Edat recomanada

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.

Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.







I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

Animals

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

                                                                      Gato fumador, de Carlos C. Laínez    

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).




També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).



I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.

Prendre la nit

-Va, mama, anem a prendre la nit.

Ostres, no se m'havia acudit mai, prendre el sol, prendre la nit. M'ha encantat. La veritat és que això del càmping convida a la poesia. Bé, ara mateix tinc a la meva filla i la meva neboda pujant-se per damunt meu, ahhhh, no puc escriure més, però m'ha vingut de gust fer aquest post en temps real. Que prengueu bé la nit!

Batalla de Reines

Tal dia com avui van morir Nietzsche i Hume, però no parlarem d'ells ni tampoc de transcendència, que en tenim sobredosi, sinó que ens lliurarem a les emocions fortes i veurem una batalla entre Hobbes i Rousseau, que m'ha fet gràcia.



Elfree, tant de bo haguessis tingut aquest vídeo quan ensenyaves filo, no?

Existeix?

-Sí que existeix!

Ho ha tingut claríssim des del minut 0. Estàvem llegint un mite romanès sobre la creació de la terra del llibre de mites, contes i llegendes. Hi sortien Déu i Satan. Primer m'ha preguntat per Satan, li he deixat clar que és el dimoni i que no existeix (li ha semblat correcte). I què és Déu? m'ha dit. Aquesta pregunta ja me l'havia fet, ho he verificat ara a l'arxiu del blog, però li he tornat a respondre el millor que he sabut (un ésser, un senyor -fem-ho fàcil- que va crear el món, que ho sap tot, que és molt poderós i que ajuda les persones), però el primer que li he dit és que hi ha gent que creu que existeix i gent que creu que no. Llavors és quan m'ha dit que sí que existeix, ben convençuda, i quan li he preguntat que com ho sabia, m'ha dit que existia i ja està i que si no, em mossegava (instints inquisidors?), (bé, ho ha dit amb carinyo).

La qüestió és que jo sóc una atea convençuda i m'ha fet gràcia i també m'ha sobtat aquesta convicció en camp contrari. Potser el seu caparró ha pensat que un superheroi d'aquesta mena (les Winx es queden petitones al seu costat) val la pena que existeixi, ja que li he donat l'opció. Però això no quedarà així, em sembla que se'ns presenten unes interessants discussions sobre el tema, espero que sense violència. De fet, jo vaig ser creient fins als 14 anys...





P.S. Per acabar-ho d'adobar, des del principi del blog, el Gegant del Pi simbolitza Déu, d'alguna manera. (Això la Sara encara no ho sap). O sigui que trucar-li seria com trucar a les portes del cel...

Please Don't Turn Me Away

Una cançó preciosa que m'ha fet descobrir el DJ de la família. De Roy Buchanan. D'ell deien que era el millor guitarrista desconegut del món. No tenia imatge de rockstar: barba, gorra escocesa, pantalons a quadres i pipa. Una cosa sí tenia d'estrella del Rock: una vida tortuosa que va acabar amb un suïcidi abans dels 50 anys. Molt recomanable la seva música.

Bon cap de setmana!!

Dream a big dream

Fa poc la Sara em va dir que havia somiat que volava per les estrelles, amb el seu pare i amb mi.

Aquest somni també l'he tingut jo i és fantàstic. I m'ha fet pensar en els somnis autoconscients. Així és com anomenava jo els somnis lúcids en una època en què en tenia sovint (entre els 20 i els 25 anys, més o menys).

Un somni lúcid és aquell en què saps que estàs somiant. La sensació és genial perquè saps que pots fer el que et doni la gana, perquè per això és un somni, el teu somni. És com estar en una pel·lícula de gènere fantàstic en què tu n'ets l'autor i el protagonista. I a què et dediques?

Com diu la Dra. Consuelo Barea en el seu llibre El sueño lúcido (Océano): "El principal motivo para querer tener sueños lúcidos suele ser el potencial de aventura y fantasía. Volar es una de las actividades lúcidas favoritas de la gente, igual que el sexo; pero también hay personas motivadas por el crecimiento espiritual o los estados de conciencia".

Òbviament, el meu interès principal era el creixement espiritual. Per això, invocava per exemple Brad Pitt, gurú de reconegut prestigi, per adonar-me de seguida que pel·lícules, sí, però de baix pressupost. Les estrelles deurien estar en altres somnis lúcids. Però les estrelles de l'univers de veritat sí que estaven al meu abast. Bé, a un nivell bàsic, perquè com diu la Barea "Sólo los soñadores lúcidos muy expertos pueden plantearse la visita a otros planetas habitados de nuestra galaxia", quina sort.

Els somnis lúcids també serveixen per curar prejudicis, per exemple, "si tienes una ideología sexista o racista, sé mujer de color". Estic temptada d'enviar el llibre a l'Anglada, ara que té el cotarro revolucionat.

En fi, que tenir somnis lúcids és un xollo, però requereix temps i pràctica (o tenir 20 anys, en el meu cas). Normalment, entres en un somni lúcid quan hi ha alguna cosa que t'estranya en el somni (un "signe oníric", s'anomena), de vegades el fet mateix de volar "ei, estic volant, això vol dir que és un somni, uau, puc volar!" Aquesta consciència del somni em segueix semblant fascinant. Sigui com sigui, el llibre apunta uns quants exercicis. En reprodueixo un, per a qui li pugui fer servei:

"Dar la orden a cualquier hora
Este método se basa en la intensidad de la voluntad y en una atención extrema durante un breve período de tiempo:
1) Llena tu boca de saliva fluida i agradable.
2) Con los ojos cerrados y en una postura cómoda, conecta con el recuerdo de un momento de tu vida en el que lograste lo que te habías propuesto. Recuerda el esfuerzo, la decisión y el momento del triunfo. Mantén tu boca llena de saliva muy fluida.
3) Repite tres veces una frase que sintetice tu intención de lucidez, por ejemplo 'Esta noche voy a tener un sueño lúcido'. Mantén la boca llena de saliva fluida. Siente tu voluntad en el vientre, igual que los practicantes de artes marciales concentrándose en el hara, punto situado unos dos dedos por debajo del ombligo.
4) Repite los pasos anteriores hasta que pasen diez minutos."

Bé, ho he intentat un parell de nits però no prou seriosament, em temo (em sento ridícula i no entenc això de la saliva, és un conductor de somnis o què?). De moment, li enviaré el llibre a l'Anglada, a veure si es queda sense parròquia definitivament.

El vídeo és bastant friki-kitsch, m'ha semblat que lligava amb el tema (la cançó és preciosa):



P.S. El llibre també parla del ioga tibetà del somni, segons el qual en realitat no hi ha diferència entre la vigília i el somni. La vida és un somni i els somnis s'acaben quan hi ha una comprensíó absoluta. Des del somni lúcid s'arriba a la Unitat, en què no hi ha més que una consciència. Està clar que s'ho prenen seriosament.

Per què el cel és tan lluny

Volia transcriure un conte que vaig fer inspirat en una llegenda de Somàlia que m'agrada molt. Prefereixo transcriure la llegenda directament (Mites, contes i llegendes dels cinc continents, Joventut).

PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY

Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la mà per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l'escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.

Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d'aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i li provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d'aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:

-Ei, vosaltres! Pareu d'una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m'esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l'escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ho esguerrareu tot.

Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van fer cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.

El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D'aquesta manera, per culpa d'aquelles dones desconsiderades, les criatures van quedar exposades als elements i van perdre la protecció del Cel.

El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s'amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats que els que vivim aquí, a la terra, anomenem el Cel Daldaloole, el que està foradat.  

La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d'aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l'aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a terra a través dels forats del Cel. Aquesta aigua, la gent d'aquest món l'anomena pluja.

En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol crida al Cel, desesperada:

-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!

I el Cel li respon:

-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?

I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vésses de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l'aigua que tant necessita.
_______

A hores d'ara aquelles dones no tenen gra per moldre i la noia-núvol no té aigua per vessar. De cap a les ONG!

I per acabar el post africà, una cançó de Geoffrey Oryema, que és ugandès i també m'agrada molt.




El conte que deia (per cert, veig que em va sortir una mama tirant a conservadora, no sé per què):

EL PEIX DEL MIG

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia la seva mare, que l'estava veient, li va explicar una història.

- Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar i saltar fora de l'aigua fins que van començar a fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" Però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se i a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.
- Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!
- Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tan saltar van anar a parar a terra.
- I es van morir?
- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al fons del mar i ara els seus fills no són ni carn ni peix.
- Vols dir que és perillós ser atrevit?
- Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí. Perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.
- Però a mi m'agraden, les estrelles...
- I a mi, fill, i a mi.