Atenció al moment umbralià (que serà molt pitjor el proper 29 de març):
Si voleu i podeu, blogueres i bloguers, jo encantada de la vida. Petonets!
Això va dir un dia la Sara quan tenia 2 anys, i em va fer tanta gràcia que aquí estem, fent un blog.
Em diu una amiga a l'hora d'esmorzar que ha llegit no sap on que en l'obra d'art s'ha de posar el punt final just un moment abans del final, de la perfecció, diguéssim. En la pinzellada o en el text. (També m'ho va dir un escriptor: hi ha un moment que més que millorar, empitjores). Una altra amiga afegeix que clar, que és com en el menjar: diuen que no t'has d'afartar sinó que t'has de quedar amb un punt de gana.
Potser amb el menjar és més fàcil, penso, perquè és fisiològic, però amb una pinzellada o un text ho trobo molt difícil. Hi ha allò de voler acabar rodó, inapel·lable, definitiu, almenys a mi em passa. I, alhora, sé que és impossible aconseguir-ho, per tant, et pots passar tres pobles. És curiós que una cosa (relacions, també?) sigui millor quan no pretens que sigui perfecta, no? Potser, almenys, menys estressant!
1. La rentadora nova que ens ha comprat ma mare, que comença a manifestar l'alzheimer tot sigui dit de passada, no es pot connectar perquè el paio que ens va instal·lar la caldera va tapar l'endoll amb un tub.
2. El llum del lavabo fa pampallugues des de fa mesos. Has de ser precís a l'hora d'obrir el llum. Depèn de com, és com una discoteca. I ens coneixem l'espai prou bé per no fer cap desgràcia.
3. S'ha trencat un botó del forn. Gràcies a la perícia de la Sara i el seu xicot podem engegar el forn amb una mena de pal que fa les funcions del botó.
4. Les claus del cotxe xulíssim que tenim, un Mazda, no ens estem de res, s'han desmagnetitzat. O és alguna cosa de dins del cotxe, no m'ha quedat clar. La qüestió és que el mecànic de Mazda, que no és japonès, ens ha dit que ens costarà uns 400 euros. Gràcies, company.
5. No hi ha quatre sense cinc, però ara no em ve al cap res mes... Com no sigui que encara hem de pintar les humitats de quan filtrava la banyera i l'assegurança es va fer l'orni. Sort que tenim Luis Aguilé, el nostre gurú espiritual: la vida pasa felismente si hay amor.
1.000.
Què és mil? És molt?
Poc? Depèn de què i de com. Ho has de contextualitzar, comparar. En relació amb
el Big Bang és un no-res; en relació amb un euro és deu-n’hi-do. Els
mileuristes. Encara ho som, saps? Ho som més que fa anys, tot i que cobrem més.
Bellesa.
No cal que em
contextualitzis gaire que ja sé per on vas. La paraula s’explica per ella mateixa,
oi? És més autònoma i més lliure. I la pots declinar, si vols. La pots
adjectivar de mil (ai) maneres.
Tot
això ho penso, filla, ara
que aviat tocaran les sis (d’acord, va bé) de la matinada o del matí. Per mi és
la matinada, ja t’ho dic. Et sonarà el despertador i sortiràs allà fora a
lluitar i a divertir-te. I pertot arreu et diran que el número és el més
important. Creu-te’ls a mitges. La paraula sedueix. La xifra, no. Només t’encanta
a final de mes. I tampoc seria la paraula.
-Doncs troba-li el sentit a la vida d'una puta vegada, hòstia!
Segur que no és la millor manera de desencallar una depressió que fa quasi dos anys que dura ni d'animar una mare. Però m'ha sortit així, caminant per Premià amb ella i la gossa (la gossa al seu rotllo). Estava molt saturada, fins al capdamunt. Ens estimem, sí, però ens fem mal, no sabem cuidar-nos, o només a estones. Som tremendament egoistes i ens sentim tremendament culpables, les dues.
Hi ha el fenomen de l'empatia: la Joan Baez diu que ara és l'hora de l'empatia (ho diu pels nord-americans, però em serveix igual). Com li demanes empatia a una persona deprimida, que és la cosa més "self-centered" que hi ha? Perquè hi ha una paradoxa: "jo, jo i més jo", mentre que et menystens en un grau màxim. Com li demanes empatia a una persona que es vol morir? No, mira, jo t'ho dic: no es vol morir, el que no vol és estar sola.
Quan he marxat, ja més tranquil.la, li he trucat. Li he demanat si ja havia trobat el sentit de la vida i la seva resposta m'ha donat un bri d'esperança: "no, el trobaré aquesta nit quan faci el sopar".
PS. Potser estem picant molt alt amb això del sentit. Amb un anar fent ja faríem.
2. Coses que fan que la vida tingui sentit: una carícia, estimar-se, voler estimar-se, un "mama, no te'n vagis", una traca de petons, un orgasme (o més), un "fem un cine?", jugar a seduir-se, creure que has entès alguna cosa, barallar-te i reconciliar-te amb la teva germana preferida (només en tens una), parir, una confidència amb una amiga, una nova amiga, tenir un amic, fer-se fotos, ballar, riure, inventar-se un joc, tocar-se l'ànima, que encara et renyi la teva mare amb tendresa, que encara et renyi el teu pare amb mala llet, una conversa sobre Déu-l'energia-el més enllà, enviar-se watsaps sense objectiu aparent, la música i el cine i els llibres, la dolçor sorpresa, l'abraçada inesperada.... to be continued.
Ah sí, i preguntar-se pel sentit de la vida.
3. El món és tot el que et cau.
És una variació, que pretén ser graciosa, de la primera proposició del Tractatus de Wittgenstein: "El món és tot el que s'escau". Amb el temps, li vaig trobant un sentit: els actes fallits, maldestres, potaplans (que diría el porquet), els errors, el que no pots assolir, les frustracions, el que no pots controlar, la pèrdua de la joventut, la pell flàccida (que et cau)... tot això forma part del món, encara que sovint fem veure que no. La gràcia és mirar-ho de cara, perquè, almenys, ens faci més savis.