- I tu per què vas néixer abans que jo?
Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.
BUIT
Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?
El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.
Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?
Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.
Oriol Izquierdo, Moments Feliços.
Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:
CANÇONS DE PAPER FI
Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.
Maria Mercè Marçal
(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La Marçal, gran poeta que ja fa temps que ens va deixar, també... Sé que és una pregunta molt dura o que pot semblar absurda per alguns, però m'atreveixo a preguntar si filosòficament val la pena portar gent al món sabent que tots néixem per morir. Vitalment la majoria de la gent acaba tenint fills perquè és la força del costum i de la natura atàvica, però de vegades em pregunto si la majoria dels pares s'han plantejat preguntes com aquestes abans de tenir fills. La mort, la malaltia, el sense sentit, o sigui, el futur amb que neix tota vida... Disculpeu si m'he posat massa seriós.
ResponEliminaSí, sí, sí, i tant que val la pena portar fills al món, que acabaran morint com nosaltres i es preguntaran pel sentit de la vida (i sobre si té sentit tenir fills), que es posaran malalts i potser diran com Heidegger que som éssers per a la mort (una mica depriment aquest Heidegger, mai em va acabar de caure bé, si és que l'he entès mai). Tu ho has dit: "el futur amb que neix tota vida". Hi ha molts futurs possibles abans de la mort.
ResponEliminaAmb qüestions com aquestes millor la poesia que la filosofia (i és raro que digui jo això!!)
Nietzsche diria (no sé si ho va dir així algun cop) que som éssers per a la vida. I aquesta afirmació de la vida la feia algú que es va passar més de mitja vida malalt... Bé, no sé si t'he convençut, Òscar, espero que sí.
ResponEliminaÒscar, recordo que vas fer-nos al Riell Bulevard una pregunta per l'estil ara ja fa temps. Crec que ja t'ho vaig dir i ara t'ho reitero:
ResponEliminaVAL MOLT LA PENA PORTAR FILLS AL MÓN.
No em puc ni imaginar un món sensee canalla.
La mort i la vida són dues cares de la mateixa moneda.
És dolorós perdre un ésser estimat. La mare, el pare, un germà.
Però perdre un fill... buff.
Doncs si que té que ser molt dur perdre un fill, però això no es fre per no tenirne. Jo també tinc una nena, ara té onze anys i m'ha canviat la vida. L'experiència que agafes no te preu. Encara ara canvio bolquers de fills d'amics i familiars, els aconsello pels costipats, etc, es tot un grau això de ser Pare. Amb el meu cas ens em frenat perquè treballem moltes hores i els nens necessiten molt de temps.
ResponEliminaEulàlia, tens raó que la vida i la mort són dues cares de la mateixa moneda. Per viure has d'acceptar la mort (difícil, això, a mi no em fa cap gràcia la idea de morir-me, però menys encara la de sobreviure a la meva filla). I si viure val la pena, per l'amor, pel Woody Allen, per la música, etc., val la pena portar fills al món. Convençut?
ResponEliminaAris, crec que a tots ens canvia la vida tenir fills. Ens canvia per bé (perds algunes coses, però en guanyes d'altres i millors). Nosaltres també ens hem plantat per raons mèdiques. Però bé l'important és passar de 0 a 1, em sembla a mi.
ResponEliminaBé, l'important, l'important... ara no vull convertir-me en una integrista del tenir fills, tampoc. Per a mi i per a molta gent és millor, però entenc que no per a tothom. I després d'aquestes sàvies paraules que han descobert la sopa d'all, potser que me'n vagi a dormir...
ResponEliminaBon dia, Gemma. Això és un tema que últimament em fa pensar. Al meu cas, al revés. Penso molt en els meus pares, i em poso molt trista pensar en el mort! Quan era nena i quan preguntava a la meva mare sobre la mort, sempre em deia que no pateixi molt: com que la tecnologia s’avançava molt ràpidament, quan els faran vells, hi haurà remei per viure per a sempre. Em posava tan contenta! :) Què tinguis un dia meravellós!
ResponEliminaHola Lale! No m'estranya que et posessis contenta! Jo tampoc m'acabo de fer a la idea que els meus pares s'han de morir (per sort, són bastant joves i tenen corda per estona...). Com que tinc a ma mare ara a casa li he preguntat si voldria viure per sempre i m'ha dit "on?", li he dit que aquí a la Terra (és el que se m'ha acudit) i m'ha dit primer que no, quin pal, i després que sí, però jove. Esperem que la tecnologia avanci, almenys fins als 150 anys... o 300 o...
ResponEliminaUn poema de la Maria Mercè Marçal, la vida...la mort...Jaume Fuster va dir:Les morts de les persones estimades sempre esdevenen massa d’hora, i és ben veritat. Vaig pedre la mare jove i aquest és el poema de comiat que m'agrada molt: Rosa per la rosa, blau per el cel i el mar, verd per les muntanyes, groc per el sol i blat, tots els colors del món per a tu!. No sé qui és l'autor..Dos petons Gemma i Sara ah! i un per el gegant del pi!
ResponEliminaSí que és bonic el poema. També podria formar part del "Mites i somnis" de poemes per a nens on vaig trobar el de la Maria Mercè Marça. Bé, per a nens i per a grans.
ResponEliminaPetons per a tu i records del Gegant del Pi, que diu que no tinguem por de la mort, ni de la nostra ni la dels éssers estimats (esclar, com que és un gegant, ho té fàcil :-)
I la frase del Jaume Fuster és veritat, sí, suposo que encara més quan la mort arriba d'hora, com en el cas de la teva mare, em sap greu.
ResponEliminaHe trobat un poema del Joan Vinyoli sobre l'acceptació de la mort, perquè, com dèiem, som per a la vida (en realitat preferiria que visquéssim tots per sempre, o uns 560 anys pel cap baix, però bé escoltem el Vinyoli):
Sí a la mort
Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l'instant de morir.
D'aquest saber morir vivint vull créixer fins al trànsit darrer. Quin nou camí se m'obre, fosc? Malconeixem l'aquí i no tenim cap lluc a la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre no recurrent, i que a la mort dic: sí.