dijous, 1 de març de 2012

Perduts en l'espai

- Mama, aquest és el mapa de l'univers, per si et perds.


És molt pràctic que et dibuixin un mapa de l'univers quan tens mal sentit de la orientació i la Sara ho sap. Sap moltes coses de l'univers perquè l'està estudiant a l'escola, i jo també l'estic estudiant. Unes quantes dades per situar-nos:

Magnituds de temps:
- L'univers tal com el coneixem (pot ser que hi hagi més universos) té 13.700 milions d'anys.
- El sistema solar, inclosa la Terra, té 4.500 milions d'anys.
- Al Sol li queden 5.000 milions d'anys de vida, llavors s'empassarà la Terra i els nostres descendents, si no han emigrat abans (i si no s'han autodestruït abans).
- Els organismes pluricel·lulars tenen 700 milions d'anys (Espiroqueta, espiroqueta... Per què no et quedes amb mi? -va dir la primera cèl·lula a la seva companya, segons en Punset, Viatge a l'optimisme, Destino).
- Els humans (homo sapiens sapiens) tenim 200.000 anys. Com a espècie ens queden entre 5.000 anys i 8 milions d'anys (tenim marge).

Magnituds d'espai:
- L'univers observable és una bombolla d'un diàmetre de 27.400 milions d'anys llum, segons John Gribbin (Solos en el universo, Pasado & Presente) i de 93.000 milions d'anys llum, segons la Wikipèdia.
- Hi ha mils de milions de galaxies en l'univers observable.
- Hi ha 88 constel·lacions (això ho hem tret d'un DVD de la Barbie, que és font autoritzada).
- Hi pot haver fins a un bilió d'estrelles a la Via Làctia.
- El Sol està orbitant a 27.000 anys llum del centre de la Via Làctia.
- Dins el Sol hi caben un milió tres-centes mil terres (inimaginable).
- L'estrella més gran que es coneix, VY Canis Majoris, és 1.000 milions de vegades més gran que el Sol (encara més inimaginable). Aquest vídeo ho explica (m'encanta la locució).


Un cop marejats amb aquestes dades, ens preguntem on som i cap on anem (sobre si hi ha vida més o menys intel·ligent allà fora en vam parlar fa poc en el blog metafísic quotidià i va quedar la cosa en taules).

1. ON SOM?
Doncs no ho sabem ben bé. Ens trobem enmig de l'univers com es troba un mariner enmig de l'oceà, limitat pel seu propi horitzó. Sembla plausible que l'univers s'estén més enllà del horitzó observable i que podria ser infinit (per si no ens havia entrat ja, aquí ens acaba d'entrar el vertigen, imaginar un univers infinit és tant o més inimaginable que imaginar-ne un de limitat).

També hem descobert que Google li vol fer la competència a la Sara amb el Google Sky (i també hi ha un Google Mars i un Google Moon!). El mapa de la Sara -primer molt abstracte i després ja més concret- té el Sol a la part central-superior esquerra, la Terra una mica més centrada i en el centre, Mart (que no deixa de ser una revolució copernicana).

2. ON ANEM?
Sembla que la ciència i la literatura apunten a la mateixa direcció:

"La expansión cósmica sólo dejará un universo frío y muerto de estrellas enanas negras, estrellas de neutrones i agujeros negros (...) ¿es posible que dentro de billones de años haya civilizaciones con la tecnología necesaria para abandonar nuestro universo en un "salvavidas" bidimensional y dirigirse a otro planeta muchos más joven y caliente? ¿O utilizarán su tecnología superior para construir una 'urdimbre de tiempo' y viajar hacia su propio pasado, cuando las temperaturas eran mucho más cálidas?" (Universos paralelos, Michio Kaku, Atalanta).

"-El sol se irá extinguiendo, Odeen, y un día ya no proporcionará alimento.
-¿Significa esto que todos nosotros, los Seres Duros y los Blandos, desapareceremos?
-¿Qué otra cosa puede significar?
-No podemos desaparecer todos. Si necesitamos energía y el Sol se extingue, tenemos que encontrar otras fuentes. Otras estrellas.
-Pero Odeen, todas las estrellas se están extinguiendo. El universo va hacia su fin.
-Si las estrellas se extinguen, ¿no hay alimento en alguna otra parte? ¿Ninguna otra fuente de energía?
-No, todas las fuentes de energía del universo se están extinguiendo.
Odeen reflexionó sobre ello con rebeldía, y entonces añadió:
-Hay otros universos. No podemos darnos por vencidos porque nuestro universo claudica."
(Los propios dioses, Isaac Asimov, Plaza & Janés -jo no el tinc, però està en català: Fins i tot els Déus, Proa).

No sé pas com acabar aquest post. Estic abrumada pel temps i l'espai estel·lars!

Aquest vídeo retrofuturista de Duble Buble ens va de perles: Perduts al mig de l'espai.

Aquest vídeo del Jaume Sisa potser no encaixa tant (o sí), però m'agrada molt: El setè cel.

36 comentaris:

  1. Parlar de l'univers sempre deixa extenuat. Tanta magnitud és difícil de pair. No estem preparats per entendre-ho encara, em sembla. Com a mínim, jo no, i menys a aquestes hores! Ostres, m'he quedat parat amb això de la Canis Majoris, tenint en compte com de més petita és la Terra comparada amb el nostre sol. No vull ni pensar com són els estius allà!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Extenuada estic, efectivament, sobretot intentant no equivocar-me amb les magnituds de milers i milions... És fascinant però ens supera, eh? Jo tampoc la coneixia, la Canis Majoris, uns estius deliciosos, sens dubte!

      Elimina
  2. La condició humana està molt ben reflexada en aquest escrit final de Isaac Asimov: arribar a la conclusió raonable i lògica que la humanitat s'acabarà, que la vida a la Terra s'acabarà, que el nostre sol s'acabarà, que l'univers sencer s'acabarà; però tot i així pensar que potser hi ha altres universos on ens podrem fugar a l'últim moment. Això quan estic conençut que si poguessim viure uns mil anys ens acabaríem suïcidant tots d'avorriment o de coses encara inimaginablement pitjors. Més que vida intel•ligent al Cosmos potser cal preguntar-se si hi ha vida sensata? De totes maneres de vegades (només de vegades) veig una cosa realment única i entendridora en aquesta manera de ser tan humana.

    Això és fer els deures i el demés són punyetes, noies! M'aniré estudiant més detingudament les dades, els enllaços, i gràcies per la banda metafísica quotidiana que em toca. Ah, i aquesta cançó del Sisa m'agrada molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que els nostres descendents, l'espècie que sigui, se les empescaran per continuar vius d'alguna manera o altra... i si s'ha d'anar a un altre un univers, doncs s'hi va! Aquest llibre, "Universos paralelos", defensa que hi ha molts universos, potser una infinitat. Me l'he tot just començat a llegir, però no crec que vagi gaire lluny en els arguments científics, que són ardus perquè sí. M'ha agradat això de la manera entendridora de ser, no m'estranya que només ho vegis de vegades :).

      Gràcies! Doncs nosaltres també anirem fent, ai si ens queda per estudiar! I la cançó del Sisa és com ell, galàctica!

      Elimina
  3. Per sort, ni tu ni jo, ni la Sara, patirem aquest futur ple de nanes negres. Dins del nostre futur curt de vista, encara podrem riure durant una bona estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Riurem, riurem, però una mica en les generacions futures sí que hauríem de pensar, eh? que tinguin el dret de decidir en quin univers es queden :D. (Bé, primer en quina estrella after-sun).

      Elimina
  4. Doncs com la cosa va de perduts en l'espai, em quedo amb el robot de la sèrie clàssica http://en.wikipedia.org/wiki/File:Science_Fiction_Museum_and_Hall_of_Fame_5.JPG
    i amb la bonica melodia
    http://www.youtube.com/watch?v=3q-uBKnqT2A

    ResponElimina
  5. Ostres, Leblansky, mai havia vist aquesta sèrie, i m'he divertit bastant ara mirant vídeos al youtube (n'hi ha un on el robot comença a autodestruir-se, m'he quedat amb les ganes de saber com acaba la cosa).
    Mola aquesta merry melody, the space is the place for me to be!

    ResponElimina
  6. Acabo de tenir una experiència extrasensorial: a part de marejar-me com sempre que alguna cosa o algú o alguns (Gemmai Sara) m'obliguen a pensar en aquestes dimensions inabarcables per al nostre senderi, m'he vist retropropulsat a un temps remot en què consumia llibres de l'estil del d'Universos paralelos o els d'Assimov, llibres que avui tinc arraconats per comprensibles prescripcions facultatives. I no només això: la lectura del teu post ha vingut encadenada a la de les pàgines finals (i sublims) de la Mort a Venècia, de Thomas Mann, i això m'ha convençut que els universos paral·lels existeixen i, a més, es comuniquen entre ells a través d'innombrables portes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És fantàstic tenir una experiència extrasensorial! Ara, em sap greu que tinguis aquests llibres arraconats, vols dir que no hauries de revisar aquesta prescripció facultativa? potser has de canviar de prescriptor :) Això dels universos paral·lels és fascinant, ara penso que vull recuperar "Another Earth", que me la vaig perdre. Però en aquesta mateixa Terra en tenim, eh?

      Elimina
  7. tant espai que hi ha i estem tots apilonats a la terra, de moment...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho dius bé, de moment... què tal si comencem per Mart? Una col·lonització friendly, això sí.

      Elimina
  8. No sé què dir, jo sóc de lletres... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, cantireta, no hi entenc gaire (bé, l'Asimov l'entenc més, i m'agrada molt). L'univers és de lletres i de ciències, que per això és l'univers!

      Elimina
  9. Uf, mare meva! Sí que mareja... i llavors ve quan t'adones que... si tot s'apaga i deixa d'haver-hi canvis, el temps deixara d'existir, no? I per què carai som aquí, ara?! No té cap sentit... pero ja que hi som, aprofitem-ho, oi? Què passa amb aquest blog que em posa filòsofica?

    De totes maneres, tinc una coseta per vosaltres. Llegint les magnituts de l'Univers m'he recordat d'això, i he pensat que segur que us agradara:

    http://htwins.net/scale2/

    Espero que funcioni bé l'enllaç!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yáiza, ens ha agradat molt aquest enllaç, gràcies! Del més petit al més gran (o a l'inrevés) en 10 segons, un vertigen total. Brutal.

      Doncs no sabem com anirà això, no, es fa difícil pensar que s'acabarà el temps, i també que no s'acabarà, però m'agrada més la teoria que diu que hi haurà universos cíclicament... Sigui com sigui, el sentit l'hi hem de trobar ara i aquí, aprofitem-ho, com dius tu :-).

      Elimina
  10. Vaja que som una micra o encara menys dins l'espai sideral....per això els primers filòsofs van estar dant voltes a la natura , l'univers i tot plegat....un post molt interessant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree! Sí que som una miqueta micreta, sí... però una micreta que es queda astorada quan mira el cel i busca respostes racionals (amb un punt d'imaginació, també), com van fer els primers filòsofs, com fem nosaltres i com faran els que vinguin darrera nostre...

      Elimina
    2. més que amb un punt d'imaginació, amb un munt d'imaginació ;)

      Elimina
  11. Jo les magnituds universals les tinc bastant oblidades expressament. Cada cop que hi penso m'agafa una mena de vertígen i de sensació que aquí no hi pintem absolutament res que em fan esgarrifar.

    Per tant, jo penso a escala planetària, que ja és molt i deixo l'univers per als astrofísics i els científics. Per mi no deixa de ser com un conte de fades del que en podem llegir algunes pàgines cada cop que aixequem el cap alguna nit (i no ens trobem al bell mig de la ciutat)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahhh, dius que ho deixes en mans dels científics i a la vegada dius que és com un conte de fades... Ja t'imagino després d'haver fet algun d'aquests cims, deixant-te portar per les págines del conte...

      Pensar a aquesta escala té el perill de sentir-nos insignificants, és veritat, però crec que és sa veure'ns en perspectiva, de tant en tant, i adonar-nos que és una sort ser aquí, no?

      Elimina
  12. Vaig tard!!! i que petita que em sento després de llegir el post..per cert molt ben documentat de dades, em sento com un mosquit petitet..i jo que de petita tenia dubtes de si ser astronauta o bruixa (de les que volen amb escombra), la qüestió era anar volant a alguna part desconeguda i que és un misteri per tots plegats, potser quan la Sara sigui més gran..més gran...ja sortirà de festa nocturna a l'espai..m'ha fet una mica de por això que el sol s'empassarà la terra.....m'he imaginat una boca plena de foc, que se'ns empassa..potser és la manera d'anar tots a l'infern

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta! Astronauta o bruixa! Ja és ben bé que tenies ganes de volar, sí... i de fet has acabat volant amb els llibres, eh?
      Ostres, esperar que arribi la teva filla de farra de mart ha de ser una mica angoixant, que hi ha molts conductors de coets beguts a aquelles hores!
      No t'angoixis que quan el sol s'empassi la terra ja no hi quedaran éssers vius, que ja hauran emigrat, dic jo, bé potser algunes bactèries despistades...

      Elimina
  13. Si que et deixa extenuat, xò és fascinant. Mai retinc cap dada, com mai aconsegueixo retenir gaires constel·lacions, m'agrada que me les expliquin una vegada darrera de l'altra.
    Mires una nit estrellada i et sents petit, petit, xò sents com gira el planeta i com tot és possible. Fins i tot que la setmana passada, a plena ciutat, veiéssim gairebé alineats la lluna, Júpiter i Venus. Era fantàstic. Aquesta setmana suposo que encara es veuen, xò cada vegada més separats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola rits, les constel·lacions també són fantàstiques, aquest vídeo de la Barbie n'explica unes quantes, qui ho anava a dir!
      Ara he anat a mirar al balcó, però no es veu ni lluna ni estrelles :( M'hi fixaré aquests dies, ara que sé què veure, em serà més fàcil, gràcies!).
      M'agrada això que dius que et sents petit però sents com gira el planeta i com tot és possible...

      Elimina
  14. Quan parlem de magnituds espacials i temporals tan allunyades de les coses de mida humana el nostre cervell tendeix a col·lapsar-se. O com a mínim el meu. Sobretot perquè he de preparar una classe de demà, em fa mal el lumbago, tinc la nevera massa buida, hauria de posar una rentadora, cal que renovi calçotets i mitjons, he de baixar a comprar tabac, he de penjar una estanteria d'Ikea, hauria d'ordenar l'armari, em sento trist de 6 a 8 de la tarda, la cafetera fa massa soroll, el cotxe està vell, hauria de trucar la poca família que em queda de tant en tant, he perdut un llibre, se m'ha mort el ficus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, ens col·lapsem, tenim el cervell a mida humana, que ja la tenim prou atrafegada (diria de prioritzar preparar la classe i trucar a la família; l'estanteria d'Ikea pot esperar...). Després del subidon estel·lar, m'agafes de baixada, però espero que no baixi massa... Ànims!!

      Elimina
  15. Ara ja puc escriure comentaris!

    ResponElimina
  16. Me n'alegro molt perquè no he pogut eliminar el Recaptcha ditxós!

    ResponElimina
  17. Diu el Julian Barnes a "Nada que temer": No sólo es arduo mirar al pozo, sino mirar a la vida. Es difícil para nosotros contemplar fijamente la posibilidad, y no digamos la certeza, de que la vida sea una cuestión de. azar cósmico, que su propósito fundamental sea la mera perpetuación de si misma, que se despliegue en el vacío, que nuestro planeta flote a la deriva un día en un helado silencio, y que la especie humana, tal como se ha desarrollado, con todo su frenesí y su complejidad extrema, desaparezca totalmente y no se note su falta, porque no habrá nada ni nadie que nos eche de menos. Esto es lo que significa crecer.

    I amb aquestes edificants paraules ens anem a dormir, una mica més crescudets. Som pols d'estrelles d'un atzar còsmic i la mar de contents, escolta.

    ResponElimina
  18. Potser no hauríem de pensar en aquesta mena de coses... Potser no hauríem de llegir aquesta mena de llibres... Potser més val quedar-se en el "forever young" de la innocència còsmica i metafísica... Bé, els llibres pessimistes i lúcids existencialment de vegades pugen contingentment de manera paradoxal els ànims davant les immanències vitals immediates. Coi i és que el Barnes escriu com Déu, no? De totes maneres segueixo pensant, que la vida i la mort són equacions sense solució a escala humana que només ens poden deixar contents tancant els ulls. Afortunadament, ens queden els somnis. Desafortunadament, també ens queden els despertadors.

    ResponElimina
  19. Sí que escriu com Déu (ja no l'enyorarem, doncs?).
    Tanquem els ulls, doncs, i continuem somiant aquesta mena de llibres i de coses.

    El despertador em fa més por que una pedregada, vull dir que el no-res metafísic.

    ResponElimina
  20. I l'univers diuen que existeix perquè hi ha humans capaços de definir-lo :) Per cert, et recomano, vívament, Les Cosmicòmiques de Calvino. Ah! i si podeu, enfilar-vos a algun cim facilet, amb la Sara, a fer bivac una nit clara d'estiu. Que t'encenguin la Via Làctia per a tu sola és una de les millors experiències que es pot viure :), bé, aquesta i anar al galop dalt d'un cavall, però això no toca.

    ResponElimina
  21. Hola Clidi! Sí que toca, sí, que aquesta Setmana Santa anem a una masia on hi ha cavalls i un poni! Esperem que a la Garrotxa faci bon temps i poguem veure els estels. I algun bivac haurem de fer algun dia, sota alguna pluja d'estrelles d'alguna nit d'agost.
    Em sembla que m'agradaran Les Cosmicòmiques, em va agradar molt el vescompte migpartit. El baró rampant me'l vaig voler llegir en italià i no el vaig poder acabar.
    Esperem que hi hagi humans per molts milions d'anys (almenys 8) que puguin seguir definint l'univers...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les Cosmicòmiques són contes basats en les teories de la física sobre la formació de l'univers. N'hi ha un, "Tot en un punt", que el tinc al blog, que en tinc uns fragments al blog. Penso que t'agradarien, si. :)

      Elimina
  22. És boníssim "Tot en un punt"!! Ja me n'he llegit tres, no entenc com no l'havia llegit abans... Moltes gràcies i records del vell Qfwfq!

    ResponElimina