(Cog)noms

-M'he posat de nom Gemma Sara, eh?

-Ah, molt bé, la poesia és de qui la necessita!

Aquesta és de la Lali, que al seu torn cita Neruda o El cartero y Pablo Neruda. Volia parlar de noms i de cites. I de fills i de pares. I de Izquierda Unida, que ha citat el seu "pare ideològic", Marx, però malament. Bé, n'ha citat l'esperit però no la lletra, que ja sabem que no te'n pots fiar gaire, d'internet...

Posem ordre: he copiat la idea de la Lali de posar-se com a cognom el nom del seu fill, Gerard, per al facebook. Ho vaig fer una mica sense pensar, i perquè la Sara és coautora del bloc. Però ara veig que té tot el sentit del món. Perquè si el que ens dóna nom és "d'on venim" (sóc filla dels Barberan i dels Bergós), per què no també "l'on anem"? o més aviat, on estem anant, què estem fent?

Evidentment, això no es pot saber quan neixes, però a una certa edat, com el Johnnie als tres anys, pots adoptar un altre nom (o un pseudònim o un heterònim o un nom artístic, si vols). Almenys, adoptar-lo per jugar a alguna cosa durant un cert temps (la Lali al facebook, jo a blogger o blocaire).

No diré que el fills ens determinen més que els pares, l'on anem més que el d'on venim. O més aviat no puc identificar l'on anem amb els fills (i si no en tens o no n'has volgut?). Potser algú trobarà més adient, seguint el mateix raonament, dir-se Pepet Escriptor o Joaneta Bombera (de fet, això és una bona font de cognoms i, de fet, així és com apareixes si mai escrius res de seriós).

També pots adoptar el nom de la teva parella (en alguns països és obligatori). O fins i tot el de la teva marca de cotxe, si per a tu és important (que quedaria alguna cosa així com Tomàs BMW Giménez, consultor).

L'important, també, és saber relativitzar els noms, els que tens i els que et poses tu mateix (se'm comença a dibuixar un post sobre el tema, a veure si no se m'escapa).

Sigui com sigui, gràcies per la idea, Lali (així es com es paguen els amics els drets d'autor :-). A canvi, et regalo un filòsof per al Gerard que crec que t'agradarà: Marx. Un dia desenvolupem la teoria.

Nota: La fotografia és de Lori_an (http://www.flickr.com/photos/lori_an).

The Specials

-My name is Johnnie.

http://www.goear.com/listen.php?v=e851647

Aquest cap de setmana he llegit un article sobre els fenòmens extrems, els cignes negres, crec que en diuen, els elements que fugen dels estàndards i fins i tot de les desviacions estàndard.

Fa poc vaig llegir el llibre Quiet, de Màrius Serra, sobre el seu fill Llullu. Em va agradar molt. Especialment recordo el moment en què parla dels dos sentits de la paraula "escatologia", quan, pregant per rebre un senyal diví que li doni esperances pel seu fill, enmig d'una església, se n'adona que el nen s'ha fet caca, del mateix color, a més, que l'ornamentació que l'envolta. Efectivament, és un senyal.

La Lilly és una nena que he conegut pel youtube: "The Original Video of Lilly: The World Map Master". Aquest vídeo ens l'hem passat algunes mames mig encuriosides, mig divertides, mig al·lucinades. Sort que és un joc, vaig pensar jo, perquè fa una mica de por i tot que una nena que encara no té dos anys pugui identificar en el mapamundi 15 o 30 països millor que la majoria de gent que conec, jo inclosa evidentment.

L'altre cas que em meravella és el del Johnnie que dóna títol al post. És el fill d'una companyamiga que viu a Londres i que, tal com em va explicar fa anys, va decidir el seu nom quan tenia tres anys.

Un dia estaven jugant amb la seva germana, la Claudia, un parell d'anys més gran, i la Claudia va dir: "tu et diràs Johnnie i jo Mary". Al nen, que es deia William, li va agradar tant el nom que va decidir quedar-se'l. Al principi no li van fer gaire cas, pensaven que se li passaria. Però el nen insistia i insistia, fins que un dia, crec que va ser en una entrevista per entrar a una escola, a la pregunta de "com es diu el nen" es va sentir un molt assertiu "Johnnie!". En aquell moment, la mare no va gosar contrariar-lo i des de llavors ningú no ho ha tornat a fer. Ara el Johnnie és quasi un adolescent i, almenys en aquest aspecte, segueix tenint les coses clares.

El Johnnie, la Lilly i també el Llullu em fan pensar en aquests nens una mica especials, cadascun en el seu estil. També el Gerard ho és, ara que hi penso, amb les seves taques de girafa, i també l'Albert, que avui s'ha tornat a escapar. Potser ho són tots una mica, d'especials, però alguns més que d'altres, no els traiem el mèrit, precisament (el Llullu és el rei de l'ataràxia mental, el Gerard el campió de les girafes i l'Albert superaria el mateix Houdini...).

Les estadístiques, les corbes de creixement, els manuals que et diuen què ha de fer i què no ha de fer el teu fill a tal edat per ser "normal" són una mica plastes. Em recorden aquesta vinyeta d'El Roto:

Conciliació!

-Tatimu, mama.

És la primera vegada que m'ho diu sense que li digui jo primer. He flipat.

Ha estat després de donar-li el Dalsy (gràcies, senyors inventors/es, per fer-lo amb gust de taronja), a les 6 de la matinada.

No, no estic treballant, hi he trucat i m'he demanat un dia d'assumptes propis per quedar-me amb la nena. "Jo avui no em puc quedar", ha dit ell. "Jo tampoc m'hauria de quedar", he pensat jo, "però m'hi quedo". Potser haurem d'anar pensant en el tema cangurs, perquè no sempre podem comptar amb les iaies. Però no fa tanta gràcia.

Potser la Geganta del Temps ens ha castigat, però la del temps atmosfèric, perquè diumenge a la Plaça Sant Jaume feia fred (tot i el gorro i la bufanda). A més, a coll dels papes segur que la temperatura és més baixa de l'habitual, ara que hi penso. Bé, sigui com sigui hem agafat un bonic encostipat i em sento culpable (totes culpables).

Després, si tinc temps (del de cronos), a veure si puc anar a la història de la filosofia (l'occidental és la que més conec, però potser m'aniré passant a l'oriental, que em sembla que hi entén més de les coses de la vida), a veure si ens ajuda una mica. Si ens ajuda a comprendre el temps (les dues varietats) i a viure'l amb seny (i una mica de rauxa, però poca, que som papes i mames).

L'Obama i la Geganta del Temps

-Mercèèèèèèèèèèèè!!

-Maybe is Obama, but he thinks he's too young.

La primera és del meu avi Míliu. Era la seva manera de cridar la meva iaia, des de qualsevol punt del mínim pis d'Horta.

La segona és del Neil Young, de 2006, de la cançó Lookin' for a Leader.

Perquè els reuneixo tots dos? Bé, tots tres, perquè de fet volia parlar de la Geganta Mercè de la Parròquia de Sant Jaume, que efectivament hem anat a veure. I ens ho hem passat la mar de bé, amb la Mercè, els Gegants del Pi, els Gegants de la Ciutat i els castellers.

És veritat que quan tens fills veus totes aquestes coses de l'univers tradipop d'una altra manera. Tot i que els castellers ja m'agradaven, de veure'ls uns quants cops en directe. Però els vaig veure amb estrangers, i potser no és tan diferent, vull dir que veus aquestes tradicions una mica a través d'uns altres ulls. I redescobreixes una màgia que pensaves perduda, més ben dit, en la qual ni hi pensaves.

La Geganta Mercè m'ha fet pensar en l'Obama i l'Obama en la Geganta Mercè, ves quines coses que té el cervell. Perquè m'he adonat que l'hem trobada, hem trobat la nostra Geganta del Temps, que va viure a finals del segle XIX i ara torna, resuscitada, independent i amb una planta impressionant (la meva iaia de jove semblava la Rita Hayworth, sigui dit de passada, i el meu avi el Fred Astaire).

Sí, la Geganta Mercè és un ésser de ficció (la meva iaia, no), però per això està la fe. I l'Obama, segons com t'ho miris, també, i tots en som conscients.

Per tant, Geganta Mercè, et demanem que ens donis una mica més de temps per fer les coses que hem de fer, una mica més per les coses que ens agraden, i encara una mica més per conciliar totes dues. Gràcies.

Nota: La iaia Mercè tenia molta fe en la Moreneta. És un senyal.

Carta al Gegant del Pi

-Però, d'on treus el TEMPS????

Benvolgut Gegant del Pi,

Des que vam començar aquest bloc la meva filla i jo que no t'hem demanat mai res. Hem utilitzat el teu nom, esperem que no en va, i t'ho agraïm, però ha arribat el moment de demanar-te una cosa, que per a tu segur que és fàcil: Temps, en general, per a la humanitat, i en concret per als nostres amics i amigues.

Ja saps que un des comentaris que més ens fan al blog és "però, d'on treus el temps????" (amb quatre interrogants com a míním). Al principi ens feia una mica de ràbia perquè pensàvem: serà que vol dir "però d'on treus el temps per fer aquestes xorrades?", però sembla que no, perquè a la gent, vull dir als amics i companys, en general, els agrada, i a alguns, sembla que molt.

Per tant, hem arrribat a la conclusió que tenim un problema (també es veu amb els amics, companys i companysamics que diuen que no tenen temps d'entrar al Facebook, etc.). I també es veu amb les periodistes (aquell article de l'Ada Castells a l'Avui, que va córrer com la pòlvora, que deia que les dones, ara, a més, hem de trobar temps per fer esport!). Sí, me n'adono que he dit "les" periodistes, sí, crec que és un problema encara més aguditzat en les dones, o que les dones tenen més consciència que és un problema.

Perquè la manca de temps, per fer el que vols, sobretot, o per poder fer tot el que has de fer, o per poder fer les dues coses (l'autèntica conciliació), és un problema d'homes i dones, però les dones se'n queixen més, potser perquè saben què s'estan perdent, no ho sé, hi ha un filó per pensar, aquí.

La qüestió, Gegant del Pi, és que et demanem que hi facis alguna cosa. Tu, que has desafiat l'Espai, segur que no et costa gaire desafiar el Temps...

Ep, estic pensant que potser ens estem equivocant d'interlocutor, Sara. Potser hem de parlar directament amb la Geganta. Però quina geganta, entre totes les gegantes, és la Geganta del Temps?

Aquest matí hi ha Trobada de Gegants a Barcelona. No ens ho podem perdre. Quan es despertin, ataco amb el Pla.

Nota: Els gegants de la primera foto no són el Gegants del Pi, com molts haureu observat. Són gegants de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en un viatge a Tallin el 2008 (m'han encantat, amb el rellotge al fons). El Gegant del Pi, com déunostrusenyor, es troba a molts llocs, p.ex. wikipèdia Fort Farell. La geganta és la Geganta Mercè de Sant Jaume, de la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Diuen que és una recuperació històrica, és esperançador.

Natural Born Philosophers

-Confused?

Ahir vam anar a veure El curioso caso de Benjamin Button. Em va agradar molt, però no pretenc fer una crítica fonamentada i il·lustrada. És la gràcia del bloc, que hi escrius el que vols i ho llegeix qui vol.

Em va fer pensar en El retrat de Dorian Gray i també en un llibre que em va encantar: Flores para Algernon (se'n va fer una pel·lícula, Charly, i Cliff Robertson va guanyar l'Oscar). Ep, acabo de descobrir que està editat en català per Cruïlla, molt bé.

La qüestió és que barreja drama (en aquest cas romàntic) i ciència ficció, com ho diria... quotidiana? casolana? vital? És la història d'un nen que neix vell i que es va fent jove amb el temps. És a dir, una història d'algú que va a l'inrevés del món. Per cert, està basada en un relat curt d'Scott Fitzgerald que tinc ganes de llegir.

No cal dir que és una gran superproducció (ja està dit), amb bons actors (fantàstica la Cate Blanchett), etc. Però això no li resta ni gràcia ni mèrit.

També vaig pensar, tot sortint del cine, i amb la llagrimeta a l'ull (sí, vaig plorar, llàstima que vam haver de sortir corrents per anar a buscar la nena i ni els títols de crèdit vaig tenir per recuperar-me!), vaig pensar, doncs, que la història del Benjamin és una mica com la història de la filosofia: que va néixer vella i que es va rejovenint amb el temps.

Segurament és una boutade, que es diu, en cursiva. I a més Hegel em contradiu, i no és cap mindundi. Hegel deia que la filosofia arriba al capvespre, quan l'òliba aixeca el vol (exactament, però en alemany: "When philosophy paints its gray on gray, then has a form of life grown old, and with gray on gray it cannot be rejuvenated, but only known; the Owl of Minerva first takes flight with twilight closing in").

És a dir, el clàssic "primum vivere, deinde filosofare". Potser hauré de revisar la meva teoria i començar a citar la meva iaia a partir d'ara.

Com deia Jango Edwards: Confused? Potser naixem filòsofs naturals i acabem vells savis (o no). Home, la filosofia va començar amb un cert pes en la història de la humanitat, i mira-te-la ara, pobreta, amb prou feines se la veu a les aules.


O és allò del mestre que acaba seguint el deixeble? Confused?

Bé, he trobat una cançó titulada "Natural Born Philosopher" per internet, vaig a escoltar-la (.... espai de temps...). És un horror, és heavy o metal o trash o tot això junt. Ufff. Això sí que refuta la meva teoria!

Mites

- Ay, hija, y yo qué me sé!
´
Aquesta frase és de la meva iaia, de 91 anys. Aguanta força bé (pel mal caràcter que té, diem), però esclar, ja són anys.

Aquests dies he intentat desvetllar amb ella una mena de mite familiar, però no me n'he sortit: durant la Guerra Civil, el meu avi, Pedro, i el seu germà, Ignacio, van lluitar un en cada bàndol. Eren de La Fresneda, Terol. Diu que és van salvar l'un a l'altre: el "roig" Ignacio va salvar el "nacional" Pedro i a la inversa.

Però encara no he pogut esbrinar com. El que sí que sé és que l'Ignacio es va exiliar a Burdeus, on va viure tota la vida, i que el iaio Pedro es va quedar a la Fresneda fins que van venir cap a Barcelona, quan ma mare tenia 9 anys.

La meva iaia va ser "abanderada" de la Falange, a Logroño. Tenia molt bona planta (i mala llet, com ja hem dit). I quan li vaig preguntar com s'havien salvat em va dir "porque uno era de derechas y el otro también". "Pero iaia, si Ignacio era de izquierdas, por eso se salvaron el uno al otro, ¿no?" I llavors és quan va dir la frase aquesta de "ja fa massa temps... who cares!"

Em queda alguna línia d'investigació, un dels germans de la meva mare, potser. Potser no cal. Potser seguirem explicant, sense massa detalls, que a la Guerra Civil els germans lluitaven entre ells. I se salvaven.

La princesa Leia i el seu pare

-Soy tu paaaaaadree


Aquesta és del Joan. Veig que fins ara al bloc tenim 3 etiquetes de "ficció", que encapçala la llista, i després, empatats amb dues, "Bonet de San Pedro", "Kant" i "amor". Curiós, no? (la Sara va sense etiquetes, que està una mica a tot arreu).

Crec que és el moment de reforçar aquesta tendència i parlar de la recreació de Darth Vader per part del pare de la criatura. Bé, ara és la pròpia criatura la que ja diu "Soy tu paaaaadre". I jo també. Tots repetim aquesta mena de mantra, perquè ens fa molta gràcia.

Era la segona part de La Guerra de las Galaxias, àlies Star Wars. Moment culminant i mític: el Darth Vader, el dolent, va i li diu al Luke Skywalker, el bo (una mica soset), que és el seu pare.

Aquí hauríem de fer una anàlisi psicoanalítica de la cosa, segurament, però hi hem de fer entrar Bonet de San Pedro i Kant. (L'amor, ça va de soi, només cal veure la devoció que senten mútuament pare i filla, vull dir Luke/Leia i Darth).

No és tan difícil, Bonet de San Pedro li agradava al pare del pare, és a dir, seria l'avi del Luke i la Leia, i el sogre del Harrison Ford. La Leia n'està encantada, perquè canten plegats i s'entenen la mar de bé. Com més pau i harmonia a la galàxia familiar, millor.

Kant tampoc no és difícil. Kant va desenvolupar tota una senyora ètica deontològica, de la qual encara se'n parla (sobretot a la facultat de filosofia), i que reformula la clàssica regla d'or de la moral: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". O sigui, "quan dic que no és que no". Molt educatiu, molt de pares. Crec que podem nomenar Kant padrí de la Sara, amb la Carme, que hi ha molta feina a fer.

I ja hauríem d'anar acabant, perquè m'he ficat en un jardí. Ah sí, volia dir que ara fa un any, quan tornàvem de Venècia de passar 4 dies i vam anar a recollir la Sara a casa els meus pares, la princesa Leia es va llençar directament als braços del seu pare i a mi em va ignorar totalment. Digues-li càstig, digues-li devoció estel·lar.