dilluns, 20 de desembre del 2010

De lletres i números

-Els números també tenen lletra lligada?

-És que l'espanyol no l'entenc. Entenc el català i el castellà però l'espanyol, no.

Aquestes són de la Martina, que té 5 anys.

M'agrada la idea de tenir números lligats, que serien diferents dels normals, serien per a l'economia domèstica, quotidiana, lluny dels macronombres amb majúscules (o a l'inrevés), o deixar els números en majúscules per als números "bons", els que es destinen a l'educació, a les ONG, els que les ONG destinen al desenvolupament, i en minúscula els que vénen del tràfic d'armes, per exemple, o de l'especulació financera (o a l'inrevés). I els números petits, com la lletra petita, també tindrien la seva funció, la d'amagar i fer trampes... De tota manera, la mare de la Martina, per no decebre-la, li va dir que hi havia uns altres números: els números romans, i crec que a ella li va fer il·lusió descobrir-los.

La segona, la de la llengua, també és bona. Jo tampoc m'he acabat d'aclarir mai si s'havia de dir castellà o espanyol, del castellà o espanyol. Ara, entendre un i no entendre l'altre em sembla fantàstic. A la Martina l'espanyol li sona llunyà, estrany, a mi també, m'agrada més el castellà. Atenció, acabo de fer una consulta al Joan, que d'això en sap, i em diu que es poden utilitzar els dos indistintament. Per cert, per què en anglès la inicial de la llengua va amb majúscula? (Spanish).

dijous, 11 de novembre del 2010

Ganxitos

Sara: Vull ganxitos
Gemma: No, que no són bons per la salut
Sara: Buenu, me'ls menjaré quan no tingui salut

(Al final hem quedat que en menjarem, però poquets).

dimarts, 9 de novembre del 2010

Nosaltres no t'hem esperat

-Si fos pel Ratzinger Z, la Sara no hagués nascut.

Això no ho ha dit la Sara, evidentment, això ho dic jo. És un dels molts motius pels quals em produeix repugnància aquest personatge.

Si Déu és una broma, l'església és una broma de molt mal gust.

Cau el mite!

-El Gegant del Pi és de broma

Ni 2 anys ha durat el miratge. Resulta que venint més o menys fluidament de l'escola m'ha dit que volia veure el Gegant del Pi. I jo per fer-me la graciosa li he dit que si volia que li truquéssim i ella va i em diu que això no pot ser, que el Gegant del Pi és de broma i que hi ha un nen a sota.

Però jo no defalleixo. A mi se'm va dir que havíem de trucar a aquest senyor, que se'l veu que té poder, i ja ho crec que li trucarem. Ens ha de solucionar moltes coses. El que m'emprenyaria és que em diguessin que està reunit.

PS. En aquest blog, per això, som cada cop més de la Mercè, la Geganta del Temps.




Mafaldejant

-Tinc una idea: compartim els diners entre tots!

Ja tenim una altra votant d'Iniciativa!

To go with the flow

-........ (no camina)

Ahir vaig fer un experiment: vaig seguir el ritme de la Sara al tornar de l'escola a casa (bé, algun moment li vaig dir va vinga, però molt poc). És a dir, vaig deixar fluir la cosa. Fluir, pensament líquid, Heràclit, vam trigar quasi una hora però I què? La qüestió és que ens ho vam passar bé i a l'hora de sopar es va menjar tota la carn ella sola. Digue'm agosarada però potser hi va tenir a veure aquest bon rotllo que vam portar tota la tarda.

Em vaig comprar un llibre que es diu Fluir (Flow), que no m'he llegit, esclar, però que ara utilitzaré per extreure'n alguna idea sobre el tema (està bé això de documentar les experiències, i més en un blog seriós com aquest).

Diu el senyor de nom impronunciable i inescribible (Mihaly Csikszentmihalyi), a l'atzar:

"Ni el aburrimiento ni la inquietud son experiencias positivas, por ello Alex se motivará para volver al estado de flujo. ¿Cómo lo hará? Observen nuevamente el diagrama (hi ha un diagrama): vemos que si está aburrido (A2) y desea estar nuevamente en el flujo, Alex tiene esencialmente una única elección: aumentar el desafío al que se enfrenta. (También tiene una segunda elección, que es dejar de jugar a tenis; en este caso A desaparecería simplemente del diagrama). Desaparèixer del diagrama? però això és horrorós, i llavors on va l'Alex?

Això ens ensenya que per tornar a l'estat de fluxe hem d'enfrontar-nos al desafiament d'una nena que s'encanta amb tot el que veu, però no podem deixar de jugar al joc de caminar fluidament, perquè llavors desapareixem del mapa, altrament dit, agafem un atac de nervis i de mala llet que ens dura tota la tarda i que fa que el sopar sigui una lluita i anar a dormir una altra lluita. No. A partir d'ara fluirem i ens ho passarem bé. I per acabar llegirem un altre fragment a l'atzar, que ens acabarà d'il·luminar.

"En una situación amenazadora es natural movilizar la energía psíquica, dirigirla al interior y usarla como una defensa contra la amenaza"

El que jo deia. El Carlos González estaria orgullós de mi.

dilluns, 8 de novembre del 2010

De lo que vale un peine

-Jo tinc diners, mama

El meu pare diu que no li dóno valor als diners. I té raó. Sempre m'ha meravellat la facilitat que té alguna gent per recordar-se de a quant va el kilo de patates o de mongetes. Jo no ho sé. O més aviat no ho sabia, perquè des de fa uns dies que estic escurada i em miro la pasta d'una altra manera. Avui mateix he sabut quant val la safata de figues, 1,98 i a quant va el kilo de figues a la botiga del costat 3,90, i al final no he comprat res, m'ha semblat car, quan fa un mes hagués donat els diners sense mirar-me gaire.

I la propina del Condis, ara té un altre valor. I la Sara com ho viurà tot això dels diners? De moment, quan li dic que no tenim prou diners per comprar el que vol diu que ella sí que en té i que ens ajudarà. De fet, li seguim comprant el que vol, amb més o menys la mateixa mesura que abans, potser ara la faig treballar una mica "si vols la revista Princesas, t'has de portar bé i menjar-t'ho tot", abans li comprava i prou. No sé si faig bé, ni ara ni abans. A més, el Carlos González diria que està molt malament això de xantatgejar les criatures perquè mengin, que així no es fa. Sí, però l'altre dia es va menjar les llenties.

Suposo que ara estic en l'altre extrem i que s'ha de trobar un equilibri, el just mitjà dels clàssics, trobar el precio justo dels diners, vaja.

dijous, 4 de novembre del 2010

Del dret i del revés



La Sara davant d'un signe d'admiració:
-Mama, aquesta "i" està al revés!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Caravanes

Gemma: Avui no hem trobat caravana, eh?
Sara: No. Jo vull trobar caravana
Gemma: Per què?
Sara: Perquè m'agrada molt
Gemma: Però tu saps què és la caravana?
Sara: No


És fantàstic que t'agradi una cosa que no saps què és. Caravana, caravana, a què li deuria sonar? Per exemple, a mi m'agrada la ximpanel·la, que no sé què és, però sona bé (hi ajuda la l geminada que sempre dóna prestància) i també m'agrada, encara que menys que la ximpanel·la i molt menys que la caravana, la jundereta, cosina germana de la junsereta, totes elles paraules que denoten felicitat, alegria, bliss (la vaig aprendre l'altre dia, llegint el llibre de Bertrand Russell sobre la felicitat). Sobretot junsereta que té a veure amb estar amb la Sareta, ui, ja se m'està anant l'olla...

Que bé que hagin rescatat els miners!

dilluns, 13 de setembre del 2010

Gent gran

Sara: saps, mama? a mi m'agraden els dibuixos i les notícies
Gemma: i per què t'agraden les notícies?
Sara: perquè ja vaig a P4!

dijous, 9 de setembre del 2010

Sapiència

-Jo sé 22 coses, ai no, 23 coses.

Potser la darrera és que sap que sap, tinc una filla que és un geni!

dijous, 2 de setembre del 2010

Todo todo todo está en los libros

Sara: quan sigui gran et compraré un regal
Gemma: ah sí? Que bé!
Sara: quin regal vols?
Gemma: no sé... m'agraden els llibres
Sara: i quin llibre no tens?




dimecres, 18 d’agost del 2010

Societat de consum

-Em compres això?
-Compra'm això!
-Em compres això, sisplau?
-Vull un globus, sisplau, vull un globus, sisplau, va, sisplau, vull un globus!
-Sisplau em compres un ou de la Hello Kitty quan tingui setze anys?

Casoris

Sara: em puc casar amb tu?
Aina: buenu, una estona

dijous, 22 de juliol del 2010

Pares

Juguem al pseudoatzar amb els contes de la Sara, a veure què surt:

"En Caillou es va parar a pensar. Què li agradava al pare per esmorzar?"

Doncs és bona. Donar d'esmorzar al pare o matar el pare psicoanalíticament parlant? Què vol dir "matar el pare" exactament? Que ja no és aquell Déu? Que l'has d'acceptar tal com és? Se'm complica l'entrada i he de marxar. Potser reprendrem el tema en aquest divà tecnològic. Coi de Caillou.


Tornem-hi

Doncs em sembla que no matarem pas ningú, i menys el pare. Al meu li agrada esmorzar variat. Coi de Freud.

He buscat al google "matar el pare" i he topat amb "No hi ha pares perfectes" de L'ofici de viure."Només ens hem de preocupar en el cas que el nen ens trobi perfectes". "Tot fill està condemnat a estimar i a odiar alhora els seus pares per després seguir el seu propi camí". "Els nens comencen estimant els pares, després els jutgen i de vegades fins i tot els perdonen" (Oscar Wilde). "El reto más importante del ser humano es ser padre". "Deixem en pau els nostres pares externs reals i treballem amb els pares interns". "Mata el teu pare i mata la teva mare" (Buda) (esperem que metafòricament, Freud). "Està bé no ser perfectes". "Si no tinc apreci per mi tampoc en puc tenir pels pares". "Has de ser feliç per fer feliços els teus fills".  "No esperis que els teus pares canviïn".

Sí, perquè es parla molt de l'amor dels pares pels fills i menys de l'amor dels fills pels pares, i molts problemes psicològics estan relacionats amb aquest amor, aquest amor que pot/ha d'acabar en agraiment, diuen. I per tot això en Caillou prepara l'esmorzar per al seu pare i per a tota la família... però s'oblida del seu. Coi de blog.


No sé si hi ha alguna cançó dedicada al pare però a la mare n'hi ha almenys dues de genials, a cual más desgarradora: Mother de John Lennon i Mother dels Police.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Tots contents en una festa...

Gemma: Què és la felicitat?
Sara: És tots contents en una festa

Una versió més acurada apunta que és una festa "que hi hagi txutxes".

M'agrada aquesta visió de la felicitat, perquè hi ha alegria (en aquest estadi dels 3 anys em sembla que no es distingeix "estar content" d"'estar feliç" i potser no hi ha tanta diferència). Se m'acuden alguns elements més que es relacionen amb la felicitat: autoestima, autorealització, confiança, benestar (difícilment seran feliços els 1.020 milions de persones que passen gana al món, segons vaig llegir ahir).

Apel·larem al pseudoatzar, com fem sovint en aquest blog, i veurem què en surt.

De Bertrand Russell, The Conquest of Hapiness (comencem forts):

"The pleasure of work is open to anyone who can develop some specialised skill, provided that he can get satisfaction from the exercise of his skill without demanding universal applause."

"All unhappiness depends upon some kind of disintegration or lack of integration; there is disintegration between the self and society where the two are not knit together by the force of objective interests and affections. The happy man is the man who does not suffer from either of these failures of unity, whose personality is neither divided against itsef not pitted against the world."

De Gottfried Kerstin, 99 maneras de ser feliz... y 99 recetas budistas para vivir en plenitud (de ple en l'autoajuda):

"Si pasas una epoca de mucho estrés, una sesión de cine te permitirá desconectar de los problemas durante un par de horas." (Aquesta és profunda, cine cine cine cine, más cine por favor... clara inspiració budista).

"Para quién vives, para ti o para los demás? El deseo de agradar en todo momento a los que nos rodean comporta un importante riesgo: podemos acabar no sabiendo cómo somos en realidad. Aunque parezca una obviedad, lo esencial no es lo que el mundo piensa sobre uno, sino lo que uno piensa de sí mismo. Puesto que las opiniones externas, las modas y tendencias cambian constantemente, guiarse por ellas nos lleva sin lugar a duda a la insatisfacción."

I tornem a la filosofia amb Schopenhauer i el seu Arte del buen vivir:

"El hombre más feliz es, pues, el que pasa la vida sin grandes dolores, tanto en lo moral como en lo físico, y no el que tiene de su parte las alegrías más vivas o los goces más intensos. Querer medir por éstos la felicidad de una existencia es recurrir a una medida falsa. Si a un estadio libre de dolor viene a agregarse la ausencia del tedio, entonces se logra la felicidad en la tierra en lo que tiene de esencial, porque lo demás no es más que quimera." (Està clar que no estaria d'acord amb la teoria sariana de la felicitat...).

I per acabar fem entrar a la festa Àlex Rovira amb La bona vida:

"Angoixat, el deixeble va anar a veure el seu mestre i li va demanar: -com me'n puc alliberar, mestre? El mestre li va respondre: -Amic meu, qui et lliga?" Conte hindú

I així, tots contents, alliberats, reunificats, davant una gran pantalla de cinema, amb txutxes i crispetes, tranquils, celebrem la felicitat, allò que quan es té ja ha passat.

P.S. Quan em pregunten per la Sara, sovint dic que és una nena feliç. I és veritat, té aquella felicitat natural que tenen la majoria de nens. Avui em deia un amic que no li interessava el concepte de felicitat. A mi sí, potser perquè sóc del tipus Icantgetnosatisfaction plasta. O estic d'aquest tipus. I no sé com acabar aquest paràgraf... tots contents en una festa!


Posarem una cançó de bon rotllo: Happy Together, The Turtles.

dissabte, 12 de juny del 2010

por

Sara: tinc por!
Gemma: de què?
Sara: de res!

animals racionals

-Som animals racionals, diu la Carme

dijous, 20 de maig del 2010

Perfect Day

-Hala, és un dia perfecte!

Això ho va dir la Sara l'altre dia, anant a casa dels cosinets. Em va meravellar que trobés que era un dia perfecte i que fes servir aquesta expressió. Ara li preguntaré si avui també és un dia perfecte... diu que també. Li pregunto si tots els dies són perfectes o què i diu que sí. Vaja, això és tenir una filla feliç! Això o encara no ha entès del tot el significat de l'expressió. Ja m'agradaria trobar un 30% dels dies perfectes... Ho aconseguiré, ara m'han canviat la medicació i ho aconseguiré. D'entrada, tenir una filla feliç ajuda, i un marit força feliç, tot i que preocupat tot i que cansat... i per acabar aquest post agafarem a l'atzar un trosset de text que ens ha de servir de guia cap al Perfect Day. L'agafarà la Sara, que té poders:

"El primer problema que se presenta es cómo levantar el omóplato de manera que los músculos que lo rodean queden más accesibles. Sitúese a la derecha de la persona (trabajando en una mesa puede resultarle más fácil hacerlo de rodillas), cójale la mano derecha y póngala con la palma hacia arriba sobre el centro de la espalda."

Aquest és el secret, la mà al mig de l'espatlla, ben bé al centre, i ara la Sara dirà unes paraules per acabar-ho d'arreglar:

rhhhhhhhhhhhhb bnm bqwetyjjjjjjjnn   yhnb  nm
.
You're Going To Reap Just What You Sow... (o You're Going to Read Just What You Saw).


Banda sonora del post, evidentment: Perfect Day de Lou Reed.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Glopet

Sara: anem una mica al parque?
Gemma: no, ara no podem
Sara: un glopet!

Si no fos que últimament està molt rebel, me la menjaria. Un glopet de Sara. Crec que incorporaré l'expressió. Tens gana? un glopet. Tens son? un glopet. Ets feliç? un altre glopet...

... o més glopets, depèn...

dilluns, 22 de març del 2010

Lou Reed contra Mickey Mouse

-Ara el Lou Reed
-No, noooo

Avui he fet una petita revolució: he tret La Navidad mágica de Mickey i he posat A Night with Lou Reed. Sense entrar a valorar quin dels dos personatges té més pes en la cultura americana i en la cultura en general, està clar que el Lou Reed havia de guanyar alguna vegada (de moment, una vegada). El millor és que després de rondinar una estona, la Sara s'ha posat a ballar amb mi. I ens ho hem passat la mar de bé. Això vol dir que no cal que estiguem subjugats per l'imperi del Mickey, la Hello Kitty i la Blancaneus? Anirem provant... de moment ja estic albirant un Leonard Cohen i uns Luthiers...

P.S. Acabo de venir del concert del Raimon amb la meva mare. El nostre vint-i-pico concert del Raimon, des d'aquell a Arenys de Munt quan jo tenia 7 o 8 anys i vam haver de marxar abans que s'acabés perquè van començar els "Catalunya lliure" i van començar a aparèixer els grisos. Doncs bé, pensava al concert que potser la Sara també "recordarà" el seu primer ball del Lou Reed amb la seva mare. Espero que aquella barreja d'alegria, resignació i amor segueixi per molt temps, i que trobi el seu Veles e vents com jo he trobat.


La banda sonora d'aquest post és un homenatge a la meva mare: Veles e Vents del Raimon.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, que bonic.

diumenge, 21 de març del 2010

Poesia infantil

-Aquesta tarda és demà.
-Vull nedar fins arribar a una estrella.
-Les mames de vegades s'equivoquen i de vegades no.



Il·lustració d'Antonio Joao Santos

divendres, 5 de març del 2010

Changing places

-Vostè no és vostè

Avui m'ha passat una cosa digna del Millás. Estava jo al psicòleg, al nou psicòleg, il·lustrant-lo sobre el meu passat i present -bla bla bla, mirant per la finestra, ell escrivint l'informe sense parar, bla bla bla- quan de sobte em diu "un moment, hi ha un problema" (hi ha més d'un problema, segurament, però no es referia a aquest tipus de problema, era un problema de veritat). Veig que mou amunt i avall els fulls de l'informe i em clava "no és vostè". "No sóc jo, jo?" "L'informe no és vostè, he vist que alguna cosa no quadrava i veig que no és vostè". I jo que li dic (pensant en el Millás directament) "potser m'agradaria més aquest que el meu..." Però sense fer-me cas busca, compara i canvia d'informe "ara sí, ara ja pot seguir amb la seva vida". Ostres, quin descans, o no, i he continuat amb el bla bla bla cara la finestra i ell amb el bla bla bla cara l'informe. "Algun consell abans de marxar?" m'he atrevit a preguntar-li, "no, perquè el que li diria ja ho sap". Fantàstic.

dimecres, 3 de març del 2010

S'està fent gran?

-Vull dormir sola, mama

Al·lucinant. M'ha dit que com la Clara, volia dormir sola, que li passés l'osito i me n'anés. M'ha deixat una sensació rara, de satisfacció i de pena. S'està fent gran?



P.S. Però fer-se gran no és fàcil. Avui l'he hagut d'acompanyar fins que s'ha adormit...

                                                                         ... i aquest matí me l'he trobada al llit.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Riure

Coses que fan riure a la Sara:          

- les pessigolles
- que es pari el DVD (?)
- el singlot (i altres sons de la mateixa família)
- que la seva mare s'equivoqui (quan li llegeix un conte, sobretot; que algú s'equivoqui, fins i tot ella)
- cantar amb el seu pare (al karaoke)
- l'escondite (millor en el paper de la que s'amaga i que deixa anar algun crit, també)
- l'un dos tres picaparet (un clàssic des de ben petita)
- quan ens pren el pèl (tan petita i sí, ens el pren)
- quan la renyem de broma (quan li prenem el pèl)
- repetir moltes vegades una cosa
- inventar-se paraules
- jugar a que ve el llop
- representar coses (fer comèdia)
- el Marcel Gros
- la Carme









                                                                                                         Krahn

Congelem?

-Congelem!

De vegades amb la Sara congelem els dibuixos, perquè ens hem de banyar o hem de marxar o fan el telenotícies.
Avui pensava que seria fantàstic poder congelar el temps a la vegada que congeles la tele. Com en aquell horror de peli, Funny Games, en què els assassins tiren enrere el vídeo i el temps també tira enrere, per desgràcia dels habitants de la casa. Però aquest cop seria a fi de bé. Congelaríem el temps abans dels desastres, com Haití, perquè no fossin desastres (10 mesos, 10 anys?); congelaríem el moment abans de la mort de l'amic, perquè segur que hi ha una solució que es pot trobar amb temps; congelaríem els bons moments, per fer-los durar... quant? el temps que faci falta, fins que ens cansem. De vegades, quan torno amb la Sara de l'escola, ja m'ho sembla, una mica, que el temps es para, que no fa falta que ens afanyem per arribar a casa, à quoi bon? El seu temps és diferent del meu, sembla ser. Potser hi ha algú que li ha premut la tecla pause. Està clar: la nostra Geganta del Temps.

I com que tenim una Geganta del Temps que pot molt, li demanarem això, que ens deixi congelar el temps, amb el suport de les noves tecnologies i la complicitat de la ficció, que no se'n penedirà.

Però esclar, m'imagino la feinada de la Geganta a gestionar diversos móns paral·lels congelats, esperant el millor moment per arrencar. També necessita temps per fer aquesta feina, la dona, però no sé si té una altra Geganta del Temps a qui l'hi pugui demanar (el Gegant del Pi és dels que té pressa i a la que et descuides et planta el fast forward sense mirar-s'hi gaire). Fins que no es resolguin aquests problemes interns, l'únic món paral·lel que podem seguir congelant és el de Mickey Mouse.

La Geganta del Temps (Mercè)

divendres, 19 de febrer del 2010

Les pedres, en directe

-Mira quantes pedres, mama!

És fascinant la facilitat que tenen els nens per jugar amb qualsevol cosa. És un clàssic dir que estan envoltats de jocs i  més jocs i són capaços de jugar amb un paper arrugat. La Sara porta una hora jugant amb pedres: classificant-les, agafant-les amb una pala, movent-les de lloc, donant-me-les, posant-les en una tassa, a la pala un altre cop...
Potser els nens més grans s'avorreixen, però els de 3 anys em sembla que no, que és impossible.

A més, utilitza les pedres a fi de bé, cosa que s'agraeix:
-Esto es para sentirte mejor (no sé per què ho diu en castellà, deu haver caçat que la majoria de manuals d'autoajuda són en castellà, com vam veure ahir).

Ara li canta una cançó a les pedres. Increïble. I són tot un univers. Són espaguetis i són pedres. Atenció, ara diu "todos a cenar", toca sopa de pedres, voy volando, nyam!!

dijous, 18 de febrer del 2010

Contenta o no

-Mama, estàs una mica contenta?

Ja es veu que després del que m'ha fet enrabiar perquè entrés a la banyera, les seves expectatives no eren molt altes. I la veritat és que després del/s crit/s de rigor, sí, estava una mica contenta, però una mica mica.

Em ve de gust fer un patchwork de llibres d'autoajuda, dels que, quan els llegeixes dius, com la Sara, "clar que sí!" i després tot continua igual. Diu el Francesc Miralles que coneix lectors d'autoajuda que fan exactament el contrari del que llegeixen. Em sembla que m'hi reconec. Hi ha una barrera, una dificultat de base per passar de la teoria a la pràctica que fa que moltes vegades no puguis passar del mica contenta, precisament.

Aquest patchwork ens donarà alguna bona pista...

Paz de espíritu. Jack anotó esta cuestión y la estudió muy en serio. No tuvo más remedio que reconocer que seguía siendo su máxima prioridad.

La felicidad sólo llega cuando no somos objetos de otros, sino sujetos de nosotros mismos.

El desequilibrio permanente entre anhelos y logros es, pues, otra de las causas más comunes de baja autoestima.

Esta vergüenza privada es especialmente destructiva porque no se refiere a la manera de comportarse, sino que ataca directamente y a mansalva la esencia personal. El argumento no afecta al verbo, sino al sujeto: "No hice el ridículo, sino soy ridículo". 

T.I Rubin, Supere la indecisión; Alex Rovira, La brújula interior; Luis Rojas Marcos, La autoestima; Walter Riso, El derecho a decir no.

És a dir, que el nostre bon amic Jack només tindrà pau d'esperit i serà feliç si no desitja allò que no pot aconseguir i es fa subjecte de si mateix, sense por a fer el ridícul (el farà igual) i en tot cas sense pensar que és ell el ridícul (no veig massa la diferència). El nostre bon amic Jack va deixar d'anar al psicòleg quan anava a tenir el nen i pensava que ja no hi hauria de tornar, però sí. Es mira el seu fill i li pregunta si està content. Clar que sí, li diu. Per què? Perquè estic amb tu. Se l'hagués menjat a petons.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Poesia per a la Duna

La Duna ja té un meset. Per celebrar-ho li farem un patchwork de poesia (per quan sigui -més- gran!)

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
No hi ha escola com la de la vida
inventarem un núvol
Vols que et diga un secret? T'estime.

J.V. Foix, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Vicent Nàcher

... I un parell de poemes de veritat:

ET DEIXO...

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm
un gla i una rosella
un peixet i un regalim...

Josep Carner

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

Mites i somnis, La Magrana, 2001

dissabte, 13 de febrer del 2010

Causalitats (i casualitats)

Gemma: Per què estic tan cansada?
Sara: Perquè fa un fred que pela. Vinga, mama, nem a jugar a fúmbol.

I vaig jugar-hi, esclar. Perquè si el fred fa cansament, per força jugar a fúmbol te l'ha de treure. I perquè no hi ha manera de resistir-se a un "suggeriment" com aquest.

Curiosa relació causa-efecte la del fred-cansament-fúmbol. Suposo que si fes calor hagués dit "Perquè fa calor. Anem a jugar a fúmbol" o "Perquè tinc una pilota. Anem a jugar a fúmbol" i té tota la raó, a més.

El mestre en el tema de les causes seria Hume, a veure si ens il·lumina una mica aquest fragment de la Investigació sobre l'enteniment humà: "Iguals motius sempre produeixen iguals accions: idèntics fets se segueixen d'idèntiques causes. L'ambició, l'avarícia, l'amor a un mateix, la vanitat, l'amistat, la generositat, l'esperit social, aquestes passions, barrejades de maneres diferents i distribuïdes per tota la societat, han estat, des que hi ha món, i són encara l'origen de totes les accions i quefers que hom hagi observat en el gènere humà. ¿Volem conèixer els sentiments, inclinacions i tarannà dels Grecs i els Romans? Estudiem bé el tremp i les accions dels Francesos i els Anglesos: un hom no pot equivocar-se gaire en tranferir als antics la majoria de les observacions fetes per esguard dels darrers. El gènere humà és tan igual tostemps i pertot arreu, que la història no ens diu sobre això res de nou ni d'estrany."

No hi ha misteri, el petit Hume també feia inferències estranyes, fruit de la causalitat i la casualitat, i també volia jugar amb la seva mare Katherine quan tenia 3 anys, allà pel 1714.

És veritat que els humans som essencialment els mateixos? Què no hi ha gran diferència entre els Grecs i nosaltres? Vaig tenir un profe que deia que pel carrer et pots trobar aristotèlics, kantians, nietzscheans... però les passions bàsiques són les mateixes, sembla evident.

Bé, em sembla que ens hem liat una mica amb això de les passions, la qüestió és que el petit Hume i la petita Sara juguen amb les causalitats i les casualitats com volen, i amb una energia que déu n'hi do, inversament proporcional a la de la Katherine i la meva.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Deixa'm viure

-Deixa'm viure!

Això em va dir la Sara l'altre dia. Sembla que ho hagi dit algú de 15 anys i en té 3. I va ser perquè l'estava atxutxant, tampoc era una tortura... Em va fer riure molt i després he pensat que també li podria dir jo això, deixa'm fer coses, deixa'm anar al cine, deixa'm anar a fer-me un massatge, deixa'm anar a un taller de contes... però què estic fent, m'estic queixant quan en realitat tampoc tinc clar què voldria fer. Activitat física? Activitat mental? Descansar? Sigui com sigui, pensar això em fa sentir culpable (una altra vegada Totes culpables, aquella obra de teatre que ens retorna de tant en tant).

Voldria fer un conte sobre el trastorn bipolar i de fet he començat: és el conte de les tres cabretes, la cabreta molt contenta, la cabreta molt trista i la cabreta normal "i com és, normal?" em va dir la Sara. Efectivament, no ho sé. Ni molt contenta ni molt trista, però més enllà d'això em perdo. I què passa amb el llop? Per mi el llop és el temps, o la percepció del temps. Quan estàs malalt, de fet, quan estàs amb depressió, sembla que aquell estat serà indefinit. Amb la mania és diferent, tot s'acaba precipitant.

Bé, el llop també podria ser la mateixa malaltia que ataca a les cabretes "normals" i les transforma en cabretes bipolars. I com es curen les cabretes bipolars? Es curen amb herbetes bones i amb molta paciència.
Deixa'm viure, trastorn bipolar, deixa'm recuperar l'estat de "normal" entre cometes.

El millor és que al dia següent d'explicar-li aquest conte inacabat a la Sara, vaig sentir com li explicava a la seva cosina. Vaig intentar escoltar el final, perquè segur que l'explica millor que jo, però no ho vaig sentir bé. Li hauré de demanar que me l'expliqui...

dijous, 14 de gener del 2010

Moments

-La meitat per a mi i la meitat per a mi

L'altre dia la Sara estava hegeliana (què tinc si no ho tinc tot?). Però avui ho ha compensat:

-Ara fem una carrera i guanyes tu, vale?

Que bé que la teva filla et deixi guanyar de tant en tant. Ara, el millor va ser quan em va dir, sense coaccions ni donar-li peu, lliurement i conscientment:

-T'estimo molt

Encara al·lucino.