dimecres, 31 de maig del 2017

Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!





diumenge, 28 de maig del 2017

El cavaller irritant (RC)

Aquí un relat conjunt, a veure si agafo el ritmillu!!


M'han ensenyat que he de ser educada i pacient, amable, abans callada que xerraire, abans dòcil que rebel. Porto 10 minuts sentint un xiuxiueig a la banda dreta que m'està taladrant l'orella. Estic perdent la paciència.

Al principi, és graciós que un cavaller en ple segle XIX et proposi aquesta mena de pràctiques, com si fóssim al segle XX! (tinc visions de futur). Però soc una dona vuitcentista i no hi estic preparada.

Per què no em giro i li dic que em deixi tranquil·la? Que la seva proposta és altament inapropiada i totalment anacrònica? Això és ser dòcil o ser rebel?

- Escolti, vol deixar-me en pau d'una vegada? En quin segle es pensa que viu?
- En el segle... dona, almenys fem-nos una selfie, no?



                                         Der lästige Kavalier, Berthold Woltze, 1874

dimarts, 9 de maig del 2017

Vidilla

Fa segles (bé, des del gener) que no escric aquí, renoi. Volia parlar de la vidilla que em dona escriure, i que ho hauria de fer més, per ser coherent amb mi mateixa. Però més que poc coherent, soc mandrosa. Necessito un estímul, un ham, un algo.

Em va donar molta vidilla el projecte del Zurich. I ara m'ha donat vidilla participar en un projecte de l'Eduard dels Antiartistes, un projecte col·lectiu, també: El vestit negre. Són textos i imatges inspirats en cadena, ha quedat molt bonic.

I m'he llançat un ham amb forma de curs al Laboratori de Lletres, a veure.

I es veu que no em passa només a mi. Avui parlava amb una companya de la feina que li passa amb l'actuació, s'està pensant si tornar a fer teatre, perquè li agrada fer teatre, però val la pena desplaçar-se, esforçar-se, provar-se? És més, val la pena tot això quan ja no serem ni grans actrius ni grans escriptores? Aix, això fa mal.

I si és així, què? Recuperem el concepte "vidilla": potser no és bàsic, essencial i fonamental, però t'alegra la vida i te la fa més intensa, què més vols?