-No ho vull, aixòòòò!!!
A aquestes alçades del blog ens hem de preguntar una qüestió fonamental:
M'ajuda la filosofia a educar i criar i, com es diu, pujar la Sara?
mmm, moments de reflexió, mmmm: Més aviat, no.
I a la inversa, potser?:
M'ajuda la Sara a entendre la filosofia i, encara més i millor, entendre el món i viure millor?
mmm, moments de reflexió, mmm: Més aviat, no. O sí? potser més això que la primera qüestió, penso. Perquè em posa a prova cada dos per tres, perquè em fa qüestionar-me sobre si Estivill o González, que és més important que si Plató o Aristòtil, Spinoza o Hume. `
I al final, només et queda fer el que pots (una altra bonica tautologia made in barberan) i confiar en el teu sentit comú (que és el menys comú de tots els sentits? això ho deia Descartes, no?) (ara acabo de recordar quan vam veure aquell programa a la tele que es deia Descartes i no, no anava del filòsof, o aquell dia que el Pere Lluís Font va dir que aquell tema d'Spinoza era molt espinós... en fi, moment estelars de l'humor filosòfic).
Bé, i aquí acaba aquest blog tant sesudo. I dit això me'n vaig a veure The Reader, avui que puc (per cert, que bona Gran Torino).
Nota per a pares de fills que vulguin estudiar filosofia: ja es veu que he exagerat. I esclar que ajuda la filosofia a viure i a educar criatures! per exemple, quan la meva nena diu que no vol puré de carbassó jo penso que està alimentant-se amb el martell nietzscheà al costat, i que només és qüestió de dies que superi aquest estadi i comenci a crear ella mateixa els llegums i les verdures que necessita. O algo així.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Descartes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Descartes. Mostrar tots els missatges
divendres, 24 d’abril del 2009
dijous, 12 de març del 2009
Treballo, llavors penso. 15 anys a l'Administració (3)
-Vull que penseu.
Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).
En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).
En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).
L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.
Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!
Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399
També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.
Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).
En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).
En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).
L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.
Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!
Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399
També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.
diumenge, 18 de gener del 2009
La pallissa del Jo absolut (tot per la Sara)
-És per la Sara!!!
Això no és una ocurrència. És una pallissa. Seguint l'esperit del blog, ens hauríem de remetre a Descartes, Kant i Fichte. Però estic cansada i ltampoc me'n recordo molt bé com anava tot plegat.
La qüestió que ens plantegem ara aquí és que els nens de vegades són molt pesats i molt egocèntrics.
Bé, tots ho som una mica, que tot és vanitat i encalçar el vent, però quan descobreixen el Jo, amb majúscules, són una llauna. O la Sara és una llauna, perquè andarnos con chiquitas. Ei, només de vegades, que en realitat és un sol que enlluerna.
La cosa seria: "vull, llavors m'ho has de donar". O "mama!, llavors has de venir". O "no vull això, i llavors no hi ha manera" (bé, amb amenaces i coaccions, de vegades s'aconsegueix alguna cosa, però no sembla molt educatiu com a mètode).
Se'ls ha de convèncer que el que és maco és compartir, que quan dones amor llavors es fa més gran, que els macarrons estan molt bons, tothom ho sap... sort que té un bon dormir, la bèstia.
Anem a veure Ventdelplà, que també té la seva enjundia filosòfica i almenys ens distreiem.
Això no és una ocurrència. És una pallissa. Seguint l'esperit del blog, ens hauríem de remetre a Descartes, Kant i Fichte. Però estic cansada i ltampoc me'n recordo molt bé com anava tot plegat.
La qüestió que ens plantegem ara aquí és que els nens de vegades són molt pesats i molt egocèntrics.
Bé, tots ho som una mica, que tot és vanitat i encalçar el vent, però quan descobreixen el Jo, amb majúscules, són una llauna. O la Sara és una llauna, perquè andarnos con chiquitas. Ei, només de vegades, que en realitat és un sol que enlluerna.
La cosa seria: "vull, llavors m'ho has de donar". O "mama!, llavors has de venir". O "no vull això, i llavors no hi ha manera" (bé, amb amenaces i coaccions, de vegades s'aconsegueix alguna cosa, però no sembla molt educatiu com a mètode).
Se'ls ha de convèncer que el que és maco és compartir, que quan dones amor llavors es fa més gran, que els macarrons estan molt bons, tothom ho sap... sort que té un bon dormir, la bèstia.
Anem a veure Ventdelplà, que també té la seva enjundia filosòfica i almenys ens distreiem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
