dimecres, 23 de febrer del 2011

Rebels

-Ho sap tot el teu jefe?

Això va ser ahir (avui quasi no ens hem vist i estàvem molt cansades les dues, ni conte hem fet), no sé com vam acabar parlant de la feina, de què és un informe (és un paper que diu coses sobre coses, més o menys), i que faríem un informe sobre les gomes de colors (ahir li vaig comprar, sí, li vaig comprar ahir gomes de colors, perquè em costa dir que no, com el fidel lector d'aquest blog ja sap). I què en direm de les gomes, li vaig preguntar, que són de colors, que serveixen per fer cuetes... en conclusió, que són molt boniques. Gran conclusió per a un gran informe. I llavors va i em pregunta si el meu jefe ho sap tot. Em vaig quedar uns segons dubitativa. No, però sap més que jo, vaig dir. I vaig pensar, igual que jo, que sóc ta mare i no ho sé tot però sé més que tu. No perdem l'ordre de les coses i el bon seny. Però també m'agradaria dir-li que pot qüestionar aquesta mena de veritats. Que té el dret de rebelar-se contra mi, contra el jefe i contra la autoritat (in)competent. Jo sóc força submissa, però no vull que ella ho sigui. Vull que qüestioni l'autoritat, en definitiva. Ep, però això serà en el seu moment, de moment que pensi que els grans tenim raó i ho sabem quasi tot...


dilluns, 21 de febrer del 2011

Llibertat d'expressió, encara

Nosaltres no som d'eixe món.


diumenge, 13 de febrer del 2011

Laia & Ludwig (& Layla)

Post dedicat a la Lali, i a totes les euLàlies d'aquestes contrades.

-Quin és el més mitjà?

Com que la Gemma Sara Glaukopis és més aviat previsible, previsiblement avui parlarem de la parla, perquè avui (ahir) hem anat a veure la Laia, la Gegantona de la Parla. Que no parla.

I avui ha dit això la Sara, quin és el més gran, quin és el més petit, quin és el més mitjà... i jo he pensat, com qui no vol la cosa, quina relació hi ha entre el llenguatge i el món? Perquè ella veu una varietat de mitjans i per això ho diu? O veu una varietat de mitjans perquè ho diu? Els límits -o els no límits- del seu llenguatge són els límits del seu món? Ja es veu que estem invocant Wittgenstein, que sempre apareix quan se'l demana.

Però ja sabem que Wittgenstein són dos, el primer i el segon. En el primer, el llenguatge representa el món i el que queda en els límits del món, allò místic, no es pot expressar, més val callar. En el segon, el que hi ha són els jocs del llenguatge, que corresponen a altres tantes formes de vida, per tant la parla, les parles són totes possibles.

I aquest rotllo... ah sí, per la Sara. Doncs no sé quin Wittgenstein ens agrada més, em sembla que el segon, però la cosa mística del primer també és atractiva. Diguéssim que no sé si la parla de la Sara està ratllant la mística, tot forçant els límits, o si és un joc del llenguatge que es va combinant lliurement. Per què no ens quedem en un terme mig? En el més mitjà?

Però un proverbi hindú, en l'estil del primer Wittgeinstein, diu que quan parlem -escrivim- hem de procurar que les paraules valguin més que el silenci. I no sé si ho hem aconseguit. Callem, doncs.


                            (imatge treta de wordnik)

Una altra idea de Wittgenstein és que el món dels feliços és diferent del món dels infeliços (penso en Egipte, ara). But that's another story...

La pregunta seria: es pot parlar de tot? (tot es deixa parlar?)


dilluns, 7 de febrer del 2011

Néixer, Morir

- I tu per què vas néixer abans que jo?

Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.

BUIT

Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?

El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.

Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, Moments Feliços.

Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).

dimecres, 2 de febrer del 2011

Amb la Barbie i el Nietzsche

- L'important és veure-la així de contenta.

Aquesta és de la meva fornera Montse referint-se a la Sara. Referint-se al fet que jo li he comprat la revista Barbie, quan fa pocs dies li havia comprat la revista de les Winx, i em sentia una mica culpable (per allò de que tenen de tot, que no tenen tolerància a la frustració, etc.). Llavors la Montse m'ha dit que no passa res, que ella feia el mateix amb els seus fills i que li han sortit la mar de bé.

La veritat és que m'ha deixat bastant tranquil·la. No és que m'entusiasmi la Barbie, precisament (de fet el que li ha fet més gràcia són els accessoris), però no m'hi podia negar gaire, perquè jo m'acabava de comprar... atenció... la revista Filosofía Hoy. Quina descoberta, és el primer número i ha estat una agradable sorpresa. Val 5,90 i et regalen l'Así habló Zaratustra (en castellà, això sí) del Nietzsche. A més també et pots comprar per 5,90 euros el llibre La gran historia del capitalismo, amb el prometedor subtítol: Para entender qué pasa hoy y qué va a pasar mañana.

Total, que ens hem posat les dues a llegir les respectives revistes, ella immersa en el ric vestuari de la Barbie i les seves amigues, que "quieren estar guapas y elegantes", retallant tot el retallable, i jo immersa en la gran pregunta "¿Existe Dios?" i altres preguntes sobre la felicitat, el capitalisme, un especial Nietzsche (uau) (i retallant, també).

La Sara m'ha dit que la seva revista era més maca que la meva. Jo no ho tinc tan clar.