Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).
Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:
Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)
Algú en vol afegir?
P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...
Felicita a la teva filla és genial....a mi també m'encanten les sinestèsies sentir l'olor de poma amb el tacte, tocar el color del cel, acaronar un perfum de magnòlia o llessamí, jo diria que l'olor de la poma és verd clar, sí!
ResponElimina( és curiós si t'anestesien no hi ha sinestèsia)
Sempre em passa igual, si me'n fas pensar, no me'n sortirà cap! És clar que sóc capricorn, i les coses són d'una manera i no d'una altra. Això de les sinestèsies segur que no se'm dóna massa bé de totes les maneres.
ResponEliminaGràcies, l'hi diré! (esclar que per a ella això de la sinestèsia no té cap misteri :-). M'agraden les teves sinestèsies, són molt sensuals...
ResponEliminaÉs veritat, l'anestèsia és la negació de la sinestèsia, no hi havia caigut. Bona nit, Elfree!
Xexu, no passa res. És més aviat un joc. Però no se sap mai, qualsevol dia d'aquests et trobes amb una sinestèsia davant, ves que no et passi a Edimburg... ;-)
ResponEliminaNo coneixia això de les sinestèsies. M'ha agradat moltíssim!!! especialment la de plorar amargament, doncs l'he dit alguna vegada i m'ha encuriosit molt la de com es diu en groc? a què venia?
ResponEliminaDe veritat, les llegeixo ben dolces!
El "color olor de poma" del Ferrater em va fer descobrir aquest poeta. De qui sempre envejaré aquella imatge dels trenta-set horitzons dintre una cambra, que són les trenta set escletxes de la persiana. Hi ha qui sap crear imatges, i n'hi ha com jo que mai no hi arribarem.
ResponEliminaSembla que la sinestèsia és habitual en els infants, de fet és general en els nadons, i algunes persones, per algun defecte (defecte?) de creixement, les conserven tota la vida.
ResponEliminaAlguns científics/metges han aprofitat la idea perquè persones amb algun sentit discapacitat puguin fer-se'n servir: "veure" a través de sons, "oir" a base de formes i colors, etc.
Potser la poesia és, en veritat, una enorme sinestèsia que ens fa desplaçar sensacions contínuament?
Et proporciono uns versos de la meva collita:
Com un lleu i prolongat sospir
la certesa que una pell amiga
t’hauria ofert i donat redós
i l’amanyac trist d’un comiat
amb regust de cafè amarg.
Duia al cap un apunt sobre sinestèsies. Aquest apunt és tota una inspiració! (A Suivre).
ResponEliminaSinèstesia, una paraula especialment sinuosa, trobo. Ferrater i les seves persianes són horitzons majors, millor no sortir a aquest balcó poètic. Tot està relacionat, en el fons, passa que sovint no ho sabem veure amb els nostres ulls..., d’això..., els nostres ulls..., vejam... ulls... sinusítics? Gràcies per cantar-nos un nou apunt Gemma Sara, ja trobava a faltar la música del teu blog.
ResponEliminarits, la del groc és un dia que la Sara em preguntava per la paraula "fort", com es diu en castellà? "fuerte", i en anglès? "strong", i en groc?
ResponEliminaEm va deixar descol·locada!
Lluís, jo no coneixia el poema, però un dia, parlant de sinestèsies (no sé per què coi parlàvem de sinestèsies) amb la meva amiga Lali, va sortir això del color d'olor de poma, es pot dir que és una sinestèsia feliç. També m'agrada com acaba el poema "tens la pell mig del sol, mig de la lluna".
ResponEliminaEduard, em confirmes això que deia dels nens i la sinestèsia.
ResponEliminaTambé es veritat això dels discapacitats, per exemple el llibre de l'Oliver Sacks (m'agrada molt l'Oliver Sacks però aquest no l'he llegit) parla de "veure veus", i els cecs també toquen el que no poden veure, el Braille...
No m'havia plantejat que tota la poesia podia ser una gran sinestèsia però de fet sí, s'ajunten sentits, conceptes...
Són molt bonics aquests versos, i alguns comiats tenen regust de cafè amarg, és veritat.
Allau, ja tardes a publicar el teu! (hauré d'estar a l'aguait perquè la teva avalanche és daily!)
ResponEliminaÒscar, trobo molt bonic que parlis de la musica del meu/nostre blog, i més avui que no té música, per tant una gran sinestèsia!
ResponEliminaI amb aquest feliç comentari me'n vaig a dormir perquè demà cap allà les 8 sonarà un despertador molt poc sinestèsic i prou antipàtic.
Siau suau!
Dimecres al vespre es va presentar el llibre "Derivas sensoriales" escrit a cinc mans; cinc mans ben autoritzades (Nubla, Picó, Morey, Lacuesta i el malaguanyat Llorenç Torrado); un llibre sobre la sinestèsia... Fixa't tu!
ResponEliminahttp://bambuser.com/v/2095504
Quantes coses s'aprenen tu! Ara rumiaré en carbassa una bona estona :)
ResponEliminaM'agrada seure sobre els núvols, i mirar els colors del món! que bonic aquest post!!! Com esteu? i el gegant del pi? Dos abraçades!!!
ResponEliminaValdria riure pels descosits????
ResponEliminaHola Girbén, gràcies per la info, té bona pinta un llibre sobre els sentits amb diverses mirades, un bon calidoscopi, no?
ResponEliminaClídice, pensa que no és el mateix rumiar en carbassa claret que en carbassa fosquet... :-)
ResponEliminaMarta, gràcies! Podem riure pels descosits assegudes damunt dels núvols d'olor de maduixa... Estem molt bé, la Sara està ara mateix en el seu moment Bob Esponja ("espera un momento, ¿cómo has sabido que llevaba un gorro verde?").
ResponEliminaDos abraçades superestèsiques!
Us escric en veu baixa (avui toquen paraules cendroses) tot plegat per deixar un pàl•lid udol.
ResponEliminaAauuuu!
París és gris, serveix?? O... plou tristament? O... fa olor d'hivern?? Que depressiva que estic!
ResponEliminaLlop, avui és un dia més aviat tristot, però ens atrevim a fer un udol una mica més fort, per aixecar-nos els ànims.
ResponEliminaAuuuuuauuuuuuuauuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Yáiza, com a semi-professional de la depressió que sóc (sóc bipolar), sé que no serveix de gaire que algú (amb bones intencions, això sí) et digui "anima't", però com que no sé com de deprimida estàs i com que mai se sap, t'ho dic, passeja pel Sena, entra en una llibreria, ves al cine. I de tota manera, un dia cendrós (paraules cendroses deia el Llop) i trist i plujós també pot ser agradable. Ep, si és només un dia o dos, si són més passarem al segon grau anti-depressió. Molt petons!!!
ResponEliminaPreciós Gem, com que ja vam aprendre que les paraules no són del que les escriu dino del que les necessita, gràcies per les teves paraules, ens les quedem.
ResponElimina(Estic redescobrint tant la poesia.... ara estic amb Neruda, Borges, Cortazar el proxim recital es de poesia iberoamericana)
petons petons del peix amb bicicleta espatllada (però al taller de reparació)
Gràcies, Lali!!
ResponEliminaA veure com ho fem perquè pugui anar al recital, perquè tu venir a Barcelona... la poesia és de qui la necessita i aquí la necessitem, també!
Molts petoooons camperooools!
Pla en gastava moltes, de sinestèsies. Ara que estic entretingut amb el volum 2 de l'Obra completa, te'n mostro un parell: "el cel metàl·lic" i "un bru tibant". Però les dues que vénen són molt més planianes, i a més estergeixen el mateix patró (totes relacionen "blanc" i "palpitació"):
ResponElimina1) "els blancs tenen una palpitació humanística".
2)"aquests blancs feien una palpitació esporuguida".
Salutacions!
Hola Joan, gràcies per les sinestèsies planianes. Avui el cel era metàl·lic, efectivament... trobo curiós el bru tibant (però me'l puc imaginar) i encara més aquests dos exemples amb "blanc" i "palpitació", em costa imaginar-me un blanc amb palpitació humanística!
ResponElimina"Verda de mans i poma d'enginy" Els poetes tendim a ser sinestètics, en què l'estètica i els sentits es barregen harmoniosament.
ResponEliminaDisfruta d'aquesta època, després tot ho analitzen i es queixen de tot. Un petó ben fort.
Molt maca aquesta sinestèsia doble. Sí, la sinestèsia sembla que és cosa de nens i de poetes: té màgia.
ResponEliminaGràcies pel consell i un petó!
Hahaha! Merci, Gemma! Crec que sobreviurem! =) c
ResponEliminaMe n'alegro, Yáiza, super!! (amb accent francès).
ResponElimina