Filosofia (o el que sigui) col·laborativa!

Estimats i estimades, estimades i estimats,

Potser sabeu que en la banda inferior d'aquest blog hi ha unes màximes que vaig fent, refent, traient i posant. La titular és la Gemma Sara Glaukopis, filòsofa resident, però hi ha molt de manllevat d'aquí i d'allà (intento posar les fonts en els comentaris), de filòsofs reconeguts i de blogaires amics.

Aquestes màximes m'han servit bàsicament per divertir-me, però curiosament també per entendre i per entendre'm. Per això, sempre estan i estaran "in progress".

Ara n'hi ha 25. Potser perquè és un número maco, o no sé què m'agafa, però m'agradaria molt que us les miréssiu, si voleu, i que em digueu si hi ha alguna que tingui algun sentit especial per a vosaltres, si creieu que alguna no s'entén de res, o que és una parida integral, o voleu afegir alguna cosa, no sé, marranejar una mica. No sé si se li pot dir filosofia, a això, per a mi ho és (però em van donar el títol a la tómbola de la Marisol -la vida es una tómbola, to to tómbola- així que tampoc us en refieu massa, ep, això de la tómbola es podria aprofitar!).

                                                     D'aquí

Moltes gràcies, filòsofs blogaires!!!!!


Les copio (no cal llegir-les totes, tampoc)

Màximes de Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis (in progress)

1. Hi ha altres mons, però estan en aquest. Hi ha un sentit (o molts), però està aquí, entre nosaltres, uau!!
Conclusió després de reflexió comuna blogaire. O sigui, que no hi ha un més enllà místic o religiós que doni sentit al més ençà. L'anhel d'anar més enllà és personal i social, i sempre serà immanent, no transcendent. (El "uau" és d'alegria).

2. Aquest sentit immanent ha d'estar relacionat amb l'amor.

D'alguna manera intuïm que va per aquí. Els grecs tenien boniques paraules per referir-s'hi: eros (romàntic/sexual), fília (amistat), storge (familia), àgape (humanitat)... s'hi juga el benestar, el plaer, l'espècie, la cura... i amb un fons de misteri irreductible... hi he de pensar més.

REFORMULACIÓ DE LA MÀXIMA 2 (18/08/2013)

2. Coses que fan que la vida tingui sentit: una carícia, estimar-se, voler estimar-se, un "mama, no te'n vagis", una traca de petons, un orgasme (o més), un "fem un cine?", jugar a seduir-se, creure que has entès alguna cosa, barallar-te i reconciliar-te amb la teva germana preferida (només en tens una), parir, una confidència amb una amiga, una nova amiga, tenir un amic, fer-se fotos, ballar, riure, inventar-se un joc, tocar-se l'ànima, que encara et renyi la teva mare amb tendresa, que encara et renyi el teu pare amb mala llet, una conversa sobre Déu-l'energia-el més enllà, enviar-se watsaps sense objectiu aparent, la música i el cine i els llibres, la dolçor sorpresa, l'abraçada inesperada.... to be continued.
Ah sí, i preguntar-se pel sentit de la vida.

3. El món és tot el que et cau.
És una variació, que pretén ser graciosa, de la primera proposició del Tractatus de Wittgenstein: "El món és tot el que s'escau". Amb el temps, li vaig trobant un sentit: els actes fallits, maldestres, potaplans (que diría el porquet), els errors, el que no pots assolir, les frustracions, el que no pots controlar, la pèrdua de la joventut, la pell flàccida (que et cau)... tot això forma part del món, encara que sovint fem veure que no. La gràcia és mirar-ho de cara, perquè, almenys, ens faci més savis.

4. Val la pena canviar ressaca per bolquers.
És una gran veritat, però de vegades s'enyoren les ressaques. La saviesa popular diu que "no es pot tenir tot", coi de saviesa popular. L'Anna Grau a Per què parir? diu que es pot tenir tot (ella es refereix a la maternitat i a la realització profesional).

5. L'home és un animal que es busca.
Una frase molt maca del Palau i Fabre (que no sé d'on surt, exactament). Crec que tots ens busquem, d'alguna manera, perquè no estem ben definits, no estem tancats, com diria un existencialista. I millor així.

6. Sigues rebel dels límits.
És un vers d'un poema de la Mireia Calafell. Em sembla una frase revolucionària i poètica a la vegada. M'agradaria ser rebel dels límits a molts nivells (allò d'anar més enllà). Potser tenir-ho escrit aquí m'ajuda a aconseguir-ho.

7. El rellotge és al cervell ("sand keeps pouring in my brain").
El vers en anglès és de la poeta de San Francisco Clara Hsu, que vaig conèixer fa uns anys quan voltava més per feina. M'agrada molt la imatge de la sorra del rellotge lliscant pel cervell, em fa pensar en la mesura íntima del temps, relativa.

8. No es pot acordar raó i follia, tot i que...
Es veu que en J.V Foix s'ho preguntava, ho volia... jo que he tastat la follia no sé què dir. Em sembla que són àmbits excloents, tot i que hi ha experiències que s'acosten una mica a la follia, com l'enamorament o la hipomania.

9. Arriba a ser qui ets i sigues qui has arribat a ser.
En Píndar va dir la primera part de la frase i l'Albert Espinosa la segona. D'alguna manera es troben en la sensació/sentiment/pensament d'estar a gust amb un mateix, de no matxacar-se pel que no ha estat ni pel que és. És allò del gnosce te ipsum, també, sabent que mentre ens coneixem també ens anem fent (v. màxima 5).

10. Compartim els diners entre tots!
És una bona idea de la Sara, sabem que la cosa hauria d'anar per aquí, però no sabem com. Mentre uns es moren de gana hi ha d'altres que estudien com ens afecta. Per això, sabem que si poguéssim conèixer la cara i el nom de cadascuna de les persones que passen gana, seria més probable que ens moguéssim per ajudar-les (té un nom: "identifiable victim effect"). O sigui, que faríem una senyora revolució. Com que això no és possible, ens acontentem a ajudar (una miqueta) a baixar la xifra. La revolució... qui sap.

11. Déu és una ficció necessària per a qui la necessita, com el Gegant del Pi.

Comparar Déu amb el Gegant del Pi pot semblar una tonteria (perdó, bestiesa), i segurament ho és, però és el tema fundacional d'aquest blog, un respecte.

12. La felicitat és tots contents en una festa.
Una de les frases més genials de la Sara. Jo afegiria que les festes poden ser de molts tipus, però no sé si cal.

13. Sempre m'agrada pensar que som menys lliures dels que pensem i que podem arribar a ser més lliures del que creiem.
Així va parlar el metafísic quotidià del barri. Crec que es pot dir que encara que la llibertat sigui "metafísicament" il·lusòria, a la "pràctica" ho som i ho podem ser. És el que té de misteriós i apassionant el tema de la llibertat, trobo.

14. La vida és pa amb formatge (de manera alterna entre camembert, blau, mozzarela, gorgonzola, cabrales, manxego, de cabra, cheddar, tupí, cottage...)
Ho diuen en Casasses i en Miquel Gil, i al meu pare li agrada molt el camembert i a mi també (des dels 2 anys, no se sap si per decisió pròpia o imitació paterna), i a més he viscut a Caen, tot quadra. Això no vol dir, en plan Michel Onfray (filòsof controvertit de Caen), que siguis/pensis el que menges, de fet, no entenc gaire la frase del Casasses, però hi estic bàsicament d'acord.

15. La millor ciència ficció és la quotidiana.
De vegades, la vida quotidiana té coses de ciencia ficció. Per exemple, casualitats extraordinàries entre mons paral·lels, salts en el temps que duren una fracció de segon, o que duren anys, transformacions físiques i psíquiques dignes dels millors efectes especials... és el que té d'extraordinari l'ordinari (i d'ordinari l'extraordinari).

16. Val la pena morir perquè val la pena viure (a partir de 200 anys es podria deixar de considerar una estafa).
En Vinyoli va dir alguna cosa així (la frase abans del parèntesi), i deu tenir raó, perquè viure eternament no és ni pensable, pràcticament. Però, dic jo, ha de ser tan curta, la vida? No hem nascut massa aviat? Segur que els conciutadans de l'any 2.900 viuran molt més... Això sí, em temo que també els semblarà poc i envejaran els conciutadans del 3.500. "All these memories will be lost in time like tears in the rain").

17. Morir no fa por, és com dormir sense somiar.

És veritat que quan la mort hi sigui jo no hi seré i a la inversa, però em quedo més tranquil·la si penso que és com dormir sense somiar, de fet això li vaig dir a la Sara i de moment ha funcionat. (Sento Nietzsche que diu "es pot romandre conscientment en la mentida?" Millor no m'ho preguntis...). Per cert, l'Alba té informació privilegiada.

18. Les coses importants es poden dir clarament.
Algun punt indeterminat entre el primer i el segon Wittgenstein. A veure, les coses importants són inefables, inexpresables (1r Witt), però les formes de vida que anem creant, les anem expressant amb un llenguatge que els correspon ("joc del llenguatge"), inclòs el que es considera inexpressable" (2n Witt). Per tant, tot el que es pot dir (és a dir, tot, inclòs allò important), es pot dir clarament (1r i 2n Witt). No provin de fer-ho a les seves cases.

19. Educa els teus fills com voldries que fossin educats, per exemple, en l'anti-consumisme.

Variació de la Regla d'Or de la moral. Però què carai, tots ens equivoquem, no?

Mmm, espera, si fos com la Regla d'Or de la moral, la frase hauria de ser "educa els teus fills com voldries que t'eduquessin a tu", que potser t'agrada el consumisme, però només per a tu?

20. L'infinit és la sorpresa dels límits. No podem abastar-lo però podem fer com si l'abastéssim.
Chantal Maillard i ganes d'anar més enllà (això ja ho havia dit, em sembla; em sembla que el Buzz de Toy Story és el nostre heroi).

21. Sempre que es pot, s'ha de fer el que es vol.
Màxima garbiniana que sintetitza els conceptes de llibertat negativa i llibertat positiva. Crec que la negativa és el que pots fer en el sentit que no t'ho prohibeixen o que no topes amb la llibertat dels altres, i la positiva és el que vols fer, el que permet desenvolupar-te com a persona, per exemple. Hauria de repassar-ho, però això té sentit.

NOVA MÀXIMA 22:
22. La vida és com les onades del mar, les coses van i vénen...
És tan simple, bell i veritat, que l'he copiat textualment de l'Alba, gràcies!

23. Es pot ser asceta idealista o hedonista materialista. Fins i tot, es pot ser de vegades una cosa i de vegades una altra, i també es poden fer equilibris en el just mitjà.

És una simplificació (les màximes ja ho tenen, això) que pretén reflectir la complexitat de com som i com funcionem.

24. Així que un cop les necessitats bàsiques cobertes, la cosa està entre eros i thanatos, tot cercant moments de felicitat, sense fer massa estralls.

Com a màxima-resum és una mica primària, certament.

REFORMULACIÓ DE LA MÀXIMA 24 (21-08-2013)

24. Trobar el sentit de la vida, és més, viure amb un cert sentit, no és difícil. Com diria John Lennon (més o menys), el sentit és el que vius mentre l'estàs buscant no sé on.

Màxima o mínima, ja no ho sé.

25. Has de trobar la teva pròpia filosofia. Tienes que encontrar tu propia filosofía. Tu dois trouver ta propre philosophie. You have to find your own philosophy.
Ramon, psicòleg i políglota

...................................................................................................................................................................

fer rentadores, revisar el correu, fer un post

He fet un petit reportatge sobre les vacances a França, és allò de voler atrapar el moment, la idea era fer més vacances blogaires, però el post està tossut que vol sortir i qui li diu a un post que no!

9 dies a França per ordre alfabètic

A. Avió. Cada cop em fa més respecte, als 18 anys no me'n feia. Li preguntem a la Sara què és el que més li ha agradat de l'avió i diu "les turbulències!" Redéu!!!

                                   Le soleil et les nuages, des de l'avió.

B. El Bateau Mouche al Sena. Encara no ho havíem fet cap dels tres i caram, és maco! M'agafen ganes de pujar a un bus turístic a Barcelona, però és una pasta indecent si no ets un turista. (Em jugo un sugus que molts parisencs no hi han posat mai els peus, al Bateau Mouche).

C. El Carinyo generalitzat a Caen (abraçades!). De vegades la realitat supera les expectatives, xe.

D. Descobrir la Lou Doillon, filla de la Jane Birkin i el Jacques Doillon (fa 10 anys vaig descobrir la Carla Bruni, esperem que tingui més bon gust per escollir nòvio).

             M'encanta "I.C.U.", de Lou Doillon (videoclip rodat a París, per cert).

E. L'Entusiasme de la Sara en arribar a Eurodisney. "Estem a punt de viure una cosa important, emociona't, mama!".

F. La sensació que és el Final de les vacances i encara queda una setmana. (I el concert del Pablo Alborán amb la meva germana, això sí que és un brotx final!).

G. La distància Geogràfica va fer que visquéssim l'accident de Galícia amb menys intensitat, segur. Els mitjans francesos es preguntaven si això podria passar a França (normal); es van respondre que no.

H. La honte, la vergonya pròpia en sentir-me dir a la dependenta que volia una crema hidratant barata perquè m'havia deixat la meva a casa, ha ha, que fantasma i que pija, la meva encara és més barata...

I.  La Il·lusió de trepitjar la universitat i fotografiar-me amb l'au fènix, símbol de la reconstrucció de Caen després de la segona guerra mundial.

L'au fènix al campus de la universitat. Tinc un parell de fotos de fa 20 anys al mateix lloc, un dels dos ha canviat.

J. El Joan i la Sara s'ho passen molt bé, a Caen. Bieeen (i em fa sentir menys egoista).

K. Por "k" no me viene nada...

L. Llibres: m'he comprat un munt de llibres, ara el repte és llegir-los de manera integral i omnicomprensiva.

La llibreria Memoranda de Caen, amb llibres de 2a mà i saló de te al pis de dalt, un caos delicíós.

M. Riure amb el còmic "Mères Anonymes". La frase de la Sara: "És que, mama, ets una mica friki".

Mères Anonymes, de Gwendoline Raisson i Magali Le Huche, editorial Dargaud, 2013.

N. "Mai oblidaré aquest dia". La Sara a la Torre Eiffel el 27 de juliol de 2013. Nosaltres No oblidarem que ho va dir.

                   La Sara, amb una Torre Eiffel a la Torre Eiffel.

O. Els moments Obscurs, que haberlos húbolos, per exemple, la bronca que vaig rebre (amb raó) del Joan a Eurodisney, quan em vaig penjar durant més d'una hora llegint La vie révée des philosophes mentre m'estaven buscant desesperadament. El Mickey i la Minnie encara se'n recorden.

PPI. Aquella mousse de xocolata a l'aeroport: un Petit Plaer Inesperat.

Q. "Quant falta per arribar?", "Quant falta perquè s'acabi la cua?" "Quant falta??"

Així va parlar la Sara Quantfalta Justribó Barberan.

R. De Rohmer. El dinar a casa dels pares de la Flo a la campagne, amb el solet, el vi, xerrant, per un moment em va semblar estar a la pel·lícula Le rayon vert...

S. De Salivar. El que vam fer el Joan i jo quan vam veure les tres tendes i sis plantes de Gibert Joseph, espectacular llibreria-botiga de discos i pel·lis al barri llatí de París. I amb exemplars de segona mà al costat dels de nou de trinca en moltes referències, gran idea. Per salivar i estalviar.

                   Qui es pot resistir a una caixa amb 8 LP de Johny Cash per 8 euros...

T. El Temps de les vacances és diferent, passa més rápid, però alhora dura més, una paradoxa que no em veig capaç de desentrallar ara mateix.

U. Univers: "mama, darrera teu hi ha una constel·lació, crec" (i després sóc jo la friki...).

V. La Vie, les Vacances, on a de la chance.

W, X, Y, Z. Resumim, que m'està quedant llarg. De tota manera, aquestes lletres sempre han sigut una mica rares. Bizarre? Vous avez dit bizarre? Comme c'est bizarre!

No he vist la pel·lícula (Drôle de Drame, Marcel Carné, 1937), però aquestes paraules de Louis Jouvet formen part de l'imaginari lingüistic (?) dels francesos, i s'enganxen, eh? 


Ja pots estar content, post, ja has sortit a la llum.