No, no us penseu que és un nou impost per a parelles casades, és que és una "feminització" de l'impost sobre el patrimoni que he vist en un facebook amic i m'ha fet gràcia.
Però aquest post que estic fent ja ha fet tard, perquè venia d'una notícia de l'Ajuntament de Barcelona: un nou ajut d'entre 100 i 250 euros al mes per a famílies monoparentals i, atenció, famílies
monomarentals. "Monomarental" com a família encapçalada per una mare i no per un pare. L'Empar Moliner, amb la seva gràcia habitual, en va fer un article a l'
Ara:
Qui et va parir!, perquè resulta que "monoparental" ve de "parent" i de "parir", no de "pare", així que la paraula ja venia feminitzada de sèrie, encara que no ho sembli. És aquest el problema, que no ho semblava. Però ara, per documentar el post, he buscat la notícia original i l'han substituït per una nova fórmula:
"Les famílies monoparentals, el 94% de les quals estan formades per dones amb fills a càrrec i amb ingressos baixos, i les dones grans i amb diversitat funcional que visquin soles, disposen d’un nou ajut per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques".
I em sembla bé l'esmena. No estic en contra de forçar una mica la llengua per visibilitzar la desigualtat i intentar fer una societat més igualitària entre dones i homes, però amb compte.
També estic a favor de les quotes: potser afavoreixen dones menys vàlides pel fet de ser dones, però fins ara s'ha afavorit homes menys vàlids pel fet de ser homes. Com diu la Natza Farré a Curs de feminisme per microones:
"La majoria d'homes que estan en determinats llocs hi són perquè són homes. Ni estan més ben preparats, ni són els més intel·ligents ni els més eficaços ni els més bons. Ni ho estan".
Així que si hem de forçar una realitat que no ens agrada, forcem-la, però vigilem com ho fem, i que la forma no se'ns mengi el fons.