dissabte, 24 de setembre del 2011

Futur simple

- Mama, vull anar al futur.



Sí, amics, després de desafiar l'espai amb el viatge a Saturn d'aquest estiu, què no farà una mare, hem desafiat el senyor temps, que encara imposa més, i ens hem plantat, tal com volia la Sara, a l'any 2050. Què com ho hem aconseguit? Primer de tot certifiquem que ho hem aconseguit i que hem desmentit Stephen Hawking quan deia que l'absència de turistes del futur desmentia els viatges en el temps.

Doncs bé, després de mirar a la Viquipèdia viatge en el temps vam veure que això de construir una màquina del temps era ben complicat (que si un forat de cuc, que si uns cilindres rotatoris gegantins, que si una corda còsmica...). Fins que se'ns va aparèixer ella, la Geganta del Temps. Ara feia temps que no hi parlàvem (amb ella sí que hi ha bona relació), però enmig dels preparatius per a la festa d'avui, encara va tenir temps d'enviar-nos 39 anys enllà.


Jo, francament, em veig molt arrugada, però el Joan encara m'aguanta i la Sara ens porta sovint els nens, els dos clonats, un d'ella i un del Dídac, la seva parella des de P4 ("El Dídac i jo serem nòvios per sempre", sí, noia, tenies raó). Tenim un cine brutal al Canòdrom, inaugurat el 2034, quan per fi van saber que és el que s'hi havia de fer, i fem una vida prou plàcida i entretinguda, gràcies, també, al Barack, el robot de casa, que ens fa la vida més agradable.

Al món ara mateix som molts, 9.100 milions de persones, i les desigualtats i la pobresa encara no s'han resolt, però s'ha millorat considerablemet gràcies a organitzacions-partits polítics internacionals, transversals i multilaterals com Justice & Peace, presidit per Arcadi Oliveres júnior, que ha sabut incidir en les principals potències del planeta (la Xina -que ara és una democràcia-, els Estats Units, l'Índia, Brasil i Mèxic -cap sorpresa, no?). Catalunya és independent i interdependent, com tots els països (el tema dels Països Catalans segueix sent complicadot). (Primer havia posat que Catalunya i Aragó formaven el país Zona Nordest, que és com anomena la consultora Nielsen aquest territori per reportar les vendes, és a dir, és un mercat, però m'ha semblat un xic depriment).

En definitiva, aquí estem bé, però avui tornem perquè no ens volem perdre les festes de la Mercè amb ulls de 4 i de 40 i pico. I aquesta tarda, esperem que no plogui, veurem la Mercè, que és la Geganta del Temps, i li direm primer felicitats i després que moltes gràcies, però que de moment ens quedem i farem el nostre camí (bé, intentarem avançar això del Canòdrom, però no volem crear cap paradoxa, tampoc!).




PS. Felicitats a les Mercès, que encara que som ateus, al present i al futur, ens agraden algunes tradicions...
PS2. El futur del Leonard Cohen és força obscur, no?
PS3. En teoria, el Canòdrom és un Centre d'Art Contemporani, però de moment el que hi ha de més contemporani som els veïns (alguns força artístics).
PS4. Això no és un Post Scriptum.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Enganxats!

-ESTÀS ENGANXADA!

Aquesta frase ens la diem mútuament la Sara i jo, mig en broma, mig seriosament. Però també hi podem afegir el Joan i el meu pare, en un perfecte pòquer d'enganxats.

Comencem pel pòquer del pòquer: el meu pare està tan enganxat al pòquer per internet que fins i tot ha canviat d'hàbits, dorm de dia i juga de nit (també menja, i normalment coincideix amb ma mare, cosa que té el seu mèrit).

El Joan està enganxat als Manel. Va ser culpa meva, ho reconec, li vaig dir "escolta això, que està molt bé". I tant bé. S'ha comprat els seus dos discos -ell, que quasi tot s'ho baixa per internet-, quasi ens divorciem perquè ens pensàvem que havia perdut (jo) les entrades per al concert del Romea, i quasi em fa un monument quan li vaig dir que tenia entrades per al de Granollers (al de Sant Cugat no vam arribar a temps -com s'ho fa, la gent, per comprar entrades dels Manel sense estrès?).

Jo estic enganxada al blog. Per què negar-ho, des de fa ja força mesos estic en una voràgine blogaire que em comença a preocupar. Posts, comentaris, comentaris dels comentaris, i ara jo què dic, i què dirà aquell i ara aquest em fa pensar en això, ara descobreixo això altre, aquesta de la Sara sí que es bona, que bé m'ho passo escrivint, i quina gràcia que algú em llegeixi, tu!

La Sara està enganxada a les Winx. Seria el grau màxim d'enganxamenta d'un conjunt més genèric, els dibuixos, però les Winx són especials, són guapes, bones, tenen poders, en fi, són fades i són enchantix, que encara no sé què vol dir (és una forma que és una altra forma, o alguna cosa així, diu la Sara), per mi és tan esotèric com el fora de joc.

I què hem de fer? És greu? Anem a la Wiki un moment:

"Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'."

Això de seguir cegament al líder no ens agrada gens i pel que fa a ser esclau per deutes, no en som una mica tots plegats, ara mateix?

I hem d'abandonar les Winx, el blog, els Manel i el pòquer?

La Sara i jo ens intentem limitar, intentem fer la tàctica "dia sí dia no", però també ens fem petites trampes... va, cinc minuts de Winx en el dia no (i jo, que us he de dir...). Em sembla que el Joan no es limita gens i el meu pare encara menys, o sigui que la Sara i jo estem fent el passarell...





Ja sé, ja sé, els clàssics, Aristòtil, el just mitjà... Ara no sé si hem de seguir cegament a Aristòtil o no :-).










dimarts, 6 de setembre del 2011

Edat recomanada

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.



Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.







I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

dijous, 1 de setembre del 2011

Animals

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

                                                                      Gato fumador, de Carlos C. Laínez    

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).




També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).



I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.