Perfect Day

-Hala, és un dia perfecte!

Això ho va dir la Sara l'altre dia, anant a casa dels cosinets. Em va meravellar que trobés que era un dia perfecte i que fes servir aquesta expressió. Ara li preguntaré si avui també és un dia perfecte... diu que també. Li pregunto si tots els dies són perfectes o què i diu que sí. Vaja, això és tenir una filla feliç! Això o encara no ha entès del tot el significat de l'expressió. Ja m'agradaria trobar un 30% dels dies perfectes... Ho aconseguiré, ara m'han canviat la medicació i ho aconseguiré. D'entrada, tenir una filla feliç ajuda, i un marit força feliç, tot i que preocupat tot i que cansat... i per acabar aquest post agafarem a l'atzar un trosset de text que ens ha de servir de guia cap al Perfect Day. L'agafarà la Sara, que té poders:

"El primer problema que se presenta es cómo levantar el omóplato de manera que los músculos que lo rodean queden más accesibles. Sitúese a la derecha de la persona (trabajando en una mesa puede resultarle más fácil hacerlo de rodillas), cójale la mano derecha y póngala con la palma hacia arriba sobre el centro de la espalda."

Aquest és el secret, la mà al mig de l'espatlla, ben bé al centre, i ara la Sara dirà unes paraules per acabar-ho d'arreglar:

rhhhhhhhhhhhhb bnm bqwetyjjjjjjjnn   yhnb  nm
.
You're Going To Reap Just What You Sow... (o You're Going to Read Just What You Saw).


Banda sonora del post, evidentment: Perfect Day de Lou Reed.

Glopet

Sara: anem una mica al parque?
Gemma: no, ara no podem
Sara: un glopet!

Si no fos que últimament està molt rebel, me la menjaria. Un glopet de Sara. Crec que incorporaré l'expressió. Tens gana? un glopet. Tens son? un glopet. Ets feliç? un altre glopet...

... o més glopets, depèn...

Lou Reed contra Mickey Mouse

-Ara el Lou Reed
-No, noooo

Avui he fet una petita revolució: he tret La Navidad mágica de Mickey i he posat A Night with Lou Reed. Sense entrar a valorar quin dels dos personatges té més pes en la cultura americana i en la cultura en general, està clar que el Lou Reed havia de guanyar alguna vegada (de moment, una vegada). El millor és que després de rondinar una estona, la Sara s'ha posat a ballar amb mi. I ens ho hem passat la mar de bé. Això vol dir que no cal que estiguem subjugats per l'imperi del Mickey, la Hello Kitty i la Blancaneus? Anirem provant... de moment ja estic albirant un Leonard Cohen i uns Luthiers...

P.S. Acabo de venir del concert del Raimon amb la meva mare. El nostre vint-i-pico concert del Raimon, des d'aquell a Arenys de Munt quan jo tenia 7 o 8 anys i vam haver de marxar abans que s'acabés perquè van començar els "Catalunya lliure" i van començar a aparèixer els grisos. Doncs bé, pensava al concert que potser la Sara també "recordarà" el seu primer ball del Lou Reed amb la seva mare. Espero que aquella barreja d'alegria, resignació i amor segueixi per molt temps, i que trobi el seu Veles e vents com jo he trobat.


La banda sonora d'aquest post és un homenatge a la meva mare: Veles e Vents del Raimon.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, que bonic.

Poesia infantil

-Aquesta tarda és demà.

-Vull nedar fins arribar a una estrella.

-Les mames de vegades s'equivoquen i de vegades no.

Il·lustració d'Antonio Joao Santos

Changing places

-Vostè no és vostè

Avui m'ha passat una cosa digna del Millás. Estava jo al psicòleg, al nou psicòleg, il·lustrant-lo sobre el meu passat i present -bla bla bla, mirant per la finestra, ell escrivint l'informe sense parar, bla bla bla- quan de sobte em diu "un moment, hi ha un problema" (hi ha més d'un problema, segurament, però no es referia a aquest tipus de problema, era un problema de veritat). Veig que mou amunt i avall els fulls de l'informe i em clava "no és vostè". "No sóc jo, jo?" "L'informe no és vostè, he vist que alguna cosa no quadrava i veig que no és vostè". I jo que li dic (pensant en el Millás directament) "potser m'agradaria més aquest que el meu..." Però sense fer-me cas busca, compara i canvia d'informe "ara sí, ara ja pot seguir amb la seva vida". Ostres, quin descans, o no, i he continuat amb el bla bla bla cara la finestra i ell amb el bla bla bla cara l'informe. "Algun consell abans de marxar?" m'he atrevit a preguntar-li, "no, perquè el que li diria ja ho sap". Fantàstic.

S'està fent gran?

-Vull dormir sola, mama

Al·lucinant. M'ha dit que com la Clara, volia dormir sola, que li passés l'osito i me n'anés. M'ha deixat una sensació rara, de satisfacció i de pena. S'està fent gran?



P.S. Però fer-se gran no és fàcil. Avui l'he hagut d'acompanyar fins que s'ha adormit...

                                                                         ... i aquest matí me l'he trobada al llit.

Riure

Coses que fan riure a la Sara:          

- les pessigolles

- que es pari el DVD (?)

- el singlot (i altres sons de la mateixa família)

- que la seva mare s'equivoqui (quan li llegeix un conte, sobretot; que algú s'equivoqui, fins i tot ella)

- cantar amb el seu pare (al karaoke)

- l'escondite (millor en el paper de la que s'amaga i que deixa anar algun crit, també)

- l'un dos tres picaparet (un clàssic des de ben petita)

- quan ens pren el pèl (tan petita i sí, ens el pren)

- quan la renyem de broma (quan li prenem el pèl)
- repetir moltes vegades una cosa
- inventar-se paraules
- jugar a que ve el llop
- representar coses (fer comèdia)
- el Marcel Gros
- la Carme









                                                                                                         Krahn

Congelem?

-Congelem!

De vegades amb la Sara congelem els dibuixos, perquè ens hem de banyar o hem de marxar o fan el telenotícies.

Avui pensava que seria fantàstic poder congelar el temps a la vegada que congeles la tele. Com en aquell horror de peli, Funny Games, en què els assassins tiren enrere el vídeo i el temps també tira enrere, per desgràcia dels habitants de la casa. Però aquest cop seria a fi de bé. Congelaríem el temps abans dels desastres, com Haití, perquè no fossin desastres (10 mesos, 10 anys?); congelaríem el moment abans de la mort de l'amic, perquè segur que hi ha una solució que es pot trobar amb temps; congelaríem els bons moments, per fer-los durar... quant? el temps que faci falta, fins que ens cansem. De vegades, quan torno amb la Sara de l'escola, ja m'ho sembla, una mica, que el temps es para, que no fa falta que ens afanyem per arribar a casa, à quoi bon? El seu temps és diferent del meu, sembla ser. Potser hi ha algú que li ha premut la tecla pause. Està clar: la nostra Geganta del Temps.

I com que tenim una Geganta del Temps que pot molt, li demanarem això, que ens deixi congelar el temps, amb el suport de les noves tecnologies i la complicitat de la ficció, que no se'n penedirà.

Però esclar, m'imagino la feinada de la Geganta a gestionar diversos móns paral·lels congelats, esperant el millor moment per arrencar. També necessita temps per fer aquesta feina, la dona, però no sé si té una altra Geganta del Temps a qui l'hi pugui demanar (el Gegant del Pi és dels que té pressa i a la que et descuides et planta el fast forward sense mirar-s'hi gaire). Fins que no es resolguin aquests problemes interns, l'únic món paral·lel que podem seguir congelant és el de Mickey Mouse.

La Geganta del Temps (Mercè)