7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?

Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.

Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 

Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...

Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?

                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!

Lou

Mira Lou, unes quantes coses et volia dir, que segur que encara estàs en el llimb i encara em pots escoltar (a més, el català t'és proper, almenys els poetes).

- Em va agradar de manera instantània el Take a Walk On The Wild Side, quan tenia, no sé, 18 anys? I se'm va clavar durant una bona temporada en algun racó del cervell relacionat amb les emocions (bé, el Transformer sencer).

- Vaig plorar anant en cotxe amb Perfect Day, per un noi. Crec que no era un dia precisament perfecte, però aquella música que sonava al cotxe el feia totalment èpic, com esqueia a l'ocasió. (Anys després he pensat que podria ser una de les cançons que sonés al meu enterrament, perquè m'agrada molt, o Magician).

- Vaig flipar molt al concert del New York, 1a part New York, 2a part grans èxits. (Després en tindries alguns més, d'èxits, però ja no com els grans del Transformer, el Rock n Roll Animal o el Berlin).

- Em vaig enamorar mentre et redescobria amb la Velvet (la Nico, la Mo Tucker... Pale Blue Eyes, Sunday Morning, All Tomorrow's Parties....)

- Em van prendre el pèl (de bon rotllo grrr) fent-me creure que anava a un concert teu que mai va existir (ostitu, com es pot ser tan pava).

- Vaig anar a un concert (recital conceptual) teu amb la Laurie que sí que va existir però del que no vaig entendre pràcticament res, però és igual.

- En aquest mateix sentit, confesso que de vegades en el random de l'ipod em surten cançons teves que passo de llarg, no puc.

- En l'altre sentit, confesso que de vegades necessito sentir cançons teves o de la Velvet. Com ara mateix.

Thanks, Lou. Too sad.

Sunday Morning, la ironia és que aquest matí he estat a punt de penjar aquest vídeo al Facebook, m'ha fet gràcia el noi fent tai txi...

                                  Coney Island Baby, m'encanta

    Veus, no coneixia aquesta multi-versió tan curiosa de Perfect Day...

           En el començament va ser Walk On The Wild Side....

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.

Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació

- el de la por

- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              

El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 

Minuts musicals

Després de l'estrès del capítol anterior, ens ve de gust una mica de relax... i un diàleg d'aquests que fotografiem de tant en tant al blog:

- Mama, per què canto tant tant tant?
- Perquè t'agrada molt molt molt?
(classes de lògica elemental avançada, nivell 1 i mig)

             "Viure amb tu" d'Isaac Ulam, com m'agrada aquesta cançó

"Enséñame a cantar" de Micky & girls a Eurovisió 1977, me'n recordo perfectament. Per a mi, l'argument definitiu per a la independència de Catalunya és poder votar Espanya a Eurovisió. Per cert, la parrafada de presentació ara dura 10 segons.

Els Beatles tocant en directe "Don't Let Me Down" dalt d'un terrat, un dels grans moments de la humanitat.

        Quins grans concerts, els dels Azucarillo Kings! Amb la Carme!

No hi ha manera de trobar la versió original al youtube, Bob, Bob, ja saps com és d'important aquesta cançó per nosaltres i ja l'hem comprat unes quantes vegades...

              In the beginning there was Otis Redding

El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25. Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...

"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...

La Mercè 66

- Vols dir que és bona idea portar La Mercè a la Ruta 66?

- I tant, la Plaça Sant Jaume se'ns ha fet petita, ja no hi cap ni un sol gegant més, ni un sol enxaneta més, per petit que sigui.

- I ja vindran els barcelonins, fins aquí? ja saps com els costa deixar la metròpoli...

- Tu no et preocupis, que jo parlo amb el conseller de Cultura, que ja saps com li agrada posar el logo a tot arreu, perquè ens fleti uns autocars a canvi d'unes quantes banderoles amb el logo del Departament tot al llarg d'aquest tram.

- Sí, però la Mercè és nostra, de l'Ajuntament...

- Deixa, deixa, que aquestes banderoles són reversibles, els dones la volta i apareix el nostre logo flamant... ai!

Una parida que se m'acaba d'acudir per participar al Relats Conjunts, ei, que m'estreno, quins nervis!!!!

Kinembe - Simu

El traductor de Google diu que, en suahili, "kinembe" vol dir "clítoris" i "simu" vol dir "telèfon mòbil".

Una dona massai, que he trobat aquí, brutal la bijuteria! (segurament és una foto de fa uns quants anys, pre-mòbil).

Ahir vaig estar parlant amb una botiguera del barri sobre com havia anat el seu voluntariat a un poblat de Tanzània. Molt bé, em va dir, hi tornaria demà mateix. No era el primer cop que anava a l'Àfrica, però sí com a voluntària. Em va ensenyar unes fotos precioses, sobretot de dones i nens massai (realment, molt poc a veure amb els interessos de les protagonistes de Paradís: Amor, que tenen la seva mateixa edat).

Em va explicar que aquests massai no tenen electricitat ni aigua corrent, que els nens fan tres quarts d'hora caminant a l'escola per fer elefants de plastilina i per poder menjar, i que encara es practica l'ablació del clítoris a nenes de 13 i 14 anys (als 15 ja poden ser mares). Això sí, totes les dones porten un mòbil penjant enmig dels collarets espectaculars. No seré jo qui negui a les amigues massai el plaer del mòbil, si jo hi estic totalment enganxada, però el contrast és brutal. (Per cert, "Ola ke ase" en suahili seria "Ase ke ola", segons Google).

Vam riure sobre els usos que poden donar al mòbil, "per dir que arriben tard perquè hi ha un embús no serà!", deia ella, i sobre on coi carreguen la bateria si no hi ha electricitat (sospita que hi ha un espavilat amb un generador). També vam parlar de com acabar amb l'ablació, segurament imposar des de fora és contraproduent, i el millor és fer-ho des de dins, amb l'educació, però rapidet.

I jo vaig pensar que faria un post i que plantejaria que a la nova constitució catalana penséssim en aquesta gent (no en aquesta en concret, s'entén), perquè el concepte lluny/a prop és més relatiu que mai (d'aquí 4 dies li demano a la noia de la foto que m'accepti com a amiga al Facebook). A més, Google, Apple & Co. ja hi tenen tractes, la qual cosa sempre és una garantia de seriositat.

Miriam Makeba amb el súper èxit "Pata Pata" (toca toca). El 1972 li va dedicar a l'Allende, quines coses...

PS. Reconec que si hagués de demanar beca menjador per a la Sara no parlaria tan alegrement (ni pagaria tan religiosament) de cooperació internacional. Però si la CUP i l'Oliveres diuen que ho podem tenir tot, jo me'ls crec.

Tram 36 Carter Lane - Tram 90 El Perelló

Post dedicat a la Lali

Fa 27 anys vaig anar a Londres amb la meva amiga Lali. Teníem 18 anys. A l'alberg del carrer Carter Lane número 36, una de les dèries de la Lali era la "Catalanish Concienseixon": quan ens preguntaven d'on érem, jo deia "from Spain" i ella deia "from Catalonia", a la qual cosa afegia una explicació d'un minut o dos, lleugereta, però perquè a l'individu/a en qüestió li quedés ben clar per sempre.

Potser algun d'aquests individus conscienciats per la Lali fa 27 anys, ara ens veurà per la tele -amb les tres criatures i algun quilo de més- a l'altura del Perelló, i dirà "I knew it!" o "je le savais, ça!".  I ara que penso, ves que no ho digui mirant per la finestra de casa seva!

Uns pastissets ens aniran de perles als del tram 90... (ep, que jo tinc arrels per allà al Matarranya!)

I jo estaré contenta, perquè pioners i somiadors i kamikazes com la Lali potser, no, segur, faran que la resta, més mandrosos o menys tocats per la cosa nacional, aconseguim viure en una nova república, en un estat nou, que potser no serà millor, però ens fa il·lusió intentar-ho (almenys no viurem en un anacronisme absurd). I des de la nova república, podem anar convidant alcoians, cordovesos i manxecs a sumar-s'hi, i inventar-nos sobre la marxa, perquè també vull convidar la Catalunya nord i tot el nord de França... stop desbarrada).

See you a la gran enllaçada!!

P.S. XeXu, puc dir-me independentista de pa sucat amb oli, oi?

                                                        

He llegit una mica La rebel·lió catalana, d'Antonio Baños, i m'han agradat vàries idees, per exemple:

"Comptat i debatut, el catalanisme polític i la seva versió més actual, la republicana, el que volen és una cosa molt més propia de la cultura del nostre segle: pasar de la utopia a l'eutopia".

"Una pluralitat d'identitats personals i culturals i una lleialtat comuna a un projecte de comunitat política, aquesta és la idea."

"No podem fer una revolució perquè ja hem oblidat com es fan. Ens falten crueltat i intolerància. No tenim odi ni desig de venjança. Però sí que ens podem rebel·lar. I ho haurem de fer".

Estem en un tram blogaire molt poètic i molt Carmeril/Carmerià, venim d'Itineràncies poètiques, de la Carme, i enllacem amb Música, poesia i altres contes, de la Carme...
(Això em fa pensar en la meva amiga Carme, aquesta tarda intentaré fer una mica de Catalanish Consciencieixon...)