Douze points: un altre món és possible

Sara: Quant em poses?
Gemma: Sobre què?
Sara: Sobre la cançó.
Gemma: No, sobre què, sobre 10?
Sara: Sobre 1.009.

Això em passa per fer preguntes tontes. I és que no es fàcil puntuar en el nostre festival de la cançó (lleugera). Normalment guanya la Sara, perquè sóc incapaç d'igualar títols com ara "Suc de taronja", "La carta de los sueños" o "El ojo es para ti", la majoria en castellà, perquè diu que els que li fan les cançons parlen en castellà, és el que té la cançó lleugera.

Per compensar tanta lleugeresa, ahir vam anar a la manifestació contra la dictadura financera, que traduït a llenguatge sarià és que hi ha uns pocs rics i molts pobres i que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres. La Sara va calcular que érem mil mil-cents vint, però em sembla que ni que haguéssim estat 7 milions hauríem pogut canviar res.

O potser sí, hem fet una mica de brainstorming com si fóssim al Fòrum Social Català i hem arribat a la conclusió que els rics han de donar diners als pobres, i com que els agraden tant els diners, als rics, nosaltres els en donarem una mica i així ells donaran diners als pobres... em sembla que encara hem de donar un parell més de voltes al tema... (ara, la gràcia seria que ningú hagués de donar res a ningú o tots a tothom), tenim temps de presentar "propostes per fer possible un altre món" fins al 23 de març.

Em sembla que tenim més possibilitats si ens presentem a Eurovisió.


PS. El manifest que va llegir l'Arcadi Oliveres a la mani.
PS2. La versió del La la la que Eurovisió es va perdre.
PS3. En properes entregues veurem si la Sara evoluciona cap a la cançó protesta: és quan canto que hi veig clar :-).

Festa!

La Sara comença moltes frases amb "una coseta...": "una coseta... vull Nocilla", "una coseta... em poses els dibuixos?", "una coseta... et puc dir una cosa a la orella?"

Una coseta us volíem dir... Avui és el nostre aniversari! Avui fem 3 anys de blog!!

         Il·lustració de Rosa Sández Abella, de Gegants i Capgrossos, ed. Barcanova

Vam començar fortes, parlant de l'existència de Déu, però també hem parlat de gelats, de festes, de noms, del temps, de la llibertat, de somnis, d'animals... i fins i tot hem tingut una petita crisi. També hem fet experiments de patchwork, hem escrit al Gegant del Pi i a la Geganta del Temps, i hem tingut un lector fidel del qual fa temps que no en sabem res :-(. En el darrer any ens hem obert al món i hem conegut molts blogs i personetes darrera els blogs, que encara ens han enganxat més :-). I pel camí ens hem empescat unes quantes màximes (si més no, ens divertim).

Algunes frases i diàlegs estel·lars:

2 anys:

Truquem al gegant del Pí?

Joan: Què fas?
Sara: Estic pensant.
Joan: I en què penses?
Sara: En la feina.

Sara: I en castellà?
Gemma: Fuerte.
Sara: I en anglès?
Gemma: Strong.
Sara: I en groc?

Sara: Vull ganxitos.
Gemma: No, que no són bons per la salut.
Sara: Buenu, me'ls menjaré quan no tingui salut.

No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Tatimu, mama.

3 anys:

Tinc una idea: compartim els diners entre tots!

La meitat per a mi i la meitat per a mi.

Sara: Tinc por!
Gemma: De què?
Sara: De res!

Jo sé 22 coses, ai no, 23 coses.

Sara: Quan sigui gran et compraré un regal.
Gemma: Ah sí? Que bé!
Sara: Quin regal vols?

Gemma: No sé... m'agraden els llibres.

Sara: I quin llibre no tens?

Vull nedar fins arribar a una estrella.

Gemma: Què és la felicitat?

Sara: És tots contents en una festa!

4 anys

Joan: I tu per què ets tan guapa?
Sara: Perquè t'estimo.

No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Mama, vull anar al futur.

Creus que estic preparada per aquest llibre?

Va, mama, anem a prendre la nit.

M'agradaria anar a un planeta que no sigui el planeta terra.

Mama, tu què fas per divertir-te a la feina?

Gemma: Sara, podem fer un món millor?
Sara: Sí, però s'ha de fer el dilluns.

Sara: Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
Gemma: De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
Sara: I què passa amb el papa?

Algú és el meu nòvio

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

També hem tingut estrelles invitades, com la Martina (no entenc l'espanyol; el català i el castellà, sí, però l'espanyol, no).

I per celebrar-ho, estem fent una FESTA (això ho ha escrit la Sara), hi esteu convidats!! Hi ha globus (el més important segons la Sara) i garlandes, aigua, sucs, coca-cola i cerveses, patates i olives, entrepanets de formatge, de pernil i de Nocilla, i molta música, començant per...

Bailando d'Alaska y los Pegamoides, actuació al mític programa Aplauso, dóna bon rotllo, no?

Rehab de l'Amy Winehouse, una de les cançons preferides de la Sara.

Al Mar! dels Manel, una cançó en estat de gràcia, que ja és com de la família.

Come On Eileen de Dexy's Midnight Runner, molt bona elecció del Joan.

C'est comme ça de Les Rita Mitsouko, un toc francès sempre va bé, i fa ballaaaaar.

Una coseta, el Gegant del Pi no s'hi posa mai, però ens és igual, perquè mentre no s'hi posi, nosaltres podrem seguir trucant-li... Gràcies a vosaltres per ser-hi!!

PS. Li he preguntat a la Sara si estàvem fent una festa de veritat i m'ha dit "crec que sí!", i ha afegit "aquesta festa és súper xuli!".

Els 40 Reis

- No em diguis que hi ha 40 Reis!
- No, no, n'hi ha tres, que van a tot arreu.

I és que tres Reis semblen poc si han de fer el recorregut que diu la Sara: Premià de Mar - França - Japó - Àfrica - Barcelona.

Si tens un nen a prop aquests dies, segur que pots tenir molts moments com aquest. Moments en què la lògica infantil es barreja amb una imaginació sense límits. Per exemple, la Sara troba del tot normal que la bicicleta que surt al conte dels Tres Reis Mags sigui la seva (fins i tot si està pintada d'un altre color, de vegades passa això, en els contes). I també està convençuda que el Rei blanc va obrir la porta de la seva habitació per veure si estava dormida, mentre ella es feia l'adormida.

Altres bocins, que diria la rits, d'aquests Reis:

- La frase de la meva germana quan portàvem una hora esperant els Reis: "I si passem dels Reis, o què?" Més aviat va ser "o què".
- La frase del meu nebot de sis anys quan portàvem una hora esperant els Reis: "De què està feta la lluna?" Després d'uns segons de perplexitat, ma germana va respondre un "de matèria lunar" que va fer el fet.
- La frase de la Sara quan portàvem una hora esperant els Reis: "Em deixes el mòbil"?

- La cara del Joan en adonar-se que havia parlat de "comprar la bicicleta" davant la Sara, que per sort no va captar una frase que trencava tota la màgia.

- La cara de la Sara obrint regals.
- La cara de la Sara obrint el regal de les ulleres de sol de la Hello Kitty.
- La cara de la Sara veient que la guitarra de la Dora no porta cordes. Per què?

Al final, una constatació de la criatura, just abans d'anar a dormir: "M'ho he passat bomba!".

P.S. Jo avui he tingut una crisi blogaire. Últimament no em sento gaire inspirada i a la vegada em noto massa enganxada als blogs. Fins i tot li he dit a la Sara que què li semblaria que tanquéssim el blog. Primer m'ha dit "i quan el tornarem a obrir?" però després m'ha dit que quan estic al blog no jugo amb ella. Intento que no passi això, però de vegades passa. I de veritat que aquest any vull cuinar i jugar. Així que potser no tanquem però sí ho espaiem tot, no ho sé.

L'increïble propòsit minvant (o no)

Avui que és 1 de gener em sembla un bon moment per recordar l'únic objectiu que em vaig plantejar de cara al 2011: aprendre a cuinar. Com que em conec una mica, l'objectiu ja me'l vaig fer minvant i, esclar, encara es deu estar diluint enmig de l'univers.

Però aquest any és diferent (sempre ho és), faré objectius sòlids i versemblants:

1.  Aprendre a cuinar. Tornem-hi. S'ha acabat la cuina de subsistència. A partir d'ara farem croquetes casolanes i verdura amb imaginació. Ja friso amb el nou llibre de cuina que ens portaran (bé, que em portaran) els Reis. (I, sobretot, tinc fe en el taller de cuina que farà la Sara a l'escola...).

2.  Jugar més amb la Sara. Voldria que veiés menys dibuixos, sobretot menys dibuixos de la Barbie (!). De fet, depèn més de mi que d'ella, així que no hi ha excuses. Ep, els Reis ens portaran un Bingo (la mar d'educatiu, podrem practicar els números :-).

3. Sobreviure el millor possible a la crisi i a les retallades, especialment les de la feina, que ja comencen a treure la poteta. Aquest és més abstracte, però no per això el traurem de la llista.

També hi ha que tots estiguem bé i que siguem feliços, el mateix que us desitjo a tots els blogaires (l'any passat per aquestes dates encara estàvem una mica soles, la Sara i jo). Així doncs:

Bon 2012, amb bons propòsits o sense!!

Com a il·lustració del que no ha de passar aquest any, aquí va la boníssima escena final de El increíble hombre menguante (The Incredible Shrinking Man) (no puc insertar el vídeo): http://youtu.be/l1b69tfOfAs.
 
P.S. Bertrand Russell deia algo així com que no tenir tot el que desitgem és condició de la felicitat, però també podria estar equivocat.

Tots contents en una festa (nadalenca)

Enmig de les felicitacions nadalences, he recordat la definició de la Sara de felicitat: "tots contents en una festa" i he pensat que encaixava amb aquestes dates.

Bé, no a totes les festes estem tots contents, ni totes les festes acaben bé (a la meva família tenim molt números perquè el meu pare i la meva germana acabin barallats, per exemple), i fins i tot no totes les festes són una festa... Per què, què fa d'una festa una festa?
- Personetes. Necessàries, fins i tot algun animal és benvingut. Em pregunto si també hi ha festes individuals. (Per cert, Brassens deia allò de "plus de quatre on est un bande de cons", però farem veure que no ho hem sentit). Es recomana que les personetes s'estimin entre elles o es tinguin carinyo.
- Menjar. No necessari si es tenen menys de 30 anys.
- Beguda. Necessària sempre. Alcohòlica, recomanable, i obligatòria si es tenen menys de 30 anys.
- Música. No necessària els dies dels mega àpats. Necessària en el canvi d'any. Necessària si és una festa individual.
- Regals. Obligatoris si hi ha personetes de menys de 10 anys.
- Ballaruca. Imprescindible en el canvi d'any. Recentment s'han vist ballaruques per Nadal i qui sap si  per Sant Esteve.
- Guarniments. Recomanables, però vigilant amb la deriva kitsch-hortera de certs motius nadalencs.
- Bon rotllo. Imprescindible. Però pot tenir els seus alts i baixos, atenció. En els moments baixos o de tensió s'aconsella que surti alguna veu (acostuma a ser sempre la mateixa) i digui "tinguem la festa en pau!". Inclou el subconjunt Petons i Abraçades.
I després d'aquesta anàlisi profunda (tinc les neurones que bullen), us volem desitjar unes

SÚPER MEGA BONES FESTES NADALENQUES!!!!!

A la Sara li agrada molt l'Amy Winehouse. Esperem que estigui fent una festassa allà on sigui, encara que sigui per poder plorar.
(Bé, no puc penjar "It's My Party" en versió Amy Winehouse... :-(). De fet, veig que no puc penjar cap cançó.

Creant planetes

-Vaig a crear un planeta.

Aquesta tarda hem anat al Circ Raluy. La Sara s'ha passat tota la segona part creant planetes amb el seu planetador. El planetador és un artefacte amb llums de colors que gira molt depressa i que venien allà mateix. Primer ha dit que estava creant planetes, després planetava directament (jo planeto, tu planetes, ell/ella planeta...).

Els planetes han estat molt variats. El primer l'ha fet per als dolents (uns dolents molt dolents, com els rics que roben els pobres -aquí l'he influenciat una mica) i es deia Irmiapispe. El segon i el tercer eren móns a l'inrevés, les cases a dalt i el cel a baix, però un era per a papes i l'altre per a nens (al planeta de pares hi ha unes atraccions de pares i al planeta de nens, de nens -és bo saber-ho). També n'ha fet un on tot era groc i es deia algo així com Grogatista. N'hi ha un de petit tan petit que no hi cap ni una nena com ella, es diu Miniatura (no per obvi, menys encertat). I hi ha un món tot ple de xocolata (no per infantil, menys universal).

El millor de tot, la frase que ha dit quan tornàvem cap a casa:
Avui ha sigut un dia xuli piruli.


Dues versions de dos planetes diferents, em sembla:

o

- Ja sé fer la o amb lletra lligada, mira es fa així: o

És fascinant això d'aprendre cada dia una lletra amb lletra lligada. Avui la "o". És molt útil aquesta lletra, tant si és amb forma de pal (de pal rodó) com amb lletra lligada (encara que de moment no lliguis res).

Cada dia se'ns presenten disjuntives, algunes s'acaben allà mateix, altres tenen més conseqüències i presenten noves disjuntives i cadascuna té diverses ramificacions possibles que al seu temps tenen altres ramificacions, de manera que anem fent un camí eliminant un munt de camins possibles (anem fent retallades, per utilitzar una paraula de moda).

La Sara quan està contenta es dóna cops al cap, en un gest molt seu. I fa tonteries. La Sara és una nena molt alegre i molt pallassa.

La Sara sabrà escollir el seu camí, eliminant camins possibles, i ajuntant camins, per què no, en comptes de "o", jugar amb les "i".

El Lluís dels Mil Dimonis m'ha fet pensar en Cioran. Aquí va un fragment de Précis de décomposition: "Disserter sur la liberté, cela ne mène à aucune conséquence en bien ou en mal; mais nous n'avons que des instants pour nous apercevoir que tout dépend de nous... La liberté est un principe éthique d'essence démoniaque."

I per acabar aquesta mena de post, "Pale Blue Eyes", dedicat a la Sara (que té els ulls blaus) i que hem escoltat aquesta nit en el disc que li vam gravar el seu pare i jo quan encara no havia nascut. I a totes les "o" i a totes les "i"... i a tot l'abecedari, de pas.

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad...



En el proper post no parlaré de la llibertat, que us estic donant la llauna :-).

Perruqueres (lliures)

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).