Món millor?

Màxima núm. 9 de la Gemma Sara Glaukopis: Fem un món millor! És una estoneta, però val la pena... (gràcies, Esther!):

Knockin' On Heaven's Door

Aquest post no m'està sortint com jo voldria. Resulta que he vist una frase, vull dir una cita, que m'ha agradat força, no sé ben bé per què, i que és aquesta:

"El lenguaje es el alma de los ateos"
José Lázaro, citat per Julio Quesada a Ateísmo difícil, Anagrama, 1994.

Voldria escriure alguna cosa amb sentit inspirada en aquesta frase, però no la veig. Per què seria el llenguatge més propi, més de l'ànima, dels ateus? (entenent ànima en un sentit ampli, esclar). Serà per què no es poden referir a una instància superior i per tant d'alguna manera el llenguatge ho és "tot"? Una mena de transcendència en la immanència? (sempre m'ha fet gràcia aquesta fórmula tan rimbombant).

Per altra banda, tenim els nostre particular Olimp. Els nostres dos gegants, el Gegant del Pi i la Geganta del Temps. El Gegant del Pi representa la força, el poder, diria jo, i la Geganta del Temps, que en realitat es diu Mercè, representa el Temps, això ja ho tenim.

I mira per on, ens hem empescat un altre gegant, concretament una gegantona: la Laia. La Laia ens va fantàsticament bé perquè és bonica, té nom i representa la bona parla. (I tinc una amiga de l'ànima que es diu Lali i que l'hi puc dedicar). Fins i tot li he deixat escollir a la Sara què preferia: "llenguatge", "llengua" o "parla" i ella, amb molt bon criteri, ha escollit "parla". La Gegantona de la Parla.

(Per cert, llegeixo que originàriament la Laia va ser una il·lustració de Carme Solé per a les Festes de Santa Eulàlia del 1997 i que es va estrenar com a gegantona l'any següent).

Resumint, i per ser coherents amb el blog:

1. El Gegant del Pi representa Déu però també el déu de la Força. Tots tres existeixen com a metàfores, com a éssers mitològics, com a ficcions.

2. Tenim dos gegants més que també són déus a l'estil grec, com els que li agradaven a Nietzsche (a nosaltres ens agrada Nietzsche).

3. La nova adquisió, la Gegantona de la Parla (no quedaria millor de la Llengua, ?), té un paper molt important en l'ecosistema. El llenguatge és molt important per als ateus (que no teòfobs), perquè... No, mira, ara que hi penso, "en el principi va ser el verb", aquest José Lázaro deu estar equivocat.

Joana

Gemma: Ja tenim 6 seguidors al blog!
Sara: I quan vindrà el 7?
Gemma: No ho sé...
Sara: Li podem dir a la Joana!

Tindria gràcia que la seva amiga de l'ànima, que té 4 anys com ella, fos seguidora del blog. Quins comentaris posaria? "Això ja ho va dir Bob Esponja" o "M'agrada més la versió de la Bella Durmiente d'El País"...

La seva amiga de l'ànima, d'això volia parlar un poquet. La Joana és la primera amiga i la millor amiga de la Sara. Jo no recordo qui va ser la meva primera amiga, però crec que ens recordarem de la Joana. M'encanta veure com s'abracen i es fan petons. (Ara comença Infidels, que també va d'amigues, ara no sé què fer, faré les dues coses, o sigui cap de bé). També es fan regals. Fer-se regals crec que és un dels primers símptomes de l'amistat. Passar del no regal o del típic regal col·lectiu al regal individualitzat vol dir molt. També volen estar juntes, volen anar l'una a casa de l'altra, fins i tot un dia van dormir juntes (m'agradaria saber què es van dir abans d'anar a dormir...).

En paraules d'Epicur: "De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l'obtenció de l'amistat." i aquesta, més senzilla, que m'agrada molt: "No tenim tanta necessitat de l'ajuda dels amics com de la seguretat de poder-la tenir". Epicur, Ètica (Proteus).

De vegades te n'adones que algú és amic teu de sobte, com una revelació (fa poc em va passar). I d'altres vegades la relació està en un terreny entre el company/conegut i l'amic. Com l'Albert Espinosa, que es va inventar allò dels grocs/amarillos (amants-amics), em faltaria una paraula per aquest estat. Però no la trobo.

Millor escoltem al Lou Reed. Dedicada a la Joana, a la Pia i a tots els amics i amigues de tots els temps (inclosos els d'Epicur).

Nocilla

-No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Aquesta Sara és un cas, fa servir totes les tretes imaginables per aconseguir el que vol. Com pot ser que no recordi el gust de la Nocilla? Si el recordo jo, que no en menjo mai (bé, darrerament una mica, és una experiència una mica proustiana això de menjar Nocilla als 42 anys).

I mira, com que estem en el blog que estem recordarem Plató i la seva teoria del record com a coneixement (reminiscència o anàmnesi). Record de les idees, esclar. Però hi ha una idea de Nocilla en el món de les idees?

Escoltem el mestre (del Fedre, edició de Gredos):

"En efecto, el hombre tiene que comprender según lo que se llama 'idea', yendo de numerosas sensaciones a una sola cosa comprendida por el razonamiento. Esto no es sino la reminiscencia de aquello que en otro tiempo vio nuestra alma cuando marchaba en compañía de la divinidad, y mirando desde arriba lo que ahora decimos que es, levantaba su cabeza hacia lo que verdaderamente es."

Bé, aquest fragment no ens ho aclareix gaire. Crec recordar que l'últim Plató es planteja això mateix, si a més de la idea de bellesa, de bondat, etc. hi ha una idea de pèl o de brutícia, per exemple. Ep, ara estic desmereixent la Nocilla i no ho voldria pas.

Molt bé, ja tenim la idea de Nocilla i volem ajudar la Sara a recordar-la. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense tastar-la (i que és bona)? No! Ergo, li hauríem de donar Nocilla. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense saber que treu la gana (de sopa de galets)? No! Ergo, no li hauríem de donar.

-¿Pues qué, Fedro, daríamos Nocilla a una niña de 4 años justo antes de cenar?
-Creo haber entendido, Sócrates, por tus razonamientos, que es más acorde con la virtud del cuerpo y del alma posponer esta ingesta para más tarde.
-Dices bien, Fedro, y ahora vayamos a encontrarnos con Alcibíades, que nos invita a merendar.

Aigua

Aquest post no té gaire a veure amb la Sara ni amb la filosofia ni amb la filosofia de la Sara, però ja fa una estona que em ronda pel cap que tinc ganes de recomanar También la lluvia, de la Icíar Bollaín. No sé si arribarà als Oscars, però sigui com sigui, val molt la pena.

"Algunos quieren cambiar el mundo... pocos quieren cambiarse a sí mismos".

Hi ha dues històries paral·leles: la de l'equip de rodatge que fa una pel·lícula sobre el Descubrimiento, mentre esclata la Guerra de l'Aigua a Cochabamba, Bolívia, l'any 2000 (la lluita dels indígenes per la recuperació del dret a l'aigua després de la seva privatització i encariment), i la pel·lícula dins la pel·lícula, la del Descubrimiento i el paper de Fray Antonio Montesinos i de Fray Bartolomé de las Casas en la defensa dels drets dels indígenes.

En les dues històries hi ha una relació, doncs, amb els indígenes: amb els actors de la pel·licula, d'una banda, i amb els "descoberts" de l'altra. I se m'acut que encara hi hauria un tercer nivell que se'ns escapa, que és el del rodatge de la pròpia pel·lícula, la relació amb els actors indígenes que fan d'actors indígenes. (Ara tinc un dubte, no sé si els actors són "indígenes" o simplement "bolivians"). És interessant aquest paral·lisme i veure com evolucionen o no els personatges i, si canvien, com i per què. A més els actors estan fantàstics, especialment, crec, el Luis Tosar.

Com diu un eslògan inscrit a les parets de Cochamba (ep, d'inspiració cartesiana): "Bebo agua, luego existo, entonces voto". D'alguna manera la pel·lícula em recorda aquella mítica "La sal de la tierra", sobre la vaga d'uns miners a Nou Mèxic.

Ben mirat, aquest post sí que té a veure amb la filosofia de la Gemma Sara Glaukopis, sobretot amb les màximes cinquena "sigues rebel dels límits" i novena "fem un món millor!" (m'ho prenc seriosament, eh?).

A més, l'aigua és principi de vida, com l'arjé (ἀρχή) grec. L'aigua és essencial i alhora és metàfora d'allò que és essencial. A Tales li hagués agradat la pel·lícula!

(Ara que penso, una de les primeres paraules que diuen els nens és "aigua", Tales sabia de què parlava).

.

Geografia variable

Gemma: Va, Sara, tu on vius?
Sara: A Barcelona.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Catalunya.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Espanya.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Europa.
Gemma: Molt bé! Que està dins de...
Sara: No ho sé, no me'n recordo.

Gemma: Del món, del Planeta Terra.

Sara: I el Planeta França on està?

Això dic jo, on està???

I si França és un planeta, nosaltres què som? Un satèl·lit d'Espanya? I nosaltres, qui? Catalunya? Països Catalans? A la Sara no li he parlat dels Països Catalans, perquè no he volgut complicar la cosa. Esclar que per a ella és tan misteriosa França com Catalunya com els Països Catalans (com el barri de Sant Andreu). Però posats a fer geoastronomia ficció, si Catalunya és una estrella, els Països Catalans serien una constel·lació? La imatge és maca, però la Viquipèdia diu que "una constel·lació és un conjunt d'estels fixes o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari". Els Països Catalans serien un dibuix imaginari? Imaginari no ho sé, però innominat, déu n'hi do. Per a l'Administració, els PPCC són "territoris del domini lingüístic català" (de domini, poc, però). És un sí però no. Hi creuríem, però no ens ho acabem de creure, fins que els estels no estiguin ben aliniats...

Mentre no ens convertim en forat negre...

P.S. Forat negre, de la Viquipèdia: "En astronomia, un forat negre és una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d'escapament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-se'n, excepte a través de l'efecte túnel quàntic (radiació de iray). El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se'ls anomena "negres"."

El vestit nou de l'emperador

Una imatge a la tele: tres encaputxats declaren un alto el foc permanent, general i verificable, i una nena de 4 anys pregunta: "aquests són de veritat?"

Sí, filla, sí, són de veritat, encara que sembli mentida.

P.S. Esperem que els que semblen de mentida però són de veritat no diguin mentides, i esperem que els que semblen de veritat i són de veritat (però de vegades diuen mentides) sàpiguen aprofitar aquest moment per fer les coses bé i que aquest conte de por tingui final feliç. Tingui final.

P.S.2. Aquesta sensació de la Sara coincideix amb l'article de la Maruja Torres a El País d'avui i que acaba dient que en contrast amb les imatges dels etarres "nunca la publicidad me había parecido tan repleta de seres humanos normales, nunca sentí tan cercana la realidad.". I la Patricia Gabancho a l'Ara comença dient que "hi ha un grotesc anacronisme en la imatge dels encaputxats proclamant la treva. No són herois justiciers: són fantasmes" i acaba amb "Per sort, ETA no té cap més sortida que plegar, però seria bo que li ho posessin fàcil els ofesos, sigui Espanya, siguin les víctimes." Doncs això.

Truquem-hi

Sara: Mama, per què no truquem al Gegant del Pi de veritat?
Gemma: El de veritat? vols dir el que té un nen a dins que dèiem que era de broma?
Sara: Sí, aquest.
Gemma: I com sabem quin número té?
Sara: És el 32547903
Gemma: ??? Vale, truquem-hi, truca tu.
(truca)
Sara: No diu res.
Gemma: Passa-me'l. Hola, Gegant del Pi, som la Gemma i la Sara i et volíem dir que tenim un blog amb el teu nom i que ens agrades molt, però també ens agrada la Geganta del Temps. Té, parla-hi tu.
Sara: Hola, Gegant del Pi. No diu res.
Gemma: Però de broma, home.
Sara: No, no vull.

No acabo de pillar com entenen els nens això de la realitat i la ficció. A la carrera no m'ho van explicar.