diumenge, 31 de juliol del 2011

Postal des de Saturn

L'altre dia la Sara em va dir:

- MAMA, M'AGRADARIA ANAR A UN PLANETA QUE NO SIGUI EL PLANETA TERRA

I jo li vaig preguntar on volia anar i ella em va dir al planeta que té l'anell. A Saturn? Sí, a Saturn. I esclar, qualsevol li nega res a un fill i menys en època de vacances.


Total, que aquí estem, al sisè planeta més proper al Sol i el segon més gran del sistema solar, després de Júpiter. Efectivament, és immens, unes deu vegades més gran que la Terra, i la sensació és molt però que molt gasosa. Des d'on som ara podem albirar els famosos anells i també un munt de satèl·lits i llunetes. Demà hi ha programada una excursió a Tità, que és la lluna més gran de Saturn i també més gran que Mercuri i Plutó. Diuen que té una atmosfera semblant a la de la Terra, la qual cosa ens anirà molt bé per relaxar els pulmons, i que hi ha un gran parc infantil dedicat a les Winx (això és el que fa més il·lusió a la Sara).


Només amb una setmana que portem aquí (bé, això de la setmana és relatiu, perquè aquí el temps va d'una altra manera, no em feu dir quina), la Sara ha fet amistat amb tres germanes saturnianes, la Juno, la Ceres i la Vesta. Però nosaltres no ens acabem de fer amb els pares, sobretot amb ell, no sé què té als ulls que no ens acabem de refiar.



Dissabte, que és el dia de Saturn, tornem a la Terra. Ha valgut la pena, hi tornarem. Bé, ens han dit que hi ha una bona oferta per anar a Júpiter...

Bones vacances a tothom!!!

P.S. Xafardejant xafardejant, he trobat aquest conte tan tendre de l'Elfree sobre Saturn. Espero que em deixis enllaçar-lo, Elfree, si passes per aquí...

dilluns, 25 de juliol del 2011

El gos de Jung

Avui, la segona entrega de la sèrie Troballa (o no).

Abans, dues cites:

"Allò que no es fa conscient es manifesta a les nostres vides com a destí"
Carl G. Jung







Carl Jung (1875-1961)







"Són les coses que no coneixeu les que canviaran la vostra vida"
Wolf Vostell

        



Voex, obra de Wolf Vostell (1932-1998), a Malpartida, Cáceres.



És a dir, allò que no coneixem, com el que tenim a l'inconscient, és el que més ens determina? Suposo que va per aquí la cosa, perquè el que no coneixes no ho pots dominar i pot ser que t'acabi dominant a tu.

(Demà Jung hagués fet 136 anys. Ho celebrarem passejant pel Tàmesi... El miniconte és a la memòria de la Fosca, que era un sol).

EL GOS DE JUNG

És perillós posar nom. Si a la meva gossa li dic Fosca, quan llegeixi Jung o els intèrprets de Jung i em cregui una mica això de l'ombra, de la foscor, de l'altre, de l'home del sac que ets tu mateix, etc., com podré mirar la Fosca amb els mateixos ulls?

Llavors li voldré dir Clara, que és un nom que combinat amb Gemma, no sé per què, crea la imatge absurda d'un ou en el cervell de la gent. Si la meva germana es diu Esther i no Clara també en part és per això (es clar que si jo no em digués Gemma potser ja ni s'hagués plantejat posar-li Clara). Sigui com sigui, si a la Fosca li dic Clara soluciono un problema per crear-ne un de nou. A més, fins ara no sembla que li hagi suposat molt problema, a la Fosca, el seu nom junguià.

A veure Fosca, vull dir Clara, vull dir Fosca, tu què n'opines? Com et vols dir?

I ella, la Fosca (perquè és negra de pèl) se'm queda mirant amb aquella cara de gos que té. I poden passar dues coses: que s'ajegui al meu costat fent el típic semicercle o que se'n vagi a buscar un estímul millor.

Llavors jo em quedo amb una cara de persona que no es pot aguantar i continuo fent-me preguntes: Jung tenia gos? I quin nom li va posar?


P.S. No sé si aquesta idea de l'ombra podria explicar d'alguna manera el comportament de l'assassí noruec. Tots tenim una ombra, però aquest tipus és ombra en si mateix. Ha de tenir el cervell completament capgirat, fanatitzat. No ho sé, és difícil explicar una barbaritat així.

divendres, 22 de juliol del 2011

Propostes Oliveres per sortir de la crisi

Ahir l'Arcadi Oliveres va fer una conferència dins el cicle Informa't amb el títol de "La situació econòmica actual. Solucions i resistències". Volia apuntar 4 idees, encara que ens perdem la seva ironia i la claca del públic, que estava entregat. Em salto la part dels origens de la crisi, els exemples de corrupció, molts i variats, i els EROS escandalosos, i anem directament a les propostes per solucionar la crisi. Abans, dues idees prèvies:

- L'autèntica crisi és la fam al món. Cada dia moren 80.000 persones. I hi ha els mitjans per eradicar-la.
- Estem en mans de delincuents. Els que governen són titelles en mans dels especuladors. I sovint són els mateixos.


Propostes

1. Implantació de la Taxa Tobin: pagament d'un 1 per 1.000 de la quantitat comprada en les transaccions econòmiques. L'especulació mundial es reduiria a la meitat i es recaptarien 200.000 milions d'euros anuals, 4 vegades el que l'ONU demana per eradicar la fam al món.
L'únic que ha votat a favor d'aquesta taxa és el Parlament Europeu, perquè no té facultat per aplicar-la. (Gordon Brown ho va intentar el 2009 i el ministre d'economià nordamericà va pressionar-lo perquè s'ho tragués del cap, cosa que va fer).

2. Lluita contra el frau fiscal: Segons un estudi de la UPF, el frau fiscal a Espanya és de 80.000 milions d'euros. (Repartits entre els 5 milions d'aturats sortiria a 16.000 milions d'euros per aturat).
A Espanya hi ha la SICAV (Sociedad de Inversión de Capital Variable), gràcies a la qual les grans fortunes només paguen l'1% d'impostos.

3. Nacionalització de la banca que hagi rebut diners públics: Algú poc sospitós d'esquerranisme com Bush ja es va quedar 2 bancs que havia ajudat. I Brown ho ha fet amb 11. Caja Castilla-La Mancha va fer un forat de 3.500 milions d'euros, perquè els seus directius es donaven crèdits a ells mateixos i no els tornaven.

4. Lintxar els banquers com a Islàndia.

5. Aturar l'escandalera de la privatització de les caixes d'estalvi: No hi haurà Obra Social. La Caixa dedica un 20% a Obra Social, un 20% a reserves i el 60% a especular, per exemple comprant REPSOL, una empresa que a l'Equador va ser condemnada per robar.

6. Utilitzar la banca ètica: No és un oxímoron, encara que ho pugui semblar. Aquí hi ha Triodos i Fiare. Es basen en la transparència, en què els diners no es dediquen mai a les armes, drogues, nuclears, etc., i tenen 3 finalitats: cultura i educació, generació d'ocupació i protecció medioambiental. En tot cas, es poden tenir els diners que entren i surten al banc de la cantonada i posar els estalvis a la banca ètica.

7. Destrucció de l'euro: S'hauria de fer 2 euros, un per als països com Alemanya, Holanda o Àustria, i un segon per als països que no poden seguir, com Grècia, Portugal o Espanya. No té sentit que països amb rendes, dèficits públics i fiscalitats diferens tinguin la mateixa moneda. Per mantenir l'euro es fan barbaritats.

8. Repartir el treball: No es pot trobar feina per a 5 milions d'aturats... a no ser que es reparteixi. S'ha passat de treballar 16 hores, a 14, 12, 10 i 8. Qui som nosaltres per aturar el progrés? Hem de seguir l'exemple de França, que fer el pas de 40 a 35 hores i va reduir significativament l'atur.

9. Aturar el creixement: Hem crescut prou i hem destruït el planeta. Hi ha 900 milions de rics i 5.500 milions de pobres (2009).

10. Ser solidadris: Col·laborar amb el Banc dels Aliments, les ONG. Amb la justícia no n'hi ha prou, cal la solidaritat.

12. No gastar en absurds com la despesa militar. Hi ha 1.300 milions d'euros menys per pensions però són els que es gasta el govern en la construcció d'una avió militar europeu (hi participa amb un 13%, equivalent a la cua i l'ala esquerra :).  El ministeri de la Chacón té un pressupost 6 vegades més gran que el de la ONU, i per a cometre crims.
(Després algú del públic va parlar de l'objecció fiscal. Consisteix a dir en la declaració de la renda que no vols que els teus diners vagin a pressupost militar i has d'especificar a quin projecte solidari ho vols donar.).

13. Els immigrants no són un problema sinó part de la solució: Per la piràmide d'edat, que s'aprima cap a la meitat, a la segona edat, es necessiten immigrants. Segons un estudi de l'ONU, del 1999 al 2015 Espanya hauria de rebre 155.000 immigrants l'any. S'ha fet un estudi entre el que reben i aporten els immigrants i aporten de més 6.000 milions d'euros.
__________________________________________________________

Després algú va preguntar com es pot reactivar l'economia (comprant i venent, s'entén) i alhora aturar el creixement. No va quedar molt clar, sembla que en un moment s'ha de reactivar l'economia i que després ja aturarem el creixement. O no ho vaig entendre bé o no ho va acabar d'aclarir.

Jo vaig fer un repàs de tenguis i faltis, tengui ONG, tengui a mitges la banca ètica (tinc un compte però sense diners, que així poc que ajudarem a projectes solidaris)... Em falta pillar al Botín i fer-li una cara nova.

dijous, 21 de juliol del 2011

Troballa (o no)

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Estimar / Morir

Esther: Si es mou el cable em creuràs?
Gemma: Sí, et creuré.

No sé per què, aquest cap de setmana la meva germana i jo vam començar a parlar de Mas allá de la vida, aquest programa en què una mèdium, Anne Germain, comunica amb els esperits per fer arribar els seus missatges als seus éssers estimats (perquè sempre són éssers estimats -que, com diu el meu cunyat, això ja és sospitós).

Quan veus el programa -jo l'he vist un cop i per youtube amb ma germana- penses que allò, si està preparat, està molt ben preparat, i la prova és la reacció d'emoció de la persona escollida per l'esperit, normalment perquè l'esperit li ha dit alguna cosa íntima que no s'esperava o perquè li ha dit allò que de veritat s'esperava.

Doncs bé, la meva germana hi creu. Dic hi creu, però per ella és evident que quan morim hi ha una energia que surt, amb els nostres records, etc., que no ho veiem, però hi és, com tantes coses. Per demostrar-m'ho vam invocar un esperit que ens donés bon rotllo, la iaia Mercè. Vam dir-nos que si el cable que penjava enmig de la finestra es movia, la iaia Mercè estava per allà (després vam pensar que igual estava a la Fresneda, un poble que li agradava molt, però vam intentar-ho). "Si es mou, em moro" vaig dir (cosa que hagués facilitat la comprovació). Res, no es movia. De sobte, el meu cunyat, que venia de comprar i  no sabia res, dóna un cop al vidre i el cable es mou. Jo en vaig dir casualitat; ma germana, prova irrefutable.

La qüestió és que el tema m'està preocupant. Clint Eastwood en va fer una pel·lícula, però no em va acabar d'agradar perquè no em creia la premissa principal: que hi ha vida després de la vida i que estan entre nosaltres. La mateixa Germain va dir en una entrevista que no li agrada anar en autobús, perquè no sap mai on seure (això també és sospitós, que els esperits hagin de seure a l'autobús, fins i tot l'Esther ho va reconèixer).

Una entrevista a la susoditxa, amb fragments del programa:


L'Eastwood, que també creu en els esperits, suposem:


Això em recorda l'escena de la levitació el dia que vam anar amb la Sara al Rei de la Màgia, i allà estava clar que hi havia un truc. Com ho fan, els del programa? suposo que tenen bons informadors, familiars entenc, però els informadors per què es presten al joc? Potser perquè volen ajudar els seus éssers estimats de veritat, perquè es quedin en pau amb si mateixos, ni que sigui a través de l'engany. Ho puc entendre, però em sembla que no hauria d'estar permès. Sí, com més hi penso, més convençuda estic que no s'hauria de permetre. O sigui, es pot enganyar per amor? i si el motiu és la mort? I fer-ne espectacle?

Jo crec que la iaia Mercè viu quan la recordem, que no és poc, però ni jo ni ma germana tenim ni idea de què passarà després (esperem que passi quan siguem moooooooolt velletes). A més, ma germana és infermera i en la feina que feia abans ajudava la gent a morir, cosa que segur que feia molt bé i que sempre m'ha impressionat. M'agradaria tenir a ma germana a prop quan arribi el moment (espero anar-me'n abans, que sóc la gran), encara que sigui per acompanyar-me al no-res, o precisament per això.

dijous, 14 de juliol del 2011

Diversió a dojo

- MAMA, TU QUÈ FAS PER DIVERTIR-TE A LA FEINA?





P.S. Les imatges les ha escollit la Sara per il·lustrar el tema (em sembla).

P.S.2. El Rubianes, en el seu esplendor.
(Aquesta és la meva il·lustració del tema).


P.S.3. Nietzsche sobre el treball (tradueixo del castellà).

"Els apologistes del treball"

"En la glorificació del treball, en els inevitables discursos sobre els beneficis del treball, veig la mateixa secreta intenció que en els elogis dels actes impersonals i d'interès general: la por secreta a tot el que és individual. Es comprèn ara molt bé, al contemplar l'espectacle del treball -és a dir, d'aquella dura activitat del matí fins a la nit-, que no hi ha millor policia, ja que serveix de fre a cadascú i serveix per aturar el desenvolupament de la raó, dels apetits i dels desitjos d'independència. El treball gasta la força nerviosa en proporcions extraordinàries i treu aquesta força a la reflexió, a la meditació, als somnis, als guariments, a l'amor i a l'odi; ens posa sempre davant dels ulls un fi intranscendent, i atorga satisfaccions fàcils i regulars. Una societat en què es treballa rudement sense descans gaudirà de la major seguretat, i la seguretat és el que adora el present com a divinitat suprema. Però és el cas (oh terror!) que el treballador és precisament qui s'ha tornat perillós. Els individus perillosos són legió, i darrere d'ells està el perill de perills: l'individuum"

Aurora, paràgraf 173.


Molt bé, tenim les visions de la Sara, del Rubianes i de Nietzsche. Intento fer la meva, a partir d'aquesta investigació:

1. Treballar és una sort i una maledicció, tant si fas una cosa que t'agrada com si no t'agrada. (Moltes vegades és una barreja).
2. Treballar gasta molta força nerviosa que traiem a la reflexió, als somnis o a la meditació. Mala cosa. Però en el treball també reflexionem, de vegades.
3. Quan et diverteixes és quan millor treballes; quan millor treballes és quan et diverteixes. Bé, en certes feines això no s'aplicaria exactament.
4. Pots intentar divertir-te a la feina, però mai com un nen a l'hora del pati. Iep, aquestes empreses modernes del Silicon Valley tenen integrat l'esbarjo dins la feina. Deuen saber el que es fan.
5. Que el treball no matxaqui l'individu!

De moment, ho deixaríem aquí. En realitat, a mi el que m'emprenya no és treballar, sinó llevar-me d'hora...

divendres, 8 de juliol del 2011

Cruixent de bleda i crema de coliflor

- Que poc 5 minuts!

No sé quin és l'estàndard de càstig que s'ha d'aplicar a un nen quan s'acaba de carregar un llibre de receptes de cuina, però ja és trist que el nen et digui que t'has quedat curt, ai, ai, ai (de tota manera, després m'ha dit que havien de ser 6 minuts, que tonta no és).

Doncs bé, una bleda, que sóc jo, i una coliflor, que és la Sara, perquè alguna verdura li havíem d'adjudicar, hem proclamat la Setmana Gastronòmica Visca la Verdura. S'ha de dir que el primer plat de la Setmana ha estat mousse de xocolata, però dilluns mateix entrem en matèria i farem uns barquets de verdura fantàstics que hem trobat a Cocina Fácil (sí, perquè el Cuina no en té res, de fàcil; com diu el meu quiosquer, és "de alto standing"). La gràcia és trobar plats verdurils fàcils i apetitosos per ambdues parts (el que fa ambtrès no juga en aquesta lliga, és més de la lliga del tot per la pasta).

Ja sé que em repeteixo amb els temes, em sembla que en aquest blog he relacionat més d'un cop autoritat i verdura (i potser algun cop felicitat, ai no, que la felicitat anava relacionada amb les croquetes). Que em costa l'autoritat, la cuina i la verdura, però intento fer un just mitjà entre el que em surt de fer i el que se suposa que he de fer. I si faig el que he de fer què puc esperar? Que la coliflor surti sana, forta, bona i intel·ligent. I feliç.

Diccionari de la Llengua Catalana. DIEC 2

bleda

1 f. [LC] [AGA] [BOS] Planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura (Beta vulgaris var. vulgaris).

2 [LC] [BOS] bleda borda Bleda silvestre, d’arrel prima i fulles més petites, pròpia d’indrets ruderals i de sòls salins (Beta vulgaris ssp. maritima).

3 m. i f. [LC] Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. És una bleda assolellada. No en farem res, d’ell: és un bleda.
 
Ep, però nosaltres les bledes també podem ser sofisticades, com en el cas de l'"arròs de nap amb escuma de mongeta i cruixent de bleda", que es va presentar al I Concurs de Cuiners Novells que es va celebrar dins del III Certamen de Varietat d'Arrossos de Cullera (juny 2010).


Crema de Coliflor
http://www.recetasdiarias.com/recetas/sopas-cremas/crema-de-coliflor/

4 persones, 25 minuts.

Ingredients:
400 g coliflor
120 g puré de patates
150 ml nata lí­quida
100 ml oli
pebre
sal

Posem en una olla aigua abundant amb sal i la portem a ebullició. Quan estigui bullint coem la coliflor fins que quedi ben tova.

Quan estigui cuita la traiem de l'aigua i la bolquem en una altra olla amb el puré de patates, ben espès. Hi afegim la nata líquida, l'oli, una mica de pebre i sal al gust. Ho deixem uns minuts al foc.

A continuació ho passem tot per la batedora o la liquadora, perquè quedi ben fi, i ho servim calent.

--------------------------------
Abans li he dit a la Sara si volia escriure una cosa que m'ha dit avui:

L'AMANIDA SÍ QUE ET SURT BÉ!

No he sabut si alegrar-me'n o no. Però m'ha fet riure.

P.D. El proper post no tindrà a veure amb el menjar. Com diuen els Monty Python: And Now for Something Completely Different.