- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?
Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.
De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).
De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).
Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.
Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".
La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...
Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!
Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.
Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!
Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.
També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.
I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...
Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.
I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!
* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!
