tag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post3151178987271854527..comments2023-10-17T16:23:43.932+02:00Comments on Truquem al Gegant del Pi?: Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerloGemma Sarahttp://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comBlogger52125tag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-9593415774492147052012-11-25T19:09:58.591+01:002012-11-25T19:09:58.591+01:00Encara no he acabat d'aprofundir bé en el darr...Encara no he acabat d'aprofundir bé en el darrer disc d'Antònia Font, tan aparentment minimalista i tan intens i dens, en realitat. Fa uns dies vaig escoltar detingudament el tema "Punyeta món", que comença amb el vers "Cinc coma cinc de liti dins sa sang". El pots sentir complet a http://youtu.be/6obBlsue4M4<br />Petons!Eduardhttps://www.blogger.com/profile/02663244286659514098noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-5273966645556393332012-11-20T16:24:45.334+01:002012-11-20T16:24:45.334+01:00Ei, Yáiza, jo crec que t'estàvem esperant, el ...Ei, Yáiza, jo crec que t'estàvem esperant, el post i jo... moltes gràcies, sí, ho porto prou bé, però espero no tornar a caure ni tornar a passar pel psiquiàtric (només hi estat ingressada per mania, mai per depressió), i si arriba, que sigui d'aquí moooooolts anys, tants anys que ni me'n recordi de com era. Espero que la ciència segueixi avançant i es paliïn els efectes secundaris dels medicaments, però bé, ben medicats som gent la mar de normal :-) petons! i visca el liti!!<br />PS A veure quan reprenem el Coses de la vida, eh??Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-51599212447985928242012-11-19T23:12:57.062+01:002012-11-19T23:12:57.062+01:00Ara sento com si aquest post m'hagués estat es...Ara sento com si aquest post m'hagués estat esperant, amagat entre tants d'altres que tinc pendents per llegir al reader. Ostres. Saps? M'alegro molt que en parlis amb tanta naturalitat. Suposo que no et dic res nou si dic que les malalties psiquiàtriques tenen molta tendència a restar ocultes. Però crec que és bo treure'n els prejudicis i parlar-ne tant clar. Almenys tant clar com hom parlaria de... jo què sé! De morenes?? Això, que no cal dir-ho a tothom, però que tampoc sigui un gran tabú. <br />He vist uns quants TB mentre feia les pràctiques de psiquia, i déu ni doret, no és cap broma. D'altra banda, el Dr Vieta ens ha fet classe, així que el coneixem de primera mà! I sí, el TB tipus 1 és el més heavy... suposo que per molt eufòric que estiguis, tenir símptomes psicòtics no deu ser massa fàcil de portar. I les depressions del TB ja tenen algunes peculiaritats respecte les depressions unipolars... com ara que tard o d'hora acaben tornant a la eutímia (quan estàs 'normal') o virant a mania o hipomania. <br />Un post molt xulo, Gemma. De debò, m'alegro que per tu no sigui un tabú parlar-ne, o en cas que ho sigui, que siguis prou valenta com per passar-hi per sobre. Ens seguim llegint, i escrivint! Visca el Liti! ;) Yáizahttps://www.blogger.com/profile/15855473397653293610noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-80997148944838327832012-10-30T00:58:44.179+01:002012-10-30T00:58:44.179+01:00No fas tard, rits, em fa il.lusió que hagis vingut...No fas tard, rits, em fa il.lusió que hagis vingut :) <br />Gràcies, em va costar perqué volia que fos seriós i que no ho fos a la vegada, que mostrés la gravetat de la malaltia i que la desdramatitzés, que es veiés que és especial (tot és molt bèstia) i que és com qualsevol altra (medicació). Tot és conèixer-la, sí.<br />Moltes gràcies, guapa, ara mateix em sento forta per estar estable molt temps, a veure!<br />Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-30860256288606888682012-10-29T23:17:29.333+01:002012-10-29T23:17:29.333+01:00Caram, arribo ben tard i en un post tan íntim i pe...Caram, arribo ben tard i en un post tan íntim i personal! Dius que t'ha costat escriure el post, xò ho has fet, és clar que si. Enhorabona.<br /><br />Sovint aquest transtorn com d'altres es tracta molt a la lleugera quan no hauria de ser així. Suposo que és per manca d'informació, xò sovint la gent s'ho vol mirar de lluny.<br /><br />Molts ànims i endavant. Les dificultats ens fan forts i avançar. <br /><br />ritshttps://www.blogger.com/profile/05222783417290898962noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-47430020522948913562012-10-29T00:20:53.322+01:002012-10-29T00:20:53.322+01:00Marta! Ja et trobava a faltar, jo també (molt sugg...Marta! Ja et trobava a faltar, jo també (molt suggeridor aquest nom de Münstertal...) Que fort que la teva mare fos bipolar també, m'alegro que pogués portar una vida normal, deuria estar ben medicada, la meva mare va estar uns anys amb molts alts i baixos, sovint ingressada, però ara fa 13 anys que està bé. 13 anys d'estabilitat és fantàstic, a mi me'n falten 10!<br />Com tu dius, el diagnòstic és important, i el coneixement de les malalties mentals en general, perquè la gent els perdi la por.<br />Els fills de bipolars sabem/sabeu que la ment és poderosa i que som éssers fràgils, dues coses que poden semblar contradictòries... L'hi diré a la Sara quan sigui una mica més gran, ara li costa entendre que un estigui malalt perquè està molt i molt trist o perquè està molt i molt content. La veritat és que jo tampoc ho entenc gaire ;)<br />Dos petons, princesa!!!<br />Bona, la frase!Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-69911051732624830152012-10-28T20:31:40.561+01:002012-10-28T20:31:40.561+01:00Acabo d'arribar de Münstertal de fer un curs i...Acabo d'arribar de Münstertal de fer un curs i acabo de llegir el post, saps Gemma, que una setmana sense connexió he descobert que enyoro els blocs!!!!!. Bé, alguns blocs especials i un és el teu, princesa Leia!!!. <br />És un post obert, franc,sincer, net, intel·ligent, transparent i valent! Saps el que és el més important, és que te l'han diagnosticat!.<br />Conec aquesta malatia, la meva mare la patia, i hi he d'afegir que també tenia transtorns obsessius, la mare es va medicar sempre i va portar una vida completament normal. Jo he estat de sort com la teva germana, de tot plegat el que escrius, és que en siguis conscient del que tens, i a treballar per l'acceptació, que ja fa anys que ho estàs fent!!!. Genial princesa Leia!!!! No deixis de medicar-te i fes bondat, estàs en les millors mans, el clínic!. No sé que més dir tan sols. Diga-li a la Sara que les filles de mares amb transtorns bipolars són (som) especials! "Tu enfoque determina tu realidad". és una frase de la guerra de les galaxies. Dos petons princeses!Martahttps://www.blogger.com/profile/10381139940086899755noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-66289078538532981662012-10-27T13:16:25.972+02:002012-10-27T13:16:25.972+02:00Gràcies per la cançó, m'ha agradat! M'ha r...Gràcies per la cançó, m'ha agradat! M'ha recordat que ahir jugàvem amb la Sara i una amiga a endevinar si respiràvem o no (no sé d'on ha tret aquest joc la Sara), és difícil ajudar algú que té una depressió, que no respira, que té les finestres que el comuniquen amb el món entelades (o així em sentia jo), m'alegro que l'hagis deixat enrere! Respirem i vivim el moment, sí (bé, guardar una mica d'oxigen al sarró tampoc és mala idea, eh!).<br />Molts petons, Ona, i que no m'assabenti jo que tens cap més depressió! ;)Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-42293941613485996782012-10-27T11:46:16.221+02:002012-10-27T11:46:16.221+02:00Hola Gemma Sara, un post tant sincer com natural i...Hola Gemma Sara, un post tant sincer com natural i bonic.<br />Normalitzar el que ens passa en el dia a dia está bé i anomenar, saber i donar-nos permís per sentir el que sentim en aquell moment, també<br />Lo admirable és acceptar què és aixi i a partir d'aquí construir.<br />He sortint d'una depre profunda i el que més m'importa és el instant pel que passo en cada moment, seria la famosa frase "l'aquí i l'ara". <br />Gaudeix cada minut, sense condicionar-te pel passat o pel que vindrà...I respira tot el que tens al voltant.<br />Un petit regal, una cançó que al sentirla m'obre els pulmons, de l'oxígen. Desitjo que a tu també.<br />Una abraçada, guapa!<br />http://youtu.be/xM4Rldp9QWAOnahttps://www.blogger.com/profile/17737771866952526332noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-41943899475660994592012-10-27T10:46:17.110+02:002012-10-27T10:46:17.110+02:00Ah, per això és el nostre flotador! Moltes gràcies...Ah, per això és el nostre flotador! Moltes gràcies, Josep!Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-52080547974583111742012-10-27T10:24:49.635+02:002012-10-27T10:24:49.635+02:00El liti és l'únic metall que sura a l'aigu...El liti és l'únic metall que sura a l'aigua. No és màgia, és ciència.Josephttps://www.blogger.com/profile/02905121950203878760noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-18697659875319337802012-10-26T16:10:08.624+02:002012-10-26T16:10:08.624+02:00Ostres, ostres, ostres, quin conte tan bonic, m...Ostres, ostres, ostres, quin conte tan bonic, m'ha encantat. És ben bé això, fer que els cassons (que n'hi ha molts i variats) no siguin una condemna per la gent que, pel que sigui, els porta damunt. Aprendre a portar-los és important. Jo potser frivolitzo de vegades sobre la malatia, potser és una manera de portar-la, però no deixa de ser molt important per a mi. Espero ser una persona extraordinària pels cassons dels altres!<br /><br />Moltes gràcies, Mercè, ets un sol, ens veiem ara!<br /><br />GemmaGemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-835548635991249672012-10-26T01:02:45.973+02:002012-10-26T01:02:45.973+02:00M'ha agradat moltíssim aquest post, Gemma. M&#...M'ha agradat moltíssim aquest post, Gemma. M'admira com expliques i descrius la bipolaritat. I, sobretot, estic molt d'acord en què el coneixement i l'acceptació de la malaltia és vital. No ens ha de fer por anomenar les coses pel seu nom per por d'etiquetar, en tot cas hem de procurar que les etiquetes no derivin en discriminació, prejudicis, etc. T'enllaço un conte fantàstic que transmet de forma molt senzilla la importància de conviure amb els nostres problemes i dificultats, no amagar-les, sinó trobar la millor manera de portar-les i positivitzar-les. <br />El cassó d'en Gerard:<br />http://www.slideshare.net/jordicanellestorres/el-cass-del-gerard-1<br /><br />Una abraçada,<br /><br />MercèAnonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-14498378121720516732012-10-25T01:13:48.132+02:002012-10-25T01:13:48.132+02:00Està molt bé la teva entrada sobre The Wall (i el ...Està molt bé la teva entrada sobre The Wall (i el repàs que fas sobre la música de l'època). T'enviaria el treball que vam fer entre 4 però el tinc en paper... Començava dient "The Wall és la tragèdia de l'home modern". Com tu dius s'explica la història d'un individu, però d'alguna manera ens expliquem tots. El mur social, el mur mental, les falses sortides... I la música m'encanta, ara l'estic escoltant.<br />La web està molt bé, també, moltes gràcies! abraçades!Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-54502872973271118452012-10-25T00:22:58.329+02:002012-10-25T00:22:58.329+02:00Enric, moltes gràcies, encara hagués pogut ser més...Enric, moltes gràcies, encara hagués pogut ser més sincera i explicar més coses que potser no calen. Però crec que si puc explicar les coses obertament és perquè fa molts anys que estic familiaritzada amb la malaltia, des que era petita, amb ma mare, i que sempre he tingut un entorn favorable, vull dir que mai m'he sentit estigmatitzada.<br /><br />I el sentit de l'humor... suposo que és culpa del meu pare, que alguna culpa ha de tenir, també, l'home!<br /><br />Un petó supersònic!!!Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-79622725781719480012012-10-25T00:11:49.455+02:002012-10-25T00:11:49.455+02:00Sílvia, espero que aquest post arribi en bon momen...Sílvia, espero que aquest post arribi en bon moment. Primer de tot, el motiu de que no funcioni una relació no crec que sigui perquè un dels dos és bipolar. Es pot estimar una persona bipolar, és dur, però es pot. Que siguis bipolar o no tampoc és fàcil de saber, pel que dius pots ser ciclotímica (que és una modalitat lleu) però és allò que dèiem, depèn de com ho visquis, depèn de si et dóna mala vida, si et fa sentir desgràciada. Potser només cal una mica de psicoteràpia, potser és millor atacar els neurotransmissors. Pots consultar a un metge. Posats a preferir, jo espero que sigui el teu caràcter (part del teu misteri? del teu talent creatiu?) i que no hagis de prendre medicació. Però si no, el club dels bipolars et rebrem amb els braços oberts ;)<br />Tu observa't i escolta't, molts petons! <br />Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-603198811486158302012-10-24T23:52:03.207+02:002012-10-24T23:52:03.207+02:00cantireta, em sap greu que hagis patit aquestes du...cantireta, em sap greu que hagis patit aquestes dues depressions, però t'asseguro que si n'agafes una altra no serà de per vida. Les depressions es passen, sembla que seran per sempre però s'acaben. I si voreges la bipolaritat pero no t'has de medicar està molt bé, però que molt bé. A més, potser no és casualitat que siguis poeta, com l'Helena, i que aboqueu tots aquests estats animics als poemes i als blogs.<br /><br />El tema càncer de pit et confesso que em fa més por, això t'ho has de fer mirar bé.<br /><br />Ser poeta no, però la poesia sí que s'encomana una mica... Si creus que sóc valenta, t'ho vull encomanar a tu, petons!!Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-34300782207811164692012-10-24T23:41:07.303+02:002012-10-24T23:41:07.303+02:00Vicent, està clar que no vaig donar temps a la tra...Vicent, està clar que no vaig donar temps a la transferència/enamorament, però no crec que ho torni a provar (ara tinc una psiquiatra encantadora, ves que no m'enamori d'ella! :-)<br /><br />Crec que t'entenc quan dius que has de transgredir-te per estimar, però estimar-transgredir-te no immunitza contra les malalties mentals. Només espero ser tant saludable per al meu marit i la meva filla com ells ho són per mi. Espero que el meu marit no torni a patir per la malaltia i la Sara espero que sempre vulgui viure i que sigui feliç de manera natural natural (de fet la felicitat hipomaníaca és molt solipsista... millor que la comparteixi!).<br /><br />Gràcies, Vicent, sempre em fas pensar, petons.Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-56296552028665220992012-10-24T19:43:17.501+02:002012-10-24T19:43:17.501+02:00He trigat a comentar el teu post perque l´he ha...He trigat a comentar el teu post perque l´he hagut de llegir tres vegades. <br /><br />Seria molt fàcil comentar-lo però en el fons tu ja saps el que tens, i ja ho has dit...<br /><br />Em fa reflexionar sobre vàries virtuts:<br /><br />a.- l´honestedat.<br />b.- la sinceritat.<br />c.- el sentit de la perspectiva.<br />d.- la lluita/saber perdre.<br />e.- el sentit de l´humor.<br /><br />I només em queda dir-te: Gemma, amb dos collons!!!<br /><br />Un petó dels forts, per trencar la pantalla vaja! Enrichttps://www.blogger.com/profile/04837390577715924599noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-66851877499977220772012-10-24T19:11:27.527+02:002012-10-24T19:11:27.527+02:00Vaig escriure amb cert detall de The wall al bloc ...Vaig escriure amb cert detall de The wall al bloc (http://antiartistes.blogspot.com/2011/05/el-mur-de-pink-floyd.html). Hi trobaràs a l'inici l'enllaç amb el web de Bret Urick, probablement l'estudi més profund que s'ha escrit sobre aquesta obra (obres, vaja, disc i pel·lícula).<br />Moltes abraçades.Col·lectiu d'antiartisteshttps://www.blogger.com/profile/06332585352599958374noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-91746955780998544062012-10-24T14:31:27.443+02:002012-10-24T14:31:27.443+02:00Ostres, aquest post teu m'arriba en un moment ...Ostres, aquest post teu m'arriba en un moment estrany. Aquest cap de setmana vaig tenir una discussió amb algú que vaig estimar molt. Mentre parlàvem de perquè no havia funcionat, ell em va engaltar que era perquè jo "era bipolar". Em va tocar molt. És veritat que tinc pujades i baixades intenses i que cada cop que toco l'eufòria tinc por de caure en picat el dia següent. Mai no li he donat importància, he pensat que formava part del meu caràcter. Pel que expliques, la malaltia és molt més complexa, mai m'havia parat a pensar-hi. Sempre he pensat que el que tenia eren depressions temporals, no ho sé... i que amb el temps cada cop estaria millor. Gràcies per aquestes paraules sinceres i per explicar tan bé la teva experiència. M'ajuda a comprendre-ho millor. I a veure que tot te una sortida. Ets una valenta més per apuntar a la meva llista. Petonets :)Sílvia https://www.blogger.com/profile/16775681927786618424noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-58335604514725112962012-10-24T12:05:03.859+02:002012-10-24T12:05:03.859+02:00Jo he patit 2 depressions. Si n'agafo una altr...Jo he patit 2 depressions. Si n'agafo una altra serà de per vida. I com que això del Dragon Khan anímic se'm dóna bé, he de vigilar, perquè vorejo perillosament la bipolaritat. Per sort no m'he de medicar gens, i amb una mica de descans, de sortir al carrer i d'abocar tot el que es pot abocar als blocs encara me'n surto. Això sí, tinc números per una rifa que es diu càncer de pit, per part de mare.<br /><br />Jo que voldria que ser poeta fos encomanadís ;)<br /><br />Un petó, valenta. M'has emocionat.cantiretahttps://www.blogger.com/profile/06368229680296444755noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-80666186244425114382012-10-24T03:40:17.353+02:002012-10-24T03:40:17.353+02:00Sí potser et va faltar l'enamorament anomenat ...Sí potser et va faltar l'enamorament anomenat transferència, que segurament intentava la psicoanalista, ha d'haver un enamorament entre analitzat i analitzant per a poder haver un efecte curatiu, després vénen molts més passos fins que l'individu pren la palanca de la seua figura eix i veu que no està boig sinó que té una realitat d'un altre grup a la dominant.<br />En fi que potser que també depenga dels individus i de llurs maneres de veure el món, de fet com tens una filla tu ja has fet un veritable treball psicoanalític tot i no haver-lo acabat. Hi intervenen molts factors i una persona boja és la que no és capaç de transgredir per a estimar i transgredir per a treballar, perquè és necessari per a estimar i treballar haver de transgredir al Pare, o a nosaltres mateixos que ve a ser el mateix, anar en contra de la nostra dignitat en un començament.<br />Igual que per a tenir fills, i no sé si estàs casada o estimes però el fet de tenir un fill et posa en un lloc molt saludable, més que saludable diria jo.<br /><br />Petons de <br /><br />VicentVicent Llémena i Jambethttps://www.blogger.com/profile/16055261926086608017noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-66517429701258307942012-10-24T01:50:41.074+02:002012-10-24T01:50:41.074+02:00Moltes gràcies a tots, és fantàstic tenir-vos a pr...Moltes gràcies a tots, és fantàstic tenir-vos a prop, de veritat.<br /><br />I ara, per anar a dormir (o per llevar-se) un conte:<br /><br />EL OTRO YO<br />Mario Benedetti<br /><br />Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos en la nariz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando. Corriente en todo, menos en una cosa: tenía Otro Yo.<br /><br />El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentia cautelosamente, se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse incómodo frente a sus amigos. Por otra parte, el Otro Yo era melancólico y, debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.<br /><br />Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento el muchacho no supo qué hacer, pero después se rehizo e instultó concienzudamente al Otro Yo. Éste no dijo nada, pero a la mañana siguiente se había suicidado.<br /><br />Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero en seguida pensó que ahora sí podría ser íntegramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.<br /><br />Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió a la calle con el propósito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le llenó de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas. Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban: <br />"Pobre Armando. Y pensar que parecía tan fuerte, tan saludable."<br /><br />El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír, y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la habia llevado el Otro Yo.Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5078839935106213016.post-19522842964328807682012-10-24T01:32:02.221+02:002012-10-24T01:32:02.221+02:00lolita, com li deia a la Clidice, d'una banda ...lolita, com li deia a la Clidice, d'una banda no m'agraden les etiquetes, per reducccionistes, però de l'altra sí, perquè t'ajuden a situar-te quan estàs perdut. Pots ser víctima de la teva pròpia etiqueta? Segurament sí, sobretot si te la creus massa. Vull dir que jo sóc bipolar però sóc moltes altres coses amb etiqueta pròpia, dona, mare, veïna, despistada, blogaire, laboral-indefinida, etc. etc. Ara dic això, i quan tinc una crisi el que em defineix més és la malaltia, però bé, crec que això ens salva, ser moltes coses i no estar definits per una sola.<br /><br />Pel que fa al tema de l'artista, crec que tens raó, que l'art surt d'una necessitat, potser per canalitzar insatisfaccions, com tu dius, potser en altres casos sense sofriment, és molt misteriós tot plegat, com diu el doctor Vieta, té a veure amb les estructures profundes de l'ésser humà, però per sort no s'hi arriba només des de la malaltia, em sembla a mi...<br />Contenta de veure't per aquí, lolita.Gemma Sarahttps://www.blogger.com/profile/11495413262987477537noreply@blogger.com