dijous, 14 de juliol del 2011

Diversió a dojo

- MAMA, TU QUÈ FAS PER DIVERTIR-TE A LA FEINA?





P.S. Les imatges les ha escollit la Sara per il·lustrar el tema (em sembla).

P.S.2. El Rubianes, en el seu esplendor.
(Aquesta és la meva il·lustració del tema).


P.S.3. Nietzsche sobre el treball (tradueixo del castellà).

"Els apologistes del treball"

"En la glorificació del treball, en els inevitables discursos sobre els beneficis del treball, veig la mateixa secreta intenció que en els elogis dels actes impersonals i d'interès general: la por secreta a tot el que és individual. Es comprèn ara molt bé, al contemplar l'espectacle del treball -és a dir, d'aquella dura activitat del matí fins a la nit-, que no hi ha millor policia, ja que serveix de fre a cadascú i serveix per aturar el desenvolupament de la raó, dels apetits i dels desitjos d'independència. El treball gasta la força nerviosa en proporcions extraordinàries i treu aquesta força a la reflexió, a la meditació, als somnis, als guariments, a l'amor i a l'odi; ens posa sempre davant dels ulls un fi intranscendent, i atorga satisfaccions fàcils i regulars. Una societat en què es treballa rudement sense descans gaudirà de la major seguretat, i la seguretat és el que adora el present com a divinitat suprema. Però és el cas (oh terror!) que el treballador és precisament qui s'ha tornat perillós. Els individus perillosos són legió, i darrere d'ells està el perill de perills: l'individuum"

Aurora, paràgraf 173.


Molt bé, tenim les visions de la Sara, del Rubianes i de Nietzsche. Intento fer la meva, a partir d'aquesta investigació:

1. Treballar és una sort i una maledicció, tant si fas una cosa que t'agrada com si no t'agrada. (Moltes vegades és una barreja).
2. Treballar gasta molta força nerviosa que traiem a la reflexió, als somnis o a la meditació. Mala cosa. Però en el treball també reflexionem, de vegades.
3. Quan et diverteixes és quan millor treballes; quan millor treballes és quan et diverteixes. Bé, en certes feines això no s'aplicaria exactament.
4. Pots intentar divertir-te a la feina, però mai com un nen a l'hora del pati. Iep, aquestes empreses modernes del Silicon Valley tenen integrat l'esbarjo dins la feina. Deuen saber el que es fan.
5. Que el treball no matxaqui l'individu!

De moment, ho deixaríem aquí. En realitat, a mi el que m'emprenya no és treballar, sinó llevar-me d'hora...

15 comentaris:

  1. La veritat és que us veig molt críptiques avui. No se m’acudeix títol, ni cap comentari interessant... Ni flowers... Em sap greu de tot cor... Em sento molt Homer Simson.

    ResponElimina
  2. No pateixis, al final m'ha sortit un títol i tot. I fins i tot he aconseguit respondre a la Sara amb un "intento fer coses interessants" no sé si gaire convincent. Ella m'ha dit que a l'escola juga per divertir-se, el que m'ha semblat molt assenyat. Bona nit, Homer.

    ResponElimina
  3. Divertir-se a la feina és treballar millor, no? De vegades passa ;).

    ResponElimina
  4. Santa innocència! la teva filla serà filosofa?

    ResponElimina
  5. Serà serà o és! no ho sé, però jo a partir d'ara quan em llevi pel matí diré para mis adentros "vaig a divertir-me a la feina!"

    ResponElimina
  6. Acabo d'afegir aquell fragment del Rubianes sobre el treball. És una altra manera de veure-ho...

    ResponElimina
  7. que bo que era el Pepe! Ostres, m'he rigut de nou... (Aquest video però li tens que tapar les orelles a la Sara perquè el meu amic Pep era una mica mal parlat):)

    ResponElimina
  8. Sí que és molt bo el Pepe. Que bé que existeixi el YouTube, sempre el pots tenir a mà! (em sembla que m'espero una mica a ensenyar-li a la Sara, sí, passar de "Buscando a Nemo" a Pepe Rubianes així de sobte...).

    ResponElimina
  9. No ho sé, porquet, però a veure si me'n recordo dilluns al matí, quan agafi el metro, d'imaginar-me que tots ens estimem i anem contents a que el treball ens dignifiqui... Per cert, ja ha començat el cap de setmana! (recordem els nostres companys periodistes, entre d'altres, que només saben el que és un cap de setmana de tant en tant).

    ResponElimina
  10. El Rubianes m’agradava especialment en dos moments: quan parlava del treball, i quan parlava de la solteria. Va elevar aquests dos conceptes dins la seva persona a dimensions metafísiques (i la frase no és meva). A mi el tema de la feina, tant quant n’he tingut com quan no n’he tingut, m’ha fet patir bastant en diversos moments de la meva vida, o sigui que ja em disculpareu que no tingui gaires ganes de parlar-ne. Algun dia espero poder viure dels meus microrelats, potser a euro la peça..., començo a fer comptes... bé, és que sóc tan mal negociant... En fi, la veritat és que el que necessitem són diners, no feina, és clar que els diners guanyats amb la feina d’altri per part dels que no treballen gaire són especialment repugnants, per no parlar dels guanyats d'altres maneres... M’agradaria viure en una societat en què la gent treballes menys hores, que tinguéssim menys necessitats creades, que es repartis millor la feina, que la gent sàpigues què fer en el seu temps lliure, etc. Ah, i definitivament algun dia haig de començar a llegir el savi bigotut!

    ResponElimina
  11. Hola Òscar, m'alegro de trobar-te un altre cop per aquí. És veritat que la feina pot ser font d'angoixa. Jo he tingut èpoques en què la pregunta pertinent hagués estat "mama, tu què fas per no angoixar-te a la feina? Però bé, també això passa. No és cap tonteria això del microrelat a euro. Als blogs veig coses molt bones i els únics que en treuen profit econòmic són les companyies de telecomunicacions. (per cert, no existeix un iTunes de microrelats?). Però també és maco i romàntic que no hi hagi diners pel mig, o sigui, que no ho sé -és la tercera vegada que dic aquesta frase en aquest post!
    Què, em fas una oferta de 2x1 relats a un euro? ;)

    ResponElimina
  12. Va, no siguem rates, gràcies a aquesta feina que tant em dignifica puc comprar-me'n una dotzena a preu oficial, ole!

    ResponElimina
  13. Un iTunes de microrelats em sembla una idea genial! A veure si la patentes i m'ho fas saber. De totes maneres, Gemma i Sara, per les noies maques com vosaltres, m'agrada fer-ho gratis. Amb perdó.

    ResponElimina