Ep, fa un munt que no bloguejo.
Aquest any ha estat complicat. Ma mare ha passat de ser una dona força independent (i de jove molt activa i implicada amb les causes socials; era de la JOC), a força dependent. Hem demanat l'ajut de la dependència i l'ajut de teleassistència. He fet un munt de quilòmetres a l'Hospital de Mataró, un munt de papers i fotocòpies, i un munt de càlculs en full excel a veure com ens ho muntem. El repte és que pugui tornar a viure sola amb ajuda. Hem fet un horari tetris perquè estigui sola el menys possible, tendint a zero.
Estrany, això de fer de mare de la teva mare. Hi ha tendresa, també ràbia i incertesa, i tristesa i tot de coses. D'altra banda, sembla que he de fer "menys" de mare de la meva filla, o d'una altra manera. La Sara està en aquella època de "deixa'm estar" o, en una formulació extraordinària que va fer un dia: "mama, t'odio, per això t'estimo tant". Quin embolic, això de l'adolescència, filla meva. (De vegades també està carinyosa, tot s'ha de dir!).
I aquí estem, fent equilibris. Sort que tinc la meva sister que encara que és un caos estressat, ens ajudem. I el Joan, que encara que és un estrès ordenat, també ajuda.
I em venen al cap els Manel i el "de vegades ens en sortim", i també la Rosalia amb "Fucking Money Man" (heu vist el preu de les residències i dels centres de dia??). I penso que sí, que el tetris sortirà bé, que millorarà i es farà més forta. I, a l'altre flanc, em vaig preparant per un "t'estimo, per això t'odio tant".
MOLT BON ANY 2020!!!!
M'encanta aquesta foto :))