Diu el pedagog Jaume Funes que conviure amb un adolescent és com estar sota una dutxa escocesa: ara un raig d'aigua freda, ara un raig d'aigua calenta. I jo afegiria que també és així pel que fa als preadolescents, almenys pel que fa a la preadolescent que tinc a casa.
I és que, en poca estona, la Sara pot passar de la ignorància activa (que li fas nosa, vaja) a dir-te que t'estima molt i molt. Jo, com que tinc el mestre Funes a prop, m'ho prenc amb esportivitat emocional. Sé que això probablement anirà a més i que s'anirà construint, en bona part, per oposició a mi, a nosaltres. "Cada generació d'adolescents s'ha dedicat a fer d'adolescent en un entorn dominat per la necessitat de ruptura amb el món dels seus adults". És veritat, però també sabem que no podem marxar gaire lluny, que han de saber que som aquí, ni que sigui per rebutjar-nos, perquè resulta que aquests éssers meravellosos són meravellosament vulnerables: "Els passa com a alguns crustacis, perden la closca protectora (les seguretats de la infància) i han de construir una llar personal nova."
Així, si us apropeu a un d'aquests crustacis i us rep amb un "adeu", no passeu ànsia, potser al cap de cinc minuts us regala una cançó. I és que, si aquest crustaci és com la Sara, tindrà "la meitat del cervell ocupat amb cançons". Coses de preadolescents!
