dilluns, 9 de novembre de 2020

El sentit de la vida, hòstia

 -Doncs troba-li el sentit a la vida d'una puta vegada, hòstia!

Segur que no és la millor manera de desencallar una depressió que fa quasi dos anys que dura ni d'animar una mare. Però m'ha sortit així, caminant per Premià amb ella i la gossa (la gossa al seu rotllo). Estava molt saturada, fins al capdamunt. Ens estimem, sí, però ens fem mal, no sabem cuidar-nos, o només a estones. Som tremendament egoistes i ens sentim tremendament culpables, les dues. 

Hi ha el fenomen de l'empatia: la Joan Baez diu que ara és l'hora de l'empatia (ho diu pels nord-americans, però em serveix igual). Com li demanes empatia a una persona deprimida, que és la cosa més "self-centered" que hi ha? Perquè hi ha una paradoxa: "jo, jo i més jo", mentre que et menystens en un grau màxim. Com li demanes empatia a una persona que es vol morir? No, mira, jo t'ho dic: no es vol morir, el que no vol és estar sola.

Quan he marxat, ja més tranquil.la, li he trucat. Li he demanat si ja havia trobat el sentit de la vida i la seva resposta m'ha donat un bri d'esperança: "no, el trobaré aquesta nit quan faci el sopar".


PS. Potser estem picant molt alt amb això del sentit. Amb un anar fent ja faríem.

18 comentaris:

  1. Jo vaig estar molts anys sense trobar-li el sentit a la vida, per això no volia tenir fills. Ara tampoc en vull tenir, però no és per això. Sóc una mica com aquest corrent d'esquerres que hi està en contra. És que tinc moltes limitacions, no em veig llevant-me a la matinada per un fill que plora, ni donar-li menjar abans que menjar jo. Però sempre he estimat molt el meu nebot!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Però aquest corrent hi està en contra per un tema de sostenibilitat del planeta, oi? Això teu és més íntim, em sembla, i no passa res, no t'hi veus, no et crida, et crida el nebot! El sentit de la vida és una cosa a la vegada simple i misteriosa... Quan estàs deprimit no li veus el sentit ni la gràcia a res. I sortir-ne costa.

      Suprimeix
  2. La solitud és una mala companya, fins i tot per a ser empàtica... És com estar dins un pou i no veure res més que ningú et vol ajudar. Aquest temps que estem vivint tampoc ajuda gens i només la SANTA paciència pot fer que es puguin veure les coses d'una altra manera. El sentit de la vida no és el mateix als 20, que als 30, que als 40... i com més gran et fas, menys sentit té. Estic una mica d'acord amb la frase que dius, amb un anar fent ja faríem, però el què?
    Salut i ànims!!❤

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluna, saps, de vegades recordo aquell anunci del metro que diu "Nunca pensé que lo peor de la vejez fuera la soledad". Doncs sí, amb els problemes de salut tens la soletat, moltes vegades. Des que va morir el meu pare que ma mare no aixeca cap, al principi estava molt activa però després patapam, això que ma germana i jo no la deixem gaire sola, però no en té mai prou, i va a un centre de dia!
      Anar fent... coses, ara un dinar, ara una cal.ligrafia, ara un passeig... coses, la vida.
      Paciència, gràcies, ptns!

      Suprimeix
  3. Respostes
    1. És veritat, xavier, a les angoixes habituals hi hem d'afegir el bitxo aquest. Hauríem de traure alguna cosa positiva d'aquesta desgràcia planetària, alguna.

      Suprimeix
  4. Tries temes molt complexos per fer la teva reaparició... No sé si es pot demanar a ningú que trobi el sentit de la vida, sigui quin sigui el seu estat. Per si de cas, direm '42', i que sigui el que [inserti aquí la seva divinitat preferida] vulgui.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, no escrivia des del principi de la pandèmia, sembla que només escric quan en tinc molta necessitat. I era el cas. És absurd cridar a algú que trobi el sentit de la seva vida, que és una mica com dir deixa'm viure en pau. Mira que jo he tingut depressions, però cap de dos anys. Es fa molt dur per al malalt i per a la família. Tu tens molts sentits, XeXu, no? Parella, blog, Blog, muntanya, castells, ep, llibres! justícia social, Cat... I el que relliga tot això deu ser el Sentit. M'ho acaba de xivar el teu déu :)

      Suprimeix
  5. Doncs la seva resposta de fent el sopar, a mi també em dona esperança. Cuinem per menjar i mengem per viure. I cuinant, a vegades trobes sentit a moltes coses... o no... com sempre depèn de l’actitud i de les possibilitats i recursos de cadascú.

    Molta paciència... hem de tenir els uns amb els altres...

    M'alegro de "veure't", Gemma!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ei, Carme, jo també me n'alegro, he de venir més sovint.

      Ma germana i jo ens desesperem però pensem que no tot està perdut, perquè de vegades la veus millor i dius això va cap amunt! I després li truques i et diu estic molt malament :( El menjar pot ajudar, sí.
      I sobretot que la resposta no era 100% negativa. Intentaré no desbarrar i ser pacient!

      Ens veiem!

      Suprimeix
  6. Sabeu que això del blog és un bon invent?? 😄❤️💜💚

    ResponSuprimeix
  7. És un tema complicat i difícil d'opinar, encara que trobem solucions pels altres, trobar-ne per un mateix és la diferència.... cada situació, un món .
    M'alegro de llegir-te de nou, encara que no sigui en les millors circumstàncies.
    Salut ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, és veritat allò que cadascú és un món, i és bastant miraculós que ens puguem ajudar, però ho hem d'intentar. Petons, Artur.

      Suprimeix
  8. Que una persona amb depressió trobi el sentit a la vida és un gran impossible...La meva mare tenia demència senil, i sovint ens feia perdre la paciència, però només calia posar-se al seu lloc, per recuperar-la...
    Jo no he tingut mai depressions, però ara se'm fa una mica costa amunt el fet de no poder tornar a l'escola( factor de risc)o sigui que he de fer un esforç perquè no em caigui l'ànima als peus...
    La salut és el més important a la vida, cuidem-nos tots i cuidem als que tenim a la vora!
    Una abraçada, guapa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La depressió és un gran pou però la gent, normalment, se'n surt.
      I no pots fer coses relacionades amb l'escola, Roser? No sé, xerrades, tallers... Seria guai!
      Abraçada i salut!

      Suprimeix
  9. He mirat de fer alguna cosa, però a tot arreu on n'organitzaven, ara no fan cap activitat presencial, només per ordinador i així no hi ha manera de socialitzar...
    Petonets.

    ResponSuprimeix