-No me'n recordo del gust de la Nocilla.
Aquesta Sara és un cas, fa servir totes les tretes imaginables per aconseguir el que vol. Com pot ser que no recordi el gust de la Nocilla? Si el recordo jo, que no en menjo mai (bé, darrerament una mica, és una experiència una mica proustiana això de menjar Nocilla als 42 anys).
I mira, com que estem en el blog que estem recordarem Plató i la seva teoria del record com a coneixement (reminiscència o anàmnesi). Record de les idees, esclar. Però hi ha una idea de Nocilla en el món de les idees?
Escoltem el mestre (del Fedre, edició de Gredos):
"En efecto, el hombre tiene que comprender según lo que se llama 'idea', yendo de numerosas sensaciones a una sola cosa comprendida por el razonamiento. Esto no es sino la reminiscencia de aquello que en otro tiempo vio nuestra alma cuando marchaba en compañía de la divinidad, y mirando desde arriba lo que ahora decimos que es, levantaba su cabeza hacia lo que verdaderamente es."
Bé, aquest fragment no ens ho aclareix gaire. Crec recordar que l'últim Plató es planteja això mateix, si a més de la idea de bellesa, de bondat, etc. hi ha una idea de pèl o de brutícia, per exemple. Ep, ara estic desmereixent la Nocilla i no ho voldria pas.
Molt bé, ja tenim la idea de Nocilla i volem ajudar la Sara a recordar-la. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense tastar-la (i que és bona)? No! Ergo, li hauríem de donar Nocilla. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense saber que treu la gana (de sopa de galets)? No! Ergo, no li hauríem de donar.
-¿Pues qué, Fedro, daríamos Nocilla a una niña de 4 años justo antes de cenar?
-Creo haber entendido, Sócrates, por tus razonamientos, que es más acorde con la virtud del cuerpo y del alma posponer esta ingesta para más tarde.
-Dices bien, Fedro, y ahora vayamos a encontrarnos con Alcibíades, que nos invita a merendar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ai mare, quina angoixa existencial m'acaba d'agafar! i els que tenen el record de la idea de Nutella? Ja no em vull imaginar la debacle en el cas dels grumolls del Cola-Cao i els no-grumolls del Nesquik. I és que la filosofia dóna per molt eh! ;)
ResponEliminaAixò si, la cosa de l'horari és inqüestionable, la Sara ha de saber, o ha de creure, que ve escrit a l'ADN ^^ (la cosa de la ciència, últimament, té més caxé)
La solució és 'monitoritzar-la' cap als debats filosòfics cada dia a allà de dos quarts de sis, però la seva inquietud ens ho pot posar difícil.
ResponEliminaUs deixo. M'he de prendre una llet amb Nesquik, que es fa ràpid, no t'has de deixar la ma remenant i, sí, en efecte, no deixa grumolls.
Ei, teniu raó, un altre gran debat és el del Cola Cao i el Nesquik. Jo sóc més de Cola Cao, però aquí s'està imposant el Nesquik...
ResponEliminaAra se m'acut que el que m'hagués deixat al·lucinada és que hagués dit "mama, no recordo el gust de la mongeta tendra".
M'ha agradat molt aquest apunt, tot i que de vegades penso que els filòsofs grecs estan sobrevalorats, mira que tenien teories peculiars alguns... Has llegit cap escriptor de la generació "Nocilla"? Jo no però se m'ha acudit que, vet a saber, igual t'han influenciat per fer aquest apunt... M'ha passat com quan llegeixo el Pla, a més,que sempre m'obre la gana... Molt llaminer el teu escrit!
ResponEliminaQue bé que t'hagi obert la gana (espero que de mongeta tendra!)
ResponEliminaNo he llegit cap autor de la generació Nocilla, si saps d'algun que estigui bé, let me know!
Els presocràtics són molt peculiars, a mi m'agrada bastant Heràclit (ara buscava la Claredat d'Heràclit, de Palau i Fabre, i no sé on l'he ficat...)
Tot això em fa pensar en la redescoberta dels berenars en l' edat adulta.
ResponEliminaQuan un ja ha aconseguit deixar completament oblidada la Nocilla, el cola-cao i les madadalenes per molts anys, tot d'una, amb la maternitat s'hi engantxa de nou!
Clar que jo, ja m'engantxava fins i tot amb les farinetes...què hi farem, golafre que és una!
El problema més greu que presenta la teua reflexió és la nocilla. Si en lloc de la nocilla el subjecte fos, posem per cas, una galeta, probablement no hi hauria cap problema, però la nocilla ho desvirtua tot, al menys per als llaminers com jo -i pressuposo que la Sara deus entrar de ple en aquesta cetegoria-, i no hi ha manera de sortir de la caverna fins que el recipient que conté la preciada crema de xocolata quedi buida :)
ResponEliminaLa meva maleta, tens raó, la de coses que es redescobreixen amb la maternitat, per exemple, les llaminadures, per exemple, els contes, no me n'havia adonat de la quantitat de finals possibles que té la Caputxeta vermella o quin gran foment de la lectura s'amaga dins La Bella i la Bèstia...
ResponEliminaLeblansky, m'ha fet molta gràcia això que no podem sortir de la caverna fins que la crema de xocolata quedi buida.... la nocilla seria el primer pas per arribar a la veritat, això és molt fort, li hem de dir al Bisbal, que acabo de veure un anunci seu a la tele (a la veritat no sé, però que li dóna alegria, això sí). I és que són els 4 elements: leche (aigua), cacao (terra), avellanas (foc) y azúcar (aire). Ui, ara sí que se m'està anant l'olla, bona nit a tothom!