar en una sola paraula. M'agrada aquesta idea. No sé per què la relaciono amb la malaltia i la recuperació. Potser és perquè ara estic en aquest estadi intermedi en què em vaig trobant un altre cop, sense aquella sensació persistent i desagradable de la qual sembla que no et podràs desempallegar.

divendres, 24 d’abril del 2009

La utilitat de la filosofia per a l'educació dels teus fills

-No ho vull, aixòòòò!!!

A aquestes alçades del blog ens hem de preguntar una qüestió fonamental:

M'ajuda la filosofia a educar i criar i, com es diu, pujar la Sara?

mmm, moments de reflexió, mmmm: Més aviat, no.

I a la inversa, potser?:

M'ajuda la Sara a entendre la filosofia i, encara més i millor, entendre el món i viure millor?

mmm, moments de reflexió, mmm: Més aviat, no. O sí? potser més això que la primera qüestió, penso. Perquè em posa a prova cada dos per tres, perquè em fa qüestionar-me sobre si Estivill o González, que és més important que si Plató o Aristòtil, Spinoza o Hume. `

I al final, només et queda fer el que pots (una altra bonica tautologia made in barberan) i confiar en el teu sentit comú (que és el menys comú de tots els sentits? això ho deia Descartes, no?) (ara acabo de recordar quan vam veure aquell programa a la tele que es deia Descartes i no, no anava del filòsof, o aquell dia que el Pere Lluís Font va dir que aquell tema d'Spinoza era molt espinós... en fi, moment estelars de l'humor filosòfic).

Bé, i aquí acaba aquest blog tant sesudo. I dit això me'n vaig a veure The Reader, avui que puc (per cert, que bona Gran Torino).

Nota per a pares de fills que vulguin estudiar filosofia: ja es veu que he exagerat. I esclar que ajuda la filosofia a viure i a educar criatures! per exemple, quan la meva nena diu que no vol puré de carbassó jo penso que està alimentant-se amb el martell nietzscheà al costat, i que només és qüestió de dies que superi aquest estadi i comenci a crear ella mateixa els llegums i les verdures que necessita. O algo així.

dissabte, 18 d’abril del 2009

La Lala també


-La Lala també.
-També què?
-La Lala també.
-També què?

Al final, a la cinquena li he tret que "també ha anat al teatre", la Lala (Laa-laa) que tenia als braços. I no, de fet, no ha vingut al teatre, ni aquesta ni cap altre Lala, amb la Sara i amb mi (el papa s'ha quedat veient el futbol o el bàsquet, crec que el bàsquet). Però no hi ha hagut manera. Se li ha ficat al cap que la Lala ha vingut al teatre (ombres xineses, altra punta de la ciutat, però bé, ha valgut la pena córrer). Serà que ho pensa, realment? se li ha incrustat un record fals gràcies a la il·lusió que li faria que hagués vingut amb nosaltres? Això seria prendre els desitjos per realitats, literalment... no, em sembla que em pren el pèl, directament.

Bé, he intentat distreure-la una mica amb la Maisy, amb el llibre de contraris de la Maisy: Maisy gran, Maisy petita, que ens agrada tant.
Hi ha una nena al Youtube que els diu tots perfectament, en anglès i amb molta gràcia. El que passa és que la Sara juga a fer el tonto, i en comptes de dir "Maisy a ratlles" diu "Maisy ratlleoooouu" i així. (Ep, de vegades els diu bé i tot).


Canviant de conte, un dels blocs que segueixo m'acaba de fer pensar en el nostre amic el llop. Parla d'un conte en què el llop surt a fer amics i ningú vol ser amic seu, però que gràcies a la paraula ho aconsegueix. M'ha agradat la idea. No sé si és prendre els desitjos per realitats o és més aviat un (ara penso en un concepte filosòfic... idea reguladora?), bé, un desig al qual tendir: que allò dolent, el llop, el que és fosc, no sigui tal, i que el poder de la paraula serveixi per restablir el bé i la concòrdia en el món -al final fan un pícnic tots junts. Ha sonat a Freud, no? Que bé, aquest mestre de la sospita encara no el teníem! Per F teníem Fichte i Frank Sinatra...

dijous, 16 d’abril del 2009

El temps


-Sand keeps pouring in my brain

He afegit una màxima sobre el temps a les màximes de la Glaukopis. És evident que el temps està en el cervell, i que el rellotge també. Per això m'agrada tant la imatge de la Clara Hsu del rellotge de sorra en el cervell.

És evident i no ho és. Vull dir que la qüestió del temps i l'espai no és fàcil, encara menys la del temps. Per Kant eren formes pures de la intuïció, si no recordo malalment. De la sensibilitat. La qüestió és que són formes pures, és a dir, del subjecte que coneix, no de la cosa en si. Tornem al cervell. M'hauré de posar com a deures investigar una mica més sobre la naturalesa del temps.

De moment, sobre l'experiència del temps, se m'acut dir allò que tots sabem, amb un parell d'exemples: The curious case of Benjamin Button, de quasi tres hores, em va passar com una exhalació, i Los abrazos rotos, de dues, se m'ha fet molt llarga.

I ja posats, les hores passades al psikihotel se'm van fer e-t-e-r-n-e-s, fins i tot vaig tenir la imatge que allà dins el dia tenia 24 hores multiplicat pel signe de l'infinit.

El temps, doncs, és relatiu com un xiclet. Sí, aquesta imatge del xiclet també m'agrada.

Per cert, la Sara va neixer en uns 10 minuts, és a dir, que allò de "l'hora ben curta" es va quedar molt curta.

Ara, a mi se'm van fer 30.

Ara, quan la vaig tenir als braços, un altre tòpic que l'encerta, em vaig oblidar del dolor i del temps.

Amb la mania també hi ha un experiència especial del temps. No et creus que sigui el temps que passa en el rellotge. La sensació "xicletera", almenys en el meu cas, era molt gran, de fet, amb la mania hi ha una gran distorsió del moltes coses i de moltes experiències.

Recordo que veient Ventdelplà vaig creure detectar frases i gestos subliminals que estaven rodats per a ments despertes com la meva en aquell moment. Segur que si torno a veure aquell episodi no trobaré cap d'aquells rastres tan ben pensats (ei, i potser no estaria malament...).

La consciència s'altera (ja he comparat aquest estat amb les drogues) i s'alteren el pensament i la percepció. Aquesta última vegada, però, no he arribat al punt de delirar i d'inventar-me la realitat del tot (l'episodi del Ventdelplà era forçar una mica l'hermenèutica televisiva...), aquest cop m'he quedat prop de la versemblança, de la coherència, de la realitat, vaja.

Fins quan? Don't know.

Menjar i ser menjat


-I llavors la senyora cagarrines es menja la granota!

Hi ha molts contes de menjar, sobretot els que apareix el llop, aquest gran devorador de persones, animals i coses.

Avui li he explicat a la Sara La Caputxeta vermella i Compte amb la granota (bé, aquest últim se l'ha explicat pràcticament tot ella), és a dir, un clàssic i un modern d'ara mateix. I tenen alguns paral·lelismes, sobretot, el més important, és que parlen de menjar-se els uns als altres.

Jo també jugo a menjar-nos amb la Sara. Deu ser un joc molt bàsic i animal (m'imagino els cadells i les mames mossegant-se i fent veure que es mengen, crec que hauré vist algun documental i tot).

El menjar també és una gran metàfora per a la vida adulta: "se't menja la feina", però també en expressions com "empassar-se una història" o "tenir ganes de...".

Sense oblidar la gran frase, que ens inoculen des de petits com a "llei de vida", com a "llei del món natural i qui sap si social": "el peix gran es menja el petit".

Però també sabem que "la unió fa la força" i que molts petits poden contra un gran. Això no sé si ho hem après dels contes o d'alguna altra ficció. Potser de la realitat i tot. La democràcia, internet... van per aquí, no?


dilluns, 13 d’abril del 2009

Home Sweet Home (fi de la trilogia)

-És tard, eh?

És del Joan d'ara mateix. Volia escriure alguna cosa d'ell, per a ell, en aquesta trilogia (que no sabia que era una trilogia fins que s'ha anat formant ella soleta).

Perquè si sóm tres en comptes de quatre o cinc serà també, i sobretot, per ell. I perquè jo crec que és bo que sigui així, perquè no ho puc decidir tot jo, no té sentit.

Fins ara arrossegava jo el tema. Ara hem arribat a un punt d'inflexió on jo m'he quedat sense arguments per la malaltia. Ara arrossega ell i té la raó mèdica i la social, però en realitat hi ha una cosa més simple: no vol tenir cap altre fill. Per tant, prou de menjar-nos el tarro, que és tard. I ara ve una frase amb redoble de tambors que diu així:

Som una home sweet home de tres personetes amb les seves felicitats i infelicitats, amb filosofies i ficcions i música i teletubbies i simpsons i ventdelplà.

http://www.goear.com/listen/8e8abf2/Come-On-Eileen-Dexys-Midnight-Runners

http://www.goear.com/listen/aaa049c/One-Step-Beyond-Madness

http://www.goear.com/listen/ca58172/La-Grange-ZZ-Top

Home Sweet Home, però de veres

-Jo vull amb la mama!

Aquesta frase és de la Sara. M'encanta. La va dir ara fa 4 o 5 dies, quan van venir a veure'm a l'hospital amb l'Esther, el Pere i l'Aina. (El pare estava amb varicel·la, sí).

Com que ja he dit al comentari del post d'abans (una mica jo me lo guis jo me lo com) que l'Albert i l'Aina són com els germans de la Sara, no ho tornaré a dir, bé, ja ho he dit, em faig trampes a mi mateixa.

Doncs sí, i per celebrar-ho penso posar una cancó que li agrada a la Sara (és de grans, sí, però tampoc no passa res). Per què faig comentaris i després dic que sí? És el diálogo del alma consigo misma? (Això és una frase filosòfica). Per cert, el diálogo del alma consigo misma es un monòleg o és un diàleg?

http://www.goear.com/listen/e2ef40f/Tenía-tanto-que-darte-Nena-Daconte

Seria un monòleg però m'agrada més pensar que és un diàleg. En realitat tota la filosofia és una mena de diàleg (de fet, un va arribar a dir que la història de la filosofia eren notes a peu de pàgina dels Diàlegs de Plató). Un diàleg amb el filòsof precedent o amb el filòsof mateix o fins i tot amb el filòsof que vindrà.

Per exemple, a mi Nietsche sempre m'ha semblat en diàleg amb Kant (de fet, tinc un llibre que va sobre això). De fet, jo també volia fer una mena de tesi sobre el tema, però no sé on va anar a parar.

Potser podria dir "jo vull amb el Nitxe", però no sé ben bé què ni com.



Foto de Lori_an (http://www.flickr.com/photos/lori_an/2318759612/in/set-72157594284344459/).

Home Sweet Home

-Ja he sortit de l'hospital!

Aquesta era una frase per al Facebook que al final no vaig posar. Perquè alguns amics/gues ja ho sabien, altres potser no sabien que era a l'hospital, i altres potser ni sabien que hi havia aquesta possibilitat. És el que té això de les xarxes socials, que són xarxes de xarxes i de vegades et perds.

Una altra bona hagués estat:

-Ja no tornarem a tenir cap més fill!

Perquè va en el mateix paquet. He perdut la tanda, com si diguéssim. Però no ens importa, perquè som feliços i la Sara no tindrà un germà però tindrà altres coses, com dèiem amb la Lali. Els fills únics són múltiples, també. Sí, però no puc evitar estar trista per això, encara que tingui tots els arguments del món i encara més.

I ara una tercera frase, per animar-nos:

-

Doncs per "animar-nos" no em surt res. Ho deixarem per al proper post.

divendres, 20 de març del 2009

Tema lliure




-Endavant amb la filosofia

Se m'acumula la feina, ara, a més, sé que tinc un lector fidel, crec que dos, per tant la responsabilitat comença a ser gran.






1. M'he començat el llibre de l'Enric Duran i veig que no és cap panflet, que es tracta d'un noi amb una intel·ligència gran/superdotat/grans capacitats i que ha vist que la seva intel·ligència l'ha d'abocar a intentar fer un món millor, as simple as that. Ara mateix no sé si segueix detingut o què ha passat. Hauré de consultar la web (http://www.podem.cat/).

2. La Sara ahir s'ho va menjat tot i no la vam haver d'obligar ni amenaçar, simplement s'ho va menjar tot amb ganes. No sé per què, però jo estava més contenta que un gínjol i ella també i el seu pare i la meva mare (resulta que ahir a sopar érem nosaltres 3 i ma mare, o sigui, la felicitat total).

3. Tinc moltes ganes de veure natura per desconnectar dels mal rotllos de la feina. Kant tenia raó amb això d'extasiar-se amb la natura (era soso, però no tonto ni insensible). També Nietzsche quan se n'anava per allà al llac Sils-Maria, es deia així? ho he de mirar per no fer el ridícul, que és una cosa molt lletja de fer.

4. Nietzsche es va abraçar a un cavall just abans de tornar-se boig, això ens hauria de fer pensar.

5. Estic en contra de parlar en positiu.
No ho suporto més. Si una cosa és positiva, és positiva i si és negativa és negativa. I no per parlar en positiu allò és menys pitjor. La qüestió és com fer que una cosa negativa passi a ser positiva de veritat, per exemple el rotllo aquest de la crisi. Si realment ha de ser una oportunitat per millorar i créixer i bla bla bla, a veure com ho fem. A paraules buides, oídos sordos.

6. Cada vegada estic més d'acord amb la frase: "lo breve, si bueno, dos veces breve" o era al revés, és igual, ja m'heu entés. I ho diu algú que té una tendència horrorosa a enrotllar-se.

7. Per això, i perquè el número 7 és prou bonic, acabo aquí les reflexions lliures d'avui.

8. Tinc moltes ganes de veure la Sara a la natura, també. Crec que ens anirà bé a tots.

Nota: la foto és de Menorca, de Lori_an.

diumenge, 15 de març del 2009

Replicants com nosaltres

-Perquè jo, sap?, jo he sentit coses que vostè no es podria creure.

Això ho diu el protagonista de la segona història real d'Esquizo, de Ricard Ruiz Garzón. I l'acabo de llegir per aquelles coses bones que té la blogosfera (http://tintaxinesa.blogspot.com/).

Evidentment, fa referència a l'escena mítica del Roy de Blade Runner. Aquest deu ser el meu vint-i-pico post i encara no havia dit que tinc un trastorn bipolar. És poc sensat dir-ho públicament, però penso que tampoc no hi tinc gaire a perdre. El blog el llegeix algú o ningú i, de tota manera, ja en vaig donar testimoni en un programa de ràdio i he col·laborat a la revista (anava a dir dels Súpers, no, a la revista El pèndol, de l'Associació de Bipolars de Catalunya).

I què carai, que sóc un exemple d'estabilitat i normalitat i, a més, sóc mama. La meva mare també és mama bipolar i molt bona. (Per pocs mesos no surt en aquella peli, també se'n parla en el llibre, de Joaquim Jordà, Mones com la Becky. La vam anar a veure totes dues, amb una sensació d'esdeveniment i reivindicació).

Si tinc por que la Sara tingui el trastorn? Sí i no. La veritat és que em fa menys por que un altre tipus de malaltia. Aquesta la conec, no em fa por. I tampoc et mors, a no sé que et suïcidis, que és el risc de la malatia mental.

Ja m'agradava la ciència ficció abans de desenvolupar el trastorn, però ara puc dir que, efectivament, els que hem viscut deliris, hem viscut la ciència ficció literalment (de fet, els processos químics són semblants als de les drogues, al·lucinògens especialment, tampoc no és tan estrambòtic). Per citar-ne només un: vaig pensar, vaig creure, vaig viure, que el món era una pel·lícula, en plan Show de Truman. I que hi havia actors i hi havia gent real, i jo intentava endevinar qui era què.

De fet, vaig llegir fa poc que aquest deliri, amb les seves variacions, és freqüent des que es va estrenar la pel·lícula, és a dir, la pròpia pel·lícula entra en l'imaginari del malalt i el fa viure allò com a real (jo sóc molt pel·liculera, també recordo que, com en aquella escena de "E la nave va", de Fellini, vaig mirar el mar i vaig pensar "que bonic, sembla un decorat, és un decorat").

També recordo un altre moment que vaig mirar a ma mare i la vaig veure vella, com si de cop tingués 90 anys, també literalment. El meu cap va fer de David Martí i Montse Ribé en una dècima de segon. Em vaig espantar molt, vaig pensar que s'havia fet vella perquè l'estava fent patir i vaig intentar tirar enrere i sí, va tornar al seu aspecte normal (he de dir que amb 65 anys, la meva mare té molt poques arrugues).

Aquest és un dels pols de la malaltia, el que s'assembla més a l'esquizofènia i que acostuma a donar-se en l'estat d'eufòria. (Abans d'arribar a aquest extrem, passes per una fase anomenada hipomania que s'assembla molt a l'estat que tots coneixem per felicitat).

L'altre pol és el de la depressió, el de no voler viure, el de voler desaparèixer, i que sembla que mai més en sortiràs. Fa molts anys que no sento això, i també sóc conscient que és l'estat més fàcil d'entendre, vull dir que hi ha molta gent que ha viscut una depressió sense ser bipolar.
Francament, prefereixo l'altre, encara que per a la família és molt pitjor.

Doncs bé, el que reivindiquem és que no se'ns identifiqui amb la malaltia, que no se'ns "cosifiqui" per utilitzar un terme filosòfic sartrià. És veritat que de vegades fins i tot nosaltres ho fem, perquè ens toca d'alguna manera l'arrel del que som, del que hem arribat a creure que som o el que hem arribar a veure o a creure que hem vist. Som una mica com el Roy i la Rachel de Blade Runner. Però som bastant normals, en el fons, o a l'inrevés, els Deckards també són una mica com nosaltres (de fet, a la peli no queda clar si el Harrison Ford és replicant o no, oi?).

És a dir, la ment té un poder i, tornant al llibre, com diu un altre dels protagonistes: "I així vaig entrar a l'espiral espiritual, de la qual vaig incorporar, sobretot, una idea: que això que nosaltres anomenem bogeria, d'altres cultures consideren que és simplement una cosmovisió alternativa". Hi ha molt per pensar, aquí. I molta feina social per fer. I molta millora mèdica per endavant, també.

Bé, ja "he sortit de la closca", un cop més (també ajuda el fet de tenir una feina estable i que molts ja ho saben, no és una gran heroïcitat).

http://www.youtube.com/watch?v=lad3ZlzPD4k

Nota: "Sortir de la closca" és una expressió que va inventar-se algú de l'Associació de Bipolars (ara ja no hi vaig, però durant un temps em va anar bé), inspirant-se en la cèlebre expressió de gais i lesbianes. La closca també fa referència al cap, aquí està la gràcia.

divendres, 13 de març del 2009

Bri i brie

-Faré un experiment

Dit i fet. Ara mateix. He anat a la Setmana del Llibre en Català amb la peque i he vist el que em temia, molt bé la ficció i l'infantil i juvenil, i molt fluixa la no-ficció. Però m'he comprat uns quants llibres, que s'ha de fer gasto (després em llegeixo trossos i a per un altre, m'he llegit més llibres a mitges que sencers). Doncs faré això ara mateix. Un experiment en semidirecte. Copiaré 4 fragments a l'atzar, dos ficció i dos de no-ficció i els aniré penjant. A veure què surt. De moment publico això.

Val, el primer. Ah, i el títol tindrà una paraula de cada fragment. Comencem per la no-ficció:

"Mis autores favoritos, por un resto de vergüenza, se detenían a mitad de camino de lo sublime. Ni siquiera en Zévaco había un paladín que deshiciese a más de veinte truhanes a la vez."

Vaja, el primer de no-ficció resulta que és una autobiografia: Sartre, Las Palabras.

Ara un de ficció:

"En realidad, estas consideraciones me detuvieron. Hice una suerte de alto y comencé poco a poco a declinar mi proyecto y a considerar que me había equivocado en la resolución de atacar a los salvajes, que no debía entrometerme en sus asuntos a menos que me atacasen, lo cual debía evitar si fuese posible."

Molt bé, un clàssic de la literatura que no he llegit (però que llegiré): Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.

Seguim:

"Mais, en même temps, elle ne cesse de faire opérer l'extérieur dans l'intérieur. Elle organise la concurrence, provoque par elle des conflits qui éclatent, entre individus ou entre Éstats. Nouvelle "représentation" au sens théâtral de la "scène primitive": mais, dans les guerres, les États qui s'opposent sont des individus complexes, des "corps sociaux". "

Parla de la llei (ho dedueixo pel paràgraf anterior que acabo de mirar). Aquest és un dels que m'he llegit a trossets i és del meu admirat, anys enllà, Michel Field, Excentriques. Presentador del mític Le cercle de minuit, un programa de cultura molt bó que començava amb una cançó deliciosa de Geoffrey Oryema.

Publico i faig l'últim, de ficció, espero que sigui en català:

"Es va treure l'abric i el va penjar a l'armari. Va entrar al lavabo, va pixar i es va rentar les mans. Després va sopar, va escoltar la ràdio i va jugar (va perdre) una partida d'escacs contra la màquina."

Hombre, si en conec l'autor! i l'he llegit i tot i em va agradar! (tot i que no recordo gaire les històries, les hauria de rellegir... glups): Pell d'armadillo, de Jordi Puntí. M'ha fet il·lusió, mira.

Doncs ja ho tenim: una representació del que és la meva biblioteca i potser la meva ànima, feta de llibres que he llegit i que no he llegit, de gent que conec i que no conec, de pensaments, històries. M'ha agradat molt aquest experiment. El tornaré a fer. Ara penso títol i etiquetes. O no, primer una frase amb tots quatre:

"A meitat de camí, vaig considerar que m'havia equivocat: volia fer operar l'exterior dins l'interior, però, en realitat, era la màquina qui manava. La màquina o les meves ganes de pixar."

Ep, no ha quedat tan malament, jo crec que hi ha un bri de pensament i un brie de literatura.


La foto és de lori-an http://www.flickr.com/photos/lori_an (les germanes Viñas han de fer una expo ja). Espera, que en penjo una de la Blanche i me'n vaig a sopar, que avui he comprat unes gambes.

Doncs ara no em funciona la màquina. O són les meves ganes de sopar.

Sigues rebel dels límits

The hourglass tips. Sand escapes from the narrow opening. I don't see the hourglass, only its mouth, a hole somewhere in my brain and the sand keeps pouring.

Aquest text-poema és de The Sand, de la Clara Hsu (Babouche Impromptu and other Moroccan Sketches). M'encanta aquesta idea del rellotge de sorra en el cervell. Ara diré una tonteria, com moltes de les coses que dic, la poesia, quan és bona, és molt bona.

Doncs una mica més de poesia, vinga. (L'altre dia jugàvem amb la Sara a llegir poesia, ella també, en veu alta i fent una mica de teatre, ella s'ho inventava, jo una mica també).

Antropoètica

He menjat terra,
he begut pluja,
he plorat sal.
L'home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot això, només,
per arribar a trobar
el poema.

Edgar Alemany

Interpreta'm

Invoca l'esclat de la follia,
imposa un règim d'excepció,
abraça'm. I en l'abraçada
sigues rebel dels límits,
parla'm de tu, calla'm les nits
-et demanava.

No marxis, no te'n vagis encara.
Equivoca't abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta'm
-et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s'acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol

L'ull àtic va plorar mars d'amargor
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren

Glòria Julià Estelrich

Diu que no va ser tan cruel
Perquè sap que va abandonar-me
Al millor lloc on podrien mai
Tornar a trobar-me.

Ivette Nadal

Pedra Foguera, Antologia de poesia jove dels Països Catalans, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008.

dijous, 12 de març del 2009

Treballo, llavors penso. 15 anys a l'Administració (3)

-Vull que penseu.

Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).

En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).

En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).

L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.

Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!

Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399

També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.

dijous, 5 de març del 2009

Siempre positivo, nunca negativo. 15 anys a l'Administració (2)

-Menja’t el pollastret, que després et donaré el petit suisse! :-)

L’Administració coincideix amb Van Gaal i amb la nova espiritualitat en les bondats de parlar en positiu. I per a mi és molt útil, perquè ho aplico amb la Sara i 3 de cada 10 cops em funciona (que és millor que 7 de cada 10, no).

La paraula “no” és lletja. Per això, els pares faríem bé de canviar el clàssic “t’he dit que no i quan dic que no és que no” per una cosa així “has de fer el que jo dic, que coincidiria amb el que tu vols en un món ideal on els nens fessin cas del que diuen els papes”.

I també em penso comprar un rentaplats (abans s’ha de fer la instal·lació i convéncer el Joan, no sé si per aquest ordre) i la Thermomix, perquè amb més recursos, menys negativitat ambiental (això es veu molt bé quan gestiones subvencions).

Vaig sentir que un 0,5% del capital que hi ha en els paradisos fiscals serviria per eradicar la pobresa en el planeta. Em sembla tan al·lucinant que no sé si creure-m’ho. Ara ho miro.

Doncs sí. Diu la web del programa 60 minuts (Paradisos fiscals, la gran evasió): "L'ONU necessita 50.000 milions de dòlars per eradicar la pobresa del planeta, però no els troba. I 50.000 milions de dòlars són només el 0,5% dels diners privats que hi ha dipositats als paradisos fiscals."

Potser estan acumulant recursos per fer un bon projecte per acabar amb tota la misèria i el sofriment (per causes econòmiques) que hi ha en el món. Que bé!


dimecres, 4 de març del 2009

Un món feliç? 15 anys a l'Administració (1)

-A, B, C, D, E.

“Los niños Alfas visten de color gris. Trabajan mucho más duramente que nosotros porque son terriblemente inteligentes. De verdad me alegro muchísimo de ser Beta porque no trabajo tanto. Y, además, nosotros somos mucho mejores que los Gammas y los Deltas. Los Gammas son tontos. Todos visten de color verde, y los niños Delta visten todos de caqui. ¡Oh, no, yo no quiero jugar con los niños Delta! Y los Epsilones todavía son peores. Son demasiado tontos para..."

El director volvió a cerrar el interrupor. La voz enmudeció. Sólo su desvaído fantasma siguió susurrando debajo de las ochenta almohadas.

Un món feliç, Aldous Huxley

dissabte, 28 de febrer del 2009

Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis

-I això com es diu?

Crec que la Sara està avançant molt de pressa. Abans em preguntava "això què és?" i ara pregunta "com es diu?". Està clar que ha intuït que no podem arribar a la cosa en si (an sich) i, no satisfeta amb aquesta intuïció, avança en els misteris de la filosofia del llenguatge. A més, alguna cosa deu quedar del nominalisme escolàstic en els seus gens, vull dir mems. I com qui no vol la cosa ens plantem al bell mig de la filosofia contemporània, amb fort ascendent de Nietzsche i Wittgenstein.

L'òliba de Minerva m'està mirant fixament: estàs segura del que dius? vols dir que no hauries de repassar una mica la Copleston o la Vikipèdia, encara que sigui? Doncs sí, té raó. Després, si tinc temps (!), miraré les fonts, perquè els anys no passen en va.

El meu psicòleg deia "Gemma, has de trobar la teva pròpia filosofia". I tenia raó. Crec que ja puc apuntar les cinc primeres màximes:

1. El món és tot allò que et cau.
2. Val la pena canviar ressaca per bolquers.
3. No intentis viure "l'ara" perquè és impossible.
4. Com més amor, millor.
5. Has de trobar la teva pròpia filosofia.


Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis

divendres, 27 de febrer del 2009

Tengo el reto de estar siempre perfecta

-He trobat l'argument definitiu contra l'existència de Déu

La perfecció és una llauna, una pallissa. S'ha de reconèixer que més qui menys tots intentem fer les coses el millor que podem i, si podem, assolir la perfecció. És una mania que tenim, mira.

S'ha de reconèixer, també, que tots ens equivoquem, a casa, a la feina, a la vida... i normalment ens en sortim. I per molt que intentes no equivocar-te, a casa, a la feina, a la vida... t'equivoques.

Aquest post m'ha vingut perquè acabem d'editar un fulletó que crec que s'acosta força a la perfecció del món dels fulletons. Però hi ha una petita pífia, que jo sàpiga (per sort, la gran la vaig trobar just abans d'imprimir). Aquesta és d'estil i al costat de la gran ni vaig pensar a corregir-la (així, qui ho llegeixi podrà pensar, mira, tampoc no són perfectes!).

El tema de l'error és un gran tema. I el d'amagar els errors. Diuen que la premsa anglosaxona posa més fe d'errates que la nostra. Que no els fa vergonya reconèixer que han fet un error i que el saben corregir.

En el camp mèdic és on el tema és més espinós, més dur, més problemàtic. Un error mèdic pot costar una vida. No és una falta d'ortografia ni d'estil, ni tant sols un número que vol dir diners.

Quan hi ha molt estrès a la feina de vegades dic "ei, que no treballem en un hospital". Em semblen paraules majors i, tot i que tots, en qualsevol lloc, hem d'intentar fer les coses el millor possible, tinc molt clar que la feina de la meva germana (infermera) és molt més important que la meva. Però fins i tot ella es pot equivocar.

I a què treu cap el meu amic nostrusenyor? Doncs que és evident que la perfecció no existeix (una esfera, que és una cosa molt perfecte, no té les virtuts d'un triangle, no es pot tenir tot...). Bé, existeix com a concepte, esclar, com a anhel, digues-li com vulguis.

Però tornant al principi del post, que se me'n va de les mans, la veritat és que la perfecció, i Deú com al seu representant tautològic, és una autèntica llauna.

Nota: Per cert, no entenc l'èxit del disseny intel·ligent com a prova de l'existència de Déu (que és una versió del clàssic argument teleològic). A mi em sembla bastant poc intel·ligent (i molt cruel) tot plegat. Un dia repassem tots els arguments, que és una de les coses més divertides de la filosofia (l'argument ontològic és espectacular). Llàstima que Kant situés Déu fora dels límits de la Raó, que és on el se'l pot salvar més fàcilment.
Realment, de vegades m'agradaria ser agnòstica; als ateus ens importa tant la no existència de Déu com als creients la seva existència (i hem de fer busos surrealistes i coses rares). De fet, el que menys m'agrada és el Deu monoteista (avui estic tautològica) dels jueus, cristians i musulmans, per ordre d'aparició. Perquè els déus grecs, en minúscula, són fantàstics, i la cosa oriental, que se m'ecapa, té aquella gràcia hippypanteista.
Ara, els millors, per autòctons, són la Geganta del Temps i el Gegant del Pi. Ni monoteisme ni politeisme ni panteisme. Biteisme.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Metablog

-Tot és vanitat i encalçar el vent.

M'encanta aquesta cita de l'Eclesiastès. Per a una atea militant com jo no deixa de tenir gràcia. És evident en la meva filla, en mi, en el seu pare (potser ell no tant, ara que hi penso...), en els bloggers, en els facebooks, en els periodistes, en els polítics, a la feina, a la família (ma mare i ma germana tampoc no gaire, ara que hi penso...).

Un dels temes que més tracten els llibres d'autoajuda és una paradoxa: per una banda t'has d'estimar i per l'altra t'has d'oblidar. A l'Ofici de viure, que escolto sovint, crec que també intenten explicar això: com més dónes més reps, però no has de donar per rebre, que si no no reps, has de donar sense voler res a canvi, però a canvi et donaran, perquè no ho has volgut, uf.

Ostres, quatre anys a cal psicòleg (d'això ja fa temps, puntualitzo ;-) i ara resulta que em psicoanalitzo en el blog/bloc. Tot va començar amb les ocurrències de la Sara, és veritat, però ara resulta que no només interpreto el pensament sarià sinó que estic entrant en una autèntica voràgine bloggera.



Ara entenc l'expressió d'un amic quan li vaig dir que havia començat un blog: tu tambééé??!! els que feu blocs tot el dia esteu pensant en el bloc, que si precisament acabo de comentar això en el meu bloc, etc.

Crec (vaja, no em sembla cap gran revelació) que els que fem blocs, a molts, almenys, ens agrada escriure i potser de petits volíem ser escriptors i fèiem diaris i guanyàvem els jocs florals. Però molts no som cracks ni genis ni escriptors ni filòsofs (per què parlo en la segona del plural?). Però escrivim i de vegades ens llegeixen i ens encanta.

Ei, i també ens agraden els altres blocs (a mi m'agrada anar d'un bloc a l'altre, de gent que conec i que no conec) i opinem i els linkem, i esperem que ens retorni, però sense voler-ho, esclar.

Si posem la frase de l'Eclesiastès en positiu (que la religió té la mania de culpabilitzar el personal), podríem dir que la felicitat està relacionada amb la creativitat (vanitat?) i també amb la relació amb els altres (encalçar el vent?). O potser la felicitat és encalçar el vent, ara ja m'estic liant.

El que volia dir és que no és estrany que, a més de bloggers, la meva famíla virtual amb els facebookers, hi hagi tants fotobloggers, videobloggers, flickers, myspacers, tuentis, linkedins... sembla que la xarxa és com el Red Bull: et dóna ales.


Iep! prou per avui, només quatre metadades (vull dir etiquetes).

dilluns, 23 de febrer del 2009

(Cog)noms


-M'he posat de nom Gemma Sara, eh?

-Ah, molt bé, la poesia és de qui la necessita!


Aquesta és de la Lali, que al seu torn cita Neruda o El cartero y Pablo Neruda. Volia parlar de noms i de cites. I de fills i de pares. I de Izquierda Unida, que ha citat el seu "pare ideològic", Marx, però malament. Bé, n'ha citat l'esperit però no la lletra, que ja sabem que no te'n pots fiar gaire, d'internet...

Posem ordre: he copiat la idea de la Lali de posar-se com a cognom el nom del seu fill, Gerard, per al facebook. Ho vaig fer una mica sense pensar, i perquè la Sara és coautora del bloc. Però ara veig que té tot el sentit del món. Perquè si el que ens dóna nom és "d'on venim" (sóc filla dels Barberan i dels Bergós), per què no també "l'on anem"? o més aviat, on estem anant, què estem fent?

Evidentment, això no es pot saber quan neixes, però a una certa edat, com el Johnnie als tres anys, pots adoptar un altre nom (o un pseudònim o un heterònim o un nom artístic, si vols). Almenys, adoptar-lo per jugar a alguna cosa durant un cert temps (la Lali al facebook, jo a blogger o blocaire).

No diré que el fills ens determinen més que els pares, l'on anem més que el d'on venim. O més aviat no puc identificar l'on anem amb els fills (i si no en tens o no n'has volgut?). Potser algú trobarà més adient, seguint el mateix raonament, dir-se Pepet Escriptor o Joaneta Bombera (de fet, això és una bona font de cognoms i, de fet, així és com apareixes si mai escrius res de seriós).

També pots adoptar el nom de la teva parella (en alguns països és obligatori). O fins i tot el de la teva marca de cotxe, si per a tu és important (que quedaria alguna cosa així com Tomàs BMW Giménez, consultor).

L'important, també, és saber relativitzar els noms, els que tens i els que et poses tu mateix (se'm comença a dibuixar un post sobre el tema, a veure si no se m'escapa).

Sigui com sigui, gràcies per la idea, Lali (així es com es paguen els amics els drets d'autor :-). A canvi, et regalo un filòsof per al Gerard que crec que t'agradarà: Marx. Un dia desenvolupem la teoria.

Nota: La fotografia és de Lori_an (
http://www.flickr.com/photos/lori_an).

diumenge, 22 de febrer del 2009

The Specials

-My name is Johnnie.

http://www.goear.com/listen.php?v=e851647

Aquest cap de setmana he llegit un article sobre els fenòmens extrems, els cignes negres, crec que en diuen, els elements que fugen dels estàndards i fins i tot de les desviacions estàndard.

Fa poc vaig llegir el llibre Quiet, de Màrius Serra, sobre el seu fill Llullu. Em va agradar molt. Especialment recordo el moment en què parla dels dos sentits de la paraula "escatologia", quan, pregant per rebre un senyal diví que li doni esperances pel seu fill, enmig d'una església, se n'adona que el nen s'ha fet caca, del mateix color, a més, que l'ornamentació que l'envolta. Efectivament, és un senyal.

La Lilly és una nena que he conegut pel youtube: "The Original Video of Lilly: The World Map Master". Aquest vídeo ens l'hem passat algunes mames mig encuriosides, mig divertides, mig al·lucinades. Sort que és un joc, vaig pensar jo, perquè fa una mica de por i tot que una nena que encara no té dos anys pugui identificar en el mapamundi 15 o 30 països millor que la majoria de gent que conec, jo inclosa evidentment.

L'altre cas que em meravella és el del Johnnie que dóna títol al post. És el fill d'una companyamiga que viu a Londres i que, tal com em va explicar fa anys, va decidir el seu nom quan tenia tres anys.

Un dia estaven jugant amb la seva germana, la Claudia, un parell d'anys més gran, i la Claudia va dir: "tu et diràs Johnnie i jo Mary". Al nen, que es deia William, li va agradar tant el nom que va decidir quedar-se'l. Al principi no li van fer gaire cas, pensaven que se li passaria. Però el nen insistia i insistia, fins que un dia, crec que va ser en una entrevista per entrar a una escola, a la pregunta de "com es diu el nen" es va sentir un molt assertiu "Johnnie!". En aquell moment, la mare no va gosar contrariar-lo i des de llavors ningú no ho ha tornat a fer. Ara el Johnnie és quasi un adolescent i, almenys en aquest aspecte, segueix tenint les coses clares.

El Johnnie, la Lilly i també el Llullu em fan pensar en aquests nens una mica especials, cadascun en el seu estil. També el Gerard ho és, ara que hi penso, amb les seves taques de girafa, i també l'Albert, que avui s'ha tornat a escapar. Potser ho són tots una mica, d'especials, però alguns més que d'altres, no els traiem el mèrit, precisament (el Llullu és el rei de l'ataràxia mental, el Gerard el campió de les girafes i l'Albert superaria el mateix Houdini...).

Les estadístiques, les corbes de creixement, els manuals que et diuen què ha de fer i què no ha de fer el teu fill a tal edat per ser "normal" són una mica plastes. Em recorden aquesta vinyeta d'El Roto:


dimarts, 17 de febrer del 2009

Conciliació!





-Tatimu, mama.

És la primera vegada que m'ho diu sense que li digui jo primer. He flipat.
Ha estat després de donar-li el Dalsy (gràcies, senyors inventors/es, per fer-lo amb gust de taronja), a les 6 de la matinada.

No, no estic treballant, hi he trucat i m'he demanat un dia d'assumptes propis per quedar-me amb la nena. "Jo avui no em puc quedar", ha dit ell. "Jo tampoc m'hauria de quedar", he pensat jo, "però m'hi quedo". Potser haurem d'anar pensant en el tema cangurs, perquè no sempre podem comptar amb les iaies. Però no fa tanta gràcia.

Potser la Geganta del Temps ens ha castigat, però la del temps atmosfèric, perquè diumenge a la Plaça Sant Jaume feia fred (tot i el gorro i la bufanda). A més, a coll dels papes segur que la temperatura és més baixa de l'habitual, ara que hi penso. Bé, sigui com sigui hem agafat un bonic encostipat i em sento culpable (totes culpables).

Després, si tinc temps (del de cronos), a veure si puc anar a la història de la filosofia (l'occidental és la que més conec, però potser m'aniré passant a l'oriental, que em sembla que hi entén més de les coses de la vida), a veure si ens ajuda una mica. Si ens ajuda a comprendre el temps (les dues varietats) i a viure'l amb seny (i una mica de rauxa, però poca, que som papes i mames).

diumenge, 15 de febrer del 2009

L'Obama i la Geganta del Temps

-Mercèèèèèèèèèèèè!!

-Maybe is Obama, but he thinks he's too young.

La primera és del meu avi Míliu. Era la seva manera de cridar la meva iaia, des de qualsevol punt del mínim pis d'Horta.

La segona és del Neil Young, de 2006, de la cançó Lookin' for a Leader.


Perquè els reuneixo tots dos? Bé, tots tres, perquè de fet volia parlar de la Geganta Mercè de la Parròquia de Sant Jaume, que efectivament hem anat a veure. I ens ho hem passat la mar de bé, amb la Mercè, els Gegants del Pi, els Gegants de la Ciutat i els castellers.

És veritat que quan tens fills veus totes aquestes coses de l'univers tradipop d'una altra manera. Tot i que els castellers ja m'agradaven, de veure'ls uns quants cops en directe. Però els vaig veure amb estrangers, i potser no és tan diferent, vull dir que veus aquestes tradicions una mica a través d'uns altres ulls. I redescobreixes una màgia que pensaves perduda, més ben dit, en la qual ni hi pensaves.

La Geganta Mercè m'ha fet pensar en l'Obama i l'Obama en la Geganta Mercè, ves quines coses que té el cervell. Perquè m'he adonat que l'hem trobada, hem trobat la nostra Geganta del Temps, que va viure a finals del segle XIX i ara torna, resuscitada, independent i amb una planta impressionant (la meva iaia de jove semblava la Rita Hayworth, sigui dit de passada, i el meu avi el Fred Astaire).

Sí, la Geganta Mercè és un ésser de ficció (la meva iaia, no), però per això està la fe. I l'Obama, segons com t'ho miris, també, i tots en som conscients.

Per tant, Geganta Mercè, et demanem que ens donis una mica més de temps per fer les coses que hem de fer, una mica més per les coses que ens agraden, i encara una mica més per conciliar totes dues. Gràcies.

Nota: La iaia Mercè tenia molta fe en la Moreneta. És un senyal.

Carta al Gegant del Pi


-Però, d'on treus el TEMPS????

Benvolgut Gegant del Pi,

Des que vam començar aquest bloc la meva filla i jo que no t'hem demanat mai res. Hem utilitzat el teu nom, esperem que no en va, i t'ho agraïm, però ha arribat el moment de demanar-te una cosa, que per a tu segur que és fàcil: Temps, en general, per a la humanitat, i en concret per als nostres amics i amigues.

Ja saps que un des comentaris que més ens fan al blog és "però, d'on treus el temps????" (amb quatre interrogants com a míním). Al principi ens feia una mica de ràbia perquè pensàvem: serà que vol dir "però d'on treus el temps per fer aquestes xorrades?", però sembla que no, perquè a la gent, vull dir als amics i companys, en general, els agrada, i a alguns, sembla que molt.

Per tant, hem arrribat a la conclusió que tenim un problema (també es veu amb els amics, companys i companysamics que diuen que no tenen temps d'entrar al Facebook, etc.). I també es veu amb les periodistes (aquell article de l'Ada Castells a l'Avui, que va córrer com la pòlvora, que deia que les dones, ara, a més, hem de trobar temps per fer esport!). Sí, me n'adono que he dit "les" periodistes, sí, crec que és un problema encara més aguditzat en les dones, o que les dones tenen més consciència que és un problema.

Perquè la manca de temps, per fer el que vols, sobretot, o per poder fer tot el que has de fer, o per poder fer les dues coses (l'autèntica conciliació), és un problema d'homes i dones, però les dones se'n queixen més, potser perquè saben què s'estan perdent, no ho sé, hi ha un filó per pensar, aquí.

La qüestió, Gegant del Pi, és que et demanem que hi facis alguna cosa. Tu, que has desafiat l'Espai, segur que no et costa gaire desafiar el Temps...

Ep, estic pensant que potser ens estem equivocant d'interlocutor, Sara. Potser hem de parlar directament amb la Geganta. Però quina geganta, entre totes les gegantes, és la Geganta del Temps?

Aquest matí hi ha Trobada de Gegants a Barcelona. No ens ho podem perdre. Quan es despertin, ataco amb el Pla.


Nota: Els gegants de la primera foto no són el Gegants del Pi, com molts haureu observat. Són gegants de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en un viatge a Tallin el 2008 (m'han encantat, amb el rellotge al fons). El Gegant del Pi, com déunostrusenyor, es troba a molts llocs, p.ex. wikipèdia Fort Farell. La geganta és la Geganta Mercè de Sant Jaume, de la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Diuen que és una recuperació històrica, és esperançador.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Natural Born Philosophers

-Confused?

Ahir vam anar a veure El curioso caso de Benjamin Button. Em va agradar molt, però no pretenc fer una crítica fonamentada i il·lustrada. És la gràcia del bloc, que hi escrius el que vols i ho llegeix qui vol.

Em va fer pensar en El retrat de Dorian Gray i també en un llibre que em va encantar: Flores para Algernon (se'n va fer una pel·lícula, Charly, i Cliff Robertson va guanyar l'Oscar). Ep, acabo de descobrir que està editat en català per Cruïlla, molt bé.

La qüestió és que barreja drama (en aquest cas romàntic) i ciència ficció, com ho diria... quotidiana? casolana? vital? És la història d'un nen que neix vell i que es va fent jove amb el temps. És a dir, una història d'algú que va a l'inrevés del món. Per cert, està basada en un relat curt d'Scott Fitzgerald que tinc ganes de llegir.

No cal dir que és una gran superproducció (ja està dit), amb bons actors (fantàstica la Cate Blanchett), etc. Però això no li resta ni gràcia ni mèrit.

També vaig pensar, tot sortint del cine, i amb la llagrimeta a l'ull (sí, vaig plorar, llàstima que vam haver de sortir corrents per anar a buscar la nena i ni els títols de crèdit vaig tenir per recuperar-me!), vaig pensar, doncs, que la història del Benjamin és una mica com la història de la filosofia: que va néixer vella i que es va rejovenint amb el temps.

Segurament és una boutade, que es diu, en cursiva. I a més Hegel em contradiu, i no és cap mindundi. Hegel deia que la filosofia arriba al capvespre, quan l'òliba aixeca el vol (exactament, però en alemany: "When philosophy paints its gray on gray, then has a form of life grown old, and with gray on gray it cannot be rejuvenated, but only known; the Owl of Minerva first takes flight with twilight closing in").

És a dir, el clàssic "primum vivere, deinde filosofare". Potser hauré de revisar la meva teoria i començar a citar la meva iaia a partir d'ara.

Com deia Jango Edwards: Confused? Potser naixem filòsofs naturals i acabem vells savis (o no). Home, la filosofia va començar amb un cert pes en la història de la humanitat, i mira-te-la ara, pobreta, amb prou feines se la veu a les aules.


O és allò del mestre que acaba seguint el deixeble? Confused?

Bé, he trobat una cançó titulada "Natural Born Philosopher" per internet, vaig a escoltar-la (.... espai de temps...). És un horror, és heavy o metal o trash o tot això junt. Ufff. Això sí que refuta la meva teoria!

dilluns, 9 de febrer del 2009

Mites


- Ay, hija, y yo qué me sé!
´
Aquesta frase és de la meva iaia, de 91 anys. Aguanta força bé (pel mal caràcter que té, diem), però esclar, ja són anys.

Aquests dies he intentat desvetllar amb ella una mena de mite familiar, però no me n'he sortit: durant la Guerra Civil, el meu avi, Pedro, i el seu germà, Ignacio, van lluitar un en cada bàndol. Eren de La Fresneda, Terol. Diu que és van salvar l'un a l'altre: el "roig" Ignacio va salvar el "nacional" Pedro i a la inversa.

Però encara no he pogut esbrinar com. El que sí que sé és que l'Ignacio es va exiliar a Burdeus, on va viure tota la vida, i que el iaio Pedro es va quedar a la Fresneda fins que van venir cap a Barcelona, quan ma mare tenia 9 anys.

La meva iaia va ser "abanderada" de la Falange, a Logroño. Tenia molt bona planta (i mala llet, com ja hem dit). I quan li vaig preguntar com s'havien salvat em va dir "porque uno era de derechas y el otro también". "Pero iaia, si Ignacio era de izquierdas, por eso se salvaron el uno al otro, ¿no?" I llavors és quan va dir la frase aquesta de "ja fa massa temps... who cares!"

Em queda alguna línia d'investigació, un dels germans de la meva mare, potser. Potser no cal. Potser seguirem explicant, sense massa detalls, que a la Guerra Civil els germans lluitaven entre ells. I se salvaven.

dissabte, 7 de febrer del 2009

La princesa Leia i el seu pare

-Soy tu paaaaaadree


Aquesta és del Joan. Veig que fins ara al bloc tenim 3 etiquetes de "ficció", que encapçala la llista, i després, empatats amb dues, "Bonet de San Pedro", "Kant" i "amor". Curiós, no? (la Sara va sense etiquetes, que està una mica a tot arreu).

Crec que és el moment de reforçar aquesta tendència i parlar de la recreació de Darth Vader per part del pare de la criatura. Bé, ara és la pròpia criatura la que ja diu "Soy tu paaaaadre". I jo també. Tots repetim aquesta mena de mantra, perquè ens fa molta gràcia.

Era la segona part de La Guerra de las Galaxias, àlies Star Wars. Moment culminant i mític: el Darth Vader, el dolent, va i li diu al Luke Skywalker, el bo (una mica soset), que és el seu pare.

Aquí hauríem de fer una anàlisi psicoanalítica de la cosa, segurament, però hi hem de fer entrar Bonet de San Pedro i Kant. (L'amor, ça va de soi, només cal veure la devoció que senten mútuament pare i filla, vull dir Luke/Leia i Darth).

No és tan difícil, Bonet de San Pedro li agradava al pare del pare, és a dir, seria l'avi del Luke i la Leia, i el sogre del Harrison Ford. La Leia n'està encantada, perquè canten plegats i s'entenen la mar de bé. Com més pau i harmonia a la galàxia familiar, millor.

Kant tampoc no és difícil. Kant va desenvolupar tota una senyora ètica deontològica, de la qual encara se'n parla (sobretot a la facultat de filosofia), i que reformula la clàssica regla d'or de la moral: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". O sigui, "quan dic que no és que no". Molt educatiu, molt de pares. Crec que podem nomenar Kant padrí de la Sara, amb la Carme, que hi ha molta feina a fer.

I ja hauríem d'anar acabant, perquè m'he ficat en un jardí. Ah sí, volia dir que ara fa un any, quan tornàvem de Venècia de passar 4 dies i vam anar a recollir la Sara a casa els meus pares, la princesa Leia es va llençar directament als braços del seu pare i a mi em va ignorar totalment. Digues-li càstig, digues-li devoció estel·lar.


L'habitació de Pascal, l'Estivill i el Carlos González

-Estic cansada de la meva habitació.


Això ho va dir l'altre dia la Martina (3 anys i mig) a la seva mare, a les 5 de la matinada.

La mare, amb una barreja de somriure, son i resignació, la va aixoplugar.

Hi ha dos reaccions, la fàcil: Ikea, redecora tu vida, aquesta nena necessita un canvi de mobiliari. I la difícil, la "filosòfica", que és la que intentarem aquí.

Analitzem. Josep Estivill diria que la nena ha d'aprendre a no estar cansada de la seva habitació, i per això, amb mètode i carinyo, la tornarem al seu espai (decorat a Ikea, potser). Carlos González ens dirà que el que li passa a la nena és que està cansada d'estar sola a la seva habitació. Que la seva habitació en realitat és la dels pares, com saben tots els nens, sobretot els primitius, i que ja podem tornar tots els mobles a Ikea, que no calen.

I Pascal? Pascal va dir que la infelicitat de l'home ve de no saber estar sol a la seva habitació. Vaig a googlejar un moment i torno. Doncs la memòria no m'ha fallat gaire. "La desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació". Blaise Pascal, 1623 - 1662, matemàtic, físic i filòsof francès. És una web menorquina de cites (no cal anar a la wiki, si n'hi ha de coses a internet).

Però citar és molt fàcil. Què ens vol dir Pascal? Ara m'he perdut. És el de la canya pensant i el de l'aposta, també. "El cor té raons que la raó no entén". Exactament. Però això de l'habitació no ho acabo d'entendre. Crec que és una mica estivillià. Necessito ajut.

Acabo de trobar aquest bloc: creació filosòfica. És boníssim. I aquest em porta a d'altres. Això de la blogosfera és fantàstic, internet és un invent fantàstic. Segur que aquests blocs m'ajudaran a entendre què volia dir Pascal i potser entendrem la Martina i potser també l'Estivill i el Carlos González (encara que no s'entenguin entre ells).

Vaig a xafardejar una mica, que encara dormen tots dos, criatures...

La cultura i la qüestió del mal (el llop i l'home dels coixins)

-Tinc por.

Aquesta és una frase imaginària, en certa manera. És a dir, la Sara encara no l'ha dita però ja l'avanço. Sé pels fills d'altres amigues que el tema de la por, el mal, el llop, apareixen en forma de preguntes, de malsons, de no voler aquell o aquell altre conte, de no voler que acabin malament.

La Clàudia és especialment sensible al tema, com a molt vol que el llop se'n vagi a viure a un altre bosc, castigat, perquè en el fons no és tan dolent. I té raó, els llops no són dolents, però d'alguna manera s'ha de començar a explicar aquesta cosa que existeix i que s'anomena "el mal". La Natàla, la mare de la Martina, li diu que no ha de tenir por del llop, si no dels cotxes. El resultat és que quan veu un cotxe de lluny ja comença a tremolar. L'altra Martina, la Martina gran (5 anys) va passar un temps amb molts malsons. Li encanten els contes i cada dia se'n feia i se'n fa llegir (i ara, fins i tot, els llegeix i els fa, molt bé, ella mateixa).

Ahir vaig anar a veure L'homme dels coixins , de Martin McDonagh. És una molt bona obra (la persona que me la va recomanar ja em mereix confiança i crèdit, que sempre ajuda), però encara no sé si em va "agradar". A més, em sentia una mica estranya perquè, la primera part, sobretot, vaig estar patint força i em costava riure amb les rèpliques suposo que escrites per a aquest fi, per al distanciament. Per sort, a la segona part ja em vaig sentir més en sintonia amb les meves amigues, però em vaig quedar amb l'interrogant: és que potser ets una ànima més sensible que elles? segur que no. Llavors, per què aquest encongiment amb el tema de la tortura i el maltractament als nens, si en realitat és com un conte, una ficció dins una ficció (que ja és el teatre), molt bén construïda i representada, a més?

No ho sé. La veritat és que la història és tan bèstia que ja pot provocar un cert distanciament d'entrada. Sí, però la realitat també pot arribar a ser-ne molt, de bèstia. Vaig pensar en aquella mena d'ésser, el "monstre austríac", i en els molts monstres de veritat que existeixen, amb totes les seves gradacions i històries personals (desgraciades, segurament). I també vaig pensar per què ens repugna especialment el patiment dels nens i la crueltat amb els nens. Potser per això l'obra necessita dels contes, de la ficció, del riure i del distanciament, perquè si no seria insuportable. Potser el tema central del conte de l'home dels coixins dins l'obra l'home dels coixins és si es pot evitar el patiment. Millor la mort (dolça) que la tortura? Però potser el tema de l'obra és si la ficció ens ajuda a suportar aquest mal, en qualsevol cas (els contes, el germà). Els contes ens fan de coixí? Els contes o qui ens els explica? I aquest mal, a més, no és origen i aliment de la ficció? (aquest subtema, que el patiment ajuda a crear, també déu n'hi do).

Se m'acaba de creuar pel cap una frase de Nietzsche (casualitat, també), que diu algo així: "si mires molt temps al fons de l'abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu".

Tenia un "encàrrec", a més a més, sobre el tema de la cultura. Si ens fa feliços o no. Si ens ajuda a viure, com jo deia, o no. Ens ajuda a pensar, deia la Bea, i, si viure és pensar, sí, ens ajuda a viure, però no ens fa feliços. És evident que la cultura ja implica un cert "distanciament", una certa "elaboració" artística, intel·lectual, etc., que et pot fer riure o plorar, o les dues coses, i pensar, si vols, però no és la vida, no és la "natura", si ens posem radicals. Encara que s'hi imbrinqui, en parteixi, hi torni i tot el que vulgueu. Per això calia inventar-la, per això és necessària.

Per això els contes, el pesat del llop, més o menys simpàtic, la pesada de la nena de verd (sort d'ella, i quina nena més preciosa), Peter Pan, el capità Garfio i Darth Vader (aquest mereix capítol a part). I la Rateta i el Patufet. Per això es diu que la inversió en cultura, encara que no arribi a tothom (no tothom llegeix, per exemple, tal com diuen les estadístiques) reverteix en benefici de tota la societat. I hi estic d'acord. Vulguis que no, la ficció i la reflexió hi és, és congènita a l'espècie.

Ara acabo de sentir la Sara, que dorm, queixar-se, com si tingués un malson. He xiuxiuejat, l'he acariciat el cap i la galta i li he fet un petó. S'ha calmat.