dijous, 1 de setembre del 2011

Animals

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

                                                                      Gato fumador, de Carlos C. Laínez    

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).




També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).



I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.

12 comentaris:

  1. Animalades animades ...trbo un encert aquest animalada de post animat i animós ( animal , el qui té ànima ) jo no em faria gaires il·lusions la Pallin o la Palin no et respondrà...no és ni creacionista és estultícia purament creada!

    ResponElimina
  2. He he, gràcies, Elfree, pels ànims animosos! Llàstima això de la Palin, ja m'havia fet il.lusions de fer-los evolucionar un poquet ;). Au au (ara no sé com fa la foca, aixxxxx).

    ResponElimina
  3. Jo tinc predilecció pels gats, però també m’agraden els gossos i, en general, m’agraden els animals i defenso sobretot que se’ls respecti tan com es pugui. Crec que el pecat mortal més greu de les grans religions monoteistes occidentals es traçar la ratlla entre animals i homes, cosa que no fan tant a Orient. Convé molt adonar-nos que som un animal més, evidentment, més evolucionat que la resta en intel·ligència, tot i que qui ho diria quan escoltes Sarah Palin o George Bush (ja tens el teu home, blanc fàcil, ho reconec). Jo vaig deixar de fumar, en part, per culpa del meu gat, i et prometo que aquesta és una anècdota verídica. Un dia es va menjar una cigarreta que m’havia caigut inadvertidament al terra de casa i de seguida va començar a vomitar (per sort). En aquell moment vaig decidir: si no li passa res, no torna a entrar tabac a casa, i així va ser. Clar que de fet no era un gran fumador, sinó un simulacre de fumador, i ja pensava en deixar-ho. De fet de tant en tant tinc un caprici i encara em compro un paquet (incomplint aquella promesa), però he aconseguit trigar molt a comprar-me el següent. Puc preguntar com es diu el vostre gat, que per cert és molt maco? Ah i quina nostàlgia m’ha fet sentir la sintonia de “animales animales animales”, i quines dues bones cançons, sobretot la dels Animals! Si jo fos un animal, ara mateix seguraments seria un lloro grassonet, però em demano un gat naturalment!

    ResponElimina
  4. Òscar, realment aquesta concepció de l'home com a separat de la natura i de l'animalitat és nefasta, i Descartes en té força culpa. Però encara ara els filòsofs discuteixen sobre quina mena de continuïtat/discontinuïtat hi ha entre l'animal i l'home. Vaig tenir uns profes a França (època Erasmus) bastant obsessionats en aquesta discontinuïtat (la llibertat, oh, és la gran diferència, deien). Bé, però d'aquí se'n deriven qüestions importants com el tractament que s'ha de donar als animals, etc., jo estic per emfasitzar la continuïtat. El tema dóna per molt.

    Ostres, quina casualitat això del gat i la cigarreta, no? Sort que va guanyar el gat. El gat de la foto és de la meva amiga i padrina (laica) de la Sara, Carme. És diu Delon. El seu germanet (germanàs, perquè són dos gats enormes) negre es diu Fassbinder. A casa meva, vull dir a casa dels meus pares, hem tingut sempre gossos (i altres animals esporàdics). Potser tindrem algun animalet aviat, estic pensant en l'evolució del George Bush, el hàmster.

    A mi també m'ha fet il·lusió recuperar la sintonia d'aquell programa mític, de fet se m'ha enganxat una mica i tot. Xau, lloro-gat.

    ResponElimina
  5. Es veritat, als animals sels domestica donantlis de menjar...jo ho he fet així amb els meus tres periquitos...
    precisament el que ens diferència de la resta d'animals es que ells no fumen...
    per deixar de fumar el millor es que ningu al teu voltant fumi i aleshores es molt fàcil, ara, t'engreixes uns quants quilos que jo des de que vaig deixar de fuma fa anys no els he tornat a perdre...

    ResponElimina
  6. Ostres!aquests dies que ha tingut la meva neboda a Torroella em va demanar: Marta puc mirar gat i gos? Vaig descobrir uns curiosos dibuixos animats un gos saltsitxa (més o menys) per un cantó és un gos i per l'altre és un gat. Però gat i gos és un i no dos!. No és ni gat ni gos, sinó tots dos! I em canta: Imagina-t'ho super! Un gat que és gos i un gos que és gat: meitat i meitat? Dos amics inseparables que només saben viure com gat i gos...perquè ho són! Jo em vaig quedar amb la Heidi...Petons

    ResponElimina
  7. Aris, tens raó amb aquest fet diferencial que dius, els animals, els altres animals no fumen (excepte el de l'Òscar, quasi) i tampoc sembla que els preocupi gaire si estan prims o grossos...
    A mi, el que em va fer deixar de fumar és la Sara. Algun dia faig una calada però començo a tossir com si tingués 13 anys (als 14 ja ho tenia dominat, a l'insti).

    ResponElimina
  8. Marta, quina gràcia aquesta coincidència... la Sara diu que li agrada Gat i gos perquè "fan moltes tonteries", ho haurem de veure. Ara m'has fet pensar en la Heidi, on tot estava clar, el concepte Heidi i el concepte Pedro, perquè t'imagines una Señorita Rottenmeyer - abuelito en un sol ésser? O una Heidi i una Clara (bé, aquest potser encara colaria), com era allò dels panecillos? Mira, m'agafen ganes de fer un google nostàlgic, després de recuperar Animals..., petonets nostàlgics!

    http://www.youtube.com/watch?v=ViiM3C6l0jY

    ResponElimina
  9. Ei, sense oblidar la Niebla, parlant de gats i gossos...

    ResponElimina
  10. Hem decidit inaugurar una secció al blog titulada "Animals Animals Animals", amb fotos (si pot ser, nostres) d'animals (no humans, en principi) que ens fan gràcia. Els primers són el cavallet de mar d'algues, la iguana i el saltador del fang. I que bé que ens ho passem!

    ResponElimina
  11. Amb els blocs que m’agraden molt, un parell o tres, no em limito a llegir el darrer apunt. Vaig enrere en el temps. Descobreixo nous apunts. Rellegeixo posts passats. Fragments. Com amb els bons llibres. És el que faig amb el vostre bloc. El Bloc ha crescut i també la Sara, filosofant entre les croquetes i els “Tatimu mama”. Les “currades” dels posts sense cap comentari fins ara. Un Bloc de referència. Un regal. Gràcies per “Truquem al Gegant del Pi?”.

    Una udolada de enhorabona: Aauuuuuuuuuuu!!

    (Per cert, em continua intrigant lo de “Premià de Mar”).

    ResponElimina
  12. Carai, Llop, quina emoció, m'encanta/ens encanta que et capbussis en el nostre blog i que, a més, t'agradi, moltes gràcies!!!

    Premià de Mar m'agrada i hi tinc els meus pares i la meva germana (i els súper cosinets de la Sara), i hi anem sovint, per això volia fer-lo sortir.

    Que segueixis gaudint de l'efímer i del que no ho és. Un fort udol.

    ResponElimina