Això em va preguntar la Sara mentre l'estava banyant, ahir al vespre. Pel context, em vaig imaginar de quins ous es tractava. Efectivament, resulta que l'Arnau del càmping li va dir un dia "no me toques los huevos" i la Sara volia saber on eren, curiosa com és ella. L'hi vaig explicar i em va respondre "vull veure un ou del papa", que vaig capejar amb una maniobra de distracció. Llavors em va semblar que potser li havia de parlar dels ovaris, ja posats. Els ovaris... un concepte difícil per a una nena de quasi 5 anys, no? Però què carai, tan misteriosos són els ovaris com el cervell o el cor. L'hi vaig explicar tan bé com vaig saber, però no em va dir res. Em sembla que no ni tan sols ho va trobar misteriós.
Aquí el post es bifurca:
D'una banda tenim la dificultat d'explicar certs conceptes als nostres fills. No sabem quin és el bon moment, si ens avancem o si anem massa poc a poc. Què processa el cervell de la Sara? Doncs bé, abans d'anar a dormir li he preguntat si se'n recordava de la pregunta dels ous i m'ha dit que no. Quin èxit!
D'altra banda tenim el concepte ou. Ou de gallina. Ou còsmic. Ou com balla. L'ou és principi de vida i és allò que fas per sopar quan no saps què fer. L'ou o la gallina. És el més quotidià i el més metafísic. Recordo una entrevista a José Luis Sampedro en què deia que l'ou és una meravella. Ho és!
P.S. L'entrevista val la pena.
Hehehe! Que bona, la Sara... i què tafanera! Això que dius, de no saber si corres massa o massa poc... bé, suposo que pots deixar que el ritme el marqui ella, no? A mida que vagi fent preguntes... respondre de la millor manera possible, que sigui capaç d'entendre-ho al seu nivell i a la seva edat.
ResponElimina(De vegades em pregunto que faig jo donant consells a una mare. Ni que hagués pujat jo moltes criatures...!! Bé, si m'ho permets, seguiré dient la meva per aquí, hehehe! Però no em facis massa cas, estàs avisada!)
Sempre he tingut clar que l'ou va ser abans que la gallina, perquè totes les gallines neixen d'ous necessàriament. I qui va posar l'ou del que va neixer la primera gallina? Fàcil, l'avantpassada en l'escala evolutiva de la gallina, o sia, la pre-gallina. A més, el gall va necessitar ous per lligar-se la gallina, i fer ous. O sigui, que en qualsevol cas van ser primers els ous que la gallina, i ho dic bé en plural, perquè les gallines sempre posen més d'un ou, no?
ResponEliminaAixò de que l'ou és el més metafísic i el més quotidià ho haure d'estudiar detingudament, perquè sí que m'ha semblat més misteriós.
No tenint fills t'estalvies contestar les preguntes més complicades del món, pel que veig...
Bona nit, Yáiza, sí, la gràcia està en saber seguir el seu ritme i la seva capacitat de comprensió, de vegades temptejant, de vegades aventurant...
ResponEliminaM'encanta rebre consells, així que sempre que vulguis, som totes orelles!
Òscar, a mi també em sembla primer l'ou, de fet el Big Bang és una mena d'ou primigeni, no? L'ou còsmic de tantes cultures...
ResponEliminaT'ha agradat això del més quotidià i més metafísic, eh? Aviat parlarem de la metafísica de l'ou ferrat si se'ns en va una mica més l'olla.
Potser sí que quan tens fills se't plantegen més preguntes, de senzilles i de complicades. Mola.
A la meva filla li vaig explicar lo dels ous i ho dec fer molt malament perquè em va dir "ui, quin rotllo" vaja, que de moment els hi es avorrit. Ara, com a casa som molt escatologics, el tema dels ous ens fa riure molt encara que no el savem explicar. No sé si m'explicat. ui, qui rotllo.
ResponEliminaDiuen que els nens de pages son més espavilats que els de ciutat perquè com ja veuen com es posa un ou des del primer dia...
Si la Sara demana pels "ous" és que vol respostes...els hem de respondre de manera que ho puguin entendre...jo crec que la teva fila de gran serà una crac! ara ja va per bon camí...els ovaris....els ous interns ....? quan pugui llegeixo el text del Sampedro!
ResponEliminaPenso que sinó fos pel colesterol l’ou expressaria la perfecció. Dons si, l’univers no és més que un ou immens (l’ou còsmic) en l’interior del qual es remenen totes les cireres. Esperem que ningú trenqui la closca.
ResponElimina(Aquest hipotètic “ningú” capaç de trencar la closca ja donaria peu a altres teories).
L’entrevista a Sampedro és de lectura imprescindible.
Un udol.
Aquestes criatures!!! Els volem saber donar respostes amb naturalitat i que siguin encertades, però sempre ens sorprenen.
ResponEliminaEl meu fill estant a la banyera junts i parlant de com neixen els nens, es va encuriosir en voler veure concretament el forat per on ell havia sortit. . . .Glubs!. Em vaig imaginar passant una revisió mèdica a cal ginecòleg i vaig provar de distreure'l, per no mostrar que encara jo no havia arribat a tenir tanta naturalitat com la que volia fer veure.
Envers la lectura de Sampedro la guardo per després
Aquest post em porta al cap les meves recents lectures de l'obra de Salinger, on solen aparèixer infants amb una relació molt especial amb els adults. La Phoebe, la germana de Holden, el protagonista d'El guardià al camp de sègol, sap escoltar força, i, com diu el narrador, no us cregueu, escolta almenys la meitat del temps. Jo crec que hem de parlar als nens com si tinguessin una comprensió plena, sense emmascarar els missatges, per escabrossos que siguin, que ells ja els processaran a la seva manera.
ResponEliminaJo diria que en aquestes situacions cal respondre de pressa i restant importància al tema. Sobretot perquè com has vist, la curiositat dels nenes és una cosa molt immediata i que es desfà tota sola. Per això els mestres intentem anar de la curiositat a l'interès (quan cal). Ara bé, penso que entre ells, a l'escola, s'expliquen moltes coses i és molt probable que tingui informacions sorprenents.
ResponEliminaI no pateixis, perquè algun dia tornarà a preguntar però llavors serà mes gran i ja serà tot més complex... Qui ens obliga a tenir fills?
un tema de vegades de mal explicar per res insalvable si es fa amb ganes.
ResponEliminaMira't això...té la seva gràcia
http://youtu.be/h_QygKaDaZs
Aquest matí a la feina, els companys amb fills parlaven també d'un dels dos temes, el difícil que és parlar als fills de certs temes, xq sempre surten en un moment que no estàs al cas. Ells parlaven de la mort, i de com expliques què és la mort, i com no crear un trauma al fill. Parlaven d'un nen que es veu que està obsessionat i que el fet de saber que morirà l'està traumatitzant. No ha de ser gens fàcil! Ser pare o mare és tot un què!
ResponEliminaM'acabo de fer una truiteta que mmmmm, estava per llepar-se els dits!
Aris, no dius a quina edat li vas explicar això dels ous a la teva filla... i potser ho vas fer molt científic i es va avorrir ;), però si us fa riure, fantàstic!
ResponEliminaAixò de les gallines, a ciutat ho tenim una mica cru (o passat per aigua).
Elfree, em sembla que vaig explicar-li a la seva mida, i suposo que en aquell moment ja li va servir (tot i que volia una mostra real...). Em fa gràcia que diguis que serà una crac (tu diràs!). Si encara faig el blog (??!!!) ho veureu :-)
ResponEliminaLlopot, m'alegro que t'agradi l'entrevista del Sampedro.
ResponEliminaM'agrada la idea de l'univers com un ou immens que (encara?) no s'ha trencat. He estat mirant una mica això dels ous còsmics a la wiki i hi ha per exemple el mite xinès de Pangu, que em ve de gust escriure(disculpa el rotllo):
Al principi hi havia el caos. El caos es va fusionar en un ou còsmic durant 18.000 anys. A dins, els principis del Yin i el Yang es van equilibrar i Pangu va sortir de l'ou, tot disposat a crear el món: Va dividir el yin i el yang amb la seva destral gegant i del ying va crear la terra i del yang el cel. S'hi va estar 18.000 anys. Després de 18.000 anys més, Pangu es va estirar a descansar. I com que ja era tan gran, el seu somni el va portar cap a la mort. De la seva respiració va sortir el vent, de la seva veu el tro, de l'ull esquerre el sol, de l'ull dret la lluna. El seu cos es va transformar en les muntanyes, la seva sang en els rius, els seus músculs en les terres fèrtils, i el borrissol de la seva cara en les estrelles i la Via Làctea. El seu cabell va donar lloc als boscos, els seus ossos als minerals de valor, la medula als diamants sagrats. La seva suor va caure en forma de pluja i les petites criatures que poblaven el seu cos (puces en algunes versions), portades pel vent, es van convertir en éssers humans.
O sigui, que no venim del mono ni de la patata, sinó de les puces, que venen del Pangu, que ve de l'ou, que ve del caos.
Hola Carme J, benvinguda. És bona la teva anècdota, també! I entenc la teva reacció, com la que jo vaig tenir quan em va demanar per l'ou de son pare. Suposo que una cosa és veuren's despullats tots plegats i l'altra és haver d'ensenyar l'anatomia així, a bote pronto. No ho sé, hi ha la naturalitat i allò que en diuen "pudor"...
ResponEliminaEduard, veig que segueixes amb l'enganxamenta del Salinger, em comences a preocupar ;).
ResponEliminaParlar com si tinguessin una comprensió plena tampoc es fàcil, perquè inconscientment mires d'adaptar el missatge al seu nivell, encara que no sàpigues quin és aquest exactament. Potser el que vols dir és que no els fem més petits del que són i que ja s'encarregarà el cervellet de processar el que hagi de processar. Bé, sí, però una mica sí que has d'adaptar, crec.
Lluís, tu tens informació privilegiada! Ja he vist que la curiositat es desfà tota sola, efectivament, jo plantejant-me si parlar-li o no dels ovaris i ella ja havia oblidat els ous. Curiós funcionament infantil. Sí, les preguntes tornen, també ho estic veient i haurem de tornar a respondre, cap problema. Per això estem.
ResponEliminaNo és obligatori tenir fills, però està recomanat per la OMS i la UNESCO... (o si no, màxima núm, 4 de la Gemma Sara Glaukopis: "val la pena canviar ressaca per bolquers").
Garbí24, sí que es divertit el vídeo, gràcies!
ResponEliminaJa em vaig preparant...
rits, no m'estranya que el tema de la mort provoqui angoixes en els nens. Quan ha sortit el tema amb la Sara li he dit que morir és com dormir sense somiar, perquè a mi també em sembla una explicació més o menys tranquil·litzadora i sembla que de moment fa el fet. Però tornarà, segur que tornarà. Espero que aquest nen ho superi aviat (vaja, que tingui guardada aquesta angoixa en un raconet, com tenim molts).
ResponEliminaEra de patates? M'encanta la truita de patates!!
No coneixia el mite de Pangu. M’ha semblat molt emotiu i fins i tot lògic. Per descomptat molt més creïble i humà que en altres divinitats que, pim pam, creen el món en 7 dies (i a sobre no ho fan bé).
ResponEliminaAauuuuuuu!
Osti, osti quines preguntes...
ResponEliminaSuposo que en el moment en que t'ho pregunten ho has d'afrontar i mirar d'explicar amb tota la naturalitat, que ja veig que és el que vas intentar fer. L'altra és veure com la curiositat dels nens salta d'una banda a una altra i mentre tu estàs suant en com entomarà aquell tema ella ja ha saltat tres cops de pensament.
Ara, no deixa de ser important perquè suposo que de tot això va quedant un pòsit que ells guarden i que els serveix per anar creixent... o bé, quan menys t'ho esperes, et repeteixen les teves paraules clavades!
Llop, he fet uns càlculs: la creació del món li va costar al Pangu 36.000 anys (54.000 si comptem la creació de l'Ou), al Big Bang 10.500 milions d'anys (l'univers té 15.000 milions d'anys i la terra 4.500 milions), i el Déu de la Bíblia el va fer en set dies. Efecitivament, aquí hi ha algú que va de sobrat...
ResponEliminaRefaig comentari, Porquet, sí que queda pòsit, sí, resulta que sap molt bé on tenim els ous les nenes i els nens, quin bitxo!
ResponEliminaUaaaaa! Si és que aprenen massa ràpid!
ResponElimina:D
ResponEliminaEp! La Sara processa lògica pura (pel que fa a la filosofia sóc una ignorant), ara Gemma, entre els ovaris i els ous.....no sé....vas capejar bé la situació, també li podries haver dit que s'havia equivocat de paraula i volia dia nassos...per aquí Girona he escoltat alguna vegada tocar els picarols!!! Aaaa! i li vas dir que els ovaris i els "ous" es complementen en certs aspectes? Dos petons i feliç setmana!
ResponEliminaNassos, mira que era fàcil! :-).
ResponEliminaNo, en això dels ous i els ovaris ens hem quedat al nivell 1...
Bona setmana i petonets, també!
No sóc pare, però si em plantegessin això no sabria com reaccionar (suposo que l'experiència és un grau). Ara, no crec que li ensenyés un ou... :-)
ResponEliminaEls nens tenen preguntes innocents que et posen entre l'espasa i la paret.
Hola Jordi, no sé si en aquest cas l'experiència és un grau, espero que sí, veig que la banyera dóna per molt (amb aigua tèbia, eh? ;))
ResponElimina