dilluns, 31 d’octubre del 2016

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!




dimecres, 12 d’octubre del 2016

Impost sobre el matrimoni

No, no us penseu que és un nou impost per a parelles casades, és que és una "feminització" de l'impost sobre el patrimoni que he vist en un facebook amic i m'ha fet gràcia.



Però aquest post que estic fent ja ha fet tard, perquè venia d'una notícia de l'Ajuntament de Barcelona: un nou ajut d'entre 100 i 250 euros al mes per a famílies monoparentals i, atenció, famílies monomarentals. "Monomarental" com a família encapçalada per una mare i no per un pare. L'Empar Moliner, amb la seva gràcia habitual, en va fer un article a l'AraQui et va parir!, perquè resulta que "monoparental" ve de "parent" i de "parir", no de "pare", així que la paraula ja venia feminitzada de sèrie, encara que no ho sembli. És aquest el problema, que no ho semblava. Però ara, per documentar el post, he buscat la notícia original i l'han substituït per una nova fórmula: 

"Les famílies monoparentals, el 94% de les quals estan formades per dones amb fills a càrrec i amb ingressos baixos, i les dones grans i amb diversitat funcional que visquin soles, disposen d’un nou ajut per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques".

I em sembla bé l'esmena. No estic en contra de forçar una mica la llengua per visibilitzar la desigualtat i intentar fer una societat més igualitària entre dones i homes, però amb compte. 

També estic a favor de les quotes: potser afavoreixen dones menys vàlides pel fet de ser dones, però fins ara s'ha afavorit homes menys vàlids pel fet de ser homes. Com diu la Natza Farré a Curs de feminisme per microones

"La majoria d'homes que estan en determinats llocs hi són perquè són homes. Ni estan més ben preparats, ni són els més intel·ligents ni els més eficaços ni els més bons. Ni ho estan". 

Així que si hem de forçar una realitat que no ens agrada, forcem-la, però vigilem com ho fem, i que la forma no se'ns mengi el fons.