divendres, 18 de setembre del 2009

Sisplau

-I per què es diu "sisplau"?
-Perquè quan una persona demana una cosa...
-I com es diu la persona? mama? papa? Lucía? Judit? Martina? iaia? Albert? Iona?

La conversa s'ha perdut en la quantitat de noms i possibilitats que podia tenir la nostra persona genèrica, protagonista de l'explicació que no he pogut acabar. I li hauria volgut donar una explicació certa, clara i entenedora del fenomen de la cortesia, del "sisplau" (acceptem la forma "fossilitzada", bonica expressió, del "si us plau", després de visitar el blog dodellengua).

La cosa seria que demanem un esforç a una altra persona i, reconeixent-ho, formulem una paraula màgica que activa la voluntat de fer aquest esforç. Això em fa pensar en la filosofia del llenguatge, en aquelles paraules o locucions performatives, que fan coses. Vaig a consultar un moment la xarxa i torno amb una font autoritzada, que era Austin, sobretot.

Copio de la wikipèdia:

"El punto de partida de Austin es la crítica a los filósofos que erróneamente supusieron que la única relevancia de un enunciado es describir algún estado de cosas o enunciar algún hecho. Esta suposición conlleva cometer lo que Austin denomina "falacia descriptiva", esto es, obstinarse en que sólo mantienen interés teórico los enunciados descriptivos. Frente a esta posición Austin plantea la existencia de dos tipos de enunciados: constatativos y performativos. Los primeros los utilizamos para describir determinadas cosas; con los segundos no se constata o describe nada sino que se realiza una acción."

Quan ensenyem a parlar als nens, quan els eduquem (o intentem educar-los) ens adonem (encara més) d'aquest poder que tenen les paraules, i no només quan donem una ordre sinó de maneres més subtils. Quan diem "t'estimo", per exemple. L'altre dia m'explicava la mama Maria el que li va dir el seu fill de 3 o 4 anys (ara adolescent), un dia que va saltar sobre el seu llit a primera hora del matí: "què fas aquí?" li va dir ella, "mira, estimant-te!" (crec que era amb signe d'admiració).

P.S. Realment no sé per què li veien dificultat a trobar més interessants els enunciats performatius (ah, interessants a nivell teòric, això ho explica tot... ).

dijous, 10 de setembre del 2009

La Catalunya

-On guardo la Catalunya?

Això m'ha preguntat la Sara quan arribàvem a casa aquesta tarda amb una senyera. Després de molts anys de viure sense senyera, m'ha agafat un nosequè per comprar-ne una i penjar-la demà. Com ho feia -i segueix fent- la meva mare, aragonesa de naixement, però catalana de cor. El meu pare també és català, però més de butxaca; si no es pot ser alemany o suís, almenys, català. I el Joan, simplement català, sense massa símbols ni reivindicacions.

Jo fins ara basculava entre el Contra las patrias del Savater, quan semblava que parlava de TOTES les pàtries, i un nacionalisme defensiu, quan algú em qüestiona, per exemple, per què hem de parlar català. Llavors, a què ve aquesta exhibició de colors?

Potser perquè amb la Sara torno als orígens, a la meva pròpia escola militant, laica i catalana. I perquè vull que se senti part d'una comunitat (escola, barri, ciutat, país, etc.), però també de la comunitat humana (i que res del que és humà li sigui aliè...), i de la terrícola, fins i tot, amb els seus animals i plantes, i, fins i tot, de la gran família de l'Univers, si hem de creure La Contra de La Vanguardia d'avui (al·lucinant).

Total, que li he dit a la Sara que guardés Catalunya (la relació entre la cosa i el símbol encara no la tenim molt clara) damunt de taula, per demà, però ha preferit posar-se-la de capa i cridar "Sóc un pirata de Catalunya!". També li podia haver dit que la guardés al cor o a la butxaca, però el rotllo pirata la veritat és que ha tingut gràcia. Hauria d'haver fet una foto i enviar-la al Tribunal Constitucional.


P.S. Avui he sabut que el català és la SEGONA llengua en nombre de blogs o blocs a internet, més de 123.000, per darrera -a molta distància, això sí- de l'anglès. És una dada que sembla inversemblant ni que sigui per demografia, però aquesta font ho diu. A mi m'ha agradat saber-ho (orgull patriòtic? matriòtic?) i també té alguna cosa romàntica de pirateig dels mars internàutics (i també és una comunitat a la qual fa il·lusió pertànyer). http://www.knowledgesearch.org/census/lang.html

diumenge, 6 de setembre del 2009

Γνωθι Σεαυτόν, Nosce te ipsum, Coneix-te a tu mateix


Gemma: com que sóc una mica hippy...
Esther: hippy, tu? I què més, si ets una consumista acabada, si no t'estàs de res.
Gemma: però si passo de marques i gasto en cine i llibres...
Esther: i en salmó fumat.
Gemma: però si sóc d'Intermon i de la Creu Roja i em deixo una pasta per fer el món millor...
Esther: per netejar la teva consciència.
Gemma: però UNA MICA hippy sí que sóc, no?
Esther: no.

No hi ha res com tenir una germana per desmitificar-se un mateix. Estic per emportar-me-la al psicòleg, a veure si fem drecera i arribem abans a la màxima de Delfos.

Gemma: tu vols ser hippy, Sara?
Sara: sí.
Gemma: doncs llavors no has de ser consumista.
Sara: sí, jo vull el marró.
Gemma: el marró?
Sara: el Rei marró.
Gemma: el Rei negre vols que et porti els regals?
Sara: sí, el marró.

Ja hem fet tard.

dimecres, 2 de setembre del 2009

I a vegades ens en sortim






-No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Així es difícil enfadar-se... com diu el Joan, no sé si enfadar-me o posar-me a riure. Una amiga que passava una mala època amb la seva filla em va dir "és la meva filla i no la suporto", em va semblar molt fort, en aquell moment, però de vegades hi penso, quan em treu de polleguera, i l'entenc. És un moment, potser una època, però després arriba un moment, una època, que no pots evitar riure o fer cara d'embadalit.

-Vull vull vull, puc puc puc.

Ens hem inventat aquest mantra perquè la Sara s'adoni que ha de dir menys "vull" i més "puc". És com un joc però comença a funcionar, crec. L'altre dia, en una botiga vaig sentir "puc tocar això, mama?" i vaig pensar en la cançó dels Manel, a vegades ens en sortim. Una altra mare em va dir fa poc "vaig veure que em manava i que no podia ser, vaig començar a insistir en les paraules màgiques: sisplau i gràcies". Doncs això mateix. Suposo que tenim por que es converteixin en petits tirans.


La Care Santos, a Supermares!, parla de l'autoritat i cita Hannah Arendt "Els nens no poden rebutjar l'autoritat educativa com si estiguessin en una situació d'opressió per una majoria adulta, si bé en les modernes pràctiques educatives s'ha aplicat aquest fet absurd de tractar els nens com si fossin una minoria oprimida que necessita ser alliberada. Els adults han rebutjat l'autoritat i això només pot voler dir una cosa: que es neguen a assumir la responsabilitat del món al qual han portat els seus fills."

Recordo que em va frapar l'episodi protagonitzat per Eulalia Ramon a la pel·lícula Dones, de Judith Colell, d'una mare que fa l'impossible per donar un caprici al seu fill i que quan creu que ja l'ha fet feliç, el nen li demana una altra cosa. Uf! més que ciència ficció quotidiana, això seria un thriller quotidià.