dissabte, 28 de febrer del 2009

Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis

-I això com es diu?

Crec que la Sara està avançant molt de pressa. Abans em preguntava "això què és?" i ara pregunta "com es diu?". Està clar que ha intuït que no podem arribar a la cosa en si (an sich) i, no satisfeta amb aquesta intuïció, avança en els misteris de la filosofia del llenguatge. A més, alguna cosa deu quedar del nominalisme escolàstic en els seus gens, vull dir mems. I com qui no vol la cosa ens plantem al bell mig de la filosofia contemporània, amb fort ascendent de Nietzsche i Wittgenstein.

L'òliba de Minerva m'està mirant fixament: estàs segura del que dius? vols dir que no hauries de repassar una mica la Copleston o la Vikipèdia, encara que sigui? Doncs sí, té raó. Després, si tinc temps (!), miraré les fonts, perquè els anys no passen en va.

El meu psicòleg deia "Gemma, has de trobar la teva pròpia filosofia". I tenia raó. Crec que ja puc apuntar les cinc primeres màximes:

1. El món és tot allò que et cau.
2. Val la pena canviar ressaca per bolquers.
3. No intentis viure "l'ara" perquè és impossible.
4. Com més amor, millor.
5. Has de trobar la teva pròpia filosofia.


Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis

divendres, 27 de febrer del 2009

Tengo el reto de estar siempre perfecta

-He trobat l'argument definitiu contra l'existència de Déu

La perfecció és una llauna, una pallissa. S'ha de reconèixer que més qui menys tots intentem fer les coses el millor que podem i, si podem, assolir la perfecció. És una mania que tenim, mira.

S'ha de reconèixer, també, que tots ens equivoquem, a casa, a la feina, a la vida... i normalment ens en sortim. I per molt que intentes no equivocar-te, a casa, a la feina, a la vida... t'equivoques.

Aquest post m'ha vingut perquè acabem d'editar un fulletó que crec que s'acosta força a la perfecció del món dels fulletons. Però hi ha una petita pífia, que jo sàpiga (per sort, la gran la vaig trobar just abans d'imprimir). Aquesta és d'estil i al costat de la gran ni vaig pensar a corregir-la (així, qui ho llegeixi podrà pensar, mira, tampoc no són perfectes!).

El tema de l'error és un gran tema. I el d'amagar els errors. Diuen que la premsa anglosaxona posa més fe d'errates que la nostra. Que no els fa vergonya reconèixer que han fet un error i que el saben corregir.

En el camp mèdic és on el tema és més espinós, més dur, més problemàtic. Un error mèdic pot costar una vida. No és una falta d'ortografia ni d'estil, ni tant sols un número que vol dir diners.

Quan hi ha molt estrès a la feina de vegades dic "ei, que no treballem en un hospital". Em semblen paraules majors i, tot i que tots, en qualsevol lloc, hem d'intentar fer les coses el millor possible, tinc molt clar que la feina de la meva germana (infermera) és molt més important que la meva. Però fins i tot ella es pot equivocar.

I a què treu cap el meu amic nostrusenyor? Doncs que és evident que la perfecció no existeix (una esfera, que és una cosa molt perfecte, no té les virtuts d'un triangle, no es pot tenir tot...). Bé, existeix com a concepte, esclar, com a anhel, digues-li com vulguis.

Però tornant al principi del post, que se me'n va de les mans, la veritat és que la perfecció, i Deú com al seu representant tautològic, és una autèntica llauna.

Nota: Per cert, no entenc l'èxit del disseny intel·ligent com a prova de l'existència de Déu (que és una versió del clàssic argument teleològic). A mi em sembla bastant poc intel·ligent (i molt cruel) tot plegat. Un dia repassem tots els arguments, que és una de les coses més divertides de la filosofia (l'argument ontològic és espectacular). Llàstima que Kant situés Déu fora dels límits de la Raó, que és on el se'l pot salvar més fàcilment.
Realment, de vegades m'agradaria ser agnòstica; als ateus ens importa tant la no existència de Déu com als creients la seva existència (i hem de fer busos surrealistes i coses rares). De fet, el que menys m'agrada és el Deu monoteista (avui estic tautològica) dels jueus, cristians i musulmans, per ordre d'aparició. Perquè els déus grecs, en minúscula, són fantàstics, i la cosa oriental, que se m'ecapa, té aquella gràcia hippypanteista.
Ara, els millors, per autòctons, són la Geganta del Temps i el Gegant del Pi. Ni monoteisme ni politeisme ni panteisme. Biteisme.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Metablog

-Tot és vanitat i encalçar el vent.

M'encanta aquesta cita de l'Eclesiastès. Per a una atea militant com jo no deixa de tenir gràcia. És evident en la meva filla, en mi, en el seu pare (potser ell no tant, ara que hi penso...), en els bloggers, en els facebooks, en els periodistes, en els polítics, a la feina, a la família (ma mare i ma germana tampoc no gaire, ara que hi penso...).

Un dels temes que més tracten els llibres d'autoajuda és una paradoxa: per una banda t'has d'estimar i per l'altra t'has d'oblidar. A l'Ofici de viure, que escolto sovint, crec que també intenten explicar això: com més dónes més reps, però no has de donar per rebre, que si no no reps, has de donar sense voler res a canvi, però a canvi et donaran, perquè no ho has volgut, uf.

Ostres, quatre anys a cal psicòleg (d'això ja fa temps, puntualitzo ;-) i ara resulta que em psicoanalitzo en el blog/bloc. Tot va començar amb les ocurrències de la Sara, és veritat, però ara resulta que no només interpreto el pensament sarià sinó que estic entrant en una autèntica voràgine bloggera.



Ara entenc l'expressió d'un amic quan li vaig dir que havia començat un blog: tu tambééé??!! els que feu blocs tot el dia esteu pensant en el bloc, que si precisament acabo de comentar això en el meu bloc, etc.

Crec (vaja, no em sembla cap gran revelació) que els que fem blocs, a molts, almenys, ens agrada escriure i potser de petits volíem ser escriptors i fèiem diaris i guanyàvem els jocs florals. Però molts no som cracks ni genis ni escriptors ni filòsofs (per què parlo en la segona del plural?). Però escrivim i de vegades ens llegeixen i ens encanta.

Ei, i també ens agraden els altres blocs (a mi m'agrada anar d'un bloc a l'altre, de gent que conec i que no conec) i opinem i els linkem, i esperem que ens retorni, però sense voler-ho, esclar.

Si posem la frase de l'Eclesiastès en positiu (que la religió té la mania de culpabilitzar el personal), podríem dir que la felicitat està relacionada amb la creativitat (vanitat?) i també amb la relació amb els altres (encalçar el vent?). O potser la felicitat és encalçar el vent, ara ja m'estic liant.

El que volia dir és que no és estrany que, a més de bloggers, la meva famíla virtual amb els facebookers, hi hagi tants fotobloggers, videobloggers, flickers, myspacers, tuentis, linkedins... sembla que la xarxa és com el Red Bull: et dóna ales.


Iep! prou per avui, només quatre metadades (vull dir etiquetes).

dilluns, 23 de febrer del 2009

(Cog)noms


-M'he posat de nom Gemma Sara, eh?

-Ah, molt bé, la poesia és de qui la necessita!


Aquesta és de la Lali, que al seu torn cita Neruda o El cartero y Pablo Neruda. Volia parlar de noms i de cites. I de fills i de pares. I de Izquierda Unida, que ha citat el seu "pare ideològic", Marx, però malament. Bé, n'ha citat l'esperit però no la lletra, que ja sabem que no te'n pots fiar gaire, d'internet...

Posem ordre: he copiat la idea de la Lali de posar-se com a cognom el nom del seu fill, Gerard, per al facebook. Ho vaig fer una mica sense pensar, i perquè la Sara és coautora del bloc. Però ara veig que té tot el sentit del món. Perquè si el que ens dóna nom és "d'on venim" (sóc filla dels Barberan i dels Bergós), per què no també "l'on anem"? o més aviat, on estem anant, què estem fent?

Evidentment, això no es pot saber quan neixes, però a una certa edat, com el Johnnie als tres anys, pots adoptar un altre nom (o un pseudònim o un heterònim o un nom artístic, si vols). Almenys, adoptar-lo per jugar a alguna cosa durant un cert temps (la Lali al facebook, jo a blogger o blocaire).

No diré que el fills ens determinen més que els pares, l'on anem més que el d'on venim. O més aviat no puc identificar l'on anem amb els fills (i si no en tens o no n'has volgut?). Potser algú trobarà més adient, seguint el mateix raonament, dir-se Pepet Escriptor o Joaneta Bombera (de fet, això és una bona font de cognoms i, de fet, així és com apareixes si mai escrius res de seriós).

També pots adoptar el nom de la teva parella (en alguns països és obligatori). O fins i tot el de la teva marca de cotxe, si per a tu és important (que quedaria alguna cosa així com Tomàs BMW Giménez, consultor).

L'important, també, és saber relativitzar els noms, els que tens i els que et poses tu mateix (se'm comença a dibuixar un post sobre el tema, a veure si no se m'escapa).

Sigui com sigui, gràcies per la idea, Lali (així es com es paguen els amics els drets d'autor :-). A canvi, et regalo un filòsof per al Gerard que crec que t'agradarà: Marx. Un dia desenvolupem la teoria.

Nota: La fotografia és de Lori_an (
http://www.flickr.com/photos/lori_an).

diumenge, 22 de febrer del 2009

The Specials

-My name is Johnnie.

http://www.goear.com/listen.php?v=e851647

Aquest cap de setmana he llegit un article sobre els fenòmens extrems, els cignes negres, crec que en diuen, els elements que fugen dels estàndards i fins i tot de les desviacions estàndard.

Fa poc vaig llegir el llibre Quiet, de Màrius Serra, sobre el seu fill Llullu. Em va agradar molt. Especialment recordo el moment en què parla dels dos sentits de la paraula "escatologia", quan, pregant per rebre un senyal diví que li doni esperances pel seu fill, enmig d'una església, se n'adona que el nen s'ha fet caca, del mateix color, a més, que l'ornamentació que l'envolta. Efectivament, és un senyal.

La Lilly és una nena que he conegut pel youtube: "The Original Video of Lilly: The World Map Master". Aquest vídeo ens l'hem passat algunes mames mig encuriosides, mig divertides, mig al·lucinades. Sort que és un joc, vaig pensar jo, perquè fa una mica de por i tot que una nena que encara no té dos anys pugui identificar en el mapamundi 15 o 30 països millor que la majoria de gent que conec, jo inclosa evidentment.

L'altre cas que em meravella és el del Johnnie que dóna títol al post. És el fill d'una companyamiga que viu a Londres i que, tal com em va explicar fa anys, va decidir el seu nom quan tenia tres anys.

Un dia estaven jugant amb la seva germana, la Claudia, un parell d'anys més gran, i la Claudia va dir: "tu et diràs Johnnie i jo Mary". Al nen, que es deia William, li va agradar tant el nom que va decidir quedar-se'l. Al principi no li van fer gaire cas, pensaven que se li passaria. Però el nen insistia i insistia, fins que un dia, crec que va ser en una entrevista per entrar a una escola, a la pregunta de "com es diu el nen" es va sentir un molt assertiu "Johnnie!". En aquell moment, la mare no va gosar contrariar-lo i des de llavors ningú no ho ha tornat a fer. Ara el Johnnie és quasi un adolescent i, almenys en aquest aspecte, segueix tenint les coses clares.

El Johnnie, la Lilly i també el Llullu em fan pensar en aquests nens una mica especials, cadascun en el seu estil. També el Gerard ho és, ara que hi penso, amb les seves taques de girafa, i també l'Albert, que avui s'ha tornat a escapar. Potser ho són tots una mica, d'especials, però alguns més que d'altres, no els traiem el mèrit, precisament (el Llullu és el rei de l'ataràxia mental, el Gerard el campió de les girafes i l'Albert superaria el mateix Houdini...).

Les estadístiques, les corbes de creixement, els manuals que et diuen què ha de fer i què no ha de fer el teu fill a tal edat per ser "normal" són una mica plastes. Em recorden aquesta vinyeta d'El Roto:


dimarts, 17 de febrer del 2009

Conciliació!





-Tatimu, mama.

És la primera vegada que m'ho diu sense que li digui jo primer. He flipat.
Ha estat després de donar-li el Dalsy (gràcies, senyors inventors/es, per fer-lo amb gust de taronja), a les 6 de la matinada.

No, no estic treballant, hi he trucat i m'he demanat un dia d'assumptes propis per quedar-me amb la nena. "Jo avui no em puc quedar", ha dit ell. "Jo tampoc m'hauria de quedar", he pensat jo, "però m'hi quedo". Potser haurem d'anar pensant en el tema cangurs, perquè no sempre podem comptar amb les iaies. Però no fa tanta gràcia.

Potser la Geganta del Temps ens ha castigat, però la del temps atmosfèric, perquè diumenge a la Plaça Sant Jaume feia fred (tot i el gorro i la bufanda). A més, a coll dels papes segur que la temperatura és més baixa de l'habitual, ara que hi penso. Bé, sigui com sigui hem agafat un bonic encostipat i em sento culpable (totes culpables).

Després, si tinc temps (del de cronos), a veure si puc anar a la història de la filosofia (l'occidental és la que més conec, però potser m'aniré passant a l'oriental, que em sembla que hi entén més de les coses de la vida), a veure si ens ajuda una mica. Si ens ajuda a comprendre el temps (les dues varietats) i a viure'l amb seny (i una mica de rauxa, però poca, que som papes i mames).

diumenge, 15 de febrer del 2009

L'Obama i la Geganta del Temps

-Mercèèèèèèèèèèèè!!

-Maybe is Obama, but he thinks he's too young.

La primera és del meu avi Míliu. Era la seva manera de cridar la meva iaia, des de qualsevol punt del mínim pis d'Horta.

La segona és del Neil Young, de 2006, de la cançó Lookin' for a Leader.


Perquè els reuneixo tots dos? Bé, tots tres, perquè de fet volia parlar de la Geganta Mercè de la Parròquia de Sant Jaume, que efectivament hem anat a veure. I ens ho hem passat la mar de bé, amb la Mercè, els Gegants del Pi, els Gegants de la Ciutat i els castellers.

És veritat que quan tens fills veus totes aquestes coses de l'univers tradipop d'una altra manera. Tot i que els castellers ja m'agradaven, de veure'ls uns quants cops en directe. Però els vaig veure amb estrangers, i potser no és tan diferent, vull dir que veus aquestes tradicions una mica a través d'uns altres ulls. I redescobreixes una màgia que pensaves perduda, més ben dit, en la qual ni hi pensaves.

La Geganta Mercè m'ha fet pensar en l'Obama i l'Obama en la Geganta Mercè, ves quines coses que té el cervell. Perquè m'he adonat que l'hem trobada, hem trobat la nostra Geganta del Temps, que va viure a finals del segle XIX i ara torna, resuscitada, independent i amb una planta impressionant (la meva iaia de jove semblava la Rita Hayworth, sigui dit de passada, i el meu avi el Fred Astaire).

Sí, la Geganta Mercè és un ésser de ficció (la meva iaia, no), però per això està la fe. I l'Obama, segons com t'ho miris, també, i tots en som conscients.

Per tant, Geganta Mercè, et demanem que ens donis una mica més de temps per fer les coses que hem de fer, una mica més per les coses que ens agraden, i encara una mica més per conciliar totes dues. Gràcies.

Nota: La iaia Mercè tenia molta fe en la Moreneta. És un senyal.

Carta al Gegant del Pi


-Però, d'on treus el TEMPS????

Benvolgut Gegant del Pi,

Des que vam començar aquest bloc la meva filla i jo que no t'hem demanat mai res. Hem utilitzat el teu nom, esperem que no en va, i t'ho agraïm, però ha arribat el moment de demanar-te una cosa, que per a tu segur que és fàcil: Temps, en general, per a la humanitat, i en concret per als nostres amics i amigues.

Ja saps que un des comentaris que més ens fan al blog és "però, d'on treus el temps????" (amb quatre interrogants com a míním). Al principi ens feia una mica de ràbia perquè pensàvem: serà que vol dir "però d'on treus el temps per fer aquestes xorrades?", però sembla que no, perquè a la gent, vull dir als amics i companys, en general, els agrada, i a alguns, sembla que molt.

Per tant, hem arrribat a la conclusió que tenim un problema (també es veu amb els amics, companys i companysamics que diuen que no tenen temps d'entrar al Facebook, etc.). I també es veu amb les periodistes (aquell article de l'Ada Castells a l'Avui, que va córrer com la pòlvora, que deia que les dones, ara, a més, hem de trobar temps per fer esport!). Sí, me n'adono que he dit "les" periodistes, sí, crec que és un problema encara més aguditzat en les dones, o que les dones tenen més consciència que és un problema.

Perquè la manca de temps, per fer el que vols, sobretot, o per poder fer tot el que has de fer, o per poder fer les dues coses (l'autèntica conciliació), és un problema d'homes i dones, però les dones se'n queixen més, potser perquè saben què s'estan perdent, no ho sé, hi ha un filó per pensar, aquí.

La qüestió, Gegant del Pi, és que et demanem que hi facis alguna cosa. Tu, que has desafiat l'Espai, segur que no et costa gaire desafiar el Temps...

Ep, estic pensant que potser ens estem equivocant d'interlocutor, Sara. Potser hem de parlar directament amb la Geganta. Però quina geganta, entre totes les gegantes, és la Geganta del Temps?

Aquest matí hi ha Trobada de Gegants a Barcelona. No ens ho podem perdre. Quan es despertin, ataco amb el Pla.


Nota: Els gegants de la primera foto no són el Gegants del Pi, com molts haureu observat. Són gegants de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en un viatge a Tallin el 2008 (m'han encantat, amb el rellotge al fons). El Gegant del Pi, com déunostrusenyor, es troba a molts llocs, p.ex. wikipèdia Fort Farell. La geganta és la Geganta Mercè de Sant Jaume, de la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Diuen que és una recuperació històrica, és esperançador.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Natural Born Philosophers

-Confused?

Ahir vam anar a veure El curioso caso de Benjamin Button. Em va agradar molt, però no pretenc fer una crítica fonamentada i il·lustrada. És la gràcia del bloc, que hi escrius el que vols i ho llegeix qui vol.

Em va fer pensar en El retrat de Dorian Gray i també en un llibre que em va encantar: Flores para Algernon (se'n va fer una pel·lícula, Charly, i Cliff Robertson va guanyar l'Oscar). Ep, acabo de descobrir que està editat en català per Cruïlla, molt bé.

La qüestió és que barreja drama (en aquest cas romàntic) i ciència ficció, com ho diria... quotidiana? casolana? vital? És la història d'un nen que neix vell i que es va fent jove amb el temps. És a dir, una història d'algú que va a l'inrevés del món. Per cert, està basada en un relat curt d'Scott Fitzgerald que tinc ganes de llegir.

No cal dir que és una gran superproducció (ja està dit), amb bons actors (fantàstica la Cate Blanchett), etc. Però això no li resta ni gràcia ni mèrit.

També vaig pensar, tot sortint del cine, i amb la llagrimeta a l'ull (sí, vaig plorar, llàstima que vam haver de sortir corrents per anar a buscar la nena i ni els títols de crèdit vaig tenir per recuperar-me!), vaig pensar, doncs, que la història del Benjamin és una mica com la història de la filosofia: que va néixer vella i que es va rejovenint amb el temps.

Segurament és una boutade, que es diu, en cursiva. I a més Hegel em contradiu, i no és cap mindundi. Hegel deia que la filosofia arriba al capvespre, quan l'òliba aixeca el vol (exactament, però en alemany: "When philosophy paints its gray on gray, then has a form of life grown old, and with gray on gray it cannot be rejuvenated, but only known; the Owl of Minerva first takes flight with twilight closing in").

És a dir, el clàssic "primum vivere, deinde filosofare". Potser hauré de revisar la meva teoria i començar a citar la meva iaia a partir d'ara.

Com deia Jango Edwards: Confused? Potser naixem filòsofs naturals i acabem vells savis (o no). Home, la filosofia va començar amb un cert pes en la història de la humanitat, i mira-te-la ara, pobreta, amb prou feines se la veu a les aules.


O és allò del mestre que acaba seguint el deixeble? Confused?

Bé, he trobat una cançó titulada "Natural Born Philosopher" per internet, vaig a escoltar-la (.... espai de temps...). És un horror, és heavy o metal o trash o tot això junt. Ufff. Això sí que refuta la meva teoria!

dilluns, 9 de febrer del 2009

Mites


- Ay, hija, y yo qué me sé!
´
Aquesta frase és de la meva iaia, de 91 anys. Aguanta força bé (pel mal caràcter que té, diem), però esclar, ja són anys.

Aquests dies he intentat desvetllar amb ella una mena de mite familiar, però no me n'he sortit: durant la Guerra Civil, el meu avi, Pedro, i el seu germà, Ignacio, van lluitar un en cada bàndol. Eren de La Fresneda, Terol. Diu que és van salvar l'un a l'altre: el "roig" Ignacio va salvar el "nacional" Pedro i a la inversa.

Però encara no he pogut esbrinar com. El que sí que sé és que l'Ignacio es va exiliar a Burdeus, on va viure tota la vida, i que el iaio Pedro es va quedar a la Fresneda fins que van venir cap a Barcelona, quan ma mare tenia 9 anys.

La meva iaia va ser "abanderada" de la Falange, a Logroño. Tenia molt bona planta (i mala llet, com ja hem dit). I quan li vaig preguntar com s'havien salvat em va dir "porque uno era de derechas y el otro también". "Pero iaia, si Ignacio era de izquierdas, por eso se salvaron el uno al otro, ¿no?" I llavors és quan va dir la frase aquesta de "ja fa massa temps... who cares!"

Em queda alguna línia d'investigació, un dels germans de la meva mare, potser. Potser no cal. Potser seguirem explicant, sense massa detalls, que a la Guerra Civil els germans lluitaven entre ells. I se salvaven.

dissabte, 7 de febrer del 2009

La princesa Leia i el seu pare

-Soy tu paaaaaadree


Aquesta és del Joan. Veig que fins ara al bloc tenim 3 etiquetes de "ficció", que encapçala la llista, i després, empatats amb dues, "Bonet de San Pedro", "Kant" i "amor". Curiós, no? (la Sara va sense etiquetes, que està una mica a tot arreu).

Crec que és el moment de reforçar aquesta tendència i parlar de la recreació de Darth Vader per part del pare de la criatura. Bé, ara és la pròpia criatura la que ja diu "Soy tu paaaaadre". I jo també. Tots repetim aquesta mena de mantra, perquè ens fa molta gràcia.

Era la segona part de La Guerra de las Galaxias, àlies Star Wars. Moment culminant i mític: el Darth Vader, el dolent, va i li diu al Luke Skywalker, el bo (una mica soset), que és el seu pare.

Aquí hauríem de fer una anàlisi psicoanalítica de la cosa, segurament, però hi hem de fer entrar Bonet de San Pedro i Kant. (L'amor, ça va de soi, només cal veure la devoció que senten mútuament pare i filla, vull dir Luke/Leia i Darth).

No és tan difícil, Bonet de San Pedro li agradava al pare del pare, és a dir, seria l'avi del Luke i la Leia, i el sogre del Harrison Ford. La Leia n'està encantada, perquè canten plegats i s'entenen la mar de bé. Com més pau i harmonia a la galàxia familiar, millor.

Kant tampoc no és difícil. Kant va desenvolupar tota una senyora ètica deontològica, de la qual encara se'n parla (sobretot a la facultat de filosofia), i que reformula la clàssica regla d'or de la moral: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". O sigui, "quan dic que no és que no". Molt educatiu, molt de pares. Crec que podem nomenar Kant padrí de la Sara, amb la Carme, que hi ha molta feina a fer.

I ja hauríem d'anar acabant, perquè m'he ficat en un jardí. Ah sí, volia dir que ara fa un any, quan tornàvem de Venècia de passar 4 dies i vam anar a recollir la Sara a casa els meus pares, la princesa Leia es va llençar directament als braços del seu pare i a mi em va ignorar totalment. Digues-li càstig, digues-li devoció estel·lar.


L'habitació de Pascal, l'Estivill i el Carlos González

-Estic cansada de la meva habitació.


Això ho va dir l'altre dia la Martina (3 anys i mig) a la seva mare, a les 5 de la matinada.

La mare, amb una barreja de somriure, son i resignació, la va aixoplugar.

Hi ha dos reaccions, la fàcil: Ikea, redecora tu vida, aquesta nena necessita un canvi de mobiliari. I la difícil, la "filosòfica", que és la que intentarem aquí.

Analitzem. Josep Estivill diria que la nena ha d'aprendre a no estar cansada de la seva habitació, i per això, amb mètode i carinyo, la tornarem al seu espai (decorat a Ikea, potser). Carlos González ens dirà que el que li passa a la nena és que està cansada d'estar sola a la seva habitació. Que la seva habitació en realitat és la dels pares, com saben tots els nens, sobretot els primitius, i que ja podem tornar tots els mobles a Ikea, que no calen.

I Pascal? Pascal va dir que la infelicitat de l'home ve de no saber estar sol a la seva habitació. Vaig a googlejar un moment i torno. Doncs la memòria no m'ha fallat gaire. "La desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació". Blaise Pascal, 1623 - 1662, matemàtic, físic i filòsof francès. És una web menorquina de cites (no cal anar a la wiki, si n'hi ha de coses a internet).

Però citar és molt fàcil. Què ens vol dir Pascal? Ara m'he perdut. És el de la canya pensant i el de l'aposta, també. "El cor té raons que la raó no entén". Exactament. Però això de l'habitació no ho acabo d'entendre. Crec que és una mica estivillià. Necessito ajut.

Acabo de trobar aquest bloc: creació filosòfica. És boníssim. I aquest em porta a d'altres. Això de la blogosfera és fantàstic, internet és un invent fantàstic. Segur que aquests blocs m'ajudaran a entendre què volia dir Pascal i potser entendrem la Martina i potser també l'Estivill i el Carlos González (encara que no s'entenguin entre ells).

Vaig a xafardejar una mica, que encara dormen tots dos, criatures...

La cultura i la qüestió del mal (el llop i l'home dels coixins)

-Tinc por.

Aquesta és una frase imaginària, en certa manera. És a dir, la Sara encara no l'ha dita però ja l'avanço. Sé pels fills d'altres amigues que el tema de la por, el mal, el llop, apareixen en forma de preguntes, de malsons, de no voler aquell o aquell altre conte, de no voler que acabin malament.

La Clàudia és especialment sensible al tema, com a molt vol que el llop se'n vagi a viure a un altre bosc, castigat, perquè en el fons no és tan dolent. I té raó, els llops no són dolents, però d'alguna manera s'ha de començar a explicar aquesta cosa que existeix i que s'anomena "el mal". La Natàla, la mare de la Martina, li diu que no ha de tenir por del llop, si no dels cotxes. El resultat és que quan veu un cotxe de lluny ja comença a tremolar. L'altra Martina, la Martina gran (5 anys) va passar un temps amb molts malsons. Li encanten els contes i cada dia se'n feia i se'n fa llegir (i ara, fins i tot, els llegeix i els fa, molt bé, ella mateixa).

Ahir vaig anar a veure L'homme dels coixins , de Martin McDonagh. És una molt bona obra (la persona que me la va recomanar ja em mereix confiança i crèdit, que sempre ajuda), però encara no sé si em va "agradar". A més, em sentia una mica estranya perquè, la primera part, sobretot, vaig estar patint força i em costava riure amb les rèpliques suposo que escrites per a aquest fi, per al distanciament. Per sort, a la segona part ja em vaig sentir més en sintonia amb les meves amigues, però em vaig quedar amb l'interrogant: és que potser ets una ànima més sensible que elles? segur que no. Llavors, per què aquest encongiment amb el tema de la tortura i el maltractament als nens, si en realitat és com un conte, una ficció dins una ficció (que ja és el teatre), molt bén construïda i representada, a més?

No ho sé. La veritat és que la història és tan bèstia que ja pot provocar un cert distanciament d'entrada. Sí, però la realitat també pot arribar a ser-ne molt, de bèstia. Vaig pensar en aquella mena d'ésser, el "monstre austríac", i en els molts monstres de veritat que existeixen, amb totes les seves gradacions i històries personals (desgraciades, segurament). I també vaig pensar per què ens repugna especialment el patiment dels nens i la crueltat amb els nens. Potser per això l'obra necessita dels contes, de la ficció, del riure i del distanciament, perquè si no seria insuportable. Potser el tema central del conte de l'home dels coixins dins l'obra l'home dels coixins és si es pot evitar el patiment. Millor la mort (dolça) que la tortura? Però potser el tema de l'obra és si la ficció ens ajuda a suportar aquest mal, en qualsevol cas (els contes, el germà). Els contes ens fan de coixí? Els contes o qui ens els explica? I aquest mal, a més, no és origen i aliment de la ficció? (aquest subtema, que el patiment ajuda a crear, també déu n'hi do).

Se m'acaba de creuar pel cap una frase de Nietzsche (casualitat, també), que diu algo així: "si mires molt temps al fons de l'abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu".

Tenia un "encàrrec", a més a més, sobre el tema de la cultura. Si ens fa feliços o no. Si ens ajuda a viure, com jo deia, o no. Ens ajuda a pensar, deia la Bea, i, si viure és pensar, sí, ens ajuda a viure, però no ens fa feliços. És evident que la cultura ja implica un cert "distanciament", una certa "elaboració" artística, intel·lectual, etc., que et pot fer riure o plorar, o les dues coses, i pensar, si vols, però no és la vida, no és la "natura", si ens posem radicals. Encara que s'hi imbrinqui, en parteixi, hi torni i tot el que vulgueu. Per això calia inventar-la, per això és necessària.

Per això els contes, el pesat del llop, més o menys simpàtic, la pesada de la nena de verd (sort d'ella, i quina nena més preciosa), Peter Pan, el capità Garfio i Darth Vader (aquest mereix capítol a part). I la Rateta i el Patufet. Per això es diu que la inversió en cultura, encara que no arribi a tothom (no tothom llegeix, per exemple, tal com diuen les estadístiques) reverteix en benefici de tota la societat. I hi estic d'acord. Vulguis que no, la ficció i la reflexió hi és, és congènita a l'espècie.

Ara acabo de sentir la Sara, que dorm, queixar-se, com si tingués un malson. He xiuxiuejat, l'he acariciat el cap i la galta i li he fet un petó. S'ha calmat.

dimecres, 4 de febrer del 2009

HeràclitParmènides!




-AlbertAina!

L'Albert i l'Aina són els cosins petits de la Sara. I formen una mena d'unitat indissoluble. Després, un cop allà, sí que són dissolubles, i ara juga amb l'Albert, ara es baralla amb l'Aina, ara es barallen tots tres...

Aquest matí anant cap al metro he pensant que estava relacionant molts petits filòsofs amb grans filòsofs (o amb filòsofs grans) i que faltaven l'Albert i l'Aina. Perquè, ara de memòria tenim:

Sara - Nietzsche
Bruna - Aristòtil
Martina - Kant
Martí - Wittgenstein
Clàudia - Berkeley
...

Està claríssim qui són l'Albert i l'Aina, com Zipi i Zape i el Yin i el Yang: són Heràclit i Parmènides.

L'Àlbert (àlies el vaquilla), no podia ser un altre: la guerra és el pare de totes les coses, no et pots banyar dos cops al mateix riu (àlies Panta Rei...). Per més concreció i claredat: La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabre, editat per Accent Editorial.

I també s'entén la fascinació de la Sara per l'Albert, com la de Nietzche per Heràclit.

L'Aina (àlies la mística) va arribar una mica després, però és igual de gran i d'influent en la família. És el contrapunt, és allò rodó, perfecte, com l'ésser: l'ésser és i el no-ésser no és (després Plató corregirà una mica això i dirà que el no-ésser també és, d'alguna manera, i gràcies a això hi ha coses i coses variades a la vida).

I per això s'entén que la Sara s'hi baralli, també, com Nietzsche contra Parmènides-Plató.

Potser perquè volen les mateixes coses alhora i això no pot ser. Fins que arriba algú i pronuncia el gran mot: "compartir", "s'ha de compartir". Segur que li trobaran la gràcia, segur. Tenen la sort de ser contemporànies.

Ara, jo no sé si Heràclit es va escapar mai de casa quan tenia tres anys (l'Albert i jo ho hem fet, per anar a casa els avis o per passejar), i això sí que és horror vacui pels pares. Només perdre de vista un segon aquests bitxos ja se't posa el cor com un puny encongit. Fins ara, quan m'explicaven la meva anècdota la trobava la mar de simpàtica, ara no. Però bé, com diuen els de l'Eduqueu, no els mitifiquem, eduquem-los, i que no se'ns escapin!!

dimarts, 3 de febrer del 2009

No em veig


-Clàudia, has tirat això al terra?
-No, jo no, perquè no m'he vist!


La Clàudia té quasi quasi 4 anys, i l'altre dia va respondre això a la seva mare. La mare m'ho va explicar, perquè és boníssim, i jo volia fer una mica de "comentari de text".

Com a excusa no té preu: a veure, si jo no m'he vist llençant això al terra (i tu tampoc, s'entén), el culpable és un altre. La Clàudia em fa pensar en Berkeley "esse est percipi" = ésser és ser percebut = ésser és ser vist. (No sabem si Déu va veure la Clàudia llençant la cosa al terra, en temps de Berkeley encara existia, però ara...).
Suposo que el que volia dir (traduït a llenguatge "adult", com si diguéssim) és "no me n'he adonat", però dir-ho d'aquesta manera tan directa és irresistible.

També em fa pensar en tot allò que fem i que no sabem que fem, que només se n'adonen els altres (tics, manies, "latiguillos"), i això passa perquè realment no ens veiem (com a mi, que les noies/dones de 40 anys sempre em semblen més grans que jo). Potser també té a veure amb l'inconscient i amb aquella frase de Jung "tot allò que no es fa conscient es manifesta com a destí", però això ens complica el post i ja comença a ser hora d'anar a dormir.

Per concloure amb saviesa popular (te la prenc, Pia): "El geperut no es veu la gepa". La Clàudia no té gepa, té gràcia i salero, i molta tendresa.

amics i companys

-Petons i abraçades als teus companys de feina!

Això ho diu la Bruna a la seva mare molts matins. Té 3 anys i mig. Quan la mare ho va explicar un dia a la feina ens va fer molta gràcia. Es estrany imaginar-se un adult dient el mateix, i amb aquesta alegria. La veritat és que, a més, no sé si la frase era "companys" o "amics". Potser era amics, "amics de la feina".

Val la pena dedicar-hi uns minuts, no? (jo també em pregunto com tinc temps de fer un blog i em sembla evident, el temps es troba quan t'agrada una cosa). Quants minuts val el tema dels amics i els companys? Farem un experiment, em cronometraré, posarem 10 minuts, fins a les 23:04...

A bote pronto, crec que per a l'amistat fa falta igualtat i "haver-se vist el cul", com diem amb la Lali. Tenim una autoritat en la matèria, Aristòtil, que ens pot ajudar, almenys pel que fa al primer "requisit".

Googlejo i trobo un text de l'Ètica a Nicòmac. "Hi ha tres classes d'amistats, igual que hi ha tres classes d'amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d'elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s'estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s'estimen per la utilitat no s'estimen per si mateixos, sinó amb l'esperança d'obtenir de l'altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s'estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates."

I afegeix que l'amistat perfecta és la dels nomes bons i que el cim de l'amistat és voler el bé dels amics per si mateixos.

La igualtat, la reciprocitat, el desinterès, voler el bé de l'altre, serien característiques de l'amistat (ja són les 23.03, no arribo). És possible que es doni això a la feina? Em sembla clar que sí, una altra cosa són els jefes, no n'estic tan segura que es pugui salvar el tema de la igualtat.

El tema de "veure's el cul" és un pas més enllà, implica que amb aquella persona t'has vist la "part fosca", "l'ombra" que diria Jung, una debilitat, una feblesa, el que tenim tots però intentem que no se'ns noti massa. "En las distancias cortas es cuando una colonia se la juega", doncs això. Però a la feina també pot passar, són moltes hores i amb les coses de menjar no s'hi juga, però t'hi jugues l'ego, la pròpia vàlua, les inseguretats i un munt de coses.

I ja està, m'he passat de molts minuts, però el tema s'ho val, i encara més temps, perquè tot això no deixa de ser una simplificació força barroera. A mi m'encanta la Bruna dient-li això a la seva mare. Em fa sentir més companya? amiga? de la mare.