dijous, 20 de juliol del 2017

Perseu i Andròmeda: un final diferent

             Relats de la Carme: Colors i formes al Cap de Creus: el camell


Després de petrificar el tità Atles amb el cap de la Medusa i de convertir-lo en la serralada que és ara, Perseu va tenir notícia que al cap de Creus el rei Cefeu havia promès la mà de la seva filla Andròmeda. Calia deslliurar el seu regne del Camell, un monstre que xuclava amb les gepes l'energia dels habitants del regne, que no tenien ni esma d'acabar amb ell. 

Perseu, a qui començava a agradar el paper d'heroi i sabedor de la bellesa d'Andròmeda, es presentà al rei Perseu amb el seu pla. Cefeu va accedir-hi capcot i Perseu s'afanyà a ensenyar el cap de la Medusa al Camell, abans no es desmoralitzessin. I sí, va convertir aquell camellot afluixaànimes en pedra inert.



Però ai las, Andròmeda no volia donar la seva mà ni cap part del seu cos a ningú. Davant la desesperació, Cefeu i Perseu van invocar Zeus, que va pronunciar aquestes paraules alades:

"Andròmeda, has de complir els teus designis. Perseu us ha deslliurat del Camell afluixaànimes i tu t'has de deslliurar a Perseu".

I Andròmeda va respondre:

"Dius bé, Zeus apleganúvols, Perseu ens ha deslliurat del Camell afluixaànimes. I li estem agraïts, però jo no soc cap premi. Jo el que vull és sortir d'aquí i veure altres reialmes. Vull fer un Erasmus."

Zeus, Cefeu i Perseu es van mirar atònits. Fins i tot la Medusa es va quedar de pedra.



PS. En "realitat", Perseu i Andròmeda acaben vivint feliços i formant dues consel·lacions.







divendres, 14 de juliol del 2017

Del logos al mythos

                 El Partenó, dedicat a Atena, la deessa de la saviesa (també guerrera).


Hem arribat avui d'Atenes i estic com borratxa de mitologia. Com si els déus grecs se m'haguessin enganxat durant aquests dies. He fet una regressió a l'època d'abans del logos i he observat unes constants:


- Profecies que parlen de fills que destronaran els seus pares i mesures dràstiques per evitar-ho, com ara la ingesta del fill en qüestió: Cronos es menja els seus fills, menys a Zeus, que és salvat per la seva mare Rea. Més tard, Zeus farà que Cronos vomiti tots els seus germans, que surten ben vius del tràngol. Una altra variació: menjar-se la dona embarassada del fill-amenaça. Zeus es menja Metis, que està embarassada d'Atena (que després naixerà del cap de Zeus). Per cert que Atena no destronarà sinó que ajudarà Zeus. I també la versió de fer matar el fill per un sicari: la famosa tragèdia d'Èdip (encara que en aquest cas es tracta d'un heroi).

- Les aventures extramatrimonials de Zeus amb deeses i humanes, sota formes divines o animals. I la desesperació d'Hera, la seva germana i dona oficial, experta a martiritzar les amants de Zeus i perseguir els seus fills. Alguns exemples són Zeus transformat en cigne que sedueix Leda i creen Helena (la bella Helena, el rapte de la qual per part de Paris desencadenarà la Guerra de Troia). O l'aventura amb Leto, que tindrà com a fruits Apolo i Artemisa, quasi res.

- Profecies que es compleixen de la manera més rocambolesca: la peripècia d'Èdip fins que mata el rei i es casa amb Iocasta, o Perseu, que llença un disc amb tanta mala sort que ensopega i mata el seu avi Acrisi, com deia la profecia.

- Naixements fabulosos: el naixement d'Atena del cap de Zeus, amb l'armadura (una mica com Wonder Woman). El naixement de Dionís de la cuixa de Zeus, que el vol protegir d'Hera (en aquest cas la mare és Sémele, que acaba molt mal parada). O el naixement d'Afrodita: per ajudar la seva mare Gea, Cronos secciona els genitals del seu pare Urà, els llença al mar i se'n fa una escuma d'on apareix Afrodita.

I encara podríem parlar de Teseu, de Medea, d'Electra, d'Odisseu-Ulisses, en fi, que no ens els acabem. I com que són immortals, els que ho són, sospito que encara estan per aquí, estimant-se i barallant-se perquè ens els puguem beure ben fresquets.


               Una cervesa Mythos ben fresqueta, ideal per al mes de juliol a Grècia.


 Aquí respirant l'esperit d'Atena, una deessa que ens cau bé (2.500 anys són un sospir).

                     Dionís, déu del vi (i de la cervesa), tan panxo al Museu de l'Acròpòli.

Bé, la borratxera ha arribat al punt que m'he comprat la Ilíada i L'Odissea, que no les tenia. Es veu que són d'un jove autor revelació anomenat Homer...