dimarts, 23 d’octubre del 2012

Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo

Sara: I com es diu la teva malaltia?
Gemma: Trastorn bipolar
Sara: Sembla una pel·lícula!
 
         La Carrie Fisher, que diumenge va fer 56 anys, també ha tastat el costat fosc.
 
Efectivament, sembla una pel·lícula, i avui volia fer un post sobre aquesta pel·lícula, i m'està costant.

Perquè vull mostrar la malatia, el trastorn (d'una malatia te'n surts -o no-, el trastorn el tens sempre) d'una manera positiva. Un trastorn pot tenir alguna cosa de positiu? cal trobar-li? doncs aquest et permet viure experiències paranormals que no viuries en condicions normals: deliris i al·lucinacions, (o sigui, estats alterats de consciència que de fet també es poden obtenir amb les drogues) i sobretot l'experiència de la hipomania, que s'assembla molt a la felicitat, que és felicitat, vaja, amb un grau d'autoestima brutal, el cervell que fa connexions ultraràpides, i la sensació que tot és més brillant, que tot és més. Fins a quin punt és una felicitat "natural"? Paradoxalment és natural i no ho és.

Però hi ha una part fosca, la relacionada amb la depressió, amb les ganes de voler desaparèixer del mapa, de no voler viure. Tothom que hagi viscut una depressió (no cal ser bipolar) sabrà el grau de patiment a què s'arriba (i en el meu cas no he tingut depressions realment greus, potser per això mai he pensat en el suïcidi, només volia desaparèixer un temps). No tenir ganes de res, no sentir plaer per res, no poder concentrar-se, una autoestima pel terra, el cervell que fa connexions ultralentes, una culpabilitat irracional. Una infelicitat total.

Per acabar-ho d'adobar, la mania/eufòria, que hem dit que tenia la seva gràcia, també té el seu costat fosc. La psicosi (ja sigui de bipolar o d'esquizofrènic) és la bogeria de tota la vida, és el que et pot portar a pensar que el món és una pel·lícula, precisament, o que de sobte estem al 2025 i tot és un caos. La línia de flotació de l'inconscient puja i pots passar por. I pots fer patir molt els que tens al voltant.

Per tornar al costat positiu de la força -almenys per pensar-hi- hi ha el tema de la creativitat i la bipolaritat. Sembla que entre els artistes hi ha una quantitat considerable de bipolars. Per internet corren vàries llistes de famosos bipolars (entre els quals Kurt Cobain, Sting,  Robert Schumann, Stephen Fry, Vivien Leigh, Mel Gibson, Jim Carrey, Carrie Fisher, Tim Burton, Francis Ford Coppola, William Faulkner, Tennessee Williams, Hermann Hesse, Graham Green, Ernest Hemingway, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath, Virgina Woolf, Jackson Pollock, Vincent Van Gogh...). Hi ha estudis que relacionen aquestes dues variables i sembla que l'etapa hipomaníaca afavoriria la creació (és veritat, ho puc certificar, una altra cosa és que sigui bona).

L'Eduard Vieta, un expert en la matèria, diu a Creatividad y bipolaridad: "Una de las premisas mejor establecidas entre creación artística y bipolaridad es que lo aprendido y vislumbrado durante las fases de mayor intensidad emocional, eufórica o de dolor puede ser aprovechado para conferir mayor sentido y profundidad a la propia actividad después de haber sacudido a las estructuras más profundas del ser humano". Suposo que per fer això "primer" s'ha de ser un artista. Un artista "gràcies a" o "a pesar del" trastorn? Té sentit la pregunta?

Com dèiem, és una malaltia molt pel·liculera. Jo ho sóc en grau 1, els més pel·liculeros de tots; hi ha el grau 2, amb manies menys acusades, sense deliris; els ciclotímics, amb pujades i baixades menys acusades, que de vegades poden confondre's amb un tret de caràcter; i els cicladors ràpids, que poden tenir episodis de depressió i mania en un sol dia. I tenim un sant grial, perquè d'aquestes estructures profundes, d'aquests límits extrems et rescata un element tan simple com el liti.
  
LLEGA EL LITIO
José Agustín Goytisolo

Mucha tristeza nunca le humilló
pero temía el hondo pozo oscuro
que él envolvió en sus aguas cenagosas.
Mucho haloperidol; pinchazos de antabús
probó electroterapia veinte veces
y salió disparado hacia una vida
que ahora ya no recuerda: quince años
hasta que llegó el litio: quince años
perjudicando a todos los que amaba
pues gastó su dinero y el ajeno
en alcohol en viajes y en delirios.
Pero el litio llegó y está en su sangre
y ahora es su compañero de por vida
hasta la oscuridad o la luz total.
 
De per vida. Hi ha bipolars que treballen i fan una vida més o menys normal i d'altres que tenen la incapacitat temporal o permanent perquè els continus episodis els deixen tocats. Perquè matxaquen, especialment l'atenció i la memòria. I també poden afectar les relacions.

De vegades penso que la Sara pot heretar el trastorn (com jo l'he heretat de ma mare, ma germana no), però no em fa por, el conec, l'he llegit moltes vegades.
 
 



 
 

52 comentaris:

  1. Ara m'has deixat tocat... la darrera frase m'ha destarotat. Has llegit el trastorn? En tu? En els llibres? És sorprenent assabentar-se de que algú és bipolar, encara que ben medicat ha de poder fer una vida pràcticament normal. Però suposo que és una cosa que no t'esperes, tampoc. I ara no sé si tu te'n declares o només ens en parles. De totes maneres, és molt interessant el que expliques, interessant i trist, però mentre te'n puguis sortir, no ha de ser cap problema.

    ResponElimina
  2. XeXu, llegit volia dir que he llegit el prospecte del medicament (Plenur = Liti), és a dir que tinc el trastorn, sí, estic diagonisticada des dels 32. És molt important la medicació i evitar l'estrès, i tinc la sort de portar-ho bé (l'última crisi va ser fa tres anys). Suposo que m'ha vingut aquest post perquè em rondava pel cap i perquè demà, vull dir avui, tinc psiquiatra (per fer la gracieta dic que és la revisió de la ITB, Inspecció Tècnica Bipolar). Gràcies per passar-te per aquí!! Bona nit!!

    ResponElimina
  3. Pel que jo sé del meu anàlisi la bipolaritat és un transtorn semblant a l'esquizofrènia, la paranoia seria el resultant contrari, en la primera o primer l'individu, doncs no es pot parlar d'un altre terme simbolitza allò imaginari, mentre que en la paranoia imaginaritza allò simbòlic, tenint com a simbòlic la part dels símbols, gests, paraules, etc. La part imaginaria la que conjumina significat amb significant, és a dir, la realitat tangible i la part real seria la dels deliris i al·lucinacions que també s'hi poden desencadenar.
    De fet, jo que tinc un temperament tímid després del meu anàlisi vaig arribar a poder escriure i pense que una malaltia com aquesta li és essencial fer un bon anàlisi psicoanalític, hui denostat per la ciència oficial i el pensament únic, doncs a l'individu el que li cal és un suposat subjecte saber, és a dir, algú en qui tenir fe, algú o quelcom, que per la seua malaltia és impossible posar aquesta palanca, que la crea la psicoanàlisi, tot allò altre ja és un miracle, no apte per a explicar en un comentari de cinquanta o seixanta línies. Ara si fas una teràpia psicoanalítica no et deixes el liti, si ja se t'ha fet crònica l'angoixa, és a dir, la manca de figura eix.

    Una forta abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent, sí, els bipolars i els esquizofrènics (i els esquizoafectius) som cosins germans, les diferències estan en el paper de l'estat d'ànim i en els problemes cognitius, crec, bàsicament, però compartim deliris i al·lucinacions (en el cas dels bipolars I). Et recomano un llibre molt bo: "Esquizo", de Ricard Ruiz Garzón, relats d'esquizofrènics.
      Ui... la psicoanàlisi, tema delicat. Efectivament, el discurs oficial pel que fa al trastorn bipolar és que no és eficaç i que fins i tot pot ser contraproduent. Entenc que no sigui eficaç, perquè si parlem d'eficàcia segura en aquesta malatia hem de parlar de fàrmacs, però no sé per què ha de ser contraproduent indagar en la psique del malalt... Però jo només tinc una experiència (o mitja): vaig començar amb una psicoanalista que mentre jo parlava tota l'estona em deia i només em deia "tal cual, tal cual" i no vaig aguantar gaire temps. Ja sé que a tu t'ha anat bé la psicoanàlisi, per aquesta palanca-fe que dius, però sembla que no serveix per a tothom, potser em van faltar uns quants "tal cual" més, no ho sé...

      Una forta abraçada cap a València.

      Elimina
    2. Sí potser et va faltar l'enamorament anomenat transferència, que segurament intentava la psicoanalista, ha d'haver un enamorament entre analitzat i analitzant per a poder haver un efecte curatiu, després vénen molts més passos fins que l'individu pren la palanca de la seua figura eix i veu que no està boig sinó que té una realitat d'un altre grup a la dominant.
      En fi que potser que també depenga dels individus i de llurs maneres de veure el món, de fet com tens una filla tu ja has fet un veritable treball psicoanalític tot i no haver-lo acabat. Hi intervenen molts factors i una persona boja és la que no és capaç de transgredir per a estimar i transgredir per a treballar, perquè és necessari per a estimar i treballar haver de transgredir al Pare, o a nosaltres mateixos que ve a ser el mateix, anar en contra de la nostra dignitat en un començament.
      Igual que per a tenir fills, i no sé si estàs casada o estimes però el fet de tenir un fill et posa en un lloc molt saludable, més que saludable diria jo.

      Petons de

      Vicent

      Elimina
    3. Vicent, està clar que no vaig donar temps a la transferència/enamorament, però no crec que ho torni a provar (ara tinc una psiquiatra encantadora, ves que no m'enamori d'ella! :-)

      Crec que t'entenc quan dius que has de transgredir-te per estimar, però estimar-transgredir-te no immunitza contra les malalties mentals. Només espero ser tant saludable per al meu marit i la meva filla com ells ho són per mi. Espero que el meu marit no torni a patir per la malaltia i la Sara espero que sempre vulgui viure i que sigui feliç de manera natural natural (de fet la felicitat hipomaníaca és molt solipsista... millor que la comparteixi!).

      Gràcies, Vicent, sempre em fas pensar, petons.

      Elimina
  4. La cançó Lithium va ser una de les meves preferides de l'adolescència. No sé si la vaig acabar d'entendre mai però em transmetia molta passió, una intensitat vital que ho omplia tot per uns minuts. Ja té sentit que estigui lligada a la bipolaritat; intensitat màxima, per bé o per mal.Construir grans obres i esfondrar-ho tot en un moment. Durant molts anys em va seduir el romanticisme bipolar. En alguns moments he arribat a sentir una sensació de lucidesa semblant a la que descrius: bellesa més enllà de totes les coses.

    En resum, que potser no sóc bipolar però els bipolars m'han sabut trasmetre en part la seva experiència. Com tu amb aquest post.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, em sembla que una mica bipolar sí que ets... almenys saps agafar la part bona de la malatia i fer-te-la teva. Com tu dius, intensitat màxima i sensació de lucidesa i bellesa, encara que sigui "il·lusòria", bé, de vegades no sabem ben bé on són els límits. M'alegro d'haver-t'ho fet arribar una mica. Per cert, abans m'he oblidat de parlar dels somnis, un estat delirant s'assembla a un somni.

      La cançó és genial.

      Elimina
  5. Poca cosa puc dir de tot el que comentes, doncs no en tinc cap experiència, però a la vegada l'he trobat un post interesantíssim. En tot cas em meravella com ho has explicat, amb quina sinceritat i amb quina serenor assumeixes i afrontes aquest trastorn. Un 10!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, porquet, crec que ho porto força bé, però no em puc descuidar, perquè un descuit en la medicació o un període d'estrès poden ser letals... cada vegada que caic penso "però com és possible?" (ho penso després). Un potxó eutímic!

      Elimina
  6. No sé si dir que tots som un xic bipolars o que jo em sento reflectida en aquestes paraules tan valentes que ens has deixat, dic de vegades que sóc com una nòria, al matí amunt, amunt, i a la nit a baix del tot.

    T´admiro per parlar-ne sincerament, des de la part positiva de que un cop "acceptat" i pres consciència del que és, si ha de conviure de la millor manera i fer el que calgui per portar una vida amb "normalitat".(Encara que jo, sincerament, no sé què és ser normal).

    Aferradeta ben forta!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluna, tu potser ets llunàtica :)
      Sí, ser bipolar és la manera patològica de ser variable emocionalment, de tenir pujades i baixades. La qüestió és que aquesta variabilitat no et faci portar mala vida, no et faci patir. No passa res per pujar i baixar, si no la vida seria un pal. Però s'ha de veure si aquesta nòria t'està matxacant la vida o no. Si no, cap problema!
      Normal normal jo tampoc sé què és però em remeto a la mateixa "prueba del algodón" i per mi l'estat eutímic és l'estat normal :-)

      Aferradeta ben forta, igualment, guapa!

      Elimina
  7. Amb aquesta mania (?) que tenim els humans de catalogar per marcar una norma i adotzenar el personal (la societat també necessita liti), posem noms que ens sonen terribles i que poden acabar allunyant-nos de les persones, perquè, com una llufa, pengem dels noms tots els efectes secundaris dels prospectes, totes les nostres experiències i apreciacions -tinguin o no cap significat- i decidim, unilateralment, com si fóssim capaços de fer un diagnòstic en la nostra ceguesa, què està bé i què està malament.

    Ets valenta, molt valenta, perquè en aquest nostre món, sortir de l'armari, de qualsevol armari, comporta, algunes vegades, més sofriment i més dolor. M'agradaria dir-te: ets bipolar i prens liti? jo tinc pigues i em poso protector solar. Perquè en el pas per aquest manicomi rodó, cada dia tinc menys clar que res pugui ser catalogat com a bo o dolent.

    M'agradaria que existís una app que proporcionés abraçades, rialles i seguretat a distància. Perquè d'això, quan en donem, en rebem les dues parts. Tota la meva admiració per tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, ja sé que estàs en contra de les etiquetes/diagnòstics que ens limiten i ens marquen. Però t'he de dir que quan em van donar el diagnòstic em vaig sentir alleugerida. Aquella cosa tenia un nom, i si tenia un nom no era l'única (cosa que ja sospitava), i si tenia un nom segur que algú intel·ligent i sensible la devia estudiar i fins i tot posar-hi remei! I a més hi havia una Associació amb més gent amb qui podia parlar i riure dels nostres deliris. I fins i tot hi vaig fer una amiga!

      Que això és un manicomi rodó amb bipolars i pigats està clar, però la gràcia no és negar-los com a bipolars i pigats, em sembla a mi, sinó que, tot i sabent que no són només ni essencialment bipolars i pigats, ho són, i no passa res! Carai, que bé que m'he quedat :-)

      Abraçades, rialles i seguretat, que sé que arriben a una personeta pigada (o blanqueta) molt especial ;)

      Elimina
  8. i com ho detecten? es veu amb un anàlisi?
    Jo, no és el mateix, tinc una malaltia crònica que no asimilo les grases, es un pal, tot el dia fent dieta i no puc veure alcohol perquè s'em disparen uns indicadors...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Aris, doncs no, no es veu amb una anàlisi, ni pel nivell de liti, perquè tenim el mateix nivell que tothom, de fet no és que ens manqui liti, però s'ha comprovat que el liti ens funciona (sembla que actua sobre la dopamina en el cervell). O sigui, el diagnòstic es fa pel que la persona diu, per com es troba.
      Tenir una malaltia crònica és un pal, sí, tot i que potser la ciència avança i un dia deixa de ser-ho! Jo hauria de fer dieta i tampoc puc veure alcohol :-((

      Elimina
  9. Gemma, ja saps que et desitjo de tot cor tota la salut del món. L'important a la vida és continuar endavant, malgrat tantes coses que s'han de suportar, jo també ho sé per exeperiència. Cuida't molt. Ens veiem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, moltes gràcies, jo també et desitjo tota la salut del món, i tu que pots veure Voll-Damm (amb moderació) encara més :-)

      Endavant, i tant. Ens veiem!

      Elimina
  10. i quan estàs inspirada i positiva es quan fas posts es clar! per tu es més fàcil! jo que soc totalment constant faig posts constament ja veus xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no és fàcil, pons, que a mi no m'ha arribat la genialitat d'alguns bipolars, jo m'hi he d'esforçar... :D

      Elimina
  11. Jo també en sóc, mixta amb tendència a estar alta. No hi he patit massa en aquest sentit, però sí en superar-me a mi mateixa un cop medicada. Ara faig 35 hores a la setmana en una biblioteca, i tinc quatre blocs, vint anys després.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Helena, m'ha fet i·lusió i tot, encara que no ho hauria de dir! M'alegro que estiguis treballant (i 4 blogs!) i que hagis anat endavant. Crec que mai he tingut un episodi mixt, però em sembla que ha de ser dur, millor que no ho hagis patit gaire... Una abraçada.

      Elimina
  12. Aplaudeixo la manera que has tingut d'explicar la bipolaritat. El món dels trastorns mentals és molt i molt complex i ningú n'està al marge. Cal saber què són i mostrar com són perquè la societat en general en comenci a perdre a por i ajudi afavorint la integració. Fa uns dies parlava a ca sa Lluna que la medicina natural és genial, però cal dir que la medicina farmacèutica juga a favor de molta gent.
    Has estat molt valenta Gemma i segur que malgrat les entrempusades, tot t'anirà de primera! Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alba, crec que el millor contra els prejudicis i els estigmes és el coneixement, les malalties mentals fan respecte i és normal perquè es tracta de material sensible que té a veure amb la nostra identitat, fins i tot... Sí, aquí la medicina farmacèutica és molt important, hi pot ajudar la natural, la psicoteràpia, etc. però els neurotranmissors han d'estar al seu lloc i per això necessitem els antidepressius, el liti, etc. Gràcia no fa, però no hi ha un altre remei.
      No sé si sóc valenta però gràcies!! Una abraçada!

      Elimina
  13. Caram Gema, s'ha de ser molt valenta per enfrontat-se a una malaltia (qualsevol) d'una manera tan lúcida...
    Jo no la coneixia gaire, o sigui que gràcies per compartir els teus neguits. Els problemes de la ment no són gaire coneguts, suposo perquè fins ara tampoc es diagnosticaven. Però pel que veig la teva vida és bastant"normal", tens una filla...
    Pel que he entès, és una mica com el pendul, anar d'un extrem a l'altre, de l'eufòria a la depressió...I sí que penso que moments extrems, poden ser una font de creativitat.
    Com he dit abans, tot el meu respecte per la teva valentia i el teu optimisme. Que tinguis molts moments equidistants dels dos extrems, que segur seran plaents per a tu.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, m'alegro d'haver-te fet conèixer més la malaltia, gràcies a tu també per interessar-t'hi.
      Sí, tinc una filla, i el que ens va costar! de fet, primer em van dir que per quedar-me embarassada havia de deixar el liti. Què va passar? que vaig tenir una crisi. Després vaig canviar al Clínic, on són especialistes del trastorn, i va resultar que no hi havia el perill que deien... Moraleja: si mai coneixeu un bipolar mal tractat, que faci el possible perquè el portin al Clínic.
      M'ha fet gràcia això que dius del pèndol, perquè la revista de l'Associació de Bipolars es deia Pèndol, en vaig coordinar un parell de números, va ser bastant divertit, érem força creatius!
      Moltes gràcies per les teves paraules, moments equidistants i plaents, m'agrada :-). Una abraçada.

      Elimina
  14. És sempre un punt de discussió si l'ús de drogues crea les pujades i baixades que avui es diuen trastorn bipolar, o són els cicles del trastorn els que imdueixen al consum de drogues. El cert és que dels artistes que comentes, o del que ens facilites tan magnífic poema, podem ben dir que les drogues, l'alcohol o d'altres, van ser molt influents en la seva vida i en la seva creativitat.
    The Wall és en efecte, a part de moltes altres coses, una indagació en estats mentals alterats. Com el seu autor Waters ha explicat, en bona part es va basar en aquest aspecte en les seves experiències amb Syd Barrett, el primer líder de la banda, que va caure en el pou de l'esquizofrènia. "One of my turns" és la part de pujada, però descontrolada, com "Comfortably numb" és la baixada abrupta, ajudada pels calmants. En la pel·lícula, "One of my turns" comença o s'introdueix amb una imatge del protagonista Pink (Bob Geldoff) sostenint en estat catatònic una cigarreta que es consumeix a la seva mà, imatge extreta de de la realitat de Barrett.
    Tornant a "Comfortably...",ens enuncia també el gran tema de fins a quin punt calmar un artista, sufocar els seus alts per no permetre els grans baixos, no suposa també matar l'artista.
    En tot cas, gràcies per compartir aquí tan valentment la teva experiència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, tens raó, el tema de les drogues/alcohol va força vinculat al trastorn, de fet funciona en els dos sentits: es diu que les drogues poden avançar l'aparició del trastorn en els joves, per exemple, i també que el trastorn pot portar a consumir drogues, la qual cosa encara potencia més el trastorn. I en relació a la creació, suposo que aquests estats mentals alterats, sigui quina sigui la causa, han d'afectar la creació, se suposa que per bé, tot i que hi ha certs estats extrems on la creació és pràcticament impossible.
      M'agrada que parlis de The Wall perquè li tinc molt carinyo, diria que és una de les meves pelis (i disc) preferides, a la universitat vam fer un treball sobre ella i tot. "Comfortably numb" em feia pensar en el trastorn, no només per l'estat depressiu/catatònic de Pink sinó també per l'escena delirant i angoixant final, amb el Pink arrencant-se la cara. Ara tinc ganes de sentir "One of my turns".
      Sobre això de si aplanar els altibaixos és matar la creativitat, no ho sé, depèn, si et deixen en estat catatònic segur que sí.
      Gràcies a tu, una abraçada.

      Elimina
    2. Vaig escriure amb cert detall de The wall al bloc (http://antiartistes.blogspot.com/2011/05/el-mur-de-pink-floyd.html). Hi trobaràs a l'inici l'enllaç amb el web de Bret Urick, probablement l'estudi més profund que s'ha escrit sobre aquesta obra (obres, vaja, disc i pel·lícula).
      Moltes abraçades.

      Elimina
    3. Està molt bé la teva entrada sobre The Wall (i el repàs que fas sobre la música de l'època). T'enviaria el treball que vam fer entre 4 però el tinc en paper... Començava dient "The Wall és la tragèdia de l'home modern". Com tu dius s'explica la història d'un individu, però d'alguna manera ens expliquem tots. El mur social, el mur mental, les falses sortides... I la música m'encanta, ara l'estic escoltant.
      La web està molt bé, també, moltes gràcies! abraçades!

      Elimina
  15. els humans sempre ens estem catalogant i sovint són les paraules amb què ens classifiquem o ens classifiquen, les etiquetes, les que provoquen més dificultat alhora de viure i sentir-se bé, perquè d'alguna manera una vegada fet el treball personal amb la malaltia, resta veure quines seran les reaccions dels altres en assabentar-se de l'etiqueta que li toca a cadascú..
    la resposta social és important i sovint no està a l'alçada..

    m'agrada la teva sinceritat, cadascú té una etiqueta i no tots la compartim

    pel que fa a si ser artista és o no conseqüència d'una malaltia, no ho sé, però a mi em fa l'efecte que sovint l'art prové d'una necessitat de canalitzar ansietats i insatisfaccions, aquest sofriment que segons alguns no és res més que una manera molt romàntica de veure-ho, però que jo comparteixo bastant.. .

    ResponElimina
    Respostes
    1. lolita, com li deia a la Clidice, d'una banda no m'agraden les etiquetes, per reducccionistes, però de l'altra sí, perquè t'ajuden a situar-te quan estàs perdut. Pots ser víctima de la teva pròpia etiqueta? Segurament sí, sobretot si te la creus massa. Vull dir que jo sóc bipolar però sóc moltes altres coses amb etiqueta pròpia, dona, mare, veïna, despistada, blogaire, laboral-indefinida, etc. etc. Ara dic això, i quan tinc una crisi el que em defineix més és la malaltia, però bé, crec que això ens salva, ser moltes coses i no estar definits per una sola.

      Pel que fa al tema de l'artista, crec que tens raó, que l'art surt d'una necessitat, potser per canalitzar insatisfaccions, com tu dius, potser en altres casos sense sofriment, és molt misteriós tot plegat, com diu el doctor Vieta, té a veure amb les estructures profundes de l'ésser humà, però per sort no s'hi arriba només des de la malaltia, em sembla a mi...
      Contenta de veure't per aquí, lolita.

      Elimina
  16. Moltes gràcies a tots, és fantàstic tenir-vos a prop, de veritat.

    I ara, per anar a dormir (o per llevar-se) un conte:

    EL OTRO YO
    Mario Benedetti

    Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos en la nariz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando. Corriente en todo, menos en una cosa: tenía Otro Yo.

    El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentia cautelosamente, se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse incómodo frente a sus amigos. Por otra parte, el Otro Yo era melancólico y, debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.

    Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento el muchacho no supo qué hacer, pero después se rehizo e instultó concienzudamente al Otro Yo. Éste no dijo nada, pero a la mañana siguiente se había suicidado.

    Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero en seguida pensó que ahora sí podría ser íntegramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.

    Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió a la calle con el propósito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le llenó de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas. Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban:
    "Pobre Armando. Y pensar que parecía tan fuerte, tan saludable."

    El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír, y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la habia llevado el Otro Yo.

    ResponElimina
  17. Jo he patit 2 depressions. Si n'agafo una altra serà de per vida. I com que això del Dragon Khan anímic se'm dóna bé, he de vigilar, perquè vorejo perillosament la bipolaritat. Per sort no m'he de medicar gens, i amb una mica de descans, de sortir al carrer i d'abocar tot el que es pot abocar als blocs encara me'n surto. Això sí, tinc números per una rifa que es diu càncer de pit, per part de mare.

    Jo que voldria que ser poeta fos encomanadís ;)

    Un petó, valenta. M'has emocionat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta, em sap greu que hagis patit aquestes dues depressions, però t'asseguro que si n'agafes una altra no serà de per vida. Les depressions es passen, sembla que seran per sempre però s'acaben. I si voreges la bipolaritat pero no t'has de medicar està molt bé, però que molt bé. A més, potser no és casualitat que siguis poeta, com l'Helena, i que aboqueu tots aquests estats animics als poemes i als blogs.

      El tema càncer de pit et confesso que em fa més por, això t'ho has de fer mirar bé.

      Ser poeta no, però la poesia sí que s'encomana una mica... Si creus que sóc valenta, t'ho vull encomanar a tu, petons!!

      Elimina
  18. Ostres, aquest post teu m'arriba en un moment estrany. Aquest cap de setmana vaig tenir una discussió amb algú que vaig estimar molt. Mentre parlàvem de perquè no havia funcionat, ell em va engaltar que era perquè jo "era bipolar". Em va tocar molt. És veritat que tinc pujades i baixades intenses i que cada cop que toco l'eufòria tinc por de caure en picat el dia següent. Mai no li he donat importància, he pensat que formava part del meu caràcter. Pel que expliques, la malaltia és molt més complexa, mai m'havia parat a pensar-hi. Sempre he pensat que el que tenia eren depressions temporals, no ho sé... i que amb el temps cada cop estaria millor. Gràcies per aquestes paraules sinceres i per explicar tan bé la teva experiència. M'ajuda a comprendre-ho millor. I a veure que tot te una sortida. Ets una valenta més per apuntar a la meva llista. Petonets :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, espero que aquest post arribi en bon moment. Primer de tot, el motiu de que no funcioni una relació no crec que sigui perquè un dels dos és bipolar. Es pot estimar una persona bipolar, és dur, però es pot. Que siguis bipolar o no tampoc és fàcil de saber, pel que dius pots ser ciclotímica (que és una modalitat lleu) però és allò que dèiem, depèn de com ho visquis, depèn de si et dóna mala vida, si et fa sentir desgràciada. Potser només cal una mica de psicoteràpia, potser és millor atacar els neurotransmissors. Pots consultar a un metge. Posats a preferir, jo espero que sigui el teu caràcter (part del teu misteri? del teu talent creatiu?) i que no hagis de prendre medicació. Però si no, el club dels bipolars et rebrem amb els braços oberts ;)
      Tu observa't i escolta't, molts petons!

      Elimina
  19. He trigat a comentar el teu post perque l´he hagut de llegir tres vegades.

    Seria molt fàcil comentar-lo però en el fons tu ja saps el que tens, i ja ho has dit...

    Em fa reflexionar sobre vàries virtuts:

    a.- l´honestedat.
    b.- la sinceritat.
    c.- el sentit de la perspectiva.
    d.- la lluita/saber perdre.
    e.- el sentit de l´humor.

    I només em queda dir-te: Gemma, amb dos collons!!!

    Un petó dels forts, per trencar la pantalla vaja!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, moltes gràcies, encara hagués pogut ser més sincera i explicar més coses que potser no calen. Però crec que si puc explicar les coses obertament és perquè fa molts anys que estic familiaritzada amb la malaltia, des que era petita, amb ma mare, i que sempre he tingut un entorn favorable, vull dir que mai m'he sentit estigmatitzada.

      I el sentit de l'humor... suposo que és culpa del meu pare, que alguna culpa ha de tenir, també, l'home!

      Un petó supersònic!!!

      Elimina
  20. M'ha agradat moltíssim aquest post, Gemma. M'admira com expliques i descrius la bipolaritat. I, sobretot, estic molt d'acord en què el coneixement i l'acceptació de la malaltia és vital. No ens ha de fer por anomenar les coses pel seu nom per por d'etiquetar, en tot cas hem de procurar que les etiquetes no derivin en discriminació, prejudicis, etc. T'enllaço un conte fantàstic que transmet de forma molt senzilla la importància de conviure amb els nostres problemes i dificultats, no amagar-les, sinó trobar la millor manera de portar-les i positivitzar-les.
    El cassó d'en Gerard:
    http://www.slideshare.net/jordicanellestorres/el-cass-del-gerard-1

    Una abraçada,

    Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, ostres, ostres, quin conte tan bonic, m'ha encantat. És ben bé això, fer que els cassons (que n'hi ha molts i variats) no siguin una condemna per la gent que, pel que sigui, els porta damunt. Aprendre a portar-los és important. Jo potser frivolitzo de vegades sobre la malatia, potser és una manera de portar-la, però no deixa de ser molt important per a mi. Espero ser una persona extraordinària pels cassons dels altres!

      Moltes gràcies, Mercè, ets un sol, ens veiem ara!

      Gemma

      Elimina
  21. El liti és l'únic metall que sura a l'aigua. No és màgia, és ciència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, per això és el nostre flotador! Moltes gràcies, Josep!

      Elimina
  22. Hola Gemma Sara, un post tant sincer com natural i bonic.
    Normalitzar el que ens passa en el dia a dia está bé i anomenar, saber i donar-nos permís per sentir el que sentim en aquell moment, també
    Lo admirable és acceptar què és aixi i a partir d'aquí construir.
    He sortint d'una depre profunda i el que més m'importa és el instant pel que passo en cada moment, seria la famosa frase "l'aquí i l'ara".
    Gaudeix cada minut, sense condicionar-te pel passat o pel que vindrà...I respira tot el que tens al voltant.
    Un petit regal, una cançó que al sentirla m'obre els pulmons, de l'oxígen. Desitjo que a tu també.
    Una abraçada, guapa!
    http://youtu.be/xM4Rldp9QWA

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la cançó, m'ha agradat! M'ha recordat que ahir jugàvem amb la Sara i una amiga a endevinar si respiràvem o no (no sé d'on ha tret aquest joc la Sara), és difícil ajudar algú que té una depressió, que no respira, que té les finestres que el comuniquen amb el món entelades (o així em sentia jo), m'alegro que l'hagis deixat enrere! Respirem i vivim el moment, sí (bé, guardar una mica d'oxigen al sarró tampoc és mala idea, eh!).
      Molts petons, Ona, i que no m'assabenti jo que tens cap més depressió! ;)

      Elimina
  23. Acabo d'arribar de Münstertal de fer un curs i acabo de llegir el post, saps Gemma, que una setmana sense connexió he descobert que enyoro els blocs!!!!!. Bé, alguns blocs especials i un és el teu, princesa Leia!!!.
    És un post obert, franc,sincer, net, intel·ligent, transparent i valent! Saps el que és el més important, és que te l'han diagnosticat!.
    Conec aquesta malatia, la meva mare la patia, i hi he d'afegir que també tenia transtorns obsessius, la mare es va medicar sempre i va portar una vida completament normal. Jo he estat de sort com la teva germana, de tot plegat el que escrius, és que en siguis conscient del que tens, i a treballar per l'acceptació, que ja fa anys que ho estàs fent!!!. Genial princesa Leia!!!! No deixis de medicar-te i fes bondat, estàs en les millors mans, el clínic!. No sé que més dir tan sols. Diga-li a la Sara que les filles de mares amb transtorns bipolars són (som) especials! "Tu enfoque determina tu realidad". és una frase de la guerra de les galaxies. Dos petons princeses!

    ResponElimina
  24. Marta! Ja et trobava a faltar, jo també (molt suggeridor aquest nom de Münstertal...) Que fort que la teva mare fos bipolar també, m'alegro que pogués portar una vida normal, deuria estar ben medicada, la meva mare va estar uns anys amb molts alts i baixos, sovint ingressada, però ara fa 13 anys que està bé. 13 anys d'estabilitat és fantàstic, a mi me'n falten 10!
    Com tu dius, el diagnòstic és important, i el coneixement de les malalties mentals en general, perquè la gent els perdi la por.
    Els fills de bipolars sabem/sabeu que la ment és poderosa i que som éssers fràgils, dues coses que poden semblar contradictòries... L'hi diré a la Sara quan sigui una mica més gran, ara li costa entendre que un estigui malalt perquè està molt i molt trist o perquè està molt i molt content. La veritat és que jo tampoc ho entenc gaire ;)
    Dos petons, princesa!!!
    Bona, la frase!

    ResponElimina
  25. Caram, arribo ben tard i en un post tan íntim i personal! Dius que t'ha costat escriure el post, xò ho has fet, és clar que si. Enhorabona.

    Sovint aquest transtorn com d'altres es tracta molt a la lleugera quan no hauria de ser així. Suposo que és per manca d'informació, xò sovint la gent s'ho vol mirar de lluny.

    Molts ànims i endavant. Les dificultats ens fan forts i avançar.

    ResponElimina
  26. No fas tard, rits, em fa il.lusió que hagis vingut :)
    Gràcies, em va costar perqué volia que fos seriós i que no ho fos a la vegada, que mostrés la gravetat de la malaltia i que la desdramatitzés, que es veiés que és especial (tot és molt bèstia) i que és com qualsevol altra (medicació). Tot és conèixer-la, sí.
    Moltes gràcies, guapa, ara mateix em sento forta per estar estable molt temps, a veure!

    ResponElimina
  27. Ara sento com si aquest post m'hagués estat esperant, amagat entre tants d'altres que tinc pendents per llegir al reader. Ostres. Saps? M'alegro molt que en parlis amb tanta naturalitat. Suposo que no et dic res nou si dic que les malalties psiquiàtriques tenen molta tendència a restar ocultes. Però crec que és bo treure'n els prejudicis i parlar-ne tant clar. Almenys tant clar com hom parlaria de... jo què sé! De morenes?? Això, que no cal dir-ho a tothom, però que tampoc sigui un gran tabú.
    He vist uns quants TB mentre feia les pràctiques de psiquia, i déu ni doret, no és cap broma. D'altra banda, el Dr Vieta ens ha fet classe, així que el coneixem de primera mà! I sí, el TB tipus 1 és el més heavy... suposo que per molt eufòric que estiguis, tenir símptomes psicòtics no deu ser massa fàcil de portar. I les depressions del TB ja tenen algunes peculiaritats respecte les depressions unipolars... com ara que tard o d'hora acaben tornant a la eutímia (quan estàs 'normal') o virant a mania o hipomania.
    Un post molt xulo, Gemma. De debò, m'alegro que per tu no sigui un tabú parlar-ne, o en cas que ho sigui, que siguis prou valenta com per passar-hi per sobre. Ens seguim llegint, i escrivint! Visca el Liti! ;)

    ResponElimina
  28. Ei, Yáiza, jo crec que t'estàvem esperant, el post i jo... moltes gràcies, sí, ho porto prou bé, però espero no tornar a caure ni tornar a passar pel psiquiàtric (només hi estat ingressada per mania, mai per depressió), i si arriba, que sigui d'aquí moooooolts anys, tants anys que ni me'n recordi de com era. Espero que la ciència segueixi avançant i es paliïn els efectes secundaris dels medicaments, però bé, ben medicats som gent la mar de normal :-) petons! i visca el liti!!
    PS A veure quan reprenem el Coses de la vida, eh??

    ResponElimina
  29. Encara no he acabat d'aprofundir bé en el darrer disc d'Antònia Font, tan aparentment minimalista i tan intens i dens, en realitat. Fa uns dies vaig escoltar detingudament el tema "Punyeta món", que comença amb el vers "Cinc coma cinc de liti dins sa sang". El pots sentir complet a http://youtu.be/6obBlsue4M4
    Petons!

    ResponElimina