La utilitat de la filosofia per a l'educació dels teus fills

-No ho vull, aixòòòò!!!

A aquestes alçades del blog ens hem de preguntar una qüestió fonamental:

M'ajuda la filosofia a educar i criar i, com es diu, pujar la Sara?

mmm, moments de reflexió, mmmm: Més aviat, no.

I a la inversa, potser?:

M'ajuda la Sara a entendre la filosofia i, encara més i millor, entendre el món i viure millor?

mmm, moments de reflexió, mmm: Més aviat, no. O sí? potser més això que la primera qüestió, penso. Perquè em posa a prova cada dos per tres, perquè em fa qüestionar-me sobre si Estivill o González, que és més important que si Plató o Aristòtil, Spinoza o Hume. `

I al final, només et queda fer el que pots (una altra bonica tautologia made in barberan) i confiar en el teu sentit comú (que és el menys comú de tots els sentits? això ho deia Descartes, no?) (ara acabo de recordar quan vam veure aquell programa a la tele que es deia Descartes i no, no anava del filòsof, o aquell dia que el Pere Lluís Font va dir que aquell tema d'Spinoza era molt espinós... en fi, moment estelars de l'humor filosòfic).

Bé, i aquí acaba aquest blog tant sesudo. I dit això me'n vaig a veure The Reader, avui que puc (per cert, que bona Gran Torino).

Nota per a pares de fills que vulguin estudiar filosofia: ja es veu que he exagerat. I esclar que ajuda la filosofia a viure i a educar criatures! per exemple, quan la meva nena diu que no vol puré de carbassó jo penso que està alimentant-se amb el martell nietzscheà al costat, i que només és qüestió de dies que superi aquest estadi i comenci a crear ella mateixa els llegums i les verdures que necessita. O algo així.

La Lala també

-La Lala també.
-També què?
-La Lala també.

-També què?

Al final, a la cinquena li he tret que "també ha anat al teatre", la Lala (Laa-laa) que tenia als braços. I no, de fet, no ha vingut al teatre, ni aquesta ni cap altre Lala, amb la Sara i amb mi (el papa s'ha quedat veient el futbol o el bàsquet, crec que el bàsquet). Però no hi ha hagut manera. Se li ha ficat al cap que la Lala ha vingut al teatre (ombres xineses, altra punta de la ciutat, però bé, ha valgut la pena córrer). Serà que ho pensa, realment? se li ha incrustat un record fals gràcies a la il·lusió que li faria que hagués vingut amb nosaltres? Això seria prendre els desitjos per realitats, literalment... no, em sembla que em pren el pèl, directament.

Bé, he intentat distreure-la una mica amb la Maisy, amb el llibre de contraris de la Maisy: Maisy gran, Maisy petita, que ens agrada tant.

Hi ha una nena al Youtube que els diu tots perfectament, en anglès i amb molta gràcia. El que passa és que la Sara juga a fer el tonto, i en comptes de dir "Maisy a ratlles" diu "Maisy ratlleoooouu" i així. (Ep, de vegades els diu bé i tot).

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

Canviant de conte, un dels blocs que segueixo m'acaba de fer pensar en el nostre amic el llop. Parla d'un conte en què el llop surt a fer amics i ningú vol ser amic seu, però que gràcies a la paraula ho aconsegueix. M'ha agradat la idea. No sé si és prendre els desitjos per realitats o és més aviat un (ara penso en un concepte filosòfic... idea reguladora?), bé, un desig al qual tendir: que allò dolent, el llop, el que és fosc, no sigui tal, i que el poder de la paraula serveixi per restablir el bé i la concòrdia en el món -al final fan un pícnic tots junts. Ha sonat a Freud, no? Que bé, aquest mestre de la sospita encara no el teníem! Per F teníem Fichte i Frank Sinatra...

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

El temps

-Sand keeps pouring in my brain

He afegit una màxima sobre el temps a les màximes de la Glaukopis. És evident que el temps està en el cervell, i que el rellotge també. Per això m'agrada tant la imatge de la Clara Hsu del rellotge de sorra en el cervell.

És evident i no ho és. Vull dir que la qüestió del temps i l'espai no és fàcil, encara menys la del temps. Per Kant eren formes pures de la intuïció, si no recordo malalment. De la sensibilitat. La qüestió és que són formes pures, és a dir, del subjecte que coneix, no de la cosa en si. Tornem al cervell. M'hauré de posar com a deures investigar una mica més sobre la naturalesa del temps.

De moment, sobre l'experiència del temps, se m'acut dir allò que tots sabem, amb un parell d'exemples: The curious case of Benjamin Button, de quasi tres hores, em va passar com una exhalació, i Los abrazos rotos, de dues, se m'ha fet molt llarga.

I ja posats, les hores passades al psikihotel se'm van fer e-t-e-r-n-e-s, fins i tot vaig tenir la imatge que allà dins el dia tenia 24 hores multiplicat pel signe de l'infinit.

El temps, doncs, és relatiu com un xiclet. Sí, aquesta imatge del xiclet també m'agrada.

Per cert, la Sara va neixer en uns 10 minuts, és a dir, que allò de "l'hora ben curta" es va quedar molt curta.

Ara, a mi se'm van fer 30.

Ara, quan la vaig tenir als braços, un altre tòpic que l'encerta, em vaig oblidar del dolor i del temps.

Amb la mania també hi ha un experiència especial del temps. No et creus que sigui el temps que passa en el rellotge. La sensació "xicletera", almenys en el meu cas, era molt gran, de fet, amb la mania hi ha una gran distorsió del moltes coses i de moltes experiències.

Recordo que veient Ventdelplà vaig creure detectar frases i gestos subliminals que estaven rodats per a ments despertes com la meva en aquell moment. Segur que si torno a veure aquell episodi no trobaré cap d'aquells rastres tan ben pensats (ei, i potser no estaria malament...).

La consciència s'altera (ja he comparat aquest estat amb les drogues) i s'alteren el pensament i la percepció. Aquesta última vegada, però, no he arribat al punt de delirar i d'inventar-me la realitat del tot (l'episodi del Ventdelplà era forçar una mica l'hermenèutica televisiva...), aquest cop m'he quedat prop de la versemblança, de la coherència, de la realitat, vaja.

Fins quan? Don't know.

Menjar i ser menjat

-I llavors la senyora cagarrines es menja la granota!

Hi ha molts contes de menjar, sobretot els que apareix el llop, aquest gran devorador de persones, animals i coses.

Avui li he explicat a la Sara La Caputxeta vermella i Compte amb la granota (bé, aquest últim se l'ha explicat pràcticament tot ella), és a dir, un clàssic i un modern d'ara mateix. I tenen alguns paral·lelismes, sobretot, el més important, és que parlen de menjar-se els uns als altres.

Jo també jugo a menjar-nos amb la Sara. Deu ser un joc molt bàsic i animal (m'imagino els cadells i les mames mossegant-se i fent veure que es mengen, crec que hauré vist algun documental i tot).

El menjar també és una gran metàfora per a la vida adulta: "se't menja la feina", però també en expressions com "empassar-se una història" o "tenir ganes de...".

Sense oblidar la gran frase, que ens inoculen des de petits com a "llei de vida", com a "llei del món natural i qui sap si social": "el peix gran es menja el petit".

Però també sabem que "la unió fa la força" i que molts petits poden contra un gran. Això no sé si ho hem après dels contes o d'alguna altra ficció. Potser de la realitat i tot. La democràcia, internet... van per aquí, no?

Home Sweet Home (fi de la trilogia)

-És tard, eh?

És del Joan d'ara mateix. Volia escriure alguna cosa d'ell, per a ell, en aquesta trilogia (que no sabia que era una trilogia fins que s'ha anat formant ella soleta).

Perquè si sóm tres en comptes de quatre o cinc serà també, i sobretot, per ell. I perquè jo crec que és bo que sigui així, perquè no ho puc decidir tot jo, no té sentit.

Fins ara arrossegava jo el tema. Ara hem arribat a un punt d'inflexió on jo m'he quedat sense arguments per la malaltia. Ara arrossega ell i té la raó mèdica i la social, però en realitat hi ha una cosa més simple: no vol tenir cap altre fill. Per tant, prou de menjar-nos el tarro, que és tard. I ara ve una frase amb redoble de tambors que diu així:

Som una home sweet home de tres personetes amb les seves felicitats i infelicitats, amb filosofies i ficcions i música i teletubbies i simpsons i ventdelplà.

http://www.goear.com/listen/8e8abf2/Come-On-Eileen-Dexys-Midnight-Runners

http://www.goear.com/listen/aaa049c/One-Step-Beyond-Madness

http://www.goear.com/listen/ca58172/La-Grange-ZZ-Top

Home Sweet Home, però de veres

-Jo vull amb la mama!

Aquesta frase és de la Sara. M'encanta. La va dir ara fa 4 o 5 dies, quan van venir a veure'm a l'hospital amb l'Esther, el Pere i l'Aina. (El pare estava amb varicel·la, sí).

Com que ja he dit al comentari del post d'abans (una mica jo me lo guis jo me lo com) que l'Albert i l'Aina són com els germans de la Sara, no ho tornaré a dir, bé, ja ho he dit, em faig trampes a mi mateixa.

Doncs sí, i per celebrar-ho penso posar una cancó que li agrada a la Sara (és de grans, sí, però tampoc no passa res). Per què faig comentaris i després dic que sí? És el diálogo del alma consigo misma? (Això és una frase filosòfica). Per cert, el diálogo del alma consigo misma es un monòleg o és un diàleg?

http://www.goear.com/listen/e2ef40f/Tenía-tanto-que-darte-Nena-Daconte

Seria un monòleg però m'agrada més pensar que és un diàleg. En realitat tota la filosofia és una mena de diàleg (de fet, un va arribar a dir que la història de la filosofia eren notes a peu de pàgina dels Diàlegs de Plató). Un diàleg amb el filòsof precedent o amb el filòsof mateix o fins i tot amb el filòsof que vindrà.

Per exemple, a mi Nietsche sempre m'ha semblat en diàleg amb Kant (de fet, tinc un llibre que va sobre això). De fet, jo també volia fer una mena de tesi sobre el tema, però no sé on va anar a parar.

Potser podria dir "jo vull amb el Nitxe", però no sé ben bé què ni com.



Foto de Lori_an (http://www.flickr.com/photos/lori_an/2318759612/in/set-72157594284344459/).

Home Sweet Home

-Ja he sortit de l'hospital!

Aquesta era una frase per al Facebook que al final no vaig posar. Perquè alguns amics/gues ja ho sabien, altres potser no sabien que era a l'hospital, i altres potser ni sabien que hi havia aquesta possibilitat. És el que té això de les xarxes socials, que són xarxes de xarxes i de vegades et perds.

Una altra bona hagués estat:

-Ja no tornarem a tenir cap més fill!

Perquè va en el mateix paquet. He perdut la tanda, com si diguéssim. Però no ens importa, perquè som feliços i la Sara no tindrà un germà però tindrà altres coses, com dèiem amb la Lali. Els fills únics són múltiples, també. Sí, però no puc evitar estar trista per això, encara que tingui tots els arguments del món i encara més.

I ara una tercera frase, per animar-nos:

-

Doncs per "animar-nos" no em surt res. Ho deixarem per al proper post.

Tema lliure

-Endavant amb la filosofia

Se m'acumula la feina, ara, a més, sé que tinc un lector fidel, crec que dos, per tant la responsabilitat comença a ser gran.

1. M'he començat el llibre de l'Enric Duran i veig que no és cap panflet, que es tracta d'un noi amb una intel·ligència gran/superdotat/grans capacitats i que ha vist que la seva intel·ligència l'ha d'abocar a intentar fer un món millor, as simple as that. Ara mateix no sé si segueix detingut o què ha passat. Hauré de consultar la web (http://www.podem.cat/).

2. La Sara ahir s'ho va menjat tot i no la vam haver d'obligar ni amenaçar, simplement s'ho va menjar tot amb ganes. No sé per què, però jo estava més contenta que un gínjol i ella també i el seu pare i la meva mare (resulta que ahir a sopar érem nosaltres 3 i ma mare, o sigui, la felicitat total).

3. Tinc moltes ganes de veure natura per desconnectar dels mal rotllos de la feina. Kant tenia raó amb això d'extasiar-se amb la natura (era soso, però no tonto ni insensible). També Nietzsche quan se n'anava per allà al llac Sils-Maria, es deia així? ho he de mirar per no fer el ridícul, que és una cosa molt lletja de fer.

4. Nietzsche es va abraçar a un cavall just abans de tornar-se boig, això ens hauria de fer pensar.

5. Estic en contra de parlar en positiu. No ho suporto més. Si una cosa és positiva, és positiva i si és negativa és negativa. I no per parlar en positiu allò és menys pitjor. La qüestió és com fer que una cosa negativa passi a ser positiva de veritat, per exemple el rotllo aquest de la crisi. Si realment ha de ser una oportunitat per millorar i créixer i bla bla bla, a veure com ho fem. A paraules buides, oídos sordos.

6. Cada vegada estic més d'acord amb la frase: "lo breve, si bueno, dos veces breve" o era al revés, és igual, ja m'heu entés. I ho diu algú que té una tendència horrorosa a enrotllar-se.

7. Per això, i perquè el número 7 és prou bonic, acabo aquí les reflexions lliures d'avui.

8. Tinc moltes ganes de veure la Sara a la natura, també. Crec que ens anirà bé a tots.

Nota: la foto és de Menorca, de Lori_an.