dimarts, 27 de setembre del 2016

Percepció motivada


Això és un bodeguer andalús, ens vam enamorar d'una gosseta d'aquesta raça de la gossera de Mataró. No sé que hagués passat si no l'haguessin agafada unes hores abans...

La percepció motivada és aquell fenomen que et fa veure tot d'embarassades quan estàs embarassada o cartells d'immobiliàries quan busques pis. Doncs bé, jo he viscut aquest fenomen durant dues setmanes veient gossos pertot arreu. M'he adonat que el parc del Canòdrom és una mena d'àgora per a gossos (li escau el nom), entre els quals he identificat un bitxó maltès (es veu que Frank Sinatra en va regalar un a la Marilyn Monroe). També he après tot de coses interessants, com ara que l'Snoopy és un beagle i que els beagles tenen un caràcter molt tossut. Sé que si vols comprar un cadell canitxe has de desembutxacar més de 600 euros, però que el pots trobar d'oferta si ja té 8 o 9 mesos. També sé que a les gosseres, els gossos que no vol ningú són els grans de mida i els grans d'edat. I els que tenen malalaties o problemes de comportament.

I bé, tot això ho sé perquè hem estat dues setmanes meditant si tenir un gos a casa, per petició entusiasta de la Sara i amb la tolerància resignada del Joan. Així que jo estava una mica al mig. I sé que els gossos són fantàstics per als nens. Vaig tenir el Jack als 3 anys i em va acompanyar tota la infantesa. Però... em llevaria d'hora per treure'l a passejar? I tindria paciència amb els pipis i les caques? Avui, parlant amb una amiga m'he acabat de convèncer: s'ha posat de part de l'hipotètic gos i m'ha dit, seriosa: però el podreu cuidar bé? 

Posar-se de part de l'animal no treu que la renuncia sigui egoista. Li hem dit a la Sara i s'ho ha pres força bé. A més, tenim la gossa dels avis i la de la tieta. Les convidarem a passar algun cap de setmana a la gran ciutat.

divendres, 9 de setembre del 2016

Contrast i contradicció

Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam. 

I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.

El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast. 

Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.

Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.