dimecres, 28 de gener del 2009

Els tenim o ens tenen?


Aquest nen no és la Sara, és el Martí, i un company de feina (avui va de companys de feina, són importants), me l'ha deixat per al blog. Perquè m'ha encantat la foto del nen amb la mare fent la foto. És un bucle? És la mare que té el nen o el nen que té la mare? (i el pare, sorry, que de vegades ens n'oblidem!).

Hi ha un blog d'una mare que potser "seguiré". Hi vaig anar a parar per casualitat i deia "tinc dos nens petits (o ells em tenen a mi)". Em va agradar. Després vaig veure que parlava molt de cristianisme i no em vaig acabar de decidir (maleïts prejudicis ateus, també!).

Tornem al Martí: que la mare sigui a la panxa del nen (mitjançant tortuga, cert), és encara més simbòlic, com deia una altra companya (ja quasi amiga, no? un altre dia parlem de companys i amics, que em comença P3...).

Bé, la qüestió important, sense més divagacions, és que jo li vaig escriure, al pare, a la targeta de felicitació pel naixement: "fliparàs quan et digui 'tatimu, papa'". Ei, s'ha d'induir una mica, li has de donar el peu: 't'estimo, Martí" o fins i tot: "digues 't'estimo, papa'" i ja veuràs com captarà que allà s'hi diu alguna cosa d'important. Potser pensaràs en els jocs de llenguatge de Wittgenstein, o potser no (esperem que no), però que fliparàs, ja t'ho dic ara. Paraula de mamafilòsofa!

Sóc el Google de la meva filla


-Mama, què és això????

M'ha semblat enginyós, això de ser el Google de la meva filla. I bastant cert.

L'última ha estat un xupa-xups que ha trobat dins d'un calaix (malament...) i li he dit que era un caramel amb un pal (i un català s'ha fet molt ric amb aquest invent, he pensat). I hem quedat que se'l menjaria per després de sopar. No sé si es per això que s'ha menjat tot l'ou ferrat i la crema de llimona (sàvia combinació de llimona i llet condensada desnatada). Per sort, no s'ha menjat tot el xupa-xup i li he fet rentar les dents (el sucre fa posar les dents negres, li he dit, i ella ha respost: sí, jo els tinc blaus).

Parlàvem del Google. Hi he pensat perquè una companya de feina que s'ha llegit el blog (quina ilu, Mònica) m'ha dit que com és possible que no conegui Bonet de San Pedro i que fes el favor de googlejar (ara no sé si amb majúscula o amb minúscula). I sí, vaig fer-ho fa un parell de dies i vaig descobrir el Rascayú, cuándo mueras que harás tú, al Youtube. Quin xoc, la versió que vaig veure era amb l'Orquestra Mondragón i no em quadrava gaire amb el meu sogre, però em va agradar, era com recuperar la memòria històrica de la família.

Però volia parlar també de l'origen de la filosofia. "Què és això?" em fa pensar en l'astorament, en l'"asombro" de quan estudiàvem (sembla més acurat "asombro" que astorament, sembla que uneixi astorament i admiració en una sola paraula). Bé. Si la filogènesi reprodueix l'ontogènesi o a la inversa (mai ho he sabut del tot), això és un clar exemple: la Sara descobreix el món, i "se asombra" (he mirat al diccionari i també existeix "aombra"??), i pregunta, com feien els primers humans.

"I per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?" Aquesta és una elaboració més adulta de la cosa, per això té un nom tan rimbombant: metafísica.

dimecres, 21 de gener del 2009

La natura, la gran desconeguda

-La neu!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La primera vegada que portes un crio a la neu és màgic, no?

Aquest post (que modern queda això de "post") és quasi un encàrrec (el primer post d'encàrrec, quina emoció!). Tinc una amiga que sempre em retreu que "tinc poca natura", que és tan lleig, si t'ho mires bé, com tenir poca cultura. Però mai m'ho he mirat bé del tot.

La família de la meva amiga va sovint a la muntanya, a la neu, a "passar fred, que és sa" (s'entén que és sa perquè és de muntanya, passar fred a la ciutat o al despatx li fa tan poca gràcia com a mi). Jo me l'escolto, sé que té raó, però em costa, ens costa fer el pas, perquè a més el pare de la criatura és de la mateixa corda que jo.

L'altre dia, gràcies a que el meu cunyat també és un malalt de la natura, vam anar a conèixer la neu amb la nena i el cosinet gran. La Sara va al·lucinar amb tota aquella extensió de blanc. Va ser poca estona, però encara se'n recorda.

Amb la meva amiga hem anat algun cop al teatre amb les nenes, la seva i la meva. I està bé, però crec que té raó, hem de veure més verd, més blanc, més blau, ara m'està quedant poètic. Kant també s'admirava de la bellesa i de la força de la natura, ell que era tan racional, tan cap quadrat, tan puntual, tan rigorós, tan avorrit, potser. Però a què treu cap aquest bon home? Només necessitem un cotxe i una muntanyeta, no?

Les croquetes i el sentit de la vida


-La veritat és que estan bastant dolentes, aquestes croquetes.
-Em sembla que sí.


Me l'hagués menjat a petons, hauríeu d'haver vist la seva cara, quan es menjava l'últim tros de croqueta que, per pena, s'ha menjat.

És que m'hi he posat tard, la pasta m'ha quedat massa líquida, llavors hi he afegit farina, un cop el pollastre i el pernil a dins (a més he fet una altra varietat amb lluç, per acabar de complicar la cosa) i un desastre. O sigui, que aquest cop no he pogut practicar el mètode Estivill versió taula, que és molt diferent del mètode González, i que consisteix, bàsicament, en enretirar-li el menjar perquè se n'adoni que el vol... Ho hem solucionat amb dos petit suisse i un bibe de cereals, que és el preu de la derrota.

I el sentit de la vida... ja era hora que sortís el tema en aquest bloc, no? Tinc clar que cadascú el troba on el troba, si és que s'ha de trobar (home, el Sentit en majúscules i per tothom, no, però un sentit, o uns quants sentits al llarg de la teva vida sí que vas trobant...). I jo el relaciono amb la meva filla.

No dic que ella sigui el sentit. Dic que un ésser pel qual donaries la vida sense pensar-t'ho un segon (m'és igual si és egoisme genètic) ha de tenir relació, per força, amb el sentit de la teva vida. Encara que, com deia una periodista en un article que vaig llegir fa temps, sigui el mateix ésser amb qui no saps com passar tota la santa tarda fins que se'n va a dormir, quin descans.

A més, no cal ser tan dramàtics, si en un alt percentatge de moments de felicitat hi apareix aquest ésser (o, encara millor, aquest ésser i la teva parella), ja ho tens. No cal que el sentit es disfressi de purpurina i vingui cap a tu cantant "sóc el sentit de la teva vida".

diumenge, 18 de gener del 2009

La pallissa del Jo absolut (tot per la Sara)

-És per la Sara!!!

Això no és una ocurrència. És una pallissa. Seguint l'esperit del blog, ens hauríem de remetre a Descartes, Kant i Fichte. Però estic cansada i ltampoc me'n recordo molt bé com anava tot plegat.

La qüestió que ens plantegem ara aquí és que els nens de vegades són molt pesats i molt egocèntrics.

Bé, tots ho som una mica, que tot és vanitat i encalçar el vent, però quan descobreixen el Jo, amb majúscules, són una llauna. O la Sara és una llauna, perquè andarnos con chiquitas. Ei, només de vegades, que en realitat és un sol que enlluerna.

La cosa seria: "vull, llavors m'ho has de donar". O "mama!, llavors has de venir". O "no vull això, i llavors no hi ha manera" (bé, amb amenaces i coaccions, de vegades s'aconsegueix alguna cosa, però no sembla molt educatiu com a mètode).

Se'ls ha de convèncer que el que és maco és compartir, que quan dones amor llavors es fa més gran, que els macarrons estan molt bons, tothom ho sap... sort que té un bon dormir, la bèstia.

Anem a veure Ventdelplà, que també té la seva enjundia filosòfica i almenys ens distreiem.

Nietzsche sí, Nietzsche no

-Què farem avui per sopar...
-Titelles!

Potser m'estic preocupant massa de la seva vida cultural i massa poc de la culinària... (totes culpables). Bé, tampoc cuino tan malament (millorable, molt) i segur que menjarà més i millor amb el temps...

Què té a veure això amb Nietzsche? M'hi ha fet pensar pel tema de la creativitat (una mica pillat, sí, però és el que té aquest blog).

Que et parlin de menjar i tu pensis en titelles em sembla que és molt de nens. Quan et fas gran, a la casella "menjar" hi tens "espaguetis, bistec, mariscada, etc." i, com a molt, ho acompanyes de "bona companyia", "cine"... ("titelles no, i estaria bé).

La gràcia, em sembla, és que els nens encara no tenen ben etiquetat tot el seu món (ara és moda etiquetar la gent al facebook, els posts... tot perquè després ho puguis trobar i reconèixer). Però l'etiquetatge és una manera de funcionar molt humana i molt adulta, per aclarir-nos. I això també ho explica Nietzsche.

Perdem riquesa i vitalitat de la vida? No ho sé, però no podem funcionar d'una altra manera, almenys podem ser-ne conscients i ja és molt.

Per què "Nietzsche no"? Perquè el seu pensament també té una deriva perillosa. L'home ha donat tants seguidors entusiastes d'esquerres i anarcos com feixistes i nazis (només de posar la paraula se'm remou l'estómac).

Però les interpretacions que se n'han fet no són ell. Em sembla que el tema superhome (ultrahome o com es vulgui dir) anava una mica pel que deia abans: el superhome, que és el nen després d'haver passat pel camell i el lleó, és el que crea. Crea valors, no està subjecte a cap moral preestablerta ni a cap etiquetatge muntat. Tot això és molt exagerat esclar, com el mateix Nietzsche, però no deixa de ser fascinant.

De tota manera, com en el llibre de contraris de la Maisy, els contraris ajuden a pensar. I el filòsof en qüestió era i segueix sent una contradicció en ell mateix (alguns diuen que això va contribuir a la seva bogeria i debacle final). I jo segueixo tenint aquesta ambivalència, tot i que em quedo amb el sí.

Per cert, Lou Salomé li va dir que no. Això també el deuria deixar tocat, encara que els llibres no en parlen gaire (potser ho etiqueten com a "vida privada que no contamina el pensament pur").

Ostres, tot aquest rotllo i la pobra Sara potser només volia dir-me que cuino malament...

dissabte, 17 de gener del 2009

Bonet de San Pedro

-Posem música? Per grans o per petits?
-Per grans!


Em fa gràcia pensar que la Sara és producte, entre d'altres coses, de la música que ens agrada als nosaltres, els seus pares, i als pares dels seus pares. Del Jorge Drexler i els Ramones, del Raimon i el Camilo Sesto, i del Sinatra (en castellà (?)) i el Bonet de San Pedro, que no sé ben bé qui és. I ja tindrem l'arbre genealògico-musical de la Sara (simplificat).

Es pot complementar amb tiets i tietes i besavis i besàvies. Però cada cop és més difícil obtenir informació. Crec que podem afegir Lenny Kravitz de la tieta Esther.

Esquemàticament tindríem:

  • Iaia-Raimon Avi-Camilo Sesto / Iaia-Frank Sinatra Avi-Bonet de San Pedro
  • Tieta-Lenny Kravitz
  • Mare-Jorge Drexler Pare-Ramones
  • Criatura-??? (de moment, cançons tradicionals catalanes...)
No em sembla un mal arbre. Tenim una mica de cançó protesta (per cert, la del moro judío del Drexler és molt apropiada ara mateix, i el Raimon... què n'hem de dir, si per mi és com de la família, i veles e vents de les meves cançons preferides), de grans veus (Camilo Sesto era -és?- una gran veu, diu l'avi, i amb un sentiment que no te l'acabes, i Sinatra és La veu!). El Bonet aquest és un misteri.

També tenim d'aquí i d'allà, el més d'aquí seria el Raimon i el més d'allà... n'hi ha uns quants. I ritmes ràpids i frenètics i ritmes lents i reflexius.

D'aquí uns anys li direm a la Sara que n'esculli un. Una mica com a joc i una mica perquè sense la música la vida seria un pal (sembla que Nietzche va dir que un error), un pal, seria. En això em sembla que coincidim tot l'arbre genealògic.

Nota: he escollit Ramones per al papa juanitu, però també podria haver dit els Kinks, per exemple, que no se m'enfadi, que és molt sensible al tema. Per a mi podria haver dit Lou Reed o Janis Joplin, que hi trobo a faltar una dona, aquí.

divendres, 16 de gener del 2009

Treballar és comprar dinerets

-El papa ha anat a treballar
-A comprar dinerets?


Suposo que li deuríem dir en algun moment que el papa o la mama se'n van a treballar per guanyar dinerets per comprar coses (petit suisse, per exemple).

El concepte "guanyar" diners és una mica estrany, no? En realitat el que fem és comprar-los, com qui es compra una samarreta o una moto, però els dinerets són la nostra feina... de fet ens estan comprant a nosaltres (ai no, es diu contractant). És com el món al revés, o el món com un cercle, que és el que és.

Ara, si la feina dels papes és fer samarretes o motos o petit suisse suposo que és més fàcil d'explicar als nens. Però com ens ho farem per explicar que jo treballo a l'administració, per exemple i que contribueixo al desenvolupament de les indústries culturals? buscarem una manera més fàcil de dir-ho, esclar, i segurament més real.

La qüestió és que ens adaptem a tot i ara la Sara ja diu "guanyar diners". El que encara no s'ha plantejat ella és que el fotut no és que el papa vagi a treballar a guanyar diners sinó que perdi diners o perdi la feina. Això encara seria molt més difícil d'explicar, perquè si entendre la crisi és difícil per a unes ments més o menys formades com les nostres, per a una criatura deu ser ciència ficció.

Bé, per a mi ja és ciència ficció. I el llibre del George Soros que em vaig llegir no em va ajudar gaire: hi ha incertesa. El món humà (i l'econòmic s'hi inclou) és imprevisible. I per això no se sap que pot passar amb el mercat, que no s'autorregula. Ara, ell amb la seva teoria, el nom de la qual ara no recordo però té a veure amb la falsabilitat, ha guanyat un munt de diners.

La gràcia, se m'acut ara, és que el Soros ha guanyat diners comprant diners amb diners! Això és el que deia la Sara, no? Quins cracks, aquests nens, són els inventors de la borsa!

El Gegant del Pi i l'existència de Déu

-Truquem al Gegant del Pi?

Bé, la idea no és original i tothom ho sap, que els nens són petits filòsofs, que fan riure amb les seves ocurrències (per nosaltres són ocurrències, per ells, sentit comú), però quan t'hi trobes, quan és el teu propi fill, et sembla encara més fantàstic. I et fa pensar. Una mica com fan els autors de Plató i un ornitorrinc entren en un bar... però més casolà.

Així doncs, el dia 31 de desembre estàvem trucant i reben trucades de felicitació i de sobte la Sara, amb 2 anys acabats de fer, em diu: "truquem al Gegant del Pi?" (ho va dir amb majúscules, per això ho poso). Boníssim. Com que anava a trucar a una amiga, la Lali, l'hi comento i em diu, digues-li que sóc el Gegant del Pi (també amb majúscules), i van tenir una conversa, molt bàsica, però crec que la nena no s'ho va empassar, no era versemblant (com a mínim hauria d'haver trucat a l'Ajuntament, deuria pensar).

La qüestió filosòfica ve ara: per als nens realitat i ficció són u, oi? No hi ha diferència entre els seus cosins, el Pingu, el Gegant del Pi i els Reis Mags. Tot és igual de real (i suposo que de fantàstic). Això ve a tomb, també, per una mítica frase d'un altre nen de la família, el Pau, quan els seus pares li van dir (confirmar, suposo), que ells eren els Reis. Doncs el nen va i diu "i Déu també sou vosaltres?".

En realitat, aquesta frase m'ha fet ballar el cap bastant, sembla increïble, no? Perquè realment (probablement, es diu ara) Déu són els pares. Déu és la perfecció i el poder i la protecció (mira, li direm les tres p, per contrarrestar el clàssic omniscient i omnipotent), per tant, és una projecció elevada a la màxima potència del que som (o pretenem ser) els pares. (El cristianisme ho té claríssim, "Pare nostre..."). A més, dóna raó del principi de la vida, però també del final (aquí els pares de veritat no hi arribem, només podem constatar la putada que és morir-se).

Llavors, Déu existeix? Sí, esclar, com existeixen la Blancaneus i el Gegant del Pi. És una ficció necessària per qui la necessiti. Ara, si la gent deixa de creure en els Reis o en el Pare Noël quan té una determinada edat, com és que alguns encara creuen en Déu, que és més inversemblant? Jo sóc incapaç de fer creure això a la meva filla.

I Jesús i la resta de figures històriques? sí, d'acord, ja farem el pessebre, que és història i tradició, però no ens hem passat tres pobles? el Gegant del Pi també va exisitir, ho vam llegir l'altre dia al CAP la nena i jo: fa molt temps va salvar Barcelona del Gegant de la Ciutat, que era moro (ojo amb el missatge).

I si li hem de trucar, li truquem, perquè si hi ha gent que parla amb Déu, segur que el Gegant del Pi encara és més accessible (com els sants). Començarem per l'Ajuntament.