diumenge, 30 de desembre del 2012

El Millor 2013 de la Nostra Vida

- Ens està quedant xuli, eh?





Amb aquesta apreciació optimista de la Sara cap a la nostra exposició (és la segona que fem, la primera va ser de post-its, però va ser retirada a temps), us volem desitjar un 2013 molt xuli.

Que es compleixin tots els vostres desitjos personals i col·lectius i de la humanitat (per no dir de l'univers, que algun ésser pot haver en algun univers paral·lel que també vulgui millorar-se ell i les seves circumstàncies...).

El canvi d'any potser només és una il·lusió momentània, però no podem deixar de rendir-nos als seus encants. Així, per si el missatge no havia quedat clar...

FELIÇ ANY 2013!!

Petonets!!!

 


I què seria un canvi d'any sense MÚSICA????

Només es viu una vegada diuen les Azúcar Moreno....


També ens agrada la versió de Joan Colomo per a la Marató....


Els Gabinete també van tenir la mateixa idea.....


I els Strokes....



... Potser tenen raó... serà qüestió de cuidar-se i aprofitar-ho al màxim!!!

dijous, 20 de desembre del 2012

I a quina hora dius que és??

Ostres ostres ostres, se m'acumula la feina, queden tres hores per a la fi del món (però a quina hora era, exactament?) i he de preparar l'últim sopar (podria marcar-me un detall i fer espaguetis, que sempre està bé retirar-se amb un èxit),  he d'incrustar una foto del nostre tió infrautilitzat, que no infravalorat, he d'explicar l'anècdota de la Sara amb el tió: "li donem una mandarina al tió?" i el moment de suspens que tot pare/mare tem "però menja de veritat?" i en veu baixeta baixeta la seva pròpia resposta "no m'ho crec", i tot seguit, la seva pròpia resposta a la resposta, en contraatac: "però li pelem la mandarina i la posem en un plat, eh?" Sí senyora, de moment no deixarem de creure en la màgia, però li facilitarem les coses, perquè que un tió mengi mandarina, vale, però que a sobre se l'hagi de pelar, això ja no cola!!
 
Un moment, vaig a penjar la foto del tió en qüestió.
 
(...)
 
Doncs no, el tió en qüestió no vol ésser penjat. I és que jo ho entenc, és el tió de reserva, el titular és el de la meva germana, i a aquest no el podem engreixar massa, si volem ser coherents. Total, trista vida la d'aquest tió, qüestionat i menystingut, després de passar-se tot l'any al balcó, amb l'arbre de Nadal. Mengen espaguetis els tions?
 
I és que tot té la seva lògica, si li saps trobar, una mare m'explicava avui que per fer creure al seu fill allò del Ratoncito Pérez (el nen li va dir que un ratolinet sol no podia portar tants regals a tants nens) li va dir que el ratolinet té un munt de follets que l'ajuden, ah, llavors sí. El mateix nen, aquest any, després que els Reis no li portessin un regal que esperava l'any passat, ha acceptat fer la carta als Reis, val, però de donar-li al patge ni parlar-ne, aquest any farà servir el correu ordinari (i quan faran servir l'e-mail, els nens? no pot tardar....).
 
I a mi que aquesta fi del món em dóna BONES VIBRACIONS...
 
 
 
(O col·lapsem o evolucionem com a espècie, diu en Jordi Pigem, moment de consciència social-còsmica).
 
Fins després!! (o no!!). Ja bullen els espaguetis!!!!!!!!!!!!


Després del després:

 
 

diumenge, 9 de desembre del 2012

6 aaaanys!!

- Puc posar colors? M'agrada el color rosa
- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :) 
- Demà serà un dia tremendament monstruós!

                               La Draculaura, en el seu 1.600 aniversari


La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa
 
 
Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006
 
Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.
 
"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.
 
Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.
    
PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!

 
 


dilluns, 3 de desembre del 2012

Jorge Boix

Som uns cracks!
 
Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...
 
Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.
 
Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 
 
I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.
 
Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!
 
 
 

dimecres, 14 de novembre del 2012

Feina lliure (i altres contradiccions austeres)

- Tu a la teva classe, fa molts anys, feies feina lliure? Si és típic de primer...

 
 
Obviarem això de "fa molts anys"... No ho sé, si és feina no és lliure i si és lliure no és feina, em sembla d'entrada, però més que res això em serveix d'introducció al tema de la vaga de demà, d'avui. Hi ha gent de la meva feina que no fa vaga perquè no s'ho pot permetre. I gent que no pot fer-la perquè no té feina. Bé, doncs jo faré vaga també per ells. Faré vaga perquè és la manera de queixar-me com a personeta i com a col·lectiu.
 
Aquests dies li dono voltes al tema de l'austeritat: d'un banda està clar que les polítiques d'austeritat no funcionen, només creen més misèria, i per això ens queixem. De l'altra, sembla que s'hauria de tendir a l'austeritat en el sentit del decreixement, almenys en les economies avançades. Suposo que la gràcia en la combinació dels dos elements està en la redistribució de la riquesa i la redistribució del treball, que si cal un decreixement perquè la Terra no pot més, que sigui equilibrat i "volgut" i no la conseqüència de l'avarícia financera que cau sobre les espatlles de la majoria de la població (això no vol dir que siguem uns sants, tampoc). Hi ha una dada que trobo molt bèstia i és que amb els diners que s'han donat als bancs des del principi de la crisi, 4,6 bilions de dòlars, s'hauria pogut eradicar la fam al món 92 vegades. Això ja depassa la vaga europea, això és per posar-se en vaga la humanitat sencera.
 
Suposo que com a cosa humana el capitalisme també pot mutar i canviar i fins i tot desaparèixer. Van sortint llibres i veus que parlen d'una superació del capitalisme (que tampoc pot ser el "socialisme real" o també anomenat "capitalisme d'estat"). No ho sé, sembla clar que si és capitalisme no és just i si és just no és capitalisme... De moment, fem passets com el de demà, vull dir avui.
 

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo

Sara: I com es diu la teva malaltia?
Gemma: Trastorn bipolar
Sara: Sembla una pel·lícula!
 
         La Carrie Fisher, que diumenge va fer 56 anys, també ha tastat el costat fosc.
 
Efectivament, sembla una pel·lícula, i avui volia fer un post sobre aquesta pel·lícula, i m'està costant.

Perquè vull mostrar la malatia, el trastorn (d'una malatia te'n surts -o no-, el trastorn el tens sempre) d'una manera positiva. Un trastorn pot tenir alguna cosa de positiu? cal trobar-li? doncs aquest et permet viure experiències paranormals que no viuries en condicions normals: deliris i al·lucinacions, (o sigui, estats alterats de consciència que de fet també es poden obtenir amb les drogues) i sobretot l'experiència de la hipomania, que s'assembla molt a la felicitat, que és felicitat, vaja, amb un grau d'autoestima brutal, el cervell que fa connexions ultraràpides, i la sensació que tot és més brillant, que tot és més. Fins a quin punt és una felicitat "natural"? Paradoxalment és natural i no ho és.

Però hi ha una part fosca, la relacionada amb la depressió, amb les ganes de voler desaparèixer del mapa, de no voler viure. Tothom que hagi viscut una depressió (no cal ser bipolar) sabrà el grau de patiment a què s'arriba (i en el meu cas no he tingut depressions realment greus, potser per això mai he pensat en el suïcidi, només volia desaparèixer un temps). No tenir ganes de res, no sentir plaer per res, no poder concentrar-se, una autoestima pel terra, el cervell que fa connexions ultralentes, una culpabilitat irracional. Una infelicitat total.

Per acabar-ho d'adobar, la mania/eufòria, que hem dit que tenia la seva gràcia, també té el seu costat fosc. La psicosi (ja sigui de bipolar o d'esquizofrènic) és la bogeria de tota la vida, és el que et pot portar a pensar que el món és una pel·lícula, precisament, o que de sobte estem al 2025 i tot és un caos. La línia de flotació de l'inconscient puja i pots passar por. I pots fer patir molt els que tens al voltant.

Per tornar al costat positiu de la força -almenys per pensar-hi- hi ha el tema de la creativitat i la bipolaritat. Sembla que entre els artistes hi ha una quantitat considerable de bipolars. Per internet corren vàries llistes de famosos bipolars (entre els quals Kurt Cobain, Sting,  Robert Schumann, Stephen Fry, Vivien Leigh, Mel Gibson, Jim Carrey, Carrie Fisher, Tim Burton, Francis Ford Coppola, William Faulkner, Tennessee Williams, Hermann Hesse, Graham Green, Ernest Hemingway, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath, Virgina Woolf, Jackson Pollock, Vincent Van Gogh...). Hi ha estudis que relacionen aquestes dues variables i sembla que l'etapa hipomaníaca afavoriria la creació (és veritat, ho puc certificar, una altra cosa és que sigui bona).

L'Eduard Vieta, un expert en la matèria, diu a Creatividad y bipolaridad: "Una de las premisas mejor establecidas entre creación artística y bipolaridad es que lo aprendido y vislumbrado durante las fases de mayor intensidad emocional, eufórica o de dolor puede ser aprovechado para conferir mayor sentido y profundidad a la propia actividad después de haber sacudido a las estructuras más profundas del ser humano". Suposo que per fer això "primer" s'ha de ser un artista. Un artista "gràcies a" o "a pesar del" trastorn? Té sentit la pregunta?

Com dèiem, és una malaltia molt pel·liculera. Jo ho sóc en grau 1, els més pel·liculeros de tots; hi ha el grau 2, amb manies menys acusades, sense deliris; els ciclotímics, amb pujades i baixades menys acusades, que de vegades poden confondre's amb un tret de caràcter; i els cicladors ràpids, que poden tenir episodis de depressió i mania en un sol dia. I tenim un sant grial, perquè d'aquestes estructures profundes, d'aquests límits extrems et rescata un element tan simple com el liti.
  
LLEGA EL LITIO
José Agustín Goytisolo

Mucha tristeza nunca le humilló
pero temía el hondo pozo oscuro
que él envolvió en sus aguas cenagosas.
Mucho haloperidol; pinchazos de antabús
probó electroterapia veinte veces
y salió disparado hacia una vida
que ahora ya no recuerda: quince años
hasta que llegó el litio: quince años
perjudicando a todos los que amaba
pues gastó su dinero y el ajeno
en alcohol en viajes y en delirios.
Pero el litio llegó y está en su sangre
y ahora es su compañero de por vida
hasta la oscuridad o la luz total.
 
De per vida. Hi ha bipolars que treballen i fan una vida més o menys normal i d'altres que tenen la incapacitat temporal o permanent perquè els continus episodis els deixen tocats. Perquè matxaquen, especialment l'atenció i la memòria. I també poden afectar les relacions.

De vegades penso que la Sara pot heretar el trastorn (com jo l'he heretat de ma mare, ma germana no), però no em fa por, el conec, l'he llegit moltes vegades.
 
 



 
 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Ho ha dit la Patti

- Tu estàs compromesa, mama?
- Compromesa, què vols dir?
- És que hi ha un anunci que diu "El Periódico, per a gent compromesa"


Bona aquesta. Compromís. Li vaig dir que una mica sí que estava compromesa i li vaig intentar explicar què volia dir... i què coi vol dir?

Fent una mica de teoria barata (low cost, vull dir) diria que hi ha tres tipus de compromís dins l'esfera pública:

1. Compromís social amb el benestar de les persones properes i llunyanes (eix esquerra-dreta)
2. Compromís nacional amb el propi poble/nació/país (eix nacionalisme-internacionalisme o també eix autonomisme/unionisme-independentisme)
3. Compromís ecològic amb la Terra com a ésser viu i amb la resta d'éssers vius (eix... de la Terra)

Ara calcularem el meu grau de compromís en cadascun d'ells (que potser té algun interès i tot).

1. COMPROMÍS SOCIAL

Es poc dir que sóc una pijaprogre o una bobo o alguna cosa així. M'agradaria viure en un món millor però em costa fer el canvi que realment caldria per arribar-hi (per exemple, no m'hauria d'haver canviat el mòbil per un iphone, ja que això és a costa de la guerra pel coltan al Congo, Oliveres dixit).

Total que vaig a les manis sense saber massa si puc fer o no puc fer fotos amb el meu iphone... les acabo fent, esclar, cal un bon testimoni gràfic de les lluites populars! De vegades hi porto la Sara, que veig que promet amb les seves idees per fer un món millor.
 
Sigui com sigui, el moviment indignat encara respira, cueja, es mou, parla, fa soroll, fa soroll i s'espera que faci molt soroll el 13 d'octubre, en una acció que es vol mundial i que cada país adaptarà a les seves característiques. Aquí es tracta de denunciar el deute il·legítim, que es considera que no hem de pagar. Com diu el Manifest: "més d'un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l'obtenció d'un benefici econòmic." A les 18h a la Plaça Catalunya. Hi serem. Amb l'iphone.

 

 
D'altra banda, el 17 d'octubre és el Dia Mundial Contra la Pobresa, dia que s'aprofitarà per sensibilitzar els partits polítics perquè tinguin en compte les polítiques socials en els seus programes. He llegit que el capitalisme s'ha de substituir per una economia social de mercat, que tingui la persona com a eix (potser aquest és el millor eix que podem trobar).

Compromisòmetre: tenim la col·laboració a 3 oenagés, un compte de Triodos a mig fer, assistència a manis, signatures d'Amnistia i Avaaz... però vivint més o menys bé (amb retallades) dins el capitalisme consumista... Grau de compromís: mitjà.

2. COMPROMÍS NACIONAL

Avui llegia a El Periódico, precisament, en un article de Nacho Corredor, que "l'èxit de l'independentisme està a generar il·lusió en un món fosc." Segurament té raó, almenys en el meu cas m'he anat anat apropant a l'independentisme perquè em fa il·lusió pensar en una república catalana, amb la seva història, però sobretot amb un nou guió per escriure.
 
Compromisòmetre: A veure, tenim la senyera penjada amb un Visca Catalunya (model inaudit, només n'he vist un altre igual el dia de la mani), voluntat de votar per un partit independentista o independentista/federalista, assistència a uns 25 concerts de Raimon a llarg de la vida (i aviat el proper)... però passat de lectures savaterianes "Contra las patrias", poca vibració amb els símbols nacionals... Grau de compromís: mitjà-baix.
 


3. COMPROMÍS ECOLÒGIC

Mai he estat molt compromesa amb aquest tema, més enllà de reciclar i votar Iniciativa en 4 de cada 5 eleccions. Ah, i l'escola de la Sara cuida molt aquest tema. És una de les coses que em va agradar de l'escola (per compensar).
 
Nota frívola: ahir vaig comprar al Veritas i em vaig assabentar que un pollastre triga 90 dies a créixer i que els que mengem habitualment en triguen 25. Aquesta diferència és exactament la diferència de preu entre un i altre. Per a ecologistes amb pasta.
 
Compromisòmetre: A veure, reciclatge, escola... però poca cura per la natura en general, hi pensaré. Grau de compromís: baix.
 

RESUMINT...

Ara que he fet aquesta anàlisi acurada del meu nivell de compromís, ja puc dir-li a la Sara que estic... una mica compromesa.

I commit my dream to you!!

 
 
 
 

dimarts, 25 de setembre del 2012

Introducing Monster High

 
- Fem el post de les Monster High?
 
 
Li devia a la Sara un post sobre les Monster High. I aquí estem, a quatre mans, fent no sabem ben bé què...
 
Sí, d'acord amb la nostra vocació d'investigació i divulgació, la Sara ens diu el què s'ha de saber sobre les Monster High:
 
- La Draculaura és la més famosa (habilitat especial: fa moda rosa, però es desmaia amb la sang)
- La Frankie és molt bonica (habilitat especial: fa electricitat amb el dit, crea vida)
- La Cleo és d'Egipte (habilitat especial: "mandona" = manaire)
- La Lagoona és d'aigua salada (habilitat especial: nedar)
- La Clawdeen Wolf té la pell de color fosc (habilitat especial: olorar)
 
Ara estem intentant penjar un vídeo però no podem, l'Explorer no va bé i el Chrome tampoc no gaire. La Sara, que es pensa que ja estem a la web semàntica 3.0, que es veu que ho entén tot, em diu que posi al cercador "un vídeo de les Monster High que es carregui ja mateix". La màquina, que és 2.0 i encara gràcies, es rebota i no dóna cap resultat de les Monster High, sinó de la Lady Gaga, que, té raó, també és una mica monster.
 
La tensió creix i jo recordo que pel Nadal de l'any passat vaig veure que hi havia aquesta febre i que els sofridors pares/tiets/avis etc. havien de fer autèntiques curses de resistència per botigues i grans magatzems a la caça d'algun producte Monster High, que s'anaven exhaurint inexorablement, com el temps. No recordo en qui moment d'aquest any van entrar les Monster a les nostres vides, i alhora a les vides de la seva cosina, les seves amigues... de sobte tot era passió per aquestes noies monstruoses i divines, una curiosa combinació. Es veu que ja no són petites per a les Monster, com jo em pensava. O sí? Estan creixent massa de pressa? Perquè representa que aquestes Monster ja van a l'insti... És un tema que va sortint de tant en tant entre mames i papes, i sembla que sí, que creixen ràpid, però no podem fer gaire per aturar-ho. Potser hauria de fer una anàlisi comparativa entre les Monster High i la Heidi que tant m'agradava a mi... Ep, hora d'anar a fer nones!!
 
 
 
 

dijous, 13 de setembre del 2012

Bocins sarians d'estiu




A la manera de la rits amb els dimecres, se m'ha acudit abocar bocins d'aquest estiu, amb la Sara de protagonista, un xic desordenats i sense gaire criteri temàtic i/o estilístic, però és que encara sóc de vacances...

- "Sabies que a la prehistòria els romans menjaven estirats?" Ep, d'això ja fa teeeemps, ara ja sap distingir la prehistòria de la història, que si et pares a pensar, és ben curiós.

- Al cap de 10 minuts de manifestació independentista, la Sara s'agobia i vol marxar a casa. Jo em quedo perquè si a més de nouvinguts hem de marxar només començar... no crido gaire però m'hi trobo bé.

- El Jerry, el nostre hàmster, desapareix de les nostres vides, drama contingut, decidim que ha mort de mort natural.

- "Aquest càmping necessita un Spa!", sospites de tenir una filla pija, per sort, afegeix "ho he dit de broma perquè riguis".

- Primer dia de primer curs, el pare s'adorm (perquè no ha sonat el despertador, eh) i la nena arriba tard el primer dia de primer.

- Primer dia de primer, porta una nova agenda que no tenim molt clar on s'ha d'ubicar, s'ha de quedar a casa però si hi ha d'apuntar alguna cosa de l'escola se'n recordarà? Necessitarà una agenda per apuntar-se el que ha d'apuntar a l'agenda.

- Primer dia de primer, ens ha tocat la mestra de P4, la que ens va dir que era molt llesta però molt mandrosa i que l'havíem d'espavilar. El curs promet.

- Maquíllate, maquíllate. Descobrim o més aviat confirmem que li encanta maquillar-se, de noia, de papallona, de Hello Kitty, del que sigui. Li poso la cançó de Mecano, un èxit.

- El purpuritzador. Descobrim o més aviat confirmem que és una malalta de la purpurina. Li encanta, de fet, no sé com s'ho fa que per molt que la banyo sempre porta algun punt brillant al damunt. Un dia fins i tot em va fer comprar-li una joguina que no sabem perquè serveix però que li diem el purpuritzador, tot el que entra surt purpuritzat, no sé, em fa pensar que les coses tristes i lletges de la vida podrien passar pel purpuritzador i sortir brillants i renovades.

- L'enganxamenta al mòbil. Sí, és un joc per aprendre els països, però no li hauríem de deixar jugar tant, culpa meva culpa meva, ma germana està igual amb el seu fill de 7 anys i la Nintendo, i això ens porta al punt següent.

- Xantatges/eines motivacionals a dojo que fem sabent que no hauríem de fer: si fas els deures et deixo 10 minuts de Nintendo, per cada paraula que m'escriguis un xoco-crispi....

- La farra nocturna que es van muntar la Sara i la seva cosina el dia que va venir a casa. El crit del Joan que va donar per acabada la farra.

- La il·lusió de veure com els cosinets de la Sara, l'Albert i l'Aina, són com els seus germans. Que no s'hagi queixat mai de no tenir germans potser és gràcies a això.




PS. Volia penjar una foto de la criatura amb un dels seus maquillatges però no hi ha manera, a veure si un altre dia...

divendres, 13 de juliol del 2012

Pausa

- És raro veure algú amb un mando a distància pel carrer.



La Sara té raó, és molt raro!

Bé, aprofitem aquesta frase per agafar el comandament i fer una pausa blogaire. Tenim el cervell una mica espatxurrat, bé, només jo, la Sara està estupenda, a més avui és el seu Sant i està molt contenta. Que què farem per celebrar-ho? anar al txiquipark!

Abans us volem deixar un link per signar contra el frau fiscal.

Cuideu-vos molt!!!!!!

Sara & Gemma

Ep, i un parell de cançons, la primera, aquella que fa "mossa mossa"..., li agrada molt a la Sara (i a mi també déu n'hi do...) i la segona, de La iaia, ens agrada molt a les dues i en tenim una coreografia feta i tot.






diumenge, 8 de juliol del 2012

Va de premis

Ens ha fet molta il·lusió que la Marta ens hagi concedit aquest premi. Però és un premi que em crea un curtcircuit mental. M'agrada que em triïn però sóc incapaç de triar, sempre em deixo algú que no em vull deixar. Per això, encara que no seguim les normes, volem compartir-lo amb vosaltres.


És més, en un moment d'inspiració sense precedents, se m'ha acudit concedir-vos el Lobster, que és un premi alternatiu, individual i col·lectiu, com a reconeixement als blogaires amics pels bons moments, per fer-me pensar, riure, descobrir, emocionar-me... per tot això.

                                                D'aquí

I per acabar, una frase de la Sara, que és la gràcia d'aquest blog :)

-Aquesta és l'última. I després una altra.

dissabte, 23 de juny del 2012

Boys don't cry

- T'has adonat que els nens són molt tontos?

Fanboy i Chum Chum, foto escollida per la Sara

Com ha arribat la Sara a aquesta curiosa conclusió? L'hi pregunto i em diu que alguns nens es porten malament (alguns ja no són tots, uf), que el Roger no fa cas a la mestra i que el Leo sempre vol ser el primer (casos paradigmàtics del que a la meva època se'n deia "fer-se notar"). Sí, d'acord, però en un blog d'investigació com aquest no podem deixar cap hipòtesi sense verificar. I si de vertitat els nens fossin molt tontos? I tontos en el sentit de simples o de ximples? És veritat que les dones som més complicades?

La qüestió es que els tòpics sobre les diferències entre el cervell masculí i el femení tenen una base científica i una explicació evolutiva: en general, els homes tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre, racional, i tenen majors capacitats espacials, més destreses motores, són més agressius i tenen més punteria (francament útil per caçar) i les dones tenim més desenvolupat l'hemisferi dret, emocional, i tenim més empatia (per una major connexió entre els dos hemisferis), som més verbals, tenim millor motricitat fina i major emotivitat (francament útil per cuidar de la canalla).

Sempre m'havia fet més aviat ràbia, però l'altre dia em vaig comprar Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus, de John Gray (ep, per un euro a l'Instant Cash). I el John Gray, inspirat per la seva esposa, Bonnie Gray, entre d'altres consells inestimables es dedica a llistar "101 modos de ganar puntos a los ojos de una mujer":
- Abrázala cuatro veces al día.
- Cuando os cojáis de la mano, no dejes que tu mano esté fláccida.
- Sé comprensivo cuando se demore o decida cambiarse de ropa.
- Cuando la escuches, muéstrale tu interés soltando pequeñas interjecciones tales como "ajá, vaya, mmm, pues sí, oh".
- Dale un beso y dile adiós cuando te vayas.
Impressionant. Els altres 96 consells presenten el mateix grau d'inspiració. I això no és tot, perquè guanyar punts no és una metàfora, la dona també en pot guanyar, oitant:
- Ella no da consejos mientras él conduce o aparca el coche y luego le muestra su apreciación por haber llegado hasta allí .... 10-20 punts
- Cuando él se aleja, ella no le hace sentirse culpable .... 10-20 punts
-En ocasiones especiales, ella pasa por alto errores de él que normalmente la disgustarían .... 20-40 punts
- Disfruta haciendo el amor con él (!) .... 10-40 punts
I la millor:
- Ella le pide apoyo sin exigencias cuando él cree que la puntuación está más o menos igualada .... 1-5 punts

Jo no sé si la Bonnie és la responsable d'aquesta cosa que m'he comprat (per un euro, repeteixo). No sé si és fruit d'una ment molt simple o d'una molt retorçada. Si hem de fer cas de Cioran (del matrimoni Gray a Cioran hi ha un salt evolutiu), les dones som més complicades que els homes: "Si prefiero las mujeres a los hombres es porque ellas tienen la ventaja de ser más equilibradas, más perspicaces y cínicas, por no hablar de esa misteriosa superioridad que confiere una esclavitud milenaria".

No ho sé, tampoc li veig la superioritat. La cita l'he tret de Virtudes públicas de la Victòria Camps, on diu que entre un feminisme de la igualtat i un feminisme de la diferència s'ha de trobar un equil·libri. I que si la història i la tradició (no una suposada essència femenina) ens ha portat a desenvolupar l'afectivitat, l'empatia i la manca d'agressivitat, aquests valors els hauríem de potenciar per fer avançar el món. A més, diu la Camps que els valors que han imposat els homes no tenen perquè ser millors que els de les dones: "¿Por qué tiene que valer más la fuerza que la debilidad, el mando que la sumisión, el autodominio que el sentimentalismo, la coherencia que la dispersión?" Ella mateixa diu que cap d'aquests valors és absolut i que en un moment pot ser millor la força i en un altre la feblesa (la feblesa com a força, entenc jo...). Però, se m'acut, com es pot "imposar" la feblesa des de la feblesa? I no es diu, també, que les dones som més fortes, en realitat?

Però la destroyer total és la Valerie Solanas, Manifesto per l'eliminazione dei maschi (títol original: Society for Cutting Up Men Manifesto, no recordo per què el tinc en italià): "En aquesta societat la vida, en el millor dels casos, és un avorriment sense fi i res és per a les dones: així, a les dones responsables, a la recerca d'emocions aclaparadores, només els resta enderrocar el govern, eliminar el sistema monetari, instituir l'automatització global i destruir al sexe masculí (...) El mascle és completament egocèntric, atrapat dins de si mateix, incapaç d'identificar-se amb els altres, incapaç d'amor, d'amistat, d'afecte i de tendresa". Per cert, que la Valerie ja va intentar eliminar un mascle en concret quan va disparar contra Andy Warhol el 1968...

Entre el Gray, la Solanas i la Vicky em quedo amb la Vicky. No ens agrada parlar d'essencialismes, l'home no és essencialment agressiu (ni tonto) ni la dona essencialment afectiva (ni tonta), però hem arribat fins aquí i hem de jugar amb les cartes que tenim (i intercanviar-nos una mica les cartes tampoc aniria malament). Si volem guanyar punts de veritat, necessitem la Sara i el Roger i el Leo. I fins i tot la mestra.


PS. Reivindico l'ús legal de la paraula "tonto" i "tonta" en català.
PS2: Bona revetlla! I moltes felicitats als Joans i les Joanes, a les Joanes i els Joans! I 20 punts per al Joan Gray!

dissabte, 2 de juny del 2012

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?
- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?


Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.


Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.



També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.


I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...


Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

dimecres, 23 de maig del 2012

Revival filosòfic


Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES
Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.
És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA
És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.


L'escena de Down By Law

 


dissabte, 5 de maig del 2012

Dies

- Aquest és el segon millor dia de la meva vida!




I ho diu amb aquella il·lusió! L'expressió li deu agradar perquè més d'una vegada ja m'havia dit "Aquest és el millor dia de la meva vida!". I fa il·lusió que et diguin això, alguna cosa estarem fent bé, penses, però això del segon dia em va agafar desprevinguda. I a més, la criatura tenia clar per què era el segon, perquè el primer encara havia de venir "el primer, quan vagi a casa de la Lucía".

Avui m'ha vingut al cap la frase perquè he tingut un dia bastant demencial. Diria que si he viscut 16.040 dies en aquests quasi 44 anys, aquest deu ser el 12.040è millor dia de la meva vida. O dit d'una altra manera, el 4.000è pitjor dia de la meva vida. I quin va ser el dia 8.020è? Un equilibri perfecte de forces, sens dubte. I el primer? Quan va néixer la Sara? Quan em vaig casar (x2)? Es pot ser més tòpica? (tòpica, sí, però que van ser moments exultants, també).

I si parlem de la humanitat? Quin va ser el millor dia de la humanitat? El primer que em ve al cap és el dia de la Declaració Universal dels Drets Humans, ves per on, que diu la wiki que va ser el 10 de desembre de 1948. També m'agrada el dia del naixement del cinema (28 de desembre de 1895), el naixement d'internet (1 de gener de 1983) o fins i tot el naixement de Nietzsche, aquell que havia de partir la història de la humanitat en dos (15 d'octubre de 1844), però també hi ha l'arribada a la lluna, amb el doble pas per a l'home i per a la humanitat (21 de juliol de 1969) o la negativa de la Rosa Parks a cedir el seient a un blanc (1 de desembre de 1955)... Però veig que no vaig gaire lluny en el temps, podríem anar més enrere i fins i tot molt enrere, en els principis dels temps, i trobar aquell dia en què algú va dir per primer cop "aquest és el segon millor dia de la meva vida" i aquell dia en què algú ho va escriure per primer cop. O per segon cop. I ara ja m'estic començant a liar.

Ben mirat, això de fer un rànquing de dies és una bestiesa, la segona major bestiesa que es pot fer amb els dies.



I parlant de que el millor és el que està per venir, com diu la Sara, aquesta és inevitable; no l'evito, levito:


dissabte, 7 d’abril del 2012

Pentinar, cantar, ballar

 - CANTES   FATAL



La meva venjança contra la sinceritat infantil és que exploto al màxim les seves aptituds professionals en benefici propi. Perquè la criatura vol ser perruquera, cantant i ballarina. I no és cap problema, perquè si tenim cinc dies laborals a la setmana (quan ella sigui gran suposo que seguirà igual, tot i que si l'espècie evolucionés com hauria d'evolucionar, treballaríem de dilluns a dijous i tindríem tres dies de festa), si tenim cinc dies, doncs, diu que dilluns i dimarts serà perruquera, dimecres, cantant, i dijous i divendres, ballarina. Trobo que és una bona idea diversificar, et converteixes amb una persona més completa i si mai falla una pota, sempre et queden les altres dues.

Això m'ha fet pensar en aquestes dues pel·lícules:



No recordo gaire la pel·lícula d'Ang Lee, però sé que em va agradar. La de la Julia Roberts (com si en fos la directora) era prou fluixa i prou toveta (i el Bardem no sortia fins al final...). Les dues buscaven la recepta de la vida, com diu l'anunci. Veiem que coincideixen en menjar i estimar. I no serem nosaltres qui ho contradirem. De fet, es pot dir que estimar està implícit en pentinar, cantar i ballar, almenys a casa nostra.

PENTINAR
Curiosament, una de les coses que més m'agraden a la vida és anar a la pelu. M'encanta que em toquin el cap i em pentinin. Tenir la perruquera a casa és una loteria que m'ha tocat. Per la meva banda, intento ser bona clienta, només faltaria. Li veiem possibilitats, a la criatura, però no l'hem apuntat a cap acadèmia.

CANTAR

Dels tres habitants de la casa, la Sara és l'única que es pot permetre cantar i que algú l'escolti. I amb embaladiment. És un espectacle com s'inventa les lletres i el sentiment que l'hi posa. I els títols de les cançons són impagables ("Flor del núvol", "Com era el món abans", "El movimiento del corazón", "Como una mariposa en el interior del planeta"...). Li veiem possibilitats i l'hem apuntat a coral. (Més que res, que va més contenta que un gínjol).

Aquí les nostres cantants preferides...



BALLAR
És una de les coses que més ens agrada de fer a les dues. Li agrada que la imiti. I la veritat és que balla molt bé, té molta gràcia. Fins i tot hem fet algun espectacle amb públic (el Joan) (jo intentant no fer gaire el ridícul). De petita també m'agradava molt ballar. De fet, els meus mites infantils eren el Ballet Zoom (m'encantava el ros, Bob Nico) i la Raffaella Carrá...

També li veiem possibilitats i l'apuntarem a una acadèmia de dansa l'any vinent, si continua l'afició.


En fi, no sé si la Sara serà perruquera, cantant i/o ballarina. Pot ser que acabi sent una cosa absurda, com tècnica de cultura o una cosa amb més sentit, com periodista. Potser serà fornera, dentista o enginyera industrial. O directora de cine, i llavors farà una pel·li que es dirà "Pentinar, cantar, ballar" i serà una pel·lícula fantàstica.

dijous, 29 de març del 2012

Manifestació!


M'agradaria que fos una manifestació del 99% de la població. Potser no hi arribarem, però ha de ser massiva.

Fins ara!!

dimecres, 21 de març del 2012

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.


Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

dijous, 1 de març del 2012

Perduts en l'espai

- Mama, aquest és el mapa de l'univers, per si et perds.


És molt pràctic que et dibuixin un mapa de l'univers quan tens mal sentit de la orientació i la Sara ho sap. Sap moltes coses de l'univers perquè l'està estudiant a l'escola, i jo també l'estic estudiant. Unes quantes dades per situar-nos:

Magnituds de temps:
- L'univers tal com el coneixem (pot ser que hi hagi més universos) té 13.700 milions d'anys.
- El sistema solar, inclosa la Terra, té 4.500 milions d'anys.
- Al Sol li queden 5.000 milions d'anys de vida, llavors s'empassarà la Terra i els nostres descendents, si no han emigrat abans (i si no s'han autodestruït abans).
- Els organismes pluricel·lulars tenen 700 milions d'anys (Espiroqueta, espiroqueta... Per què no et quedes amb mi? -va dir la primera cèl·lula a la seva companya, segons en Punset, Viatge a l'optimisme, Destino).
- Els humans (homo sapiens sapiens) tenim 200.000 anys. Com a espècie ens queden entre 5.000 anys i 8 milions d'anys (tenim marge).

Magnituds d'espai:
- L'univers observable és una bombolla d'un diàmetre de 27.400 milions d'anys llum, segons John Gribbin (Solos en el universo, Pasado & Presente) i de 93.000 milions d'anys llum, segons la Wikipèdia.
- Hi ha mils de milions de galaxies en l'univers observable.
- Hi ha 88 constel·lacions (això ho hem tret d'un DVD de la Barbie, que és font autoritzada).
- Hi pot haver fins a un bilió d'estrelles a la Via Làctia.
- El Sol està orbitant a 27.000 anys llum del centre de la Via Làctia.
- Dins el Sol hi caben un milió tres-centes mil terres (inimaginable).
- L'estrella més gran que es coneix, VY Canis Majoris, és 1.000 milions de vegades més gran que el Sol (encara més inimaginable). Aquest vídeo ho explica (m'encanta la locució).


Un cop marejats amb aquestes dades, ens preguntem on som i cap on anem (sobre si hi ha vida més o menys intel·ligent allà fora en vam parlar fa poc en el blog metafísic quotidià i va quedar la cosa en taules).

1. ON SOM?
Doncs no ho sabem ben bé. Ens trobem enmig de l'univers com es troba un mariner enmig de l'oceà, limitat pel seu propi horitzó. Sembla plausible que l'univers s'estén més enllà del horitzó observable i que podria ser infinit (per si no ens havia entrat ja, aquí ens acaba d'entrar el vertigen, imaginar un univers infinit és tant o més inimaginable que imaginar-ne un de limitat).

També hem descobert que Google li vol fer la competència a la Sara amb el Google Sky (i també hi ha un Google Mars i un Google Moon!). El mapa de la Sara -primer molt abstracte i després ja més concret- té el Sol a la part central-superior esquerra, la Terra una mica més centrada i en el centre, Mart (que no deixa de ser una revolució copernicana).

2. ON ANEM?
Sembla que la ciència i la literatura apunten a la mateixa direcció:

"La expansión cósmica sólo dejará un universo frío y muerto de estrellas enanas negras, estrellas de neutrones i agujeros negros (...) ¿es posible que dentro de billones de años haya civilizaciones con la tecnología necesaria para abandonar nuestro universo en un "salvavidas" bidimensional y dirigirse a otro planeta muchos más joven y caliente? ¿O utilizarán su tecnología superior para construir una 'urdimbre de tiempo' y viajar hacia su propio pasado, cuando las temperaturas eran mucho más cálidas?" (Universos paralelos, Michio Kaku, Atalanta).

"-El sol se irá extinguiendo, Odeen, y un día ya no proporcionará alimento.
-¿Significa esto que todos nosotros, los Seres Duros y los Blandos, desapareceremos?
-¿Qué otra cosa puede significar?
-No podemos desaparecer todos. Si necesitamos energía y el Sol se extingue, tenemos que encontrar otras fuentes. Otras estrellas.
-Pero Odeen, todas las estrellas se están extinguiendo. El universo va hacia su fin.
-Si las estrellas se extinguen, ¿no hay alimento en alguna otra parte? ¿Ninguna otra fuente de energía?
-No, todas las fuentes de energía del universo se están extinguiendo.
Odeen reflexionó sobre ello con rebeldía, y entonces añadió:
-Hay otros universos. No podemos darnos por vencidos porque nuestro universo claudica."
(Los propios dioses, Isaac Asimov, Plaza & Janés -jo no el tinc, però està en català: Fins i tot els Déus, Proa).

No sé pas com acabar aquest post. Estic abrumada pel temps i l'espai estel·lars!

Aquest vídeo retrofuturista de Duble Buble ens va de perles: Perduts al mig de l'espai.

Aquest vídeo del Jaume Sisa potser no encaixa tant (o sí), però m'agrada molt: El setè cel.

dijous, 9 de febrer del 2012

En realitat...

- En realitat el geni és de color blau

Això m'ho va dir la Sara l'altre dia, quan estàvem al teatre veient Aladí. I on era aquesta realitat més real que la que estàvem veient? A Disney, el geni de color blau sortia a l'Aladí de Disney. Curiós que pensés que el geni de Disney era l'autèntic geni. Per què? Perquè el va veure primer? Perquè el cinema és més realista (curiosament) que el teatre? Perquè Disney té un prestigi que no tenia aquell grup de teatre? (per cert, ja van dues obres de teatre infantil en què els actors es peten de riure a l'escenari, no m'ho imagino en el teatre d'adults, però quin bon rotllo, això sí).

Segons això, Disney seria com el món de les idees platònic, del qual participen totes les obres de teatre, còpies voluntarioses i sovint amb mitjans limitats d'aquella "versió original": "Esto es, por cierto, la reminiscencia de lo que vio, en otro tiempo, nuestra alma, cuando iba de camino con la divinidad, mirando desde lo alto a lo que ahora decimos que es, y alzando la cabeza a lo que es en realidad" (Plató, Fedre).




Ara penso que després de l'obra no li vaig dir a la Sara que allò no s'ho havia inventat Disney, que en realitat el geni no sabem de quin color era o que pot ser de molts colors. Tampoc no tenim molt clar si existeix o no realment. Una hipòtesi és que existeix però està en un altre planeta. Si aconseguim arribar-hi li demanarem tres desitjos:

- Que els animals salvatges com els hàmsters (tenim un hàmster bastant salvatge) siguin més tranquils, perquè no facin por al papa.
- Menjar només molles de pa i aigua i sopa i iogurt per beure (diu molt de la meva qualitat com a cuinera).
- Tenir una guitarra de veritat (recordem que la guitarra de la Dora la Exploradora no té cordes).

Un xic allunyats dels desitjos de Plató-Sòcrates...:

"SÓC.- Oh querido Pan, y todos los otros dioses que aquí habitéis, concededme que llegue a ser bello por dentro, y todo lo que tengo por fuera se enlace en amistad con lo de dentro; que considere rico al sabio; que todo el dinero que tenga sólo sea el que puede llevar y transportar consigo un hombre sensato, y no otro. ¿Necesitamos de alguna otra cosa, Fedro? A mi me basta con lo que he pedido.
FED.- Pide todo esto también para mí, ya que son comunes las cosas de los amigos.
SÓC.-Vayámonos."