Troballa (o no)

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

Estimar / Morir

Esther: Si es mou el cable em creuràs?
Gemma: Sí, et creuré.

No sé per què, aquest cap de setmana la meva germana i jo vam començar a parlar de Mas allá de la vida, aquest programa en què una mèdium, Anne Germain, comunica amb els esperits per fer arribar els seus missatges als seus éssers estimats (perquè sempre són éssers estimats -que, com diu el meu cunyat, això ja és sospitós).

Quan veus el programa -jo l'he vist un cop i per youtube amb ma germana- penses que allò, si està preparat, està molt ben preparat, i la prova és la reacció d'emoció de la persona escollida per l'esperit, normalment perquè l'esperit li ha dit alguna cosa íntima que no s'esperava o perquè li ha dit allò que de veritat s'esperava.

Doncs bé, la meva germana hi creu. Dic hi creu, però per ella és evident que quan morim hi ha una energia que surt, amb els nostres records, etc., que no ho veiem, però hi és, com tantes coses. Per demostrar-m'ho vam invocar un esperit que ens donés bon rotllo, la iaia Mercè. Vam dir-nos que si el cable que penjava enmig de la finestra es movia, la iaia Mercè estava per allà (després vam pensar que igual estava a la Fresneda, un poble que li agradava molt, però vam intentar-ho). "Si es mou, em moro" vaig dir (cosa que hagués facilitat la comprovació). Res, no es movia. De sobte, el meu cunyat, que venia de comprar i  no sabia res, dóna un cop al vidre i el cable es mou. Jo en vaig dir casualitat; ma germana, prova irrefutable.

La qüestió és que el tema m'està preocupant. Clint Eastwood en va fer una pel·lícula, però no em va acabar d'agradar perquè no em creia la premissa principal: que hi ha vida després de la vida i que estan entre nosaltres. La mateixa Germain va dir en una entrevista que no li agrada anar en autobús, perquè no sap mai on seure (això també és sospitós, que els esperits hagin de seure a l'autobús, fins i tot l'Esther ho va reconèixer).

Una entrevista a la susoditxa, amb fragments del programa:


L'Eastwood, que també creu en els esperits, suposem:


Això em recorda l'escena de la levitació el dia que vam anar amb la Sara al Rei de la Màgia, i allà estava clar que hi havia un truc. Com ho fan, els del programa? suposo que tenen bons informadors, familiars entenc, però els informadors per què es presten al joc? Potser perquè volen ajudar els seus éssers estimats de veritat, perquè es quedin en pau amb si mateixos, ni que sigui a través de l'engany. Ho puc entendre, però em sembla que no hauria d'estar permès. Sí, com més hi penso, més convençuda estic que no s'hauria de permetre. O sigui, es pot enganyar per amor? i si el motiu és la mort? I fer-ne espectacle?

Jo crec que la iaia Mercè viu quan la recordem, que no és poc, però ni jo ni ma germana tenim ni idea de què passarà després (esperem que passi quan siguem moooooooolt velletes). A més, ma germana és infermera i en la feina que feia abans ajudava la gent a morir, cosa que segur que feia molt bé i que sempre m'ha impressionat. M'agradaria tenir a ma germana a prop quan arribi el moment (espero anar-me'n abans, que sóc la gran), encara que sigui per acompanyar-me al no-res, o precisament per això.

Diversió a dojo

- MAMA, TU QUÈ FAS PER DIVERTIR-TE A LA FEINA?

P.S. Les imatges les ha escollit la Sara per il·lustrar el tema (em sembla).

P.S.2. El Rubianes, en el seu esplendor.

(Aquesta és la meva il·lustració del tema).

P.S.3. Nietzsche sobre el treball (tradueixo del castellà).

"Els apologistes del treball"

"En la glorificació del treball, en els inevitables discursos sobre els beneficis del treball, veig la mateixa secreta intenció que en els elogis dels actes impersonals i d'interès general: la por secreta a tot el que és individual. Es comprèn ara molt bé, al contemplar l'espectacle del treball -és a dir, d'aquella dura activitat del matí fins a la nit-, que no hi ha millor policia, ja que serveix de fre a cadascú i serveix per aturar el desenvolupament de la raó, dels apetits i dels desitjos d'independència. El treball gasta la força nerviosa en proporcions extraordinàries i treu aquesta força a la reflexió, a la meditació, als somnis, als guariments, a l'amor i a l'odi; ens posa sempre davant dels ulls un fi intranscendent, i atorga satisfaccions fàcils i regulars. Una societat en què es treballa rudement sense descans gaudirà de la major seguretat, i la seguretat és el que adora el present com a divinitat suprema. Però és el cas (oh terror!) que el treballador és precisament qui s'ha tornat perillós. Els individus perillosos són legió, i darrere d'ells està el perill de perills: l'individuum"

Aurora, paràgraf 173.


Molt bé, tenim les visions de la Sara, del Rubianes i de Nietzsche. Intento fer la meva, a partir d'aquesta investigació:

1. Treballar és una sort i una maledicció, tant si fas una cosa que t'agrada com si no t'agrada. (Moltes vegades és una barreja).
2. Treballar gasta molta força nerviosa que traiem a la reflexió, als somnis o a la meditació. Mala cosa. Però en el treball també reflexionem, de vegades.
3. Quan et diverteixes és quan millor treballes; quan millor treballes és quan et diverteixes. Bé, en certes feines això no s'aplicaria exactament.
4. Pots intentar divertir-te a la feina, però mai com un nen a l'hora del pati. Iep, aquestes empreses modernes del Silicon Valley tenen integrat l'esbarjo dins la feina. Deuen saber el que es fan.
5. Que el treball no matxaqui l'individu!

De moment, ho deixaríem aquí. En realitat, a mi el que m'emprenya no és treballar, sinó llevar-me d'hora...

Cruixent de bleda i crema de coliflor

- Que poc 5 minuts!

No sé quin és l'estàndard de càstig que s'ha d'aplicar a un nen quan s'acaba de carregar un llibre de receptes de cuina, però ja és trist que el nen et digui que t'has quedat curt, ai, ai, ai (de tota manera, després m'ha dit que havien de ser 6 minuts, que tonta no és).

Doncs bé, una bleda, que sóc jo, i una coliflor, que és la Sara, perquè alguna verdura li havíem d'adjudicar, hem proclamat la Setmana Gastronòmica Visca la Verdura. S'ha de dir que el primer plat de la Setmana ha estat mousse de xocolata, però dilluns mateix entrem en matèria i farem uns barquets de verdura fantàstics que hem trobat a Cocina Fácil (sí, perquè el Cuina no en té res, de fàcil; com diu el meu quiosquer, és "de alto standing"). La gràcia és trobar plats verdurils fàcils i apetitosos per ambdues parts (el que fa ambtrès no juga en aquesta lliga, és més de la lliga del tot per la pasta).

Ja sé que em repeteixo amb els temes, em sembla que en aquest blog he relacionat més d'un cop autoritat i verdura (i potser algun cop felicitat, ai no, que la felicitat anava relacionada amb les croquetes). Que em costa l'autoritat, la cuina i la verdura, però intento fer un just mitjà entre el que em surt de fer i el que se suposa que he de fer. I si faig el que he de fer què puc esperar? Que la coliflor surti sana, forta, bona i intel·ligent. I feliç.

Diccionari de la Llengua Catalana. DIEC 2

bleda

1 f. [LC] [AGA] [BOS] Planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura (Beta vulgaris var. vulgaris).

2 [LC] [BOS] bleda borda Bleda silvestre, d’arrel prima i fulles més petites, pròpia d’indrets ruderals i de sòls salins (Beta vulgaris ssp. maritima).

3 m. i f. [LC] Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. És una bleda assolellada. No en farem res, d’ell: és un bleda.
 
Ep, però nosaltres les bledes també podem ser sofisticades, com en el cas de l'"arròs de nap amb escuma de mongeta i cruixent de bleda", que es va presentar al I Concurs de Cuiners Novells que es va celebrar dins del III Certamen de Varietat d'Arrossos de Cullera (juny 2010).

Crema de Coliflor
http://www.recetasdiarias.com/recetas/sopas-cremas/crema-de-coliflor/

4 persones, 25 minuts.

Ingredients:

400 g coliflor
120 g puré de patates
150 ml nata lí­quida
100 ml oli
pebre
sal

Posem en una olla aigua abundant amb sal i la portem a ebullició. Quan estigui bullint coem la coliflor fins que quedi ben tova.

Quan estigui cuita la traiem de l'aigua i la bolquem en una altra olla amb el puré de patates, ben espès. Hi afegim la nata líquida, l'oli, una mica de pebre i sal al gust. Ho deixem uns minuts al foc.

A continuació ho passem tot per la batedora o la liquadora, perquè quedi ben fi, i ho servim calent.

--------------------------------
Abans li he dit a la Sara si volia escriure una cosa que m'ha dit avui:

L'AMANIDA SÍ QUE ET SURT BÉ!

No he sabut si alegrar-me'n o no. Però m'ha fet riure.

P.D. El proper post no tindrà a veure amb el menjar. Com diuen els Monty Python: And Now for Something Completely Different.

El gelat

- Si no t'ho acabes tot, no hi ha gelat.

Cada vegada que sento o dic una frase com aquesta em pregunto si estic/estem fent bé, perquè, no serà, com diu el Carlos González (també penso sovint en ell) que estem condicionant la criatura quan diem això? És a dir, que estem donant el missatge de "t'has de menjar aquesta cosa horrible però com a premi tindràs un boníssim gelat". És que la cosa és horrible i el gelat realment bo? Ei, ei, que això passa a casa i també al restaurant, on se suposa que saben cuinar bé.

Avui hem dit aquesta frase. No estava menjant gaire però feia un esforç (a més pagava la penitència de menjar-se el pollastre gràcies a les patates, que com tothom sap són més bones que el pollastre). Al final, quan diem que sí, que té gelat, fa un moviment brusc -perquè s'estava movent molt, massa- i tira al terra l'ampolla de vidre de vinagre. Tot trencat, tot esquitxat. El seu pare diu que no hi ha gelat, que prendrà un suc de taronja. Jo dic "home, ha sigut un accident". Tensió. La iaia no diu res, per si de cas. El pare marxa fora a fumar (i a destensar-se). La nena i jo pensem en un gelat, però tinc mala consciència i li dic que demani perdó al seu pare. Quan torna, em diu "ja no vull gelat, vull un suc de taronja". I jo penso, que bé, vitamines! Però i aquest canvi? No serà que en el fons també li agrada el suc de taronja? Efectivament, quan li porten diu "boníssim". I afegeix "després vull anar a jugar a les boles" (boles de plàstic gegants). No ens estarà condicionant ara a nosaltres???

En fi, no sé si el Carlos González (des d'aquí, salutacions) té raó o no, crec que sí que en té, si ho penses bé, però és difícil prescindir del "si no t'ho menges, no tindràs això" o "si t'ho menges, tindràs allò altre".

Això sí, el gelat és un gran invent, com sabien els protagonistes de Down by Law, de Jim Jarmusch.



I també li agradaven molt a un amic meu que es deia Rubén i que trobem a faltar.

P.D. Ara estava pensant si no ens podria ajudar algún filòsof. I penso en Kant. Però no s'ha de menjar per deure, sinó per necessitat i plaer, així que intentarem treballar en aquesta via, en fer que el menjar sigui el propi "premi", sense premis d'un postre millor...

Nietzsche i/o democràcia

- ¿Qué hace un filósofo com tú en una manifestación como ésta?

Com que totes les manifestacions tenen vuitada, he penjat aquesta imatge on, si us hi fixeu, apareix Nietzsche sobre fons verd. I què hi fa Nietzsche en una manifestació per la democràcia autèntica?

Això és el que em vaig preguntar jo mentre feia la foto, però em va fer il·lusió trobar-me'l. Suposo que el que portava la pancarta sabia que a Nietzsche això de la democràcia i l'igualitarisme li agradava més aviat poc, més aviat gens. (O el que li agradava era atacar-ho).

Democràcia té a veure amb la moral del ramat i amb la pretensió dels grisos i mediocres d'igualar-se als forts i poderosos. Suposo que no la portava per això, la pancarta, sinó per aquest esperit revolucionari de la "tranvaloració dels valors" i la reivindicació de "l'esperit lliure".

La qüestió és si tothom pot transvalorar valors i esdevenir un esperit lliure. Per Nietzsche sembla que no, que hi ha una aristocràcia insalvable de l'esperit. Però es pot adaptar aquesta idea al context democràtic? I tant. Nietzsche ha estat interpretat i reclamat des de tantes bandes que també pot contribuir a aquesta mena de revolta-pacífica-que-no-sabem-on-ens-durà-però-esperem-que-a-algun-lloc-més-just.

De Més enllà del bé i del mal (traducció meva):

"Com? Un gran home? Jo veig sempre només un comediant del seu propi ideal." (Se m'apareix el careto de més d'un polític).

"Qui lluita contra els monstres ha de mirar de no convertir-se ell mateix en un monstre. Quan mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme mira al fons teu." (M'encanta aquesta cita, parla d'integritat, crec).

I aquesta, dedicada a la Sara:
"Maduresa de l'home (i de la dona, afegeixo): significa haver retrobat la serietat que tenia quan jugava de nen."

D'Humà, massa humà (traducció meva):

"Enemics de la veritat.- Les conviccions són enemigues més perilloses de la veritat que les mentides." (Contra el dogmatisme, complementa la de l'abisme, trobo).

"Incurable.- L'idealista és incorregible: tan aviat el fas caure del seu ideal que es fa de l'infern un altre ideal (...)". (Ai sí, em sembla que sí, Frederic).

Maria Teresa

- Acabo de posar una rentadora. Perdoneu, però algú ho havia de fer.

Aquest post és ludicoreivindicatiu. Consisteix a engrescar la meitat masculina de la humanitat a entrar en el món, sempre apassionant, de la rentadora.

Perquè la rentadora és un món, rodó com quasi tots els móns, encara que sigui de càrrega superior (gràcies, des d'aquí, a la inventora o inventor). I, el millor de tot, permet aclarir-te les idees (després d'ensabonar-te-les -o no, que ara hi ha aquella bola de color verd que va tan bé i que contribueix a fer un món millor, que és el que més ens agrada en aquesta casa).

I amb les idees ben netes i amb la contribució a un món millor ja pot tornar a començar el cicle de la vida, perquè tots els pensaments, tots els esforços, tots els anhels tornaran a passar per la rentadora, que és un món, per netejar-se i tornar a començar el cicle de la vida (s'entén el missatge, no?).

P.S. Francament, no sé perquè m'embolico a fer aquest post ludicoplasta si el més senzill és posar una rentadora perquè sí, perquè algú ho ha de fer. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar aquesta imatge, d'un disc que tenia jo de petita que deia "Maria Teresa sí que besa, como se tiene que besar", que potser és una millor manera de vendre la rentadora.

P.S. 2. El trailer que ve a continuació ha estat afegit posteriorment, perquè dóna bon rotllo.

Things I Never Told You, d'Isabel Coixet, amb Lili Taylor i Andrew McCarthy.

D'animals i de colors

-Vull de color rosa escriure.

Per celebrar que la Sara s'acaba de salvar d'un càstig (anar-se'n directa al llit per no acabar-se el pollastre i fer el ronso), estem aquí al blog. I ara escriu la Sara:

L'ELEFANT ES BONIC

Anem al youtube i me'n recordo d'Hatari! (me'n recordo poc però recordo que em va agradar) i la Sara accepta:



I atenció, que això no s'acaba:

LES PAPALLONES TENEN MES DE TRES COLORS

Hem trobat aquest vídeo i la Sara m'ha convençut.



I encara:

ELS PORQUETS ES REBOLQUEN EN EL FANG PER NO CREMAR-SE LA PELL

I COM que ja s'ha fet TARD ho hem de deixar aquí. Ara a l'hora d'anar a DORMIR hi pensarem.
Bona NIT!