- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :)
- Demà serà un dia tremendament monstruós!
La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa
Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006
Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.
"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.
Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.
PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!
El dia que el Lluc va néixer fotia fred, per dir-te que era un 23 de gener... I era la 2ª vegada que nàvem a LLeide, i se'm van quedar, per la pressió que em pujava: tanca-ho tot, no perdis res, avisa tothom... I al mateix moment que naixia, em van posar UNA MULTA PER APARCAR MALAMENT!! (hehehe) No cal dir que vaig adjuntar el paperet del part per a que me la treguessin, i així va ser...
ResponEliminaLo de després ja són figues d'un altre paner. I el 23 de gener de l'any que ve, ja en farà 10. Ais...!
Bé, petons a tots, i especialment per a la teva filla. Sou estupendus! :0)
Un altre dia t'explico lo de la Beatriu, que el 22 de desembre me'n fa 14!!
EliminaI sóc la primera, ole!! :D
Veig que són de fred, també, els teus eh? M'ha fet gràcia això de la multa, com lo de les claus del cotxe, com pot ser que en aquests moments tan transcendents i transcendentals per la humanitat passin coses tan... mundanes? :D
EliminaGràcies per explicar la història del Lluc, esperem la de la Beatriu! I petons, també, Cantireta!!
Primer de tot PER MOLTS ANYS Sara!!!! i per molts anys revisquis el moment Gemma!
ResponEliminaDels meus parts agraeixo una cosa...què van ser a mitja nit i a l'hospital es respirava silenci i quietud. Recordo baixar caminant a la sala de parts, dolor dolor i dolor, però sempre pensant "un menys per veure-li la cara". Recordo està molt ben acompanyada: el pare del nen, el meu metge i la meva llevadora. També recordo converses que no escoltava, només escoltava dins meu el que el meu fill em deia cada vegada que empenyia.
I després en un pis-pas el tenia al damunt. Recordo la fredor del cordó ombilical i la tibió del meu fill. Desitjava veure-li la cara pero estava mirant cap avall i jo no sabia com agafar-lo i apropar-me'l. Recordo plorar de felicitat. I recordo que el temps es va aturar uns minuts a les 01,10' d'un 7 de febrer, en el que vaig ser la dona més feliç del mon.
I encantada de compartir amb tots vosaltres aquest moment!
Petonets Gemma Sara
Ona, ho expliques preciós... bons parts vas tenir, tranquils... bé, la millor part de tot part és la final, quan et posen la criatura al damunt, màgic, és curiós com es pot passar del mal més salvatge (sense epidural encara més) a la felicitat més exultant en qüestió de segons! (Tinc una amiga que diu que el dolor no és gratuït, que és una mena de ritus que imposa la naturalesa... bé, haurem de parlar amb la naturalesa perquè no se li'n vagi la mà ;)
EliminaMoltes gràcies per les felicitacions i per compartir el moment!! Petons!
Tots els parts tenen molt a recordar.....aquest teu no és menys..Moltes felicitats a tots
ResponEliminaMoltes gràcies, Joan, sí, les emocions que concentra un part són moltes i molt grans...
EliminaUn part sense èpica no és part ni és res, no? Déu n'hi do amb l'aventura, però ja està bé ara, en perspectiva, poder-ho recordar. Segur que la Sara la sentirà molts cops aquesta història.
ResponEliminaJo, com no vulguis que t'expliqui l'adopció dels meus gats, poca cosa tinc per aportar. Així que només un Moltes Felicitats Sara, i que segueixis posant molts colors a aquesta vida.
Avui rèiem amb la meva germana perquè el seu segon part, tot i que no la van fer canviar d'hospital, també va ser al natural, sense epidural (que està molt bé quan és voluntari, eh?), perquè el part anterior s'havia complicat i quan li va tocar el torn ja era massa tard, crec que va soltar uns quants renecs èpics!!
EliminaA la Sara li hem explicat però em sembla que encara no copsa la magnitud de la cosa, això sí, ella sosté que va néixer de color rosa, no de color lila.
Home, hi deu haver adopcions de gats i adopcions de gats... no sé com va ser la teva :-)
Moltes gràcies, XeXu, seguirem posant-nos colors!
Lo important es que tot va acabar bé i ja tenim Sara des de fa 6 anys!
ResponEliminaSí, tot va bé si acaba bé i ja tenim tota una personeta a casa, gràcies Pons!
EliminaM'agradaria narrar el meu part -o sigui, el de ma mare quan em va tenir-, però el primer record que tinc és ja després, amb tot de gent al meu voltant preguntant-me si m'hi havia dut allí la cigonya. Jo no en tenia ni idea, de qui m'hi havia dut, però crec que tampoc no m'importava, ni tenia cap gana de respondre. El record és cert, jo vaig néixer a casa i per tant pot pertànyer realment a poc després del part.
ResponEliminaDels parts de les meves filles, ja me'n recordo més, podria donar molts detalls (tots, si fa no fa, deuen ser una odissea). Potser els records més destacats siguin: del primer, jo pujant sol amb la nena als braços per una escala interior, a la petita clínica, fins a l'habitació plena de familiars i donant-la a conèixer davant la sorpresa general. Un delsmoments mésmàgics de la meva vida, sens dubte. Del segon, una errada de la màquina que calculava els intervals de les contraccions -bé, una errada en els que l'havien preparat-, que feia que calculés exactament a la meitat de temps, de manera que em negaven els intervals que jo havia comptat. Total, que les contraccions ja eren de part i la gent d'allí tranquiiiiil·la i donant oxitocina per un tubet. La sort és que aparèixer un metge que se'n va adonar i s'hi van posar ja a la feina.
Felicitats a la Sara i molta festa avui per a tots!!!
Eduard, ara m'has deixat al·lucinada, no pot ser que tinguessis aquest record tant a tocar del part, no? Vull dir que és biològicament impossible, em sembla, però bé, si tens el record tens el record, com que el cervell és tan misteriós...
EliminaMoments genials aquests, donar a conèixer la criatura fa molta il·lusió, i l'altre és una mica més de suspense, coses del directe... vaja, que som imperfectes però com diuen els Manel ens en sortim.
Moltes gràcies, ha estat una festa maca i encara ens queda la festa col·lectiva amb els nens de l'escola!
Deu ser el més important per als pares això de tenir un fill, i després quan veus o vas veient que s'assemblen a tu, que parlen com tu, i que fan els mateixos gests que tu feies o que feien els teus pares.
ResponEliminaDeu ser bonic, molt bonic.
Un petó a la Sara i que tinga molts aniversaris més, tu i ella.
Vicent
Sí que és bonic, Vicent, i també veure com són de diferents, per exemple, la Sara és molt més "nena", més presumida del que jo era a la seva edat, s'ha pintat més les ungles en 6 anys que jo en tota la meva vida :O
EliminaUn petó per a tu també, i una abraçada cap a València (anava a dir en ambulància, no, és broma :)
Jo no puc relatar res que encara no m'ha arribat l'hora! :P Ha de ser un moment ben especial, i ple de nervis, crec que ho has descrit la mar de bé!!
ResponEliminaFelicitats per la Sara, és tota una artista del Paint, vés que no faci la competència a la Carme! :DD
Ptonets a les dues!!
Ja t'arribarà, espero! com deia, és un concentrat emocional de primer ordre, amb nervis i de tot, no m'estranya que s'acabi en plors (de felicitat, bé, els de la criatura no n'estic segura...)
EliminaA la Sara li agrada molt això de tunejar fotos (ho fem amb còpies, per si de cas :) S'ha de dir que, encara que quan va néixer la vaig trobar la nena més guapa del planeta, ara és molt més guapa, diria que objectivament ;)
Gràcies i petons, Alba!!
Veig que la Sara ja venia preparada! moooltes moooltes felicitats per la Sara! i per tu és clar! per cert vau trobar les claus del cotxe?
ResponEliminamoltes abraçades!
Moooooltes gràcies, Elfree, sí, venia preparada per l'estrès de la vida moderna!
EliminaDoncs el dia següent, una brigada formada pel Joan i el seu germà va anar a buscar les claus i sí, les van trobar per un matoll de per allà! Abraçaaaades!!
Aaaaaiii.... Gemma que aquestes coses m'emocionen, dona! Jo no tinc cap part per explicar-te, a menys que t'interessi una bessonada que va néixer per cessària mentre jo estava de pràctiques de gine... hehehe! Em va semblar molt bonic! Mira que la gine m'agrada molt, però sempre dubto si m'hi podria dedicar perquè el moment del part em sembla tan maco i tan emocionant (em poso massa a la pell dels pares, crec) que no sé si podria estar per la feina i mantenint la sang freda.
ResponEliminaEn tot cas, el teu part va ser èpic, però per ser el primer (i únic, oi?) val a dir que vas anar prou ràpid. Arribar ja de 5cm a la Mater i en expulsiu a Sant Joan de Déu... et vas estalviar moltes hores d'ingrés a Sala de Parts, que deuen ser de tot menys agradables. I les claus del cotxe, van sortir?
I pel que fa jo... era una nena grossota (4'100kg), ma mare estava de 42 setmanes i definitivament jo no tenia cap disposició per posar el meu caparronot encaixat on tocava. De manera que tant bon punt la bona dona va trencar aigües, cessària i nena fora. Poc emocionant, no? El més divertit de la qüestió és que 20 anys després vaig trobar la nena que en aquell mateix moment naixia a la sala de parts del costat... mateixa clínica, mateix dia, mateixa hora. Diferent ginecòleg, per sort nostra!
Quin rotllo de comentari t'he deixat... això et passa per parlar de temes que em posen tonteta. Apa, una abraçada i... PER MOLTS ANYS, SARA!!!
Yáizeta, hauré de parlar de més temes que et posin tonteta, eh?
EliminaHa de ser una passada ser llevadora, suposo que al principi et deus implicar més i després deus aprendre a agafar certa distància (no gaire, que volem gent càlida en aquell moment i les meves ho eren). A veure si t'animes! (encara no se't pot preguntar per l'especialitat, no?)
Sí, un únic part i dubto molt que n'hi hagi cap altre (a més de la bipolaritat, i l'edat, la Sara la vam fer in vitro, així que fàcil no seria...) I va anar molt ràpid, perquè vam apurar molt a casa de ma germana, suposo, i entre una cosa i l'altra... i un cop a Sant Joan de Déu, un quart d'hora i llestos!
La Sara va fer 2,770 i em va fer un mal que ni t'explico, ni t'explico com hagués sigut amb 4,100!! Sort que va ser cesàrea!
Molt bona aquesta coincidència, fins i tot mateixa hora, això deu voler dir alguna cosa :)
Una ABRAÇAAAADA de part de les dues i moltes GRÀCIES!!!
(les claus les vam trobar, eh?)
Acabo de venir del cine amb el meu fill petit i he convidat a tres amiguets seus.
ResponEliminaEls cinc hem vist "La vida de Pi".
Veure l´Albert fardant de papa i l´extrema felicitat que desprenia no té preu.
Vaig néixer per veure´l riure.
Un petó
Sí, quan neix et fa feliç i després el que et fa feliç és que sigui feliç.
EliminaÉs molt maco això que dius de néixer per veure'l riure!!
Petó per a tu i per a l'Albert!
Moltes felicitats per a totes dues, sou estupendes. Una odissea amb un destí: la felicitat. Ha de ser com tu dius: BRUTAL Petonets :)
ResponEliminaMoltes gràcies Sílvia, sobretot som estupendes quan fem coreografies al menjador :-) Ei, si t'animes a fer contes per nens li llegiré abans d'anar a dormir (que és un moment molt especial, trobo). Petonets!
Elimina"L'amic visible" sí que podria explicar, ara que penso....
EliminaUna vegada en vaig fer un i el vaig deixar perquè el llegís una amiga a la seva nena i em va dir que no l'havia entès, que feia servir paraules massa complicades. Des d'aquell dia que no ho he tornat a provar, ho tinc pendent. Si li expliques, ja em diràs que en pensa ;)
EliminaMoltes felicitats SARA!! Felicitats Gemma!!
ResponEliminaDia dotze de desembre de 1.988, en Miquel va voler veure món i quina cara tenien els seus pares, i com es va obstinar a portar la contrària a la comare que havia vaticinat el seu naixement per a les sis de la matinada (estas primerizas ... nada, ni caso!), va plantar cara a les 00:15 hores, desmontant totes les teories dels presents. Part natural, d´aquells bons, bons, vull dir que va voler que sabés que era parir!!
Quan li vaig veure la carona, tots els mals van desaparèixer. :)
Bessets per a totes dues!!
Caram, lluna, el Miquel ja fa dies que s'afaita, eh? :) Aviat el seu aniversari, també, aprofito per felicitar-lo! I a tu :-)
EliminaDoncs sí, maco això dels parts naturals... es veu que als països nòrdics, tan avançats, es fa sovint, ara, tenen totes les comoditats i accessoris perquè el part natural no sigui una tortura sacrificada. Això sí, quina capacitat de fer desaparèixer els mals! (i és que no és tan estrany, tots sabem que un petó cura...)
Bessets per a tots dos!! (això sembla un partit de dobles hahaha)
Gemma quina part més mogut...Com que jo no n'he tingut cap, t'explicaré l'odissea d'una neboda meva. Tenia una cessàrea programada a Sant Joan de Déu, per un diumenge, en aquest cas d'estiu( em sembla que el nen venia girat). El divendres va anar al cinema amb el marit i allà va trencar aigües i apa, corrents cap a l'hospital. Quan van arribar la futura mare va haver d'anar al lavabo i es va adonar que el nen començava a treure, en aquest cas , el peu.
ResponEliminaA continuació, com a les pelis, esveramentes i corredisses amb la camilla pels passadissos, amb un metge aguantant el peu del nen, perquè no sortís...
Total, que el tall d'una cessàrea normal, es va convertir en una "raja" de banda a banda de la panxa...Gràcies a Déu tot va anar bé a partir d'aleshores. Ara el nen ja té 7 anys, però a la mare no se li oblidarà mai el part pel·lículer!!!
Moltes felicitats a la Sara, i un petó per la mare i un altre per la filla.
Déu n'hi do, aquest part, sí que és pel·liculero, començant perquè va trencar aigües al cine!! I veure que comença a sortir el peu del teu fill, ai ai ai!! Però bé, tot va bé si acaba bé, i si ho pots recordar amb un somriure encara millor.
EliminaMoltes gràcies i petons, M. Roser!
Moltes gràcies a tots per les felicitacions i els comentaris!! ha estat un dia molt xulo, tot i que en un parell de moments el meu pare ha estat a punt de trucar la Jo Frost, àlies Supernanny :DD La Sara s'ho ha passat molt bé i crec que la casa mare de les Monster High també.
ResponEliminaAh, i li he dit a la Sara que els nostres amiguets del blog l'havien felicitat i s'ha posat contenta, i ara vaig responent...
EliminaTots els parts, suposo, tenen les seves històries personals, farcides d'anècdotes, nervis, presses, algun crit... el teu, pel que he llegit, no va ser pas menys! I és que la Sara havia d'arribar fent bon rebombori!
ResponEliminaFelicita-la de part meva, del porquet! I li fas un potxó ben i ben gros! Per molts anys Sara!!!!!
I tant, porquet, ara mateix, m'agrada transformar els potxons virtuals en reals!!!
ResponEliminamoltes felicitats! La meva Sara va nèixer per cesarea perquè estava al revés, la molt còmoda es va asseure...
ResponEliminaDéu n'hi do la teva Sara, que comodona... està clar que tothom arriba a aquest món com vol, segur que va sortir de color rosa! Gràcies, Aris!
EliminaHo sento Gemma, no puc relatar el meu part, va ser sense cap mena de dolor, van arribar ja sortits del forn. Petons guapíssima!! aaa! La meva mare sempre explicava que quan vaig nèixer jo, el primer que va sortir va ser la mà i el braç estirat, en plan superman!!! bé superwoman!
ResponEliminaSuperwoman!!! Jaja, bona aquesta, aquesta manera de néixer encara no me l'havien explicat!
EliminaDoncs et vas estalviar uns bons dolors regalats per la natura, sí... L'important és que van arribar!! Petons per al Pol i l'Anna!
Desastre que sóc!!!! Per molts anys Saraaaa! la teva mare és una artistaaaa!
ResponEliminaDiu la Sara que gràcies!!!!
EliminaAmb moooooolt de retard, mooooltes felicitats, Sara!!! què, ja tens la draculaura? així ho espero!! un petó ben gran, petita!!! i a continuar fent somriure la mare!!
ResponEliminaJa tinc la Draculaura, gràcies! I també la Cleo, que ahir va perdre la mà una estona.
Elimina(i quan plogui tindrà les Monsters damunt del cap.... Un petó, rits!)
FELICITATS!
ResponEliminaGRÀCIEEEES!!
EliminaEspero que hagi anat bé per Malgrat, a veure si t'escolto per internet.