Cultura? No, gràcies

Avui la Sara m'ha dit:

"No vull fer res cultural en tot el cap de setmana".

Com a influencer no tinc parangó.

El pleistocè ens visita

Gran moment: entro a la biblio i em trobo la Sara llegint aquest llibre, AQUEST LLIBRE:

Los Cinco! I el primer llibre, a més! M'ha donat una alegria! I se m'ha notat, esclar. M'ha preguntat si l'havia llegit, i tant! i n'he llegit uns quants de la col·lecció, m'agradaven molt! Potser era una mica més gran que tu, 10 o 11 anys (perquè se sentís important) i m'agradaven molt (per reforçar el missatge). Llavors ha dit: doncs ara m'estic llegint un dels Hollister i aquest, 2 llibres antics!"

Ehhhhh, com que antics!!!???? Bé, potser sí, que la senyora Enid Blyton el va escriure el 1942 i per a una nena de 9 anys, això equival a pleistocè.

És igual, el cas és que està llegint un dels meus llibres preferits i em fa molta il·lusió. Això sí, quan hem arribat a casa, el llibre s'ha quedat on estava i s'han desplegat màgicament i a l'uníson dues pantalles: la tablet i la tele. Bé, tres, perquè no se m'ha acudit una altra cosa que venir a explicar-vos-ho.

Sóc capaç de llegir-me'l jo.

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

The Very Best Night

- La nit de reis és la millor nit que passo a la meva vida.

Crec que ja això ho hem enregistrat, en aquest blog, però és que cada cop, flipo...

                    No són els Reis Mags, però són 3 i estan de moda a ca la Sareta....

                           Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i m'agrada la cançó....

                          Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i he posat la directa....


I ara potser que vagi acabant, que els reis han de fer una mica de feina, encara, aquesta nit!

6 aaaanys!!

- Puc posar colors? M'agrada el color rosa
- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :) 
- Demà serà un dia tremendament monstruós!

                               La Draculaura, en el seu 1.600 aniversari

La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa

 

 

Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006

 

Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.

 

"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.

 

Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.

    

PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!

 

 



Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!

 

 

 

Introducing Monster High

 

- Fem el post de les Monster High?

 

 

Li devia a la Sara un post sobre les Monster High. I aquí estem, a quatre mans, fent no sabem ben bé què...

 

Sí, d'acord amb la nostra vocació d'investigació i divulgació, la Sara ens diu el què s'ha de saber sobre les Monster High:

 

- La Draculaura és la més famosa (habilitat especial: fa moda rosa, però es desmaia amb la sang)

- La Frankie és molt bonica (habilitat especial: fa electricitat amb el dit, crea vida)

- La Cleo és d'Egipte (habilitat especial: "mandona" = manaire)

- La Lagoona és d'aigua salada (habilitat especial: nedar)

- La Clawdeen Wolf té la pell de color fosc (habilitat especial: olorar)

 

Ara estem intentant penjar un vídeo però no podem, l'Explorer no va bé i el Chrome tampoc no gaire. La Sara, que es pensa que ja estem a la web semàntica 3.0, que es veu que ho entén tot, em diu que posi al cercador "un vídeo de les Monster High que es carregui ja mateix". La màquina, que és 2.0 i encara gràcies, es rebota i no dóna cap resultat de les Monster High, sinó de la Lady Gaga, que, té raó, també és una mica monster.

 

La tensió creix i jo recordo que pel Nadal de l'any passat vaig veure que hi havia aquesta febre i que els sofridors pares/tiets/avis etc. havien de fer autèntiques curses de resistència per botigues i grans magatzems a la caça d'algun producte Monster High, que s'anaven exhaurint inexorablement, com el temps. No recordo en qui moment d'aquest any van entrar les Monster a les nostres vides, i alhora a les vides de la seva cosina, les seves amigues... de sobte tot era passió per aquestes noies monstruoses i divines, una curiosa combinació. Es veu que ja no són petites per a les Monster, com jo em pensava. O sí? Estan creixent massa de pressa? Perquè representa que aquestes Monster ja van a l'insti... És un tema que va sortint de tant en tant entre mames i papes, i sembla que sí, que creixen ràpid, però no podem fer gaire per aturar-ho. Potser hauria de fer una anàlisi comparativa entre les Monster High i la Heidi que tant m'agradava a mi... Ep, hora d'anar a fer nones!!

 

 

 

 

Els 40 Reis

- No em diguis que hi ha 40 Reis!
- No, no, n'hi ha tres, que van a tot arreu.

I és que tres Reis semblen poc si han de fer el recorregut que diu la Sara: Premià de Mar - França - Japó - Àfrica - Barcelona.

Si tens un nen a prop aquests dies, segur que pots tenir molts moments com aquest. Moments en què la lògica infantil es barreja amb una imaginació sense límits. Per exemple, la Sara troba del tot normal que la bicicleta que surt al conte dels Tres Reis Mags sigui la seva (fins i tot si està pintada d'un altre color, de vegades passa això, en els contes). I també està convençuda que el Rei blanc va obrir la porta de la seva habitació per veure si estava dormida, mentre ella es feia l'adormida.

Altres bocins, que diria la rits, d'aquests Reis:

- La frase de la meva germana quan portàvem una hora esperant els Reis: "I si passem dels Reis, o què?" Més aviat va ser "o què".
- La frase del meu nebot de sis anys quan portàvem una hora esperant els Reis: "De què està feta la lluna?" Després d'uns segons de perplexitat, ma germana va respondre un "de matèria lunar" que va fer el fet.
- La frase de la Sara quan portàvem una hora esperant els Reis: "Em deixes el mòbil"?

- La cara del Joan en adonar-se que havia parlat de "comprar la bicicleta" davant la Sara, que per sort no va captar una frase que trencava tota la màgia.

- La cara de la Sara obrint regals.
- La cara de la Sara obrint el regal de les ulleres de sol de la Hello Kitty.
- La cara de la Sara veient que la guitarra de la Dora no porta cordes. Per què?

Al final, una constatació de la criatura, just abans d'anar a dormir: "M'ho he passat bomba!".

P.S. Jo avui he tingut una crisi blogaire. Últimament no em sento gaire inspirada i a la vegada em noto massa enganxada als blogs. Fins i tot li he dit a la Sara que què li semblaria que tanquéssim el blog. Primer m'ha dit "i quan el tornarem a obrir?" però després m'ha dit que quan estic al blog no jugo amb ella. Intento que no passi això, però de vegades passa. I de veritat que aquest any vull cuinar i jugar. Així que potser no tanquem però sí ho espaiem tot, no ho sé.

Creant planetes

-Vaig a crear un planeta.

Aquesta tarda hem anat al Circ Raluy. La Sara s'ha passat tota la segona part creant planetes amb el seu planetador. El planetador és un artefacte amb llums de colors que gira molt depressa i que venien allà mateix. Primer ha dit que estava creant planetes, després planetava directament (jo planeto, tu planetes, ell/ella planeta...).

Els planetes han estat molt variats. El primer l'ha fet per als dolents (uns dolents molt dolents, com els rics que roben els pobres -aquí l'he influenciat una mica) i es deia Irmiapispe. El segon i el tercer eren móns a l'inrevés, les cases a dalt i el cel a baix, però un era per a papes i l'altre per a nens (al planeta de pares hi ha unes atraccions de pares i al planeta de nens, de nens -és bo saber-ho). També n'ha fet un on tot era groc i es deia algo així com Grogatista. N'hi ha un de petit tan petit que no hi cap ni una nena com ella, es diu Miniatura (no per obvi, menys encertat). I hi ha un món tot ple de xocolata (no per infantil, menys universal).

El millor de tot, la frase que ha dit quan tornàvem cap a casa:
Avui ha sigut un dia xuli piruli.


Dues versions de dos planetes diferents, em sembla:

Sinestèsies

- SAPS CANTAR AMB L'OLFACTE?

Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).

Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:

Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)

Algú en vol afegir?

P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...

Ous

- On estan els ous?

Això em va preguntar la Sara mentre l'estava banyant, ahir al vespre. Pel context, em vaig imaginar de quins ous es tractava. Efectivament, resulta que l'Arnau del càmping li va dir un dia "no me toques los huevos" i la Sara volia saber on eren, curiosa com és ella. L'hi vaig explicar i em va respondre "vull veure un ou del papa", que vaig capejar amb una maniobra de distracció. Llavors em va semblar que potser li havia de parlar dels ovaris, ja posats. Els ovaris... un concepte difícil per a una nena de quasi 5 anys, no? Però què carai, tan misteriosos són els ovaris com el cervell o el cor. L'hi vaig explicar tan bé com vaig saber, però no em va dir res. Em sembla que no ni tan sols ho va trobar misteriós.

Aquí el post es bifurca:

D'una banda tenim la dificultat d'explicar certs conceptes als nostres fills. No sabem quin és el bon moment, si ens avancem o si anem massa poc a poc. Què processa el cervell de la Sara? Doncs bé, abans d'anar a dormir li he preguntat si se'n recordava de la pregunta dels ous i m'ha dit que no. Quin èxit!

D'altra banda tenim el concepte ou. Ou de gallina. Ou còsmic. Ou com balla. L'ou és principi de vida i és allò que fas per sopar quan no saps què fer. L'ou o la gallina. És el més quotidià i el més metafísic. Recordo una entrevista a José Luis Sampedro en què deia que l'ou és una meravella. Ho és!

P.S. L'entrevista val la pena.

"Moments"

-Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
-De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
-I què passa amb el papa?

Ens hem afanyat a dir que el papa també hi contribueix i que hi posa la llavor. Sempre havia pensat que no recorreria a això de la llavor quan arribés el moment, però de tota manera tampoc no sé si sap que és una llavor, i tampoc sembla que aquest sigui "el moment". Ja vaig veient que el moment són diferents moments, amb les seves explicacions més o menys matusseres.

imatge manllevada de: http://ca.xuxulanstrum.com

M'ha fet molta gràcia la seva lògica: els nens, com el seu cosí Albert de 6 anys, vénen dels pares, i les nenes, de les mares. Curiosament, aquesta lògica s'acostaria a la idea de reproducció per clonació, que també pot arribar en un futur més o menys llunyà. 

Aquest possible futur fa una mica de por, i també el de l'úter artificial (em ve al cap Un món feliç...), però per què no? La Sara tampoc ha estat concebuda pel mètode tradicional. Els seus tres primers dies de vida els va passar en un tub d'assaig... i molts nens passen els darrers mesos de gestació en incubadores i no té res a veure amb Huxley; potser a la Sara li haurem d'explicar primer aquest mètode i després el tradicional... bé m'estic embolicant i no n'hi ha per tant.

Més difícil va ser quan em va preguntar "què vol dir morir-se?" I sé que aquest moment també tornarà a aparèixer, segur!

Coses importants

Gemma: Sara, fa dies que no escrivim res al blog. Què podem posar-hi?
Sara: La caca és pipi.
Gemma: Home, Sara, això no ho podem posar, que és lleig (potser se li pot trobar algun significat profund però jo ara no li veig).
Sara: 5 i 7 fan... quan fan 5 i 7?
Gemma: 12.
Sara: Fiquem això.
Gemma: Home, Sara, això no té gaire gràcia... i si agafem algun conte teu a veure si trobem un tros filosòfic?
Sara: Què és "filosòfic"? (y tú me lo preguntas...).
Gemma: Uffffff mmmm, que diu coses importants.
Sara: Fiuuu, xiular és imporant.
Gemma: ??? (si em necessites, xiula, té raó). Va, a veure què trobem.
(Mentre intento trobar alguna cosa important per escriure al blog, la Sara comença a jugar amb una Barbie i un cavallet blanc i m'ignora completament. M'està bé, per plasta).
Sara: Podem posar una cançó d'amor! (la canta, llàstima que ens perdem la posada en escena): Otinl cans tornis vans lai tornonas tistal oris pans elei dowas tostal ugur tans nauando oliooooon.

Està clar que aquí s'estan dient coses importants.

Va haver de volar, a la fi!

-Fora Mandra!


La marieta mandrosa

En aquesta casa hem iniciat un programa educatiu intergeneracional que es diu Fora Mandra! (que vulguis que no, posar-li nom a un programa educatiu ha de ser garantia d'èxit). (Bé, la Sara li diu Fora Caca!, els nens i l'escatologia, ja se sap).

La qüestió és que la mestra de la Sara ens ha renyat (bé, el pare ha sortit pràcticament il·lès), perquè la Sara  és molt llesta i molt intel·ligent, però molt mandrosa. I la mandra li ve de tenir-ho tot fet. I té raó, si no s'acaba el menjar li dono jo, si no s'acaba de vestir la vesteixo jo, estic amb ella fins que s'adorm... fatal.

Doncs ni curta ni peretzosa he muntat un programa insipirat en Aristòtil (que vulguis que no, tenir un filòsof en el programa també ha de ser garantia d'èxit) i que consisteix en dos moments: esforç i plaer. Diu Aristòtil a l'Ètica a Nicòmac (tradueixo del castellà de l'edició de Gredos): "La vida feliç, d'altra banda, es considera que és una vida conforme a la virtut, i aquesta vida té lloc en l'esforç, no en la diversió" i:  "Donat que les activitats difereixen per la seva bondat o maldat, i unes són dignes de ser cercades, altres evitades, i altres indiferents, el mateix passa amb els plaers, ja que a cada activitat li correspon el seu propi plaer".

I això com es tradueix? Doncs bastant fàcil, si ho penses, en comptes del fins ara clàssic: "vaaaa fes aixòò, que ja tens 4 aaanys", passem al "fes això, jo no ho faré" (esforç) "veus? ho has fet, t'estàs fent gran!" (plaer). I està funcionant!

Però, ai, hem dit que era un programa intergeneracional... L'altra generació sóc jo (el pare supervisa). Em fan mandra vàries coses, com ara carregar i descarregar el rentaplats o, encara pitjor, cuinar, la qual cosa em fa sentir culpable. Doncs bé, gràcies a aquest programa això s'ha acabat i per demostrar-ho em comprometo a fer croquetes aquest dimarts dia 15 de març. Començo per aquí perquè a la Sara, al Joan, a Aristòtil i a Les Luthiers els agrada, i a mi també (les croquetes, quan són bones, són molt bones, màxima número 12 de Gemma Sara Glaukopis).




P.S. Tenir mandra és un luxe que en molts punts del Planeta no es poden permetre, està clar.

Néixer, Morir

- I tu per què vas néixer abans que jo?

Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.

BUIT

Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?

El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.

Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, Moments Feliços.

Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).

Nocilla

-No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Aquesta Sara és un cas, fa servir totes les tretes imaginables per aconseguir el que vol. Com pot ser que no recordi el gust de la Nocilla? Si el recordo jo, que no en menjo mai (bé, darrerament una mica, és una experiència una mica proustiana això de menjar Nocilla als 42 anys).

I mira, com que estem en el blog que estem recordarem Plató i la seva teoria del record com a coneixement (reminiscència o anàmnesi). Record de les idees, esclar. Però hi ha una idea de Nocilla en el món de les idees?

Escoltem el mestre (del Fedre, edició de Gredos):

"En efecto, el hombre tiene que comprender según lo que se llama 'idea', yendo de numerosas sensaciones a una sola cosa comprendida por el razonamiento. Esto no es sino la reminiscencia de aquello que en otro tiempo vio nuestra alma cuando marchaba en compañía de la divinidad, y mirando desde arriba lo que ahora decimos que es, levantaba su cabeza hacia lo que verdaderamente es."

Bé, aquest fragment no ens ho aclareix gaire. Crec recordar que l'últim Plató es planteja això mateix, si a més de la idea de bellesa, de bondat, etc. hi ha una idea de pèl o de brutícia, per exemple. Ep, ara estic desmereixent la Nocilla i no ho voldria pas.

Molt bé, ja tenim la idea de Nocilla i volem ajudar la Sara a recordar-la. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense tastar-la (i que és bona)? No! Ergo, li hauríem de donar Nocilla. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense saber que treu la gana (de sopa de galets)? No! Ergo, no li hauríem de donar.

-¿Pues qué, Fedro, daríamos Nocilla a una niña de 4 años justo antes de cenar?
-Creo haber entendido, Sócrates, por tus razonamientos, que es más acorde con la virtud del cuerpo y del alma posponer esta ingesta para más tarde.
-Dices bien, Fedro, y ahora vayamos a encontrarnos con Alcibíades, que nos invita a merendar.

Truquem-hi

Sara: Mama, per què no truquem al Gegant del Pi de veritat?
Gemma: El de veritat? vols dir el que té un nen a dins que dèiem que era de broma?
Sara: Sí, aquest.
Gemma: I com sabem quin número té?
Sara: És el 32547903
Gemma: ??? Vale, truquem-hi, truca tu.
(truca)
Sara: No diu res.
Gemma: Passa-me'l. Hola, Gegant del Pi, som la Gemma i la Sara i et volíem dir que tenim un blog amb el teu nom i que ens agrades molt, però també ens agrada la Geganta del Temps. Té, parla-hi tu.
Sara: Hola, Gegant del Pi. No diu res.
Gemma: Però de broma, home.
Sara: No, no vull.

No acabo de pillar com entenen els nens això de la realitat i la ficció. A la carrera no m'ho van explicar.

Gent gran

Sara: saps, mama? a mi m'agraden els dibuixos i les notícies
Gemma: i per què t'agraden les notícies?
Sara: perquè ja vaig a P4!

Sapiència

-Jo sé 22 coses, ai no, 23 coses.

Potser la darrera és que sap que sap, tinc una filla que és un geni!

Perfect Day

-Hala, és un dia perfecte!

Això ho va dir la Sara l'altre dia, anant a casa dels cosinets. Em va meravellar que trobés que era un dia perfecte i que fes servir aquesta expressió. Ara li preguntaré si avui també és un dia perfecte... diu que també. Li pregunto si tots els dies són perfectes o què i diu que sí. Vaja, això és tenir una filla feliç! Això o encara no ha entès del tot el significat de l'expressió. Ja m'agradaria trobar un 30% dels dies perfectes... Ho aconseguiré, ara m'han canviat la medicació i ho aconseguiré. D'entrada, tenir una filla feliç ajuda, i un marit força feliç, tot i que preocupat tot i que cansat... i per acabar aquest post agafarem a l'atzar un trosset de text que ens ha de servir de guia cap al Perfect Day. L'agafarà la Sara, que té poders:

"El primer problema que se presenta es cómo levantar el omóplato de manera que los músculos que lo rodean queden más accesibles. Sitúese a la derecha de la persona (trabajando en una mesa puede resultarle más fácil hacerlo de rodillas), cójale la mano derecha y póngala con la palma hacia arriba sobre el centro de la espalda."

Aquest és el secret, la mà al mig de l'espatlla, ben bé al centre, i ara la Sara dirà unes paraules per acabar-ho d'arreglar:

rhhhhhhhhhhhhb bnm bqwetyjjjjjjjnn   yhnb  nm
.
You're Going To Reap Just What You Sow... (o You're Going to Read Just What You Saw).


Banda sonora del post, evidentment: Perfect Day de Lou Reed.