Manifestació!

M'agradaria que fos una manifestació del 99% de la població. Potser no hi arribarem, però ha de ser massiva.

Fins ara!!

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.

Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

Perduts en l'espai

- Mama, aquest és el mapa de l'univers, per si et perds.

És molt pràctic que et dibuixin un mapa de l'univers quan tens mal sentit de la orientació i la Sara ho sap. Sap moltes coses de l'univers perquè l'està estudiant a l'escola, i jo també l'estic estudiant. Unes quantes dades per situar-nos:

Magnituds de temps:
- L'univers tal com el coneixem (pot ser que hi hagi més universos) té 13.700 milions d'anys.
- El sistema solar, inclosa la Terra, té 4.500 milions d'anys.
- Al Sol li queden 5.000 milions d'anys de vida, llavors s'empassarà la Terra i els nostres descendents, si no han emigrat abans (i si no s'han autodestruït abans).
- Els organismes pluricel·lulars tenen 700 milions d'anys (Espiroqueta, espiroqueta... Per què no et quedes amb mi? -va dir la primera cèl·lula a la seva companya, segons en Punset, Viatge a l'optimisme, Destino).
- Els humans (homo sapiens sapiens) tenim 200.000 anys. Com a espècie ens queden entre 5.000 anys i 8 milions d'anys (tenim marge).

Magnituds d'espai:
- L'univers observable és una bombolla d'un diàmetre de 27.400 milions d'anys llum, segons John Gribbin (Solos en el universo, Pasado & Presente) i de 93.000 milions d'anys llum, segons la Wikipèdia.
- Hi ha mils de milions de galaxies en l'univers observable.
- Hi ha 88 constel·lacions (això ho hem tret d'un DVD de la Barbie, que és font autoritzada).
- Hi pot haver fins a un bilió d'estrelles a la Via Làctia.
- El Sol està orbitant a 27.000 anys llum del centre de la Via Làctia.
- Dins el Sol hi caben un milió tres-centes mil terres (inimaginable).
- L'estrella més gran que es coneix, VY Canis Majoris, és 1.000 milions de vegades més gran que el Sol (encara més inimaginable). Aquest vídeo ho explica (m'encanta la locució).

Un cop marejats amb aquestes dades, ens preguntem on som i cap on anem (sobre si hi ha vida més o menys intel·ligent allà fora en vam parlar fa poc en el blog metafísic quotidià i va quedar la cosa en taules).

1. ON SOM?
Doncs no ho sabem ben bé. Ens trobem enmig de l'univers com es troba un mariner enmig de l'oceà, limitat pel seu propi horitzó. Sembla plausible que l'univers s'estén més enllà del horitzó observable i que podria ser infinit (per si no ens havia entrat ja, aquí ens acaba d'entrar el vertigen, imaginar un univers infinit és tant o més inimaginable que imaginar-ne un de limitat).

També hem descobert que Google li vol fer la competència a la Sara amb el Google Sky (i també hi ha un Google Mars i un Google Moon!). El mapa de la Sara -primer molt abstracte i després ja més concret- té el Sol a la part central-superior esquerra, la Terra una mica més centrada i en el centre, Mart (que no deixa de ser una revolució copernicana).

2. ON ANEM?
Sembla que la ciència i la literatura apunten a la mateixa direcció:

"La expansión cósmica sólo dejará un universo frío y muerto de estrellas enanas negras, estrellas de neutrones i agujeros negros (...) ¿es posible que dentro de billones de años haya civilizaciones con la tecnología necesaria para abandonar nuestro universo en un "salvavidas" bidimensional y dirigirse a otro planeta muchos más joven y caliente? ¿O utilizarán su tecnología superior para construir una 'urdimbre de tiempo' y viajar hacia su propio pasado, cuando las temperaturas eran mucho más cálidas?" (Universos paralelos, Michio Kaku, Atalanta).

"-El sol se irá extinguiendo, Odeen, y un día ya no proporcionará alimento.
-¿Significa esto que todos nosotros, los Seres Duros y los Blandos, desapareceremos?
-¿Qué otra cosa puede significar?
-No podemos desaparecer todos. Si necesitamos energía y el Sol se extingue, tenemos que encontrar otras fuentes. Otras estrellas.
-Pero Odeen, todas las estrellas se están extinguiendo. El universo va hacia su fin.
-Si las estrellas se extinguen, ¿no hay alimento en alguna otra parte? ¿Ninguna otra fuente de energía?
-No, todas las fuentes de energía del universo se están extinguiendo.
Odeen reflexionó sobre ello con rebeldía, y entonces añadió:
-Hay otros universos. No podemos darnos por vencidos porque nuestro universo claudica."
(Los propios dioses, Isaac Asimov, Plaza & Janés -jo no el tinc, però està en català: Fins i tot els Déus, Proa).

No sé pas com acabar aquest post. Estic abrumada pel temps i l'espai estel·lars!

Aquest vídeo retrofuturista de Duble Buble ens va de perles: Perduts al mig de l'espai.

Aquest vídeo del Jaume Sisa potser no encaixa tant (o sí), però m'agrada molt: El setè cel.

En realitat...

- En realitat el geni és de color blau

Això m'ho va dir la Sara l'altre dia, quan estàvem al teatre veient Aladí. I on era aquesta realitat més real que la que estàvem veient? A Disney, el geni de color blau sortia a l'Aladí de Disney. Curiós que pensés que el geni de Disney era l'autèntic geni. Per què? Perquè el va veure primer? Perquè el cinema és més realista (curiosament) que el teatre? Perquè Disney té un prestigi que no tenia aquell grup de teatre? (per cert, ja van dues obres de teatre infantil en què els actors es peten de riure a l'escenari, no m'ho imagino en el teatre d'adults, però quin bon rotllo, això sí).

Segons això, Disney seria com el món de les idees platònic, del qual participen totes les obres de teatre, còpies voluntarioses i sovint amb mitjans limitats d'aquella "versió original": "Esto es, por cierto, la reminiscencia de lo que vio, en otro tiempo, nuestra alma, cuando iba de camino con la divinidad, mirando desde lo alto a lo que ahora decimos que es, y alzando la cabeza a lo que es en realidad" (Plató, Fedre).

Ara penso que després de l'obra no li vaig dir a la Sara que allò no s'ho havia inventat Disney, que en realitat el geni no sabem de quin color era o que pot ser de molts colors. Tampoc no tenim molt clar si existeix o no realment. Una hipòtesi és que existeix però està en un altre planeta. Si aconseguim arribar-hi li demanarem tres desitjos:

- Que els animals salvatges com els hàmsters (tenim un hàmster bastant salvatge) siguin més tranquils, perquè no facin por al papa.
- Menjar només molles de pa i aigua i sopa i iogurt per beure (diu molt de la meva qualitat com a cuinera).
- Tenir una guitarra de veritat (recordem que la guitarra de la Dora la Exploradora no té cordes).

Un xic allunyats dels desitjos de Plató-Sòcrates...:

"SÓC.- Oh querido Pan, y todos los otros dioses que aquí habitéis, concededme que llegue a ser bello por dentro, y todo lo que tengo por fuera se enlace en amistad con lo de dentro; que considere rico al sabio; que todo el dinero que tenga sólo sea el que puede llevar y transportar consigo un hombre sensato, y no otro. ¿Necesitamos de alguna otra cosa, Fedro? A mi me basta con lo que he pedido.
FED.- Pide todo esto también para mí, ya que son comunes las cosas de los amigos.
SÓC.-Vayámonos."

Douze points: un altre món és possible

Sara: Quant em poses?
Gemma: Sobre què?
Sara: Sobre la cançó.
Gemma: No, sobre què, sobre 10?
Sara: Sobre 1.009.

Això em passa per fer preguntes tontes. I és que no es fàcil puntuar en el nostre festival de la cançó (lleugera). Normalment guanya la Sara, perquè sóc incapaç d'igualar títols com ara "Suc de taronja", "La carta de los sueños" o "El ojo es para ti", la majoria en castellà, perquè diu que els que li fan les cançons parlen en castellà, és el que té la cançó lleugera.

Per compensar tanta lleugeresa, ahir vam anar a la manifestació contra la dictadura financera, que traduït a llenguatge sarià és que hi ha uns pocs rics i molts pobres i que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres. La Sara va calcular que érem mil mil-cents vint, però em sembla que ni que haguéssim estat 7 milions hauríem pogut canviar res.

O potser sí, hem fet una mica de brainstorming com si fóssim al Fòrum Social Català i hem arribat a la conclusió que els rics han de donar diners als pobres, i com que els agraden tant els diners, als rics, nosaltres els en donarem una mica i així ells donaran diners als pobres... em sembla que encara hem de donar un parell més de voltes al tema... (ara, la gràcia seria que ningú hagués de donar res a ningú o tots a tothom), tenim temps de presentar "propostes per fer possible un altre món" fins al 23 de març.

Em sembla que tenim més possibilitats si ens presentem a Eurovisió.


PS. El manifest que va llegir l'Arcadi Oliveres a la mani.
PS2. La versió del La la la que Eurovisió es va perdre.
PS3. En properes entregues veurem si la Sara evoluciona cap a la cançó protesta: és quan canto que hi veig clar :-).

Festa!

La Sara comença moltes frases amb "una coseta...": "una coseta... vull Nocilla", "una coseta... em poses els dibuixos?", "una coseta... et puc dir una cosa a la orella?"

Una coseta us volíem dir... Avui és el nostre aniversari! Avui fem 3 anys de blog!!

         Il·lustració de Rosa Sández Abella, de Gegants i Capgrossos, ed. Barcanova

Vam començar fortes, parlant de l'existència de Déu, però també hem parlat de gelats, de festes, de noms, del temps, de la llibertat, de somnis, d'animals... i fins i tot hem tingut una petita crisi. També hem fet experiments de patchwork, hem escrit al Gegant del Pi i a la Geganta del Temps, i hem tingut un lector fidel del qual fa temps que no en sabem res :-(. En el darrer any ens hem obert al món i hem conegut molts blogs i personetes darrera els blogs, que encara ens han enganxat més :-). I pel camí ens hem empescat unes quantes màximes (si més no, ens divertim).

Algunes frases i diàlegs estel·lars:

2 anys:

Truquem al gegant del Pí?

Joan: Què fas?
Sara: Estic pensant.
Joan: I en què penses?
Sara: En la feina.

Sara: I en castellà?
Gemma: Fuerte.
Sara: I en anglès?
Gemma: Strong.
Sara: I en groc?

Sara: Vull ganxitos.
Gemma: No, que no són bons per la salut.
Sara: Buenu, me'ls menjaré quan no tingui salut.

No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Tatimu, mama.

3 anys:

Tinc una idea: compartim els diners entre tots!

La meitat per a mi i la meitat per a mi.

Sara: Tinc por!
Gemma: De què?
Sara: De res!

Jo sé 22 coses, ai no, 23 coses.

Sara: Quan sigui gran et compraré un regal.
Gemma: Ah sí? Que bé!
Sara: Quin regal vols?

Gemma: No sé... m'agraden els llibres.

Sara: I quin llibre no tens?

Vull nedar fins arribar a una estrella.

Gemma: Què és la felicitat?

Sara: És tots contents en una festa!

4 anys

Joan: I tu per què ets tan guapa?
Sara: Perquè t'estimo.

No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Mama, vull anar al futur.

Creus que estic preparada per aquest llibre?

Va, mama, anem a prendre la nit.

M'agradaria anar a un planeta que no sigui el planeta terra.

Mama, tu què fas per divertir-te a la feina?

Gemma: Sara, podem fer un món millor?
Sara: Sí, però s'ha de fer el dilluns.

Sara: Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
Gemma: De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
Sara: I què passa amb el papa?

Algú és el meu nòvio

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

També hem tingut estrelles invitades, com la Martina (no entenc l'espanyol; el català i el castellà, sí, però l'espanyol, no).

I per celebrar-ho, estem fent una FESTA (això ho ha escrit la Sara), hi esteu convidats!! Hi ha globus (el més important segons la Sara) i garlandes, aigua, sucs, coca-cola i cerveses, patates i olives, entrepanets de formatge, de pernil i de Nocilla, i molta música, començant per...

Bailando d'Alaska y los Pegamoides, actuació al mític programa Aplauso, dóna bon rotllo, no?

Rehab de l'Amy Winehouse, una de les cançons preferides de la Sara.

Al Mar! dels Manel, una cançó en estat de gràcia, que ja és com de la família.

Come On Eileen de Dexy's Midnight Runner, molt bona elecció del Joan.

C'est comme ça de Les Rita Mitsouko, un toc francès sempre va bé, i fa ballaaaaar.

Una coseta, el Gegant del Pi no s'hi posa mai, però ens és igual, perquè mentre no s'hi posi, nosaltres podrem seguir trucant-li... Gràcies a vosaltres per ser-hi!!

PS. Li he preguntat a la Sara si estàvem fent una festa de veritat i m'ha dit "crec que sí!", i ha afegit "aquesta festa és súper xuli!".

Els 40 Reis

- No em diguis que hi ha 40 Reis!
- No, no, n'hi ha tres, que van a tot arreu.

I és que tres Reis semblen poc si han de fer el recorregut que diu la Sara: Premià de Mar - França - Japó - Àfrica - Barcelona.

Si tens un nen a prop aquests dies, segur que pots tenir molts moments com aquest. Moments en què la lògica infantil es barreja amb una imaginació sense límits. Per exemple, la Sara troba del tot normal que la bicicleta que surt al conte dels Tres Reis Mags sigui la seva (fins i tot si està pintada d'un altre color, de vegades passa això, en els contes). I també està convençuda que el Rei blanc va obrir la porta de la seva habitació per veure si estava dormida, mentre ella es feia l'adormida.

Altres bocins, que diria la rits, d'aquests Reis:

- La frase de la meva germana quan portàvem una hora esperant els Reis: "I si passem dels Reis, o què?" Més aviat va ser "o què".
- La frase del meu nebot de sis anys quan portàvem una hora esperant els Reis: "De què està feta la lluna?" Després d'uns segons de perplexitat, ma germana va respondre un "de matèria lunar" que va fer el fet.
- La frase de la Sara quan portàvem una hora esperant els Reis: "Em deixes el mòbil"?

- La cara del Joan en adonar-se que havia parlat de "comprar la bicicleta" davant la Sara, que per sort no va captar una frase que trencava tota la màgia.

- La cara de la Sara obrint regals.
- La cara de la Sara obrint el regal de les ulleres de sol de la Hello Kitty.
- La cara de la Sara veient que la guitarra de la Dora no porta cordes. Per què?

Al final, una constatació de la criatura, just abans d'anar a dormir: "M'ho he passat bomba!".

P.S. Jo avui he tingut una crisi blogaire. Últimament no em sento gaire inspirada i a la vegada em noto massa enganxada als blogs. Fins i tot li he dit a la Sara que què li semblaria que tanquéssim el blog. Primer m'ha dit "i quan el tornarem a obrir?" però després m'ha dit que quan estic al blog no jugo amb ella. Intento que no passi això, però de vegades passa. I de veritat que aquest any vull cuinar i jugar. Així que potser no tanquem però sí ho espaiem tot, no ho sé.

L'increïble propòsit minvant (o no)

Avui que és 1 de gener em sembla un bon moment per recordar l'únic objectiu que em vaig plantejar de cara al 2011: aprendre a cuinar. Com que em conec una mica, l'objectiu ja me'l vaig fer minvant i, esclar, encara es deu estar diluint enmig de l'univers.

Però aquest any és diferent (sempre ho és), faré objectius sòlids i versemblants:

1.  Aprendre a cuinar. Tornem-hi. S'ha acabat la cuina de subsistència. A partir d'ara farem croquetes casolanes i verdura amb imaginació. Ja friso amb el nou llibre de cuina que ens portaran (bé, que em portaran) els Reis. (I, sobretot, tinc fe en el taller de cuina que farà la Sara a l'escola...).

2.  Jugar més amb la Sara. Voldria que veiés menys dibuixos, sobretot menys dibuixos de la Barbie (!). De fet, depèn més de mi que d'ella, així que no hi ha excuses. Ep, els Reis ens portaran un Bingo (la mar d'educatiu, podrem practicar els números :-).

3. Sobreviure el millor possible a la crisi i a les retallades, especialment les de la feina, que ja comencen a treure la poteta. Aquest és més abstracte, però no per això el traurem de la llista.

També hi ha que tots estiguem bé i que siguem feliços, el mateix que us desitjo a tots els blogaires (l'any passat per aquestes dates encara estàvem una mica soles, la Sara i jo). Així doncs:

Bon 2012, amb bons propòsits o sense!!

Com a il·lustració del que no ha de passar aquest any, aquí va la boníssima escena final de El increíble hombre menguante (The Incredible Shrinking Man) (no puc insertar el vídeo): http://youtu.be/l1b69tfOfAs.
 
P.S. Bertrand Russell deia algo així com que no tenir tot el que desitgem és condició de la felicitat, però també podria estar equivocat.