divendres, 20 de març del 2009

Tema lliure




-Endavant amb la filosofia

Se m'acumula la feina, ara, a més, sé que tinc un lector fidel, crec que dos, per tant la responsabilitat comença a ser gran.






1. M'he començat el llibre de l'Enric Duran i veig que no és cap panflet, que es tracta d'un noi amb una intel·ligència gran/superdotat/grans capacitats i que ha vist que la seva intel·ligència l'ha d'abocar a intentar fer un món millor, as simple as that. Ara mateix no sé si segueix detingut o què ha passat. Hauré de consultar la web (http://www.podem.cat/).

2. La Sara ahir s'ho va menjat tot i no la vam haver d'obligar ni amenaçar, simplement s'ho va menjar tot amb ganes. No sé per què, però jo estava més contenta que un gínjol i ella també i el seu pare i la meva mare (resulta que ahir a sopar érem nosaltres 3 i ma mare, o sigui, la felicitat total).

3. Tinc moltes ganes de veure natura per desconnectar dels mal rotllos de la feina. Kant tenia raó amb això d'extasiar-se amb la natura (era soso, però no tonto ni insensible). També Nietzsche quan se n'anava per allà al llac Sils-Maria, es deia així? ho he de mirar per no fer el ridícul, que és una cosa molt lletja de fer.

4. Nietzsche es va abraçar a un cavall just abans de tornar-se boig, això ens hauria de fer pensar.

5. Estic en contra de parlar en positiu.
No ho suporto més. Si una cosa és positiva, és positiva i si és negativa és negativa. I no per parlar en positiu allò és menys pitjor. La qüestió és com fer que una cosa negativa passi a ser positiva de veritat, per exemple el rotllo aquest de la crisi. Si realment ha de ser una oportunitat per millorar i créixer i bla bla bla, a veure com ho fem. A paraules buides, oídos sordos.

6. Cada vegada estic més d'acord amb la frase: "lo breve, si bueno, dos veces breve" o era al revés, és igual, ja m'heu entés. I ho diu algú que té una tendència horrorosa a enrotllar-se.

7. Per això, i perquè el número 7 és prou bonic, acabo aquí les reflexions lliures d'avui.

8. Tinc moltes ganes de veure la Sara a la natura, també. Crec que ens anirà bé a tots.

Nota: la foto és de Menorca, de Lori_an.

diumenge, 15 de març del 2009

Replicants com nosaltres

-Perquè jo, sap?, jo he sentit coses que vostè no es podria creure.

Això ho diu el protagonista de la segona història real d'Esquizo, de Ricard Ruiz Garzón. I l'acabo de llegir per aquelles coses bones que té la blogosfera (http://tintaxinesa.blogspot.com/).

Evidentment, fa referència a l'escena mítica del Roy de Blade Runner. Aquest deu ser el meu vint-i-pico post i encara no havia dit que tinc un trastorn bipolar. És poc sensat dir-ho públicament, però penso que tampoc no hi tinc gaire a perdre. El blog el llegeix algú o ningú i, de tota manera, ja en vaig donar testimoni en un programa de ràdio i he col·laborat a la revista (anava a dir dels Súpers, no, a la revista El pèndol, de l'Associació de Bipolars de Catalunya).

I què carai, que sóc un exemple d'estabilitat i normalitat i, a més, sóc mama. La meva mare també és mama bipolar i molt bona. (Per pocs mesos no surt en aquella peli, també se'n parla en el llibre, de Joaquim Jordà, Mones com la Becky. La vam anar a veure totes dues, amb una sensació d'esdeveniment i reivindicació).

Si tinc por que la Sara tingui el trastorn? Sí i no. La veritat és que em fa menys por que un altre tipus de malaltia. Aquesta la conec, no em fa por. I tampoc et mors, a no sé que et suïcidis, que és el risc de la malatia mental.

Ja m'agradava la ciència ficció abans de desenvolupar el trastorn, però ara puc dir que, efectivament, els que hem viscut deliris, hem viscut la ciència ficció literalment (de fet, els processos químics són semblants als de les drogues, al·lucinògens especialment, tampoc no és tan estrambòtic). Per citar-ne només un: vaig pensar, vaig creure, vaig viure, que el món era una pel·lícula, en plan Show de Truman. I que hi havia actors i hi havia gent real, i jo intentava endevinar qui era què.

De fet, vaig llegir fa poc que aquest deliri, amb les seves variacions, és freqüent des que es va estrenar la pel·lícula, és a dir, la pròpia pel·lícula entra en l'imaginari del malalt i el fa viure allò com a real (jo sóc molt pel·liculera, també recordo que, com en aquella escena de "E la nave va", de Fellini, vaig mirar el mar i vaig pensar "que bonic, sembla un decorat, és un decorat").

També recordo un altre moment que vaig mirar a ma mare i la vaig veure vella, com si de cop tingués 90 anys, també literalment. El meu cap va fer de David Martí i Montse Ribé en una dècima de segon. Em vaig espantar molt, vaig pensar que s'havia fet vella perquè l'estava fent patir i vaig intentar tirar enrere i sí, va tornar al seu aspecte normal (he de dir que amb 65 anys, la meva mare té molt poques arrugues).

Aquest és un dels pols de la malaltia, el que s'assembla més a l'esquizofènia i que acostuma a donar-se en l'estat d'eufòria. (Abans d'arribar a aquest extrem, passes per una fase anomenada hipomania que s'assembla molt a l'estat que tots coneixem per felicitat).

L'altre pol és el de la depressió, el de no voler viure, el de voler desaparèixer, i que sembla que mai més en sortiràs. Fa molts anys que no sento això, i també sóc conscient que és l'estat més fàcil d'entendre, vull dir que hi ha molta gent que ha viscut una depressió sense ser bipolar.
Francament, prefereixo l'altre, encara que per a la família és molt pitjor.

Doncs bé, el que reivindiquem és que no se'ns identifiqui amb la malaltia, que no se'ns "cosifiqui" per utilitzar un terme filosòfic sartrià. És veritat que de vegades fins i tot nosaltres ho fem, perquè ens toca d'alguna manera l'arrel del que som, del que hem arribat a creure que som o el que hem arribar a veure o a creure que hem vist. Som una mica com el Roy i la Rachel de Blade Runner. Però som bastant normals, en el fons, o a l'inrevés, els Deckards també són una mica com nosaltres (de fet, a la peli no queda clar si el Harrison Ford és replicant o no, oi?).

És a dir, la ment té un poder i, tornant al llibre, com diu un altre dels protagonistes: "I així vaig entrar a l'espiral espiritual, de la qual vaig incorporar, sobretot, una idea: que això que nosaltres anomenem bogeria, d'altres cultures consideren que és simplement una cosmovisió alternativa". Hi ha molt per pensar, aquí. I molta feina social per fer. I molta millora mèdica per endavant, també.

Bé, ja "he sortit de la closca", un cop més (també ajuda el fet de tenir una feina estable i que molts ja ho saben, no és una gran heroïcitat).

http://www.youtube.com/watch?v=lad3ZlzPD4k

Nota: "Sortir de la closca" és una expressió que va inventar-se algú de l'Associació de Bipolars (ara ja no hi vaig, però durant un temps em va anar bé), inspirant-se en la cèlebre expressió de gais i lesbianes. La closca també fa referència al cap, aquí està la gràcia.

divendres, 13 de març del 2009

Bri i brie

-Faré un experiment

Dit i fet. Ara mateix. He anat a la Setmana del Llibre en Català amb la peque i he vist el que em temia, molt bé la ficció i l'infantil i juvenil, i molt fluixa la no-ficció. Però m'he comprat uns quants llibres, que s'ha de fer gasto (després em llegeixo trossos i a per un altre, m'he llegit més llibres a mitges que sencers). Doncs faré això ara mateix. Un experiment en semidirecte. Copiaré 4 fragments a l'atzar, dos ficció i dos de no-ficció i els aniré penjant. A veure què surt. De moment publico això.

Val, el primer. Ah, i el títol tindrà una paraula de cada fragment. Comencem per la no-ficció:

"Mis autores favoritos, por un resto de vergüenza, se detenían a mitad de camino de lo sublime. Ni siquiera en Zévaco había un paladín que deshiciese a más de veinte truhanes a la vez."

Vaja, el primer de no-ficció resulta que és una autobiografia: Sartre, Las Palabras.

Ara un de ficció:

"En realidad, estas consideraciones me detuvieron. Hice una suerte de alto y comencé poco a poco a declinar mi proyecto y a considerar que me había equivocado en la resolución de atacar a los salvajes, que no debía entrometerme en sus asuntos a menos que me atacasen, lo cual debía evitar si fuese posible."

Molt bé, un clàssic de la literatura que no he llegit (però que llegiré): Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.

Seguim:

"Mais, en même temps, elle ne cesse de faire opérer l'extérieur dans l'intérieur. Elle organise la concurrence, provoque par elle des conflits qui éclatent, entre individus ou entre Éstats. Nouvelle "représentation" au sens théâtral de la "scène primitive": mais, dans les guerres, les États qui s'opposent sont des individus complexes, des "corps sociaux". "

Parla de la llei (ho dedueixo pel paràgraf anterior que acabo de mirar). Aquest és un dels que m'he llegit a trossets i és del meu admirat, anys enllà, Michel Field, Excentriques. Presentador del mític Le cercle de minuit, un programa de cultura molt bó que començava amb una cançó deliciosa de Geoffrey Oryema.

Publico i faig l'últim, de ficció, espero que sigui en català:

"Es va treure l'abric i el va penjar a l'armari. Va entrar al lavabo, va pixar i es va rentar les mans. Després va sopar, va escoltar la ràdio i va jugar (va perdre) una partida d'escacs contra la màquina."

Hombre, si en conec l'autor! i l'he llegit i tot i em va agradar! (tot i que no recordo gaire les històries, les hauria de rellegir... glups): Pell d'armadillo, de Jordi Puntí. M'ha fet il·lusió, mira.

Doncs ja ho tenim: una representació del que és la meva biblioteca i potser la meva ànima, feta de llibres que he llegit i que no he llegit, de gent que conec i que no conec, de pensaments, històries. M'ha agradat molt aquest experiment. El tornaré a fer. Ara penso títol i etiquetes. O no, primer una frase amb tots quatre:

"A meitat de camí, vaig considerar que m'havia equivocat: volia fer operar l'exterior dins l'interior, però, en realitat, era la màquina qui manava. La màquina o les meves ganes de pixar."

Ep, no ha quedat tan malament, jo crec que hi ha un bri de pensament i un brie de literatura.


La foto és de lori-an http://www.flickr.com/photos/lori_an (les germanes Viñas han de fer una expo ja). Espera, que en penjo una de la Blanche i me'n vaig a sopar, que avui he comprat unes gambes.

Doncs ara no em funciona la màquina. O són les meves ganes de sopar.

Sigues rebel dels límits

The hourglass tips. Sand escapes from the narrow opening. I don't see the hourglass, only its mouth, a hole somewhere in my brain and the sand keeps pouring.

Aquest text-poema és de The Sand, de la Clara Hsu (Babouche Impromptu and other Moroccan Sketches). M'encanta aquesta idea del rellotge de sorra en el cervell. Ara diré una tonteria, com moltes de les coses que dic, la poesia, quan és bona, és molt bona.

Doncs una mica més de poesia, vinga. (L'altre dia jugàvem amb la Sara a llegir poesia, ella també, en veu alta i fent una mica de teatre, ella s'ho inventava, jo una mica també).

Antropoètica

He menjat terra,
he begut pluja,
he plorat sal.
L'home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot això, només,
per arribar a trobar
el poema.

Edgar Alemany

Interpreta'm

Invoca l'esclat de la follia,
imposa un règim d'excepció,
abraça'm. I en l'abraçada
sigues rebel dels límits,
parla'm de tu, calla'm les nits
-et demanava.

No marxis, no te'n vagis encara.
Equivoca't abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta'm
-et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s'acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol

L'ull àtic va plorar mars d'amargor
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren

Glòria Julià Estelrich

Diu que no va ser tan cruel
Perquè sap que va abandonar-me
Al millor lloc on podrien mai
Tornar a trobar-me.

Ivette Nadal

Pedra Foguera, Antologia de poesia jove dels Països Catalans, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008.

dijous, 12 de març del 2009

Treballo, llavors penso. 15 anys a l'Administració (3)

-Vull que penseu.

Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).

En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).

En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).

L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.

Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!

Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399

També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.

dijous, 5 de març del 2009

Siempre positivo, nunca negativo. 15 anys a l'Administració (2)

-Menja’t el pollastret, que després et donaré el petit suisse! :-)

L’Administració coincideix amb Van Gaal i amb la nova espiritualitat en les bondats de parlar en positiu. I per a mi és molt útil, perquè ho aplico amb la Sara i 3 de cada 10 cops em funciona (que és millor que 7 de cada 10, no).

La paraula “no” és lletja. Per això, els pares faríem bé de canviar el clàssic “t’he dit que no i quan dic que no és que no” per una cosa així “has de fer el que jo dic, que coincidiria amb el que tu vols en un món ideal on els nens fessin cas del que diuen els papes”.

I també em penso comprar un rentaplats (abans s’ha de fer la instal·lació i convéncer el Joan, no sé si per aquest ordre) i la Thermomix, perquè amb més recursos, menys negativitat ambiental (això es veu molt bé quan gestiones subvencions).

Vaig sentir que un 0,5% del capital que hi ha en els paradisos fiscals serviria per eradicar la pobresa en el planeta. Em sembla tan al·lucinant que no sé si creure-m’ho. Ara ho miro.

Doncs sí. Diu la web del programa 60 minuts (Paradisos fiscals, la gran evasió): "L'ONU necessita 50.000 milions de dòlars per eradicar la pobresa del planeta, però no els troba. I 50.000 milions de dòlars són només el 0,5% dels diners privats que hi ha dipositats als paradisos fiscals."

Potser estan acumulant recursos per fer un bon projecte per acabar amb tota la misèria i el sofriment (per causes econòmiques) que hi ha en el món. Que bé!


dimecres, 4 de març del 2009

Un món feliç? 15 anys a l'Administració (1)

-A, B, C, D, E.

“Los niños Alfas visten de color gris. Trabajan mucho más duramente que nosotros porque son terriblemente inteligentes. De verdad me alegro muchísimo de ser Beta porque no trabajo tanto. Y, además, nosotros somos mucho mejores que los Gammas y los Deltas. Los Gammas son tontos. Todos visten de color verde, y los niños Delta visten todos de caqui. ¡Oh, no, yo no quiero jugar con los niños Delta! Y los Epsilones todavía son peores. Son demasiado tontos para..."

El director volvió a cerrar el interrupor. La voz enmudeció. Sólo su desvaído fantasma siguió susurrando debajo de las ochenta almohadas.

Un món feliç, Aldous Huxley