dimecres, 23 de maig del 2012

Revival filosòfic


Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES
Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.
És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA
És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.


L'escena de Down By Law

 


39 comentaris:

  1. Mira que a mi m'agradava la filosofia, eh. Però la de l'institut, és clar. Li trobava molta gràcia i m'interessava molt. Però aquests textos estan fora del meu abast, no n'entenc ni un borrall (a banda d'això de l'Icecream)... i mira que tu sembles saber perfectament de què parles...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé que t'agradés la filosofia, sí que té una vessant la mar de divertida :-). Lo de l'icecream ho vaig treure de la pel·lícula Down by Law, boníssima!

      Elimina
  2. Quan estigui menys borratxo ho tornaré a llegir, t'ho juro, i opinaré a favor de Matt Groening abans de decantar-me pel llauna de Kant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ha quedat ben afavorit, en Kant... la veritat és que és força llauna de llegir, sí (i sembla que tampoc era la alegría de la huerta, precisament). Vinga, un alka seltzer!

      Elimina
  3. L'escena que més m'agrada de Down by Law, es quan s'escapen de la presó i es refugien en una casa abandonada que resulta ser igual que la cel·la on estaven...
    La filosofia es molt interessant, es l'ingenieria del pensament

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Aris, doncs aquesta escena no la recordo, quina pena, l'he intentat trobar ara pel youtube però no la trobo...
      Enginyeria industrial, enginyeria informàtica, enginyeria del pensament... amb aquest nom la carrera tindria més èxit! :-)

      Elimina
  4. Jo he estudiat un any de filosofia i amb la meua teràpia psicoanalítica puc comprendre, que no entendre o a l'inrevés certs problemes de la filosofia actual, jo crec que l'absolut està en un punt de fallida, la realitat ha d'obrir-se i tancar-se com bé dius, el fluctuar entre allò masculí, tancat i allò femení, obert, però allò absolut masculí és en procès d'assimilació d'unió amb l'infinit femení, en podria parlar molt d'això, s'està arribant a la consumació de l'obra humana i com no també de la filosofia, la feminització d'allò masculí, i per a que no em cregues un masclista, res més lluny d'això et diré que és una mica amb les noves tendències de la ciència la recerca d'allò absolut, Déu, que s'està confonent amb la mateixa "pols", la realitat i tot açò arriba a la política, amb un cercar uns límits que ja els creiem oblidats, a la manera femenina (obviament no és en mi un terme sexual) un adentrar-se en un món sense límits que ens fa tenir un sol límit, l'ignot.
    La filosofia no ha mort perquè no pot morir mai però està en plena consumació, ja Hegel parlava de la fi de la Història i en certa manera allò tot-fàl·lic masculí que diu la psicoanàlisi freudiana s'està ajuntant a allò no-tot femení i per tant infinit.
    La llibertat està en contraposició a la vida? seria la pregunta, jo crec que no, però en l'equilibri és on rau la mateixa vida i no en la consumació. L'art pot servir-nos per alleujar-nos i poder tirar endavant, seguint amb la dialèctica de la Història, no et sembla? i també com no, la filosofia, tot i la pèrdua dels absoluts, d'allò masculí.

    Una forta abraçada i espere no haver-te marejat gaire. Un petó d'amic

    Vicent

    ResponElimina
  5. El que et volia dir i ara he trobat les paraules és que estem arribant a la consumació de la Història, amb l'aparició de la fisica cuàntica la unió abans impossible tot i que sempre plantejada (Hegel n'és un exemple) entre filosofia i poesia, Déu i ciència.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent, se m'escapen molts termes de la psicoanàlisi i no sé si ho acabo d'entendre, dius que el masculí és tancat, absolut i el femení obert, infinit i que hi ha una assimilació entre els dos... i això ho relaciones amb la consumació de la Història... no ho sé, tinc al cap que la filosofia contemporània, la filosofia avui, ja no pot parlar d'absoluts, que és fragmentària, crítica, amb la sospita sempre a punt... però tampoc no sé si la física quàntica és tan determinant, tan definitiva que ens faria canviar això, per d'alguna manera tornar a Hegel i al pensament de l'absolut, de la identitat entre pensament i ésser, entre concepte i vida, o dit d'una altra manera, com tu dius, entre filosofia i poesia, déu i ciència. Com a mínim, és suggerent, veig que hi ha moltes coses que no sé i que se m'escapen...

      Gràcies per les teves reflexions, un petó cap a València!

      Elimina
  6. Gemma, m'he perdut, no he fumat mai però avui em sembla que em vindria de gust fumar-me un pet......m'he perdut, ho tornaré a lelgir demà però. Per cert, he acabat de llegir un llibre Mapa Mut d'en Rubèn Intente, és llicenciat en Filosofia i Lletres i professor en l'actualitat de filosofia i ve divendres a la biblio, ja que fem el club de lectura del seu llibre, que sota el meu punt de vista (força ignorant)hi ha molta referència filosòfica, però diu que el "coneixement fa la felicitat" en el meu cas i el teu post, ostres tinc un conflicte. Conec el banquet de Plató ja que em va agradar força, Fedre, posseida per una força divina la fa capaç de realitzar grans proeses, aquest post segur que és una gran proesa! Dos petons!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, a mi també em vindria de gust fumar-me un pet.... de tant en tant :-). No passa res si no t'ho tornes a llegir, ha sigut una mica un experiment de nostàlgia estudiantil. Llavors, entenc que t'ha agradat el Mapa Mut, no? Coneixement i felicitat... no ho tinc clar, depèn del coneixement, no? si és coneixement de les coses que et fan feliç, segurament ajuda a aconseguir-les.
      El Banquet és molt maco, i també tinc bon record especialment del Fedó, sobre la mort. Dos petons!!!

      Elimina
  7. lelgir....no és el resultat del fumar-me un pe...no és que m'he equivocat, volia dir llegir!

    ResponElimina
  8. Amb Kant -i sa piiiip mare- ens vam barallar durant un parell de semestres i encara anem a la grenya, el molt mal piiiiiiip, ganes de tocar allò que no sona! Què no sap parlar normal? Tot i així ajuda molt, sobretot en la cosa de l'art, no cal dir ;)

    Això no és un apunt, això són deures guapa, que-lo-se-pas ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, sap parlar normal, aquest home, però va tenir grans hits, com allò del sublim: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu, o actua de manera que la teva màxima pugui esdevenir llei universal... això, si t'hi pares a pensar, té enjundia. Petons.

      Elimina
  9. Per cert falta Freud al dibuix de l'article tot i estar M.Foucault, J. Lacan i Sartre, qui no sé qui és el més antic, ja m'ho diràs...

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, sí, Lacan és el que està entre Marx i Foucault, no l'identificava! Doncs no tenia clar qui era més antic, si Lacan o Sartre i és Lacan, grans preguntes de la humanitat resoltes en un plis plas :-).

      Elimina
  10. Estan prou bé aquests textos, tot i que em perdo en conceptes com "noesi" i "democràcia" (que cada cop sé menys què vol dir). A mi m'interessa la filosofia, però per muntar-me les meves filosofades m'estimo més llegir escriptors amb càrrega filosòfica que filòsofs en estat kantià. Igual em llegiria aquell de la filosofia segons els Simpson. Què dir de "Down By Law"?, gran pel•lícula, gran concepte contra les lleis injustes. Què és la justícia? Allò que no fan els jutges? Tot és molt complicat, caldrà continuar filosofant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'agradin, si vols et puc enviar els treballs sencers :P
      La noesi es la realitat intel·ligible. La democràcia... espera que t'escric una cosa del García Calvo: "La palabra, DEMO-KRATIA, no deja de presentar, a quien la considera desde el pueblo, el DEMO-, y no desde el KRATOS, una contradicción: ¿cómo es eso: PODER/PUEBLO?" I sí, per una banda govern del poble, llibertat, igualtat... però també oligarquies, mercat, interessos, manipulació... De tota manera, més val una democràcia imperfecta que no una no-democràcia, i si no, mira els egipicis, que il·lusionats que estan!
      Aquest dels Simpson l'he de tenir jo per casa, no sé on l'he ficat.
      Down By Law, molt bona sí, de les que més m'agraden del Jarmush, potser la que més. La Justícia? Ui, ja no em queden neurones per aquest tema. Per què treuria jo aquests temes???

      Elimina
    2. Té gràcia que s'usi una paraula tan inintel·ligible per definir l'intel·ligible. Vells costums de filòsofs, suposo... Envia, envia, no em fas por!

      A mi també m'agraden molt les de Coffee And Cigarrettes i Year Of The Horse.

      Elimina
    3. Ai i "Night On Earth", la millor de totes, una de les meves pel·lis favorites, com podia oblidar-la! Gran BSO del Tom Waits, també.

      Elimina
    4. I Stranger Than Paradise, amb aquella cançó del Screamin' Jay Hawkins...

      Elimina
    5. Bé, la noesi no és ben bé la realitat intel.ligible sinó la intuïció, el coneixement d'aquesta realitat...

      Elimina
    6. Nosesi ho he acabat d'entendre, però gràcies per l'aclariment.

      Quan m'enviaràs els treballs sencers? Avui s'acaba el futbol i amb alguna cosa m'haig d'entretenir.

      Elimina
    7. Sí? Doncs ja te'ls enviaré (els tinc a màquina però ja m'espavilaré), quina il.lusió, tu!

      Elimina
  11. Mentre hi continuem pensant, sempre vénen de gust els gelats. We all scream for an ice cream!

    ResponElimina
  12. Yes, an ice cream for all the comentaristes del blog!!!

    ResponElimina
  13. Acabo de penjar l'escena. Bona niiiiiiit.

    ResponElimina
  14. Ara em sap greu dir-te que l'assignatura de filosofia l'odiava!!! No podia amb ella!! No t'enfades, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, la culpa d'aquest odi segurament és de l'argot filosòfic i de la mania de fer les coses simples, complicades. Però la gràcia de la filosofia és que planteja preguntes interessant, per exemple, en el cas d'aquests dos textets:

      1. Podem arribar a conèixer, a comprendre la realitat, la veritat i el sentit de tot? té sentit parlar d'un tot que poguem comprendre? Ens hi ajuda la bellesa? de la natura, per exemple, contemplar un paisatge bell i colpidor sembla que t'hagi d'apropar a una harmonia, a un sentit, no? i l'art? llegir una bona novel·la, de vegades, sembla que et desvetlla una veritat a què no s'arriba per altres mitjans...

      2. Es pot parlar de lleis injustes en democràcia, que justifiquin el dret a la objecció i fins i tot a la insubmissió? Fins a quin punt es poden fer crítiques a la democràcia des de dins? Qui determina que una llei sigui injusta i per tant (si pensem que se'n deriva) amb dret a la insubmissió? és individual? col·lectiu?

      Quin rotllo, eh? si has arribat fins aquí et mereixes un ice cream!!!

      Elimina
  15. Aparentment, són dues conclusions sobre dos conceptes una mica inconnexos, i tanmateix tenen una clara convergènia (sense unió!), crec, en l'esdevenidor històric, en el punt d'evolució en què ens trobem: la pèrdua de l'absolut és probablemnt paral·lela a l'atomització social, la disoersió de la societat en individus agregats en multituds. De tota manera, cal anar amb compte amb aquesta idea. Ja Canetti va advertir, criticant a Freud, que no totes les masses són del mateix tipus ni,per tant, els seus comportaments són anàlegs, i modernament (o més aviat postmodernament) autors com Toni Negri han reivindicat el paper revolucionari de la multitud, que es caracteritza precisament per la seva manca aparent d'organització. Jo sospito que la democràcia és, en veritat, un procés sempre obert, un esforç col·lectiu d'autoorganització i de construcció social en llibertat i participació de la màxima amplitud possible.
    M'ha fet rumiar i m'ha agradat molt el suggeriment que entenc que fas que avui l'art ha desplaçat la filosofia en la recerca de l'absolut, d'allò inefable, de la noesi.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. PS- Jo afegeria al tall de The Wall, que ve a ser la fi de la inncocència de la infantesa, l'ingrés en el món adult que representa abruptament la guerra, amb "Goodbye cruel world", que tanca el cicle i dóna pas a l'aïllament de l'individu adult que se sent fracassat.
      http://www.youtube.com/watch?v=fxCUyy_aVzA

      Elimina
    2. Eduard, això que dius que la pèrdua de l'absolut és paral·lela a l'atomització social té sentit, perquè la crisi dels grans relats, dels grans sistemes filosòfics coincideix amb el desenvolupament de les societats avançades, amb l'atomització i l'hiperindividualisme. El protagonista de The Wall, el Pink, (gràcies per l'escena) viu la pèrdua de la innocència que dius i el desarrelament, l'alienació. Però enmig de l'atomització també hi ha moviments col·lectius (penso ara en els indignats, per exemple) que poden fer avançar la democràcia, que la fan avançar, de fet...

      Sobre l'art i la filosofia, Nietzsche deia que l'art és l'únic veritable perquè és l'únic que té consciència de la seva falsetat i per tant es presenta com a tal, però no crec que un substitueixi l'altre. Necessitem la filosofia com a discurs racional sobre el món, i l'art com a il·luminador de la realitat (un exemple, podem analitzar l'evolució de la crisi actual i podem veure una vinyeta d'El Roto que diu "El capitalismo se hunde! Banqueros y ricos primero!"). No ho sé, com deia en el meu treball, de tota manera, sempre tinc la sensació que alguna cosa se m'escapa :-). Gràcies!

      Elimina
  16. gràcies m'has fet pensar, repensar, reflexionar i recordar la pel·licula ...scream ice cream...Kant em resulta feixuc però malgrat tot reivindico la importància de filosofar... i de dissentir

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu pel comentari, Elfree, ja et trobava a faltar :-). Sí, a mi també m'agrada filosofar, encara que m'hagi rovellat amb els anys. I dissentir és important per avançar. De fet, tenim molta sort de poder dissentir sense jugar-nos la pell, tant de bo pogués passar arreu del planeta...

      Elimina
  17. Sempre em va agradar la filosofia, xò reconec que ara em queda lluny. Seria incapaç de seure'm i fer un exercici tan profund com els que escriu's em semblen impossibles, crec que estic massa voluble.

    Això si, la insubmissió ha portat als grans canvis, i crec que és la única manera. Només cal trobar la força i el motiu.

    ResponElimina
  18. Rits, potser tens allunyada la filosofia acadèmica, però tens un blog molt reflexiu, no m'estranya que t'agradés la filosofia....

    La insubmissió porta grans canvis, però s'ha de ser valent! (jo em sembla que ho sóc més en teoria que a la pràctica :-() Que la força ens acompanyi!!

    ResponElimina
  19. hehehe, jo tb crec que ho sóc més en teoria que a la pràctica!!! poc a poc i si, que la força ens acompanyi!!!;)

    ResponElimina