divendres, 27 de febrer de 2009

Tengo el reto de estar siempre perfecta

-He trobat l'argument definitiu contra l'existència de Déu

La perfecció és una llauna, una pallissa. S'ha de reconèixer que més qui menys tots intentem fer les coses el millor que podem i, si podem, assolir la perfecció. És una mania que tenim, mira.

S'ha de reconèixer, també, que tots ens equivoquem, a casa, a la feina, a la vida... i normalment ens en sortim. I per molt que intentes no equivocar-te, a casa, a la feina, a la vida... t'equivoques.

Aquest post m'ha vingut perquè acabem d'editar un fulletó que crec que s'acosta força a la perfecció del món dels fulletons. Però hi ha una petita pífia, que jo sàpiga (per sort, la gran la vaig trobar just abans d'imprimir). Aquesta és d'estil i al costat de la gran ni vaig pensar a corregir-la (així, qui ho llegeixi podrà pensar, mira, tampoc no són perfectes!).

El tema de l'error és un gran tema. I el d'amagar els errors. Diuen que la premsa anglosaxona posa més fe d'errates que la nostra. Que no els fa vergonya reconèixer que han fet un error i que el saben corregir.

En el camp mèdic és on el tema és més espinós, més dur, més problemàtic. Un error mèdic pot costar una vida. No és una falta d'ortografia ni d'estil, ni tant sols un número que vol dir diners.

Quan hi ha molt estrès a la feina de vegades dic "ei, que no treballem en un hospital". Em semblen paraules majors i, tot i que tots, en qualsevol lloc, hem d'intentar fer les coses el millor possible, tinc molt clar que la feina de la meva germana (infermera) és molt més important que la meva. Però fins i tot ella es pot equivocar.

I a què treu cap el meu amic nostrusenyor? Doncs que és evident que la perfecció no existeix (una esfera, que és una cosa molt perfecte, no té les virtuts d'un triangle, no es pot tenir tot...). Bé, existeix com a concepte, esclar, com a anhel, digues-li com vulguis.

Però tornant al principi del post, que se me'n va de les mans, la veritat és que la perfecció, i Deú com al seu representant tautològic, és una autèntica llauna.

Nota: Per cert, no entenc l'èxit del disseny intel·ligent com a prova de l'existència de Déu (que és una versió del clàssic argument teleològic). A mi em sembla bastant poc intel·ligent (i molt cruel) tot plegat. Un dia repassem tots els arguments, que és una de les coses més divertides de la filosofia (l'argument ontològic és espectacular). Llàstima que Kant situés Déu fora dels límits de la Raó, que és on el se'l pot salvar més fàcilment.
Realment, de vegades m'agradaria ser agnòstica; als ateus ens importa tant la no existència de Déu com als creients la seva existència (i hem de fer busos surrealistes i coses rares). De fet, el que menys m'agrada és el Deu monoteista (avui estic tautològica) dels jueus, cristians i musulmans, per ordre d'aparició. Perquè els déus grecs, en minúscula, són fantàstics, i la cosa oriental, que se m'ecapa, té aquella gràcia hippypanteista.
Ara, els millors, per autòctons, són la Geganta del Temps i el Gegant del Pi. Ni monoteisme ni politeisme ni panteisme. Biteisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada